Home Internacional Els refugiats i el triomf del model europeu

per Júlia Trias Jurado (@juliatrias__j)

banner-julia

La professora Itziar Ruiz Giménez, de la Universitat Autònoma de Madrid, explicava al programa Refugiados a las puertas, de Fort Apache: “Les polítiques europees de migració i asil no estan fracassant: són tremendament eficaces per a allò que volen aconseguir. Es podrien obrir vies de pas segures, però, per què no ho fan? Per què s’aixequen tots aquests murs? Perquè volen que vinguin d’aquesta manera; així se’ls pot explotar i, de passada, es protegeixen els interessos geopolítics europeus.”

Des de la seva fundació, l’Europa de les llibertats i dels drets humans ha estat sempre lligada al concepte de ciutadania; si no ets ciutadà europeu, no n’ets titular directe. Cap a la dècada dels 50, Europa encara tenia colònies que explotava per a l’extracció dels seus recursos en benefici del desenvolupament dels països europeus. Si als inicis de la Unió Europea el discurs predominant era el del respecte pels drets humans, la pràctica de la política exterior dels països membres demostrava tot el contrari. Sense anar més lluny, el 1956 França duplicava els seus efectius en terres algerianes per evitar la seva independència, i el 1963 encara mantenia la presència militar a Tunísia, sis anys després de la seva independència. Com senyalava Ruiz Giménez, Europa ha construït sempre un estàndard civilitzador per legitimar la seva política exterior amb el Sud, amb l’objectiu de mantenir l’exclusió dins les seves fronteres i a través d’una idea central: ni tots som nosaltres ni tots tenen drets.

Aquesta desconnexió entre discurs i pràctica no ha canviat. La Unió Europea ha externalitzat les seves fronteres amb el pacte UE-Turquia, també conegut com el Pacte de la Vergonya. En matèria de refugiats, Turquia presenta una especificitat que només comparteix amb Madagascar, Mònaco i el Congo, i que afecta directament les persones que són retornades des d’Europa: la limitació geogràfica. Quan Turquia va ratificar la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951, ho va fer limitant el seu efecte únicament a Europa. I què vol dir això? Que una persona serà considerada refugiada només en cas que hagi fugit com a conseqüència de fets o incidents que hagin tingut lloc a Europa. La resta de països van ratificar la Convenció sense limitació geogràfica, és a dir, estipulant que una persona pot ésser considerada refugiada si fuig d’un país com a conseqüència de fets ocorreguts en qualsevol lloc del món. Per altra banda, Europa i Turquia, així com la resta de països que han ratificat l’Estatut dels Refugiats de 1951, estan obligats a complir amb el principi de no-devolució (non-refoulement), que prohibeix que cap persona sigui retornada a un país on la seva vida corri perill. No només la Unió Europea està retornant les persones que han aconseguit arribar en territori europeu a un país que no garanteix la seva seguretat  sinó que tant Turquia com Europa estan fent ús del concepte de la protecció temporal (inexistent en cap tractat internacional), que deixa als llimbs, sovint durant anys, qualsevol persona a qui s’apliqui.

Vinyeta

Vinyeta d’El Diario.es sobre la gestió de la crisi dels refugiats a la Unió Europea.

La distinció entre migrant i refugiat es troba en relació directa amb els interessos econòmics i polítics europeus. El darrer 12 d’abril, als Matins de TV3, la representant d’ACNUR a l’Europa Central n’explicava la distinció: el migrant és el que marxa del seu país per buscar unes millors condicions de vida i el refugiat és el que fuig perquè és perseguit per motius de raça, religió, nacionalitat, opinió política o per pertànyer a un grup social concret. Aquesta definició de refugiat és la que consta a l’Estatut de Refugiats de 1951, que estava pensada pels conflictes post Segona Guerra Mundial i que n’era un fruit directe. Actualment, tal i com apunta Roger Zetter[1], els conflictes i les formes de persecució han canviat radicalment i s’han tornat més complexos. Identificar qui és un refugiat i qui no esdevé més complicat si tenim en compte les definicions vigents, cosa que ha legitimat la transformació i politització del concepte “refugiat”. Així, al Parlament Europeu, les interpretacions que es fan del que s’entén com a refugiat en el marc de la Convenció de 1951 són cada vegada més restrictives i pejoratives. Zetter ja ho apuntava al 2007: ésser considerat un refugiat ja no és un dret sinó un estatus summament preuat. Cada vegada menys persones són considerades refugiats i cada vegada més són considerades migrants, cosa que fa que cada vegada menys persones tinguin drets, mentre el discurs europeu criminalitza i deshumanitza els refugiats tot convertint-los en una amenaça que legitima una Europa policial i militar.

La distinció entre migrants legals i il·legals – ara utilitzen el mot “irregulars”, que fa més maco – també ha sigut una gran astúcia, ja que si es prové d’un estat fallit o que s’és perseguit pel propi govern, no es podrà demanar visat per arribar a Europa: s’hi arribarà com un il·legal i per tant, de nou, es quedarà als llimbs de la desprotecció legal. Sovint, els països europeus de destí senzillament no concedeixen el visat als consolats dels països d’origen. Així neixen Centres d’Internament per a Estrangers (CIEs) i estratègies de dissuasió de tota mena. A Barcelona s’ha creat recentment el Sindicat Popular de Venedors Ambulants. El seu president, durant la presentació del sindicat a finals del 2015, explicava que, sense papers, no tenien altra opció que participar de l’economia submergida, perquè a la formal no hi tenien lloc. Per una banda, amb la limitació de l’elegibilitat a l’estatus privilegiat de “refugiat” es potencia la presència d’organitzacions de tràfic de persones i, per l’altra, amb la restricció del dret de treballar es força l’ocupació il·legal.

Cada cop més, noves classificacions i diferenciacions allunyen les persones que busquen protecció del seu objectiu: a Lesbos només identifiquen sirians i iraquians, i deixen la resta de nacionalitats sense dret de protecció. S’ha creat una categoria B de refugiats que no obtenen la condició de refugiat de ple dret. L’aparició d’adjectius afegits al concepte “refugiat”, com ara “refugiat econòmic”, “refugiat espontani”, “refugiat per causes ambientals”, fan que implícitament no tinguin el mateix rang que els “refugiats” sense adjectius. Tal com apunta Stephen Castles[2], els governs europeus utilitzen l’asil i la migració sense papers com a forma de fer front a una necessitat de mà d’obra, sense admetre públicament la necessitat de migració sense formació.

Les polítiques europees envers els refugiats reflecteixen el model de societat europeu: un model de benestar sense conseqüències. Cap al 1970-1980, els grans fluxos migratoris provocats per conflictes que freqüentment responien a interessos postcolonials, es movien de Sud a Sud, quedaven continguts a nivell regional. En el moment que les conseqüències, ara en forma de grans fluxos migratoris, arriben a Europa, el discurs europeu deixa de ser inclusiu per passar a centrar-se en les condicions i els límits pels quals una persona és exclosa d’ésser considerada refugiada.

Sota l’aparent neutralitat de la compartimentalització del concepte “refugiat” s’hi amaga un entramat d’interessos d’Estat. Principalment a Europa però també a la resta del que es coneix com a societats desenvolupades, hi ha una creixent tensió entre la llibertat de moviment possibilitada per la liberalització econòmica i els discursos polítics proteccionistes vers la migració. A través del discurs de les elits polítiques, l’opinió pública es veu confrontada a les seves pròpies percepcions d’identitat nacional, ciutadania, cohesió i incorporació dels migrants i refugiats en el si de les seves societats. Així, la xenofòbia i el racisme creixen cada cop més entre els ciutadans europeus i, alhora, se’n legitima el discurs. Un discurs que ni és nou ni s’ha radicalitzat: és el mateix de sempre però ara és més visible que mai.

Llegeix també Refugiats i el fracàs d’Europa de Júlia Trias Jurado.

Imatge de portada:

Refugiats a la frontera entre Hongria i Sèrbia. Font: Al-Jazeera.com.

Notes:

[1] Zetter, R. (2007) “More labels, fewer refugees: remaking the refugee label in an era of globalization”, Journal of Refugee Studies.

[2] Castles, S. (2003) ‘Towards a Sociology of Forced Migration and Transformation’, Sociology 37(1): 13–34.

PDF

 

 

 

 

Julia Trias - biografia

AUTOR
Barcelona, 1991. Graduada en Ciències Polítiques per la UAB (2013) i cursant actualment un Màster en Refugee Protection and Migration Policy Studies per la University of London, School Advanced Studies. Ha treballat al Consell de la Unió Europea i actualment treballa a la Secretaria de la Unió pel Mediterrrani.
Articles similars

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies