Home Catalunya Junts pel Sí, la papereta del Sí

per Miquel Gil (@miquelgilcat)

Miquel

Les eleccions del 27 de setembre són molt especials per diversos motius. El més transcendent és, òbviament, el caràcter plebiscitari que els diferents partits els han donat, alguns explícitament i altres implícita. També són especials, però, per la renovació total que representen pel que fa tant a les candidatures que hi concorren com als seus caps de cartell.

D’entre totes les candidatures, potser la més trencadora, la que més crida l’atenció, és Junts pel Sí, l’heterogènia coalició independentista que lidera la cursa electoral segons totes les enquestes i que es presenta com la plasmació del vot afirmatiu a la independència en aquest plebiscit disfressat d’eleccions.

El camí tortuós cap a la llista unitària

Quan el 2 d’octubre de 2012 Artur Mas va convocar eleccions anticipades pel 25 de novembre següent, ho va fer amb un doble argument. Per una banda el president de la Generalitat assenyalava que el seu programa electoral de 2010, que prometia un “pacte fiscal” amb l’Estat inspirat pel concert econòmic basc, ja no tenia recorregut, atesa l’actitud intransigent del govern espanyol de Mariano Rajoy. Per altra banda, també apuntava que la multitud de ciutadans que la proppassada Diada s’havia manifestat als carrers de Barcelona per reclamar la independència tenia dret de ser escoltada i que, si bé ell i Convergència i Unió feien seva la reclamació d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, calia obtenir un mandat electoral que dotés la proposta de legitimitat. El 25 de novembre següent CiU tornava a guanyar les eleccions (si bé amb 12 escons menys) i les forces que reclamaven un referèndum sobiranista (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP) sumaven 107 dels 135 escons del Parlament. La independentista Esquerra Republicana de Catalunya d’Oriol Junqueras creixia 11 escons, passava a ser la segona força política de la cambra i s’erigia en sòcia i supervisora del govern de CiU per a la celebració del plebiscit anhelat.

La història del referèndum (més tard consulta, més tard procés participatiu) és a bastament coneguda. Després de dos anys de negatives del govern espanyol a negociar, autoritzar, permetre, tolerar o fins i tot obviar el fet que els catalans votessin sobre la independència, finalment el govern català deixà en mans de funcionaris i ciutadans voluntaris la celebració d’un plebiscit el 9 de novembre de 2014 amb tres possibles respostes: “sí-sí” (un estat independent), “sí-no” (un estat no independent) i “no” (seguir igual). Si bé la rebaixa de la pregunta i de la força simbòlica de l’acte no va salvar Mas de la persecució judicial de la fiscalia, depenent de Rajoy, sí que devia jugar un paper, com l’oposició de totes les institucions centrals de l’Estat, en la limitada participació que es registrà (2,344,828 vots sobre un total d’uns 6,300,000 electors, un 37%). Aquesta participació insuficient evità que els resultats es convertissin en un mandat clar, i impulsà els defensors del “sí” a plantejar la celebració d’unes eleccions autonòmiques que servissin de proxy per conèixer l’opinió dels catalans sobre la independència, cosa que s’ha vingut anomenant eleccions plebiscitàries, possiblement per inspiració de les eleccions municipals que dugueren a la proclamació de la segona república espanyola.

Artur Mas vota en la consulta del 9 de novembre de 2014 / Foto de PERE VIRGILI al DIARI ARA

Artur Mas vota en la consulta del 9 de novembre de 2014 / Foto de PERE VIRGILI al DIARI ARA

La proposta d’Artur Mas i del seu partit dins de CiU, CDC, fou concórrer en una llista unitària de totes les forces independentistes (especialment amb ERC) que aglutinés tot el votant independentista, en unes eleccions que es celebrarien durant el primer trimestre de 2015. Oriol Junqueras i ERC, però, s’hi negaren i proposaren en canvi candidatures separades que compartissin un punt del programa que defensés la independència. Totes dues parts defensaven les seves posicions amb arguments teòrics i estratègics. CDC indicava que una llista unitària faria més creïble el caràcter plebiscitari de les eleccions, i a més apuntava que la llei d’Hondt beneficiava electoralment les forces més grans. ERC, per la seva part, insistia que la seva proposta anava més enllà de la independència i que els ciutadans tenien dret de votar, també, per ideologia; a més, explicava que els beneficis que la llei d’Hondt atorga a les forces més votades no compensarien la possible fuita de vots que hi hauria pel simple fet d’ajuntar-se dos partits ideològicament tan diferents. Més enllà de les raons expressades, però, com molts observadors van apuntar, en aquestes disquisicions hi havia de ben segur una bona part de càlcul partidista: els casos de corrupció i de males pràctiques àmpliament mediatitzats, així com les retallades del govern, havien minvat el suport a CiU, fins al punt que moltes enquestes auguraven un sorpasso d’ERC, que podia esdevenir la primera força política del país. És probable que el temor de veure’s superat portés Mas a la defensa de la llista unitària i l’esperança de ser president de la Generalitat dugués Junqueras a defensar candidatures separades.

Encallades com estaven les posicions dels dos partits que encapçalaven el procés independentista, les negociacions es van trencar i les eleccions es van ajornar fins al 27 de setembre, data en què en principi CiU i ERC es presentarien separadament però amb un full de ruta comú. D’aquesta manera, i amb cert desinflament anímic de l’independentisme, s’arribà al juny. És llavors que els esdeveniments comencen a precipitar-se. Unió Democràtica de Catalunya, el soci petit de la federació CiU, viu una convulsa consulta interna que significa l’esqueixament del partit entre els que defensen l’acatament de la legalitat espanyola (la direcció) i els que posen per sobre de tot la voluntat dels ciutadans de Catalunya.

La direcció d’Unió, que vivia la conversió independentista de Convergència i el seu festeig d’ERC amb angoixa i havia anat aconseguint contenir-la amb repetides crisis de confiança i blufs de trencament, plantejava la consulta interna com una eina per dotar-se de força davant l’exigència del soci majoritari de sumar-se a l’independentisme i a una llista independentista transversal plena d’independents i més enllà de les sigles com a requisit per seguir junts, format que CDC defensava (tot i la negativa d’ERC de sumar-s’hi) amb l’objectiu de transmetre una superació de la vella política i dels escàndols de corrupció que s’havien produït.

Tot i que la direcció d’Unió va guanyar la consulta interna per la mínima, la divisió de la militància en dues parts gairebé iguals i el fet que la votació s’hagués plantejat com un quasi-plebiscit a la figura de Duran i Lleida i els seus, la deixà (i especialment el propi Duran i el seu segon, Ramon Espadaler) greument tocada. En aquest moment CDC, veient la feblesa de la direcció d’Unió, dóna tres dies al seu soci per decidir si accepta el full de ruta independentista, condició que posa per anar junts a les eleccions. L’ultimàtum convergent, el contingut del qual xoca amb el resultat de la votació interna, porta la direcció d’Unió a fer un últim bluf al soci gran, segurament pensant que, com altres vegades, acabarà cedint: retira els tres consellers socialcristians del govern. És en aquest moment que CDC, per boca del seu coordinador general, Josep Rull, a qui costa ocultar la seva satisfacció, dóna per trencada la federació i explica que Convergència es presentarà a les eleccions del 27 de setembre en una llista transversal i amb un programa nítidament independentista, sense el llast d’Unió Democràtica.

 Ramon Espadaler i Josep Antoni Duran i Lleida / Imatge d’arxiu, Diari Ara i ACN

Ramon Espadaler i Josep Antoni Duran i Lleida / Imatge d’arxiu, Diari Ara i ACN

Després del trencament de CiU les gestions de CDC per bastir la llista transversal, batejada també per alguns com “La llista del President”, s’acceleren, i el partit emplaça les principals organitzacions independentistes, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, a donar-li suport. El dia 4 de juliol els socis d’ambdues organitzacions donen llum verda per amplíssima majoria a la demanda de CDC. És en aquest punt que ERC, pressionada per les entitats, comença a avenir-se a arribar a una entesa amb CDC que permeti bastir una candidatura unitària, si bé primerament reivindica una llista sense polítics que faci encara més creïble el caràcter plebiscitari de les eleccions. Després d’alguns estira-i-arronses i el despenjament definitiu de l’esquerra anticapitalista i independentista representada per la CUP, a mitjan juliol CDC, ERC, l’ANC i Òmnium arriben a un acord: hi haurà una llista unitària amb polítics que aplegarà els dos principals partits independentistes i que estarà farcida d’independents.

Qui és Junts pel Sí?

L’acord per la llista única de mitjan juliol es concreta en el fet que estarà encapçalada per tres independents i que CDC i ERC tindran, respectivament, el 60% i el 40% dels llocs restants de la llista, que tot i així cediran parcialment a independents reputats triats per ells. Així, per exemple, a Barcelona ERC cedeix el sisè lloc a Eduardo Reyes, president de Súmate, i CDC deixa el setè lloc a Oriol Amat, catedràtic d’economia a la Universitat Pompeu Fabra.

L’acord també especifica que Artur Mas, tot i no ser cap de llista (en serà el quart candidat per Barcelona), una exigència d’ERC, serà elegit president de la Generalitat en cas de victòria. Oriol Junqueras serà el cinquè nom de la llista barcelonina i seria vicepresident de qualsevol govern que es formés si guanyessin les eleccions. El segon i tercer lloc de la candidatura a Barcelona estan ocupats per les presidentes sortints de les dues grans organitzacions independentistes, Carme Forcadell (que a l’ANC ha estat substituïda per Jordi Sánchez) i Muriel Casals (que a Òmnium serà rellevada pocs dies després per Quim Torra).

Durant els següents dies es van anunciant el nom de la candidatura, Junts pel Sí, i els dels diversos independents i representants de les diferents sensibilitats independentistes que s’hi presentaran. Destaquen els caps de llista per Girona, el cantautor Lluís Llach, i per Tarragona, l’antic diputat socialista al parlament espanyol Germà Bel, així com les personalitats que tanquen la llista o que són suplents: Josep Guardiola, excapità i exentrenador del FC Barcelona, actualment entrenador del Bayern de Munic; Xavier Rubert de Ventós, filòsof i exdiputat espanyol i europeu pel PSC; Raimon Carrasco, fill del dirigent d’Unió Democràtica assassinat pel franquisme Manuel Carrasco i Formiguera; el Pare Manel Pousa, sacerdot conegut per la seva acció social; Francesc Xavier Grau, exrector de la Universitat Rovira i Virgili; Joan Reig, bateria de la banda Els Pets; Marina Geli, consellera socialista de l’època del tripartit; Josep Maria Ballarín, capellà conegut pel seu activisme independentista; Montserrat Carulla, actriu; Josep Maria Vila d’Abadal, antic alcalde de Vic per UDC i expresident de l’Associació de Municipis Independentistes; etc. Molt importantment, la llista de Barcelona tancada per Guardiola compta amb Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert, darrers presidents del Parlament, com a candidats en penúltim, avant-penúltim i avant-avant-penúltim lloc.

Imatge de campanya de Junts pel Sí, com es pot veure al seu compte de Twitter

Imatge de campanya de Junts pel Sí, com es pot veure al seu compte de Twitter

De tots aquests noms és destacable la presència notable, i buscada, d’antics militants socialistes i d’Unió Democràtica, aquests segons generalment membres de Demòcrates de Catalunya, un partit democratacristià inspirat pels valors fundacionals d’Unió fundat pels militants independentistes que en foren expulsats per la direcció després de perdre per la mínima la consulta interna del juny passat. La intenció de Junts pel Sí és clara: mostrar els actuals PSC i UDC com una versió incompleta del que van ser, i exhibir l’apropament de parts importants d’aquests partits a les tesis sobiranistes.

Segurament amb aquesta mateixa intenció, mostrar el suport transversal i expansiu de l’independentisme, s’ha optat per Raül Romeva com a cap de llista per Barcelona i cartell electoral principal de la candidatura. Romeva, fins fa poc europarlamentari d’Iniciativa per Catalunya, se’n va donar de baixa a principi d’any per la seva disconformitat amb el posicionament del partit en el debat independentista, que va optar per defensar que Catalunya esdevingués un estat lliure associat. Amb la tria de Romeva com a cap de cartell segurament s’ha volgut, doncs, atraure l’electorat independentista d’ICV, alhora que segurament s’ha pretès falcar el flanc esquerre de l’independentisme, que es pot veure amenaçat per la competició de la CUP.

Els primers candidats per Barcelona de Junts pel Sí, com es poden veure a la seva pàgina web

Els primers candidats per Barcelona de Junts pel Sí, com es poden veure a la seva pàgina web

 

I si es guanya, què?

Una de les acusacions recurrents que els rivals de Junts pel Sí li han llençat és que no té programa electoral. D’una banda això és perfectament coherent amb el plantejament que Junts pel Sí ha fet d’aquestes eleccions: com que aquestes eleccions són un plebiscit sobre la independència i Junts pel Sí és una plasmació del vot afirmatiu, és sobrer (si no directament incoherent) que Junts pel Sí elabori un programa electoral, ja que és un simple mecanisme circumstancial perquè gent de diferents ideologies pugui dir “sí” a un estat català independent.

D’altra banda, però, la previsible negativa del govern espanyol a reconèixer la legitimitat de Junts pel Sí per proclamar la independència, sigui quin sigui el resultat, significarà que en cas de guanyar hagi de formar govern, ja sigui en solitari o amb l’ajuda de la CUP. Això comporta que, a diferència d’allò que hauria passat a Escòcia, els passos per assolir la independència no estaran acordats amb el govern central i s’hauran d’anar prenent unilateralment i a la contra. Així, si Junts pel Sí no pot tenir un programa electoral clàssic, sí que pot tenir, i té, un full de ruta que guiï l’acció de l’hipotètic govern independentista.

El Full de Ruta de Junts pel Sí preveu vuit moments clau del camí cap a la independència després d’una victòria independentista el 27 de setembre. El primer seria una “declaració solemne” del Parlament que anunciaria al món la voluntat de constituir Catalunya en un estat independent i obriria negociacions amb Espanya i amb la Unió Europea. La declaració solemne obriria el camí a una primera fase del procés constituent en què la societat civil elaboraria un esborrany de constitució, si bé les institucions seguirien regint-se per l’ordenament autonòmic. Mentre això es produís, Junts pel Sí formaria, previsiblement intentant sumar-hi la CUP, un govern de concentració que a part de les tasques comunes de la Generalitat posaria les bases de les diferents estructures d’estat necessàries en qualsevol país sobirà (hisenda especialment). Quan les estructures d’estat fossin prou sòlides el Parlament proclamaria la independència, per bé que temporalment es mantindria tota la legalitat que no contradigués la proclamació. En un breu termini de temps, s’aprovaria una llei de transitorietat jurídica, que permetria anar derogant la legislació espanyola amb legislació catalana gradualment, sense que es produïssin buits legals. Simultàniament, el Parlament també aprovaria una llei del procés constituent, que donaria el mandat al President de la Generalitat, ja cap d’Estat, de convocar eleccions constituents. Un cop fetes les eleccions constituents, el nou Parlament elaboraria el redactat definitiu de la nova constitució catalana, s’entén que sobre la base de l’esborrany de la societat civil. Finalment, el procés es tancaria amb un referèndum de la ciutadania per ratificar la nova constitució. Es preveu que aquests passos s’haurien d’adaptar a les possibles contingències provinents de les accions del govern espanyol.

Les expectatives de Junts pel Sí

Totes les enquestes asseguren a Junts pel Sí una victòria àmplia tant en vots com en escons respecte els altres partits del fragmentat mapa polític català. El segon partit, que la majoria d’enquestes indiquen que serà Ciudadanos, quedaria a uns 40 escons de Junts pel Sí, que en trauria uns 59-60 segons les més negatives i uns 67-70 (a la línia de la majoria absoluta, 68) segons les més positives.

L’excepcionalitat de les eleccions, però, i el fet que Junts pel Sí es presenti com una plasmació del vot favorable a la independència, fan que una àmplia victòria no sigui per si mateixa suficient, fins i tot si és per majoria absoluta. Si bé el fet que la CUP també és independentista alleugereix relativament la responsabilitat de Junts pel Sí, qualsevol cosa que no sigui una majoria absoluta tant en escons com en vots d’aquestes dues forces impedirà que es creï el mandat clar que els independentistes reclamen per portar Catalunya a la seva independència.

Uns resultats confusos, amb majoria d’escons independentistes però no de vots, o amb més vots independentistes que unionistes però no més de la meitat dels vots emesos, tindrien efectes negatius diversos. Per una banda, facilitarien que l’unionisme posés en dubte la legitimitat del procés independentista, per la manca d’un mandat inapel·lable del poble, cosa que rebaixaria a ulls de la població el sentiment de transcendència constituent del vot del 27 de setembre, la seva auctoritas. Per altra banda uns resultats confusos també dificultarien el reconeixement internacional del conflicte i la intervenció de les institucions comunitàries per resoldre’l.

En tot cas, les últimes enquestes semblen indicar que pel que fa a la majoria absoluta de vots, l’anomenat bloc sobiranista (Junts pel Sí i CUP) es troba frec a frec amb el seu rival unionista (C’s, CSQEP, PSC, PP, UDC). Si bé és més que raonable prendre’s les enquestes individuals amb cert escepticisme, atesa la poca credibilitat dels mitjans de l’Estat en general i les experiències electorals precedents, sí que es pot afirmar que el conjunt d’enquestes mostra una certa tendència ascendent de Junts pel Sí, que a mesura que creix en les previsions apropa el bloc del sí a la majoria absoluta dels vots.

Enquesta de Metroscopia per al diari El País, publicada el 21 de setembre

Enquesta de Metroscopia per al diari El País, publicada el 21 de setembre

Segurament a aquesta tendència alcista de l’independentisme hi ha contribuït la campanya de la por del govern espanyol i les institucions i mitjans de comunicació afins a la unitat d’Espanya. La campanya espanyolista s’ha volgut inspirar en la campanya unionista del referèndum sobre la independència escocesa, que va acabar de girar la balança a favor de la Unió amb amenaces sobre les pensions dels jubilats escocesos. Tot apunta, però, que la campanya espanyola no està tenint el mateix efecte, probablement perquè s’ha volgut portar a l’extrem. Els comunicats de la banca amenaçant que abandonarien Catalunya en cas d’independència han hagut de ser desmentits ràpidament pels mateixos bancs davant l’allau de queixes i tancaments de comptes. El comunicat del Banc d’Espanya alertant d’un possible corralito en una Catalunya independent ha hagut de ser matisat també ràpidament per evitar conseqüències negatives sobre la borsa espanyola. Finalment, la campanya de la por unionista sobre una possible exclusió de Catalunya de la Unió Europea ha estat polvoritzada per Mariano Rajoy, que no va saber respondre a un periodista que li indicava que segons la constitució i la legislació espanyoles no és possible retirar la ciutadania espanyola a ningú que la tingui d’origen. La pífia de Rajoy ha arribat a ser utilitzada per Junts pel Sí com a espot electoral. Tampoc no ha ajudat la causa unionista que la Comissió europea hagi negat l’autoria d’un comunicat duríssim amb l’independentisme que el Partit Popular li atribuïa i que el ministre d’afers exteriors espanyol José Manuel García Margallo va exhibir en un debat televisat amb Oriol Junqueras que, per desgràcia de Margallo, va ser retransmès en diferit quan els espectadors ja sabien que el document en qüestió era una manipulació.

José Manuel García Margallo i Oriol Junqueras debaten a 8TV / Foto de 8TV

José Manuel García Margallo i Oriol Junqueras debaten a 8TV / Foto de 8TV

 

Tampoc no sembla que la tendència a l’alça de Junts pel Sí s’hagi vist frenada per la poca habilitat que el seu cap de llista, Raül Romeva, va exhibir en els debats de les televisions i en l’entrevista que concedí a la BBC. Si bé segurament la segona ha tingut una difusió limitada, els debats electorals de 8TV, La Sexta i TV3 han tingut un elevat nivell d’audiència, tenint a Catalunya respectivament 376,000 espectadors (13’5% del share), 266,000 espectadors (11’2% del share) i 610,000 espectadors (22’3% del share). Romeva va mostrar dificultats evidents per imposar-se a les andanades dels seus contrincants i per defensar-se de les acusacions de col·laborar amb un Mas que seria causa de tots els mals, però tot i així res no indica que hagi fet perdre vots a la seva candidatura. Això segurament s’explica per l’elevada polarització de la campanya en l’eix nacional, fenomen que comporta un cert atrinxerament dels votants en opcions considerades “dels seus”. Com que es tracta d’un vot per la independència, del “vot de la teva vida”, com diu el lema de campanya de Junts pel Sí, molts votants triaran la seva opció amb independència de qui sigui el candidat, i com a molt podran optar per un altre partit dins del mateix bàndol nacional (en aquest cas la CUP). És per aquesta mateixa raó que una de les febleses aparents de Junts pel Sí, Convergència Democràtica de Catalunya, la figura d’Artur Mas i la seva vinculació amb Jordi Pujol i alguns escàndols de corrupció, tindrà poc efecte en els resultats finals, i com a molt portarà alguns votants a optar per la Candidatura d’Unitat Popular dels Antonio Baños, Anna Gabriel, David Fernández, etc.

PDF

 

(Visited 626 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies