Vivint en una taronja mecànica: repàs per la temporada 2015–2016
per Víctor Solé Ferioli (@sule25)
–Si hay algo que nunca he podido aguantar, es ver a un viejo asqueroso y borracho chillando las asquerosas canciones de sus antepasados mientras no para de hacer ble-blé, como si tuviera una orquesta en sus cochinas tripas. Los tipos así siempre me han repateado, pero aún mucho más si encima son viejos como aquél.
–¿No me dais unos acortantes, hermanitos? ¡Muy bien, venga, acabad conmigo, hijos de puta! No quiero seguir viviendo, ¡no en este cochino mundo!
–¡Vaya! ¿Y qué es lo que tiene de cochino?
–Es un cochino mundo porque ya no hay ley ni orden. Es un cochino mundo porque los jóvenes como vosotros se meten con viejos como yo. No, ya no hay sitio para los viejos. ¿En qué clase de mundo hemos llegado? Los hombres conquistan la luna, dan vueltas alrededor de la Tierra, y aquí abajo nadie se preocupa de respetar la ley y el orden, nadie se preocupa…
Aquest és un dels diàlegs més bèsties de A Clockwork Orange, una de les obres cinematogràfiques més interessants de Stanley Kubrick, traduïda a Espanya com La Naranja Mecánica. El gamarús Alex, en la pell de l’aleshores jove Malcolm McDowell, i en castellà amb veu de Pedro María Sánchez, fustiga i tortura un vagabund amb els seus col·legues. Estrenada al 1971, aquesta pel·lícula va ser tota una revolució cinematogràfica quan va aparèixer, amb un impacte tan fort com quan va sortir la novel·la de la que s’inspira. Anthony Burgess la va escriure al 1962, i al 1971 n’apareixia la versió en imatges. Una visió existencialista, hiperrealista i crítica de la vida privada i pública, dedicada a una paraula que ressona dins el film juntament amb una banda sonora que nada en les partitures de la Novena Simfonia de Ludwig Van Beethoven. La ultraviolència.
Stanley Kubrick era un enamorat de la violència entesa com a característica humana. Després d’aquest film, ens va regalar El Resplandor el 1980 i La chaqueta metálica el 1987. La violència com a irrefrenable plaer i dolor, com a característiques intrínseca de la humanitat, que pateix i gaudeix amb els mitjans i els resultats de la violència. Una humanitat que industrialitza el terror, el ven per Internet, en fa propaganda per Hollywood. Stanley Kubrick va morir al 1999, però si visqués seria amic del filòsof eslovè Slavoj Žižek, un dels teòrics contemporanis més interessants. Tots dos es passarien hores i hores divagant davant d’una pantalla, menjant crispetes i mirant com el món viu una Era de la Intempèrie en la que la ultraviolència ho xucla tot.
La temporada 2015–2016 de Finestra d’Oportunitat ha estat una de les més violentes des que al 2011 un grup de joves il·lusos la fundaren prenent més d’una birra. I no és una violència d’aquests joves il·lusos, sinó la que hem estat veient en els darrers mesos. Vivint en una taronja mecànica, els joves il·lusos (o il·lusionats?) hem escrit de tot i més.
Una Europa que cau, una Amèrica que trumpeja, i un Orient Mitjà que crema
Aquesta és una de les temporades en les que més Internacional hem publicat. Hem vist com a Europa hem començat a veure la caiguda dels valors fundacionals de seva Unió. Al recent L’eurocansament i la caiguda de la Unió Europea en Silvio Falcón ens comentava que estem a prop de l’enderroc de la UE. Juntament amb 28 democràcies europees d’Aleix Sarri, a Finestra hem vist com la Unió comandada per la troika Juncker–Tusk–Schulz s’està descosint per la inoperància d’institucions supranacionals segrestades per estats membres irresponsables. Hem vist característiques tan lletges com la poca diversitat cultural defensada per la UE a Per què la Unió Europea no defensa el pluralisme cultural? de Victor Solé, o el llarg camí que li queda al Servei Europeu d’Acció Exterior amb l’article L’Acció Exterior de la UE: un llarg camí per recórrer de Carlos Pérez Padilla. En Silvio Falcón també es va preguntar És l’atur el primer problema de la Unió Europea? i l’Aleix Sarri va fer una radiografia de l’entesa continental que ha mantingut la UE a 25 anys després de la reunificació: l’eix franco-alemany cada dia més artificial. També vam tenir lloc per a la sempre crítica Grècia a Grecia: una carrera hacia un lugar incierto d’Oriol Leal Gómez. En Frederic López fins i tot es preguntava Back to basics. Passa la solució per a Europa per la Doctrina Social de l’Església?
De totes maneres, si hi ha una paraula europea que ha ressonat a tot el món, la trobem en Brexit. Aleix Sarri va intuir que podria guanyar aquesta opció esbojarrada a El referèndum britànic sobre la UE: una oportunitat perquè l’europeisme faci autocrítica i en Martí Arranz es va preguntar Brexit: una amenaça o una oportunitat? Davant d’aquest fet, la Lily McNulty-Bakas ens va comentar que el líder laborista britànic posseeix un moviment propi a Momentum, el moviment de Jeremy Corbyn i, juntament amb en Benjamin Thom, va fer una radiografia de la crisi existencial laborista post-Brexit a Dues opinions sobre la darrera crisi al laborisme britànic.
Europa està vivint una pròpia israelificació de la seva vida pública, amb terroristes que ens visiten de tant en tant per a omplir-nos de bales d’AK47 i de bombes fabricades en ghettos. En Silvio Falcón ens va explicar com es va viure l’atemptat a Brussel·les del 22 de març de 2016 a Propera parada: Maelbeek mentre que Júlia Trias ens va explicar que la crisi dels refugiats va començar essent un fracàs europeu per a passar a convertir-se en una triomf. La bogeria del Daesh posseeix un motor inigualable a les xarxes socials, com ens recordava l’Albert Cerrillo, i que la OTAN ha de mirar més enllà de Rússia, com ens analitzava en Víctor López.
A l’altra banda de l’Atlàntic, hem vist tres grans estrelles polítiques: el cometa efímer Bernie Sanders, la supernova Hillary Clinton, i l’asteroide Donald Trump. En Miquel Gil va analitzar degudament les primàries dels dos grans partits nord-americans a Establishment i insurgència: les primàries americanes de 2016 alhora que en Guillem Pujol es preguntava És Donald Trump feixista? Feixista o no, els votants republicans hauran de comptar amb aquest multimilionari que vomita contra els immigrants essent fill d’un emigrat alemany i estant casat amb una top model eslovena.
Però no tot és United States a Amèrica. En Luciano Napolitano ens va recordar que Macri es el nuevo presidente electo de Argentina, posant fi a dotze anys de socialdemocràcia kitchnerista a una de les nacions més rellevants d’Amèrica Llatina. I en Carlos Pérez Padilla va tornar per explicar-nos que hi ha un Canvi a Cuba: “Y se formó la gozadera”.
Finalment, a Internacional hem pogut tornar a comptar amb dues anàlisis d’Helena Cardona, que segueix a l’Àfrica vivint aventures i explicant-nos com Els joves no acabaran amb la corrupció i que s’ha arribat a un Acord de mínims per a la importació dels minerals de sang entre la UE i la República Democràtica del Congo. No tot són males notícies, al cap i a la fi.
El Procés al laberint espanyol
Tot i que hem tingut una temporada marcada per la violència al món, a Catalunya i a Espanya hem viscut fins a tres comicis seguits. I, com és natural des de 2012, els hem anat analitzant amb el rigor i la simpatia que ens caracteritza.
Tot just començar el curs, al setembre, va començar la campanya electoral del 27S. Ningú pensava que, pocs mesos més tard, el candidat a la presidència seria un altre, ni que en els moments que estem escrivint aquest article, un discret alcalde de Girona esdevindria el 130è President de la Generalitat de Catalunya. Durant la campanya pel 27 de setembre de 2015 vam tornar a dedicar una anàlisi per força política: la quasi desapareguda UDC, els Ciutadans de la Inés, la ínclita Catalunya Sí Que Es Pot, la bulliciosa CUP, el magma Junts pel Sí, el lepenista PPC, el zombi PSC. Tal i com va escriure en David Nàcher, el dia següent a les eleccions “plebiscitàries”, vam viure el #28S, el dia de la ressaca democràtica. Pocs mesos després, Artur Mas feia el seu famós pas al costat, una fórmula eufemística per dir que es retirava de la primeríssima línia política. En Guillem Pujol ho veia a una de les seves anàlisi, en el ProcésTM podia fins i tot aparèixer implícitament com Cronos, el deu del temps que s’empassa els seus fills. Almenys hi ha alguna cosa que es mou: la reforma horària, impulsada pel diputat de JxS Fabián Mohedano, entrevistat per Carles Ferrés al maig 2016.
Mentre el Procés català s’ho empassava tot durant els darrers mesos de 2015, van arribar les eleccions legislatives espanyoles del 20 de desembre. El 20D ens deixaria un escenari nou dins la política espanyola: quatre grans partits, adéus al bipartidisme. Semblava que arribaria un nou president del govern amb una coalició de centre, però l’enrocament de Mariano i Pablo va fer que sis mesos després, el diumenge 26 de juny de 2016 es repetissin les eleccions, aquest cop amb un anàlisi de Finestra d’Oportunitat i amb el cigar com a eix conductor.
Socialment, però, al nostre país hem vist de tot. En Damià Usón va tornar després de tres anys amb una anàlisi sobre els pisos buits, i hem pogut saber, de la mà de David Nàcher, com els grups d’aprenentatge són una eina necessària per a combatre els discursos de la por i l’odi, motors de la violència de la taronja mecànica. La Montserrat Rodríguez ens va obrir els ulls amb una anàlisi sobre la prostitució, i després va acompanyar en Miquel Gil a saludar i conèixer la discreta madame Lydia Rius. També hem vist, de la mà de Fernando Gascón, una història de lluita sindical i la capacitat culinària dels mitjans de comunicació a l’hora de crear opinió mitjançant les enquestes. La manipulació és també una forma de violència, i la manipulació també es va veure a la FIFA, fet que en Carles Ferrés ens va recordar degudament. I si hi ha una cosa que ens ha omplert les neurones amb imaginació durant aquesta temporada, és l’Episodi VII de la saga Star Wars.
Conclusió: les oportunitats de la Finestra
És sabut que hem publicat molts més articles durant aquesta temporada, tants que no els hem pogut resumir ni rescatar en aquest article recordatori. Hem pogut comptar amb anàlisis d’Alistair Spearing i Sergi Morales, de Carles Samper Sedó i Lidia Ramos, de Quim Bosch i Francesc Bertran. Des de les nostres finestres hem buscat oportunitats per a regalar-vos les nostres visions del món i de la realitat. Una realitat que s’està tornant cada cop més violenta mentre passen els mesos de l’any 2016.
La ultraviolència ens abraça i, el que és més preocupant, ens hi estem acostumant. Dins la taronja mecànica, un delinqüent comú com Lahouaiej Bouhlel passa de les drogues, l’alcohol, el joc i la violència masclista, a una radicalització ràpida que el fa matar quasi cent persones amb un camió a Niça. Dins la taronja mecànica, les purgues posteriors al cop d’estat fallit a Turquia se succeeixen, desapareixen persones i la llibertat i la democràcia, que havien estat garantides fins i tot pels polítics contraris al president, pateixen una seriosa estocada. Dins la taronja mecànica, les polítiques econòmiques insensates segueixen el seu curs a la Unió Europa, tibant una corda invisible que ens ennuega, que divideix generacions, classes i nacions. Dins la taronja mecànica, el Mitjà Orient segueix essent un infern, no sabem a quin diable donar suport, no volem ser cínics però ens horroritza el Daesh, una conseqüència dels nostres odis i els nostres temors que ha de ser aniquilat. Dins la taronja mecànica, projecte supranacionals com l’europeu viuen les hores comptades, i la xenofòbia plana arreu d’Europa. Dins la taronja mecànica, seguim pensant que hi ha oportunitats d’esperança i de canvi i tolerància. Com una si un pètal blau aconseguís caure en mig de la bellesa d’un camp de pètals tan taronges com l’alba. Us esperem a la propera temporada! Tot apunta a que serà una temporada en la que el gamarús Alex podrà seguir campant.
