Home Internacional Propera parada: Maelbeek

per Silvio Falcón (@silviofalcon)

Banner Silvio

La primera casa que vaig compartir a Brussel·les era ben lluny de la zona europea, a prop de la Gare de Schaerbeek. Quan plegava, al vespre, agafava l’autobús 59 davant mateix de l’estació del metro de Maelbeek, al Chausée d’Etterbeek, i anava fins a la part més llunyana del barri d’Schaerbeek. Trenta minuts ben bons de bus. Els matins feia el camí en direcció contrària: en arribar, caminava fins al Parlament Europeu, uns 800 metres enllà.

Un any més tard vaig canviar d’aires i amb un company de feina vam decidir llogar un pis plegats. Era juny de 2012 i vam anar a visitar un pis al carrer Charles Martel, amb vistes a la Comissió Europea i a tocar de la plaça Ambiorix. 15 minutes walking to the EP, metro Maelbeek. A 15 minuts caminant del Parlament Europeu, metro Maelbeek. Vaig viure un any allà, i era la meva estació de referència. Sempre m’han fet gràcia les seves cares pintades i l’he utilitzada sovint en sortir de l’Eurocambra per anar al centre o cap on visc actualment, ja que és la millor opció per connectar amb les línies 1 i 5 del metro de la capital europea.

Visc des de 2012 a Brussel·les. Dec haver fet uns dotze vols anuals, aproximadament, de Brussel·les a Barcelona, durant aquests quatre anys. Com podeu imaginar, l’aeroport de Brussel·les, Zaventem, és un lloc on he passat moltes hores. De vegades el meu vol ha anat amb retard, d’altres vegades he patit per si la neu em deixaria arribar a casa per Nadal. Hi he dinat o sopat moltes vegades.

Els atacs al metro i a l’aeroport de Brussel·les han estat un atac al cor de la Unió Europea. Qualsevol acció terrorista combina la barbàrie d’assassinar éssers humans amb la intenció d’obtenir un impacte mediàtic en forma de propaganda gratuïta. En aquest cas, els terroristes han volgut enviar un missatge clar a les institucions europees, tot posant-les en el punt de mira. El fet que jo hagi passat milers de vegades per l’estació de Maelbeek o per l’aeroport no deixa de ser, en el fons, un petit exemple del missatge que han volgut enviar els terroristes. És un atac directe a la forma de vida dels expatriats que treballem a les institucions europees. Volen posar la por al cos dels brussel·lencs, especialment d’aquells que freqüenten l’aeroport i el districte europeu.

En segon lloc, la coordinació i l’eficàcia de l’atac descarta, a priori, que tot plegat sigui fruit d’una revenja per la detenció d’Abdeslam Salah. Tot això va molt més enllà i apunta a l’existència de cèl·lules independents capaces d’atemptar a diferents capitals europees. Tots aquests grupuscles són reconeguts (amb més o menys oficialitat, a priori o posteriori) per l’Estat Islàmic. El Daesh s’ha convertit en una espècie de marca sota la qual s’arrengleren els terroristes. El problema principal és la seva capacitat de captar ciutadans europeus per a la causa violenta, ja sigui a Síria o a Molenbeek. El principal tret característic dels atacs de Brussel·les ha estat la condició suïcida dels terroristes i la coordinació entre els atemptats de Zaventem i de Maelbeek. Tot plegat, força imprevisible.

En tercer lloc cal tornar-ho a dir: els terroristes són ciutadans europeus. En el cas de Brussel·les, són ciutadans belgues. Quin sentit té, llavors, tancar les fronteres o acabar amb l’espai Schengen? Quin sentit té anar a fer guerres de venjança a deserts llunyans? Cal que ens plantegem com combatre la radicalització i la difusió d’idees violentes i extremistes a casa nostra.

Personalment, rebutjo les crítiques a l’Estat belga per qüestions de seguretat. Crec que aquells que tot just han demanat més mesures de seguretat desconeixen les actuacions que s’han pres el darrer any a Bèlgica i, especialment, a Brussel·les. Tot plegat no es resol amb més presència policial ni amb uns millors serveis d’intel·ligència. De fet, hi ha hagut atacs semblants a França i als Estats Units, amb molts més mitjans de prevenció que l’estigmatitzat Estat belga. Bèlgica ha deixat durant molts anys que es creessin guetos a la seva capital i ha permès que els corrents wahhabistes hagin portat la seva influència a les mesquites belgues. Però també ha estat el primer (i potser l’únic) a reaccionar d’alguna manera.

Són temps tristos per a aquells que no estem disposats a deixar-nos portar pel pànic i pels camins de la violència. Però també hem d’examinar  -tan aviat com sigui possible però sense urgències absurdes- com hem arribat fins aquí.

PDF

(Visited 503 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies