Home Ciutadania Entrevista a la senyora Rius: “Les noies que fan cua a l’INEM...

Per Miquel Gil (@miquelgilcat)

Miquel

[Aquesta entrevista és molt llarga. Segurament és el text més llarg publicat mai a Finestra d’Oportunitat. Primerament havia pensat d’escurçar-la i adaptar-la, però això feia artificial una entrevista que volia que transmetés la senyora Rius tal com és, amb el seu llenguatge, maneres i persona. En el cas de la senyora Rius, el personatge és tan important com el missatge. A més, l’entrevista té un fluir molt peculiar que seria difícil d’estroncar de manera lògica i atractiva. Per tot això, he reproduït la conversa amb tota la precisió que he estat capaç. És per al vostre gaudi, arribeu fins on pugueu!]

Cliqueu aquí si voleu llegir una versió escurçada i adaptada d’aquesta entrevista, de Montserrat Rodríguez

Casa la senyora Rius respira una altra època, una època no tan llunyana que, de fet, i potser en termes gramscians, encara no ha mort del tot. No podem, però, apreciar-ne els detalls amb deteniment, fora que hi abunda la penombra, les cortines i els mobles del temps dels avis, i que pertot se sent una olor com d’exòtic, com d’Orient, que embriaga.  A la porta ens sorprèn una dona de mitjana edat amb una bata blanca, que després entendrem que assisteix una Lydia Rius per qui els anys també han anat passant. L’assistenta ens condueix amb pas ferm i ràpid cap a una petita sala on farem l’entrevista, ens ofereix beure i tanca la porta. Durant l’entrevista aquesta porta només s’obrirà perquè la senyora Rius pugui sortir a rebre els seus nombrosos visitants, a l’altra punta de la casa. Nosaltres sentirem moltes veus, de masculines i de femenines, però no en veurem els propietaris: la senyora Rius ha fet de la discreció un dels grans principis de la seva vida.

La saleta on esperem és petita i acollidora: tot hi encaixa perfectament. Sota la finestra, encortinada, i entre dues prestatgeries que la secunden, hi cap, perfecte, un sofà de vellut, on seurem nosaltres. Davant, esbiaixada a l’esquerra, presideix la sala la butaca, també de vellut, de la senyora Rius. Les prestatgeries són plenes de llibres, generalment de col·leccions, així com de records i objectes estimats de la mestressa. Destaquen una foto on abraça una criatura, unes nines de roba que la representen a ella i al seu Ninet – gos estimat, que li va morir uns mesos fa –, una còpia emmarcada de la biografia que li féu el senyor Peyró i un tauler on exposa diferents articles dedicats a la seva persona, una foto signada d’Andreu Buenafuente i un cartell que l’acredita com a candidata de Junts pel Sí. La senyora Rius mai no s’ha amagat de les seves simpaties catalanistes. Al mig de l’habitació, entre la butaca i el sofà, s’hi situen unes tauletes. La més petita servirà per tenir-hi el beure i unes pastes que hem dut a l’amfitriona, les altres sostenen diversos telèfons que més tard sonaran amb freqüència. Si hem d’agafar les freqüents trucades com un indicador, sembla clar que el negoci de la senyora Rius funciona.

Després d’estar-nos uns cinc minuts esperant, la senyora Rius fa acte de presència. Començava a ser necessari: el vostre escriptor estava com més va més embriagat, inspirant la flaire oriental, a la petita habitació, al petit sofà. La Montse, mentre jo encara surto del somni, ofereix les pastes a la senyora Rius, que s’excusa pel retard amb una cortesia i una educació que novament evoca un temps que agonitza. La Montse és qui conduirà l’entrevista, ja que és ella qui l’ha preparada, en part amb l’ajuda de la biografia del senyor Peyró. Havia de ser així: va ser el seu article a Finestra d’Oportunitat que va despertar l’interès de la senyora Rius i que va possibilitar l’entrevista. La senyora Rius parla i sap parlar. Les cortesies inicials s’encavalquen amb l’entrevista sense gairebé ni adonar-nos-en. La senyora Rius sap parlar, i parla molt. Poso el mòbil a gravar. La senyora Rius està parlant dels veïns i de com hi conviu el seu negoci, i de com en èpoques de fires i esdeveniments a casa seva hi ha més moviment que mai: “[…] hi ha tres pisos i a la gent l’has de respectar, i això és molt important, el respecte de la gent.” Montse, posa el teu també a gravar, perquè així si en falla un tindrem l’altre.

Entesos, Miquel, ja està. Doncs sí, jo també he estat treballant per al Godó… Per fires es refereix al Godó i tot això?

Sí, bueno, ara ve l’alimentària… Sí, em sembla que avui ja ha començat. I quan hi ha això dels telèfonos i tot això… Algun senyor s’enfada amb mi perquè diu: “Lydia, no me’ls agafes…”, jo dic: “jo no puc”, jo després de les 8 no puc aceptar ningú. Primerament, que les meves noies més tard tampoc acepten vindre, perquè jo casi diria que nosaltres som amateurs retribuïdes, no som ben bé professionals del tot… Però els horaris aquests de la nit són sagrats per a nosaltres, i allavòrens aquests senyors, saps què passa, que estan tot el dia tancats, després ja tenen ganes de fer més soroll i més alboroto i jo no els hi sóc útil. Llavòrens hem de sapiguer lo que hem de fer i lo que no podem fer.

Què diferencia una amateur d’una professional?

Bueno, en el cas de casa nostra, les meves també tenen el tema mercantil al mig, que és això… El que passa és que jo dic que avui en dia moltes senyores són amateurs, em refereixo que se’n van amb quansevol persona, sense sapiguer distingir lo que és fer un senyor, sapiguer estar sanitàriament ben cuidades, sapiguer lo que fas… I no com ara, que la llibertat de la – bueno, que em sembla molt bé que les senyores pugueu fer, treballeu, fumeu i voleu estar amb un senyor, pos està bé –, però poder és una mica excessiu. Jo penso que ara, les senyores, aquesta llibertat excessiva no ha afavorit molt; perquè jo tinc aquí molts senyors que a vegades estan separats i poden trobar una noia que també estigui separada, però no la volen, no la volen perquè a ells tornar a complicar-se la vida amb una senyora els hi és difícil, perquè tenen que passar els diners a la primera i tot això, i llavons és complicat. I per lo tant recórrer a les senyores de moral distreta, a nosaltres, és lo més còmodo, lo millor i sobretot lo més segur.

La llibertat s’ha transformat en llibertinatge, podríem dir?

Totalment, totalment. Jo, de totes maneres, fa… No sé, jo ara tinc 77 anys, fa molts anys que he fet senyors… Quan jo vaig escomençar a fer senyors, jo anava amb un sereno que treballava a la duana, i feia senyors… Perxò quan vaig fer senyors vaig pensar que la duana era pitjor que fer senyors, perxò en el títol del meu llibre vaig treure això de les senyores de moral distraída, perquè vaig veure coses pitjors a la duana que no pas fent senyors. Però bueno, allavòrens tot era més, era, com ho diríem… Les noies ens ajudàvem més, no hi havia tanta… Tot era diferent. Ara, està massa embolicat tot això… Llavòrens, això no pot anar bé.

Al llibre que li va fer el senyor Peyró, el segon, comenta que abans hi havia potser més pinya perquè es passaven el matí o la tarda a les cases esperant que els senyors arribessin, perquè no hi havia les facilitats dels telèfons mòbils. Aleshores, com se li va ocórrer, si vostè venia d’aquest sistema, fer un sistema de cites a cegues?

Jo et diré per què, perquè claro, jo quan vaig escomençar, que vaig escomençar primer en el carrer de Borrell, tenia quatre o cinc senyoretes a casa, llavòrens, que llavons no hi havien els busques o tot això… I després perquè quan estàs amb noies – no és per dir-ho, eh, aprecio molt a les meves senyores i tot –, però no saps el cacau que és una dona, perquè els celos, que si “ah, aquesta ha fet un senyor més que jo”, o “que d’allò”… I vaig pensar: “Lydia, això no pot ser”, i llavors dic “juntos pero no revueltos”. I llavòrens vaig pensar que aquesta cita a cegues eren molt més agradables… I llavons em vaig atrevir a… Perquè de los covardes no se ha escrito nadaPos vaig pensar fer això de dir lo de la cita a cegues. Perquè els senyors que em truquen, com que també ja em coneixen, d’abans, perquè jo sóc bastant coneguda, pues ja els hi dic: com volen a la senyoreta… A la meva web, no sé si l’heu vista, pos ja poso els noms de les senyoretes, algunes poden al dematí, unes a… Lo que no faré mai és enganyar amb un senyor, vull dir que si un senyor vol una noia, pues com tu, que ets molt bonica, li diré: “no la tinc”, per engemple. Però si em diu, pues una altra senyoreta, que és com jo vull que siguin també, boniques per fora però sobretot molt boniques per dintre… Perquè per fer senyors, no n’hi ha suficient amb ser bonica per fora, s’ha de ser bonica per dintre, que és quan pots fer feliç an una persona. Jo ara toco el món dels discapacitats i me’n donc compte de lo afortunada que he sigut… Només ha valgut la pena fer senyors quan jo era jove per poguer donar aquest algo d’afecte que tens per a les persones i poguer fer feliç amb aquests nois que no se senten amb la mateixa llibertat que el Miquel, per engemple, per nar a buscar una noia, coses així. Tenen, una mica, que vindre’ns a buscar a nosaltres, i crec que això és important.

Com va sorgir la idea d’aquest programa amb els discapacitats?

Pos veràs, hi havia a la Guttmann, teníem unes persones que coneixíem – ja saps que totes les persones accidentades van an allà –, allavòrens, a la Guttmann són una mica difícils de… De d’això, perquè es veu que tenen idea que un noi amb aquestes condicions no pot fer senyores, no pot estar… Però bueno, després van intentar amb unes fundacions, la Fundació Amaya, després… Bueno, amb vàries fundacions, pos ho van parlar i sí, sí, llavons va sortir que podien vindre, amb el consentiment dels pares – estan a la fundació i tot –, i així va sortir aquesta història nostra. Que verdaderament crec que ha valgut la pena, perquè també una mica, la mare que em porta un noi amb problemes, pensa llavòrens que lo que era una senyora de moral distreta… Ja no sóc tan dolenta, per engemple

Es desmitifica.

Exacte, això saps què passa, que la gent de vegades no et coneix i diuen coses…

[Riiiiiiiiiing] “Sí, digue’m. (…) Sí, llámame a la puerta de todos modos si me necesitas.” [pom] “Em permeteu un segon? Perdoneu, gràcies, perdó.” La senyora Rius surt de l’habitació. Mentre és fora sonen altres telèfons. De lluny sentim una veu femenina desconeguda. Se sent, també, la veu d’un home. La Montse m’explica que el llibre d’en Peyró ja avisa que una entrevista amb la senyora Rius es veu indefectiblement tallada per unes quantes trucades i les subseqüents sortides de la protagonista. La senyora Rius triga cinc minuts ben bons a tornar. “Perdoneu, eh,  és una casa de barrets”. Riem i reprenem l’entrevista.

Parlàvem del programa per oferir serveis a persones discapacitades. A dia d’avui, com està la qüestió? Li envien regularment nois?

Sí, saps què passa, que les fundacions, els nois que ja han vingut tornen a casa nostra. Perquè, nosaltres, la gran sort de casa nostra és que els senyors que vénen ens repeteixen. Ens coneixen de fa molt de temps, es troben bé: canviem les senyoretes però s’hi troben bé, perquè crec que les coses que fem les fem diferent, i això és important. Llavòrens, doncs hi han vàries fundacions, o hi ha algun noi pues que té algun germà, que li ha passat un problema i també se n’entera i llavons me’l porta; o una mare, que m’ha dit “la va deixar”, quan al fill li va passar això; i aquests problemes tan tensos de la vida. I així ha anat, doncs, funcionant; i quan va sortir an a la contra – amb el Víctor Amela, que va treure ja fa sis o set anys, em sembla –, doncs també es va donar a conèixer i des d’allavòrens que estem fent aquestes coses. I crec que si les coses que fas les fas bé i les poses carinyo, han de sortir sempre bé, forçosment, no hi ha més volta de fulla, i aquesta és la sort que hem tingut.

I es troba amb alguna senyoreta que tingui alguna reticència a fer nois així?

No, no, perquè jo també ja sé conèixer les meves senyoretes i sé la senyoreta que sí i la senyoreta que no, poder… I llavons ja no la vull posar en el problema de que em digués que no… Perquè, jo sempre quan coneixo an una noia per primera vegada, sempre vull que em diguin si hi ha alguna cosa, quan estan amb un senyor, hi ha algo que no volen, que diguin que no es troben bé, em truquen i no han de fer res que no puguin fer… Llavòrens, amb aquest tema… Com que jo he tractat tant a senyores i a senyors durant tants anys, sempre noto quan alguna noia té algun punt – o quan parlem una mica – que poder no quedaria bé. I allavòrens, sense que sigui cap problema, també entenc… Cuidado, que a vegades vénen persones molt complicades, eh, molt complicades. No sé si tu has vist aquella pel·lícula del “Intocable”? Aquella pel·lícula francesa, d’un cas autèntic, d’aquell senyor… Doncs an aquí ens ha vingut un noi així, d’aquesta manera, però… Pobre… Com si diguéssim, els diners, encara que sigui estrany, no ho arreglen. Llavons, va ser tant… Era la primera vegada que venia, perquè, saps, venia de França, perquè a França es veu que no els deixen entrar a les cases de senyores an aquests nois. Llavòrens, el nano que el portava no era ben bé el negre del Intocable però era molt espavilat. I crec que poder és dels nois que m’ha fet més il·lusió poder-lo atendre; perquè era la seva primera vegada, tenia 30 anys, venien amb una espècie de camioneta des de França, i crec que va ser molt motivador, sí. Sí, sí, perxò sempre guardo molt bons records de tots aquests nois; i perxò hi han noies que sí, que molt bé, perquè tenen fills: perquè penses a vegades lo que podia passar-li an un fill meu, o podria fer d’allò… I llavòrens jo ja sé quina noia pot i quina no pot, i perxò no la poso mai en problemes. Però jo crec que també, si amb alguna senyoreta que crec que poder, segons com – també ho farien, perquè se’n donen compte que estem fent una ajuda important, i crec que no hi hauria cap problema.

Foto 2 Senyora Rius

Al llibre que li va escriure el senyor Peyró s’hi diu que a casa seva se segueixen unes normes per mantenir l’essència del seu negoci. Ens podria dir quines són?

Bueno, sobretot fer les coses ben fetes, jo… El tema nostre, de casa nostra, és molt la serietat, la manera que les noies vénen vestides… Jo una vegada, va vindre una noia que venia… Que era una mica pleneta, i … Buf! La vaig veure amb una falda així casi que se li veia tot. I jo: “Què fas?! Aquí no puedes venir así.” Diu: “Oye, en mi casa salgo así vestida”. Digo: “Ah, no, en mi casa no”. Dice: “Pero ni que fuera un colegio”. Digo: “No, és un corregional y de los duros”. O sigui, que d’així, res. Llavòrens, hi han unes normatives que són importants, que una noia meva pos té que vindre normal, sense… Nosaltres casi mai ningú es pinta – jo avui m’he pintat una mica perquè veníeu i si em fèieu una foto per estar més bé, però si no tampoc sóc amant de la pintura. Però vull dir que una de les normes és aquesta, la serietat, no anar provocant, perquè no hem de provocar… Poder algun senyor s’atreveix a dir: “ai, que la puc veure despullada?”. Perquè es veu que en alguns puestos ho fan. Ho trobo tan horrible! Perquè lo bonic d’estar amb una dona és treure-li la roba: si li presento en boles, no sé quina gràcia li farà! O sigui que penso que això és una equivocació de les grosses. Però bueno, lo que sí és cert és que les nostres senyoretes són unes noies que tenen una fenya algunes al dematí, algunes altres han perdut una mica la feina, algunes altres tenen els pares grans, algunes altres s’han separat i tenen fills i el marit no les pot ajudar, i alguna altra té el marit – no sé si ho sap o no ho sap, però jo això tampoc ho indago, perquè tampoc és cosa que no m’interessa. Les meves senyoretes, totes estan controlades sanitàriament, això és la primera cosa que demano de les senyoretes. Jo conec una noia, “ay, es que yo uso preservativo, es que yo…”. Dic, “no, no farem res”. Això és de primera necessitat. I después, també, sí que és veritat que a casa meva, poder, el tipu de noies casi totes són catalanes. No, no és que jo ara sigui també molt esp… Bueno, sóc una mica de les altres, però… Les noies catalanes… Poguer parlar amb un senyor…

Tots els senyors són catalans?

Te n’hi ha algun que no, però… Però, ens entenen, però, tinc molts senyors catalans, jo. I al català li agrada molt parlar amb una noia en català, això per descomptat. I de sempre he tingut noies catalanes.

Ofereixen un tarannà especial? Quin és el tarannà que li pot oferir una noia catalana?

No, el tarannà… Hmmm… És molt important, pos no sé, poguer parlar amb un senyor en català. Una noia era de fora i un dia em va dir, “ay, Lydia, y porque tengo que decir…”. Digo: “mira, cuando viene uno de esos al Palacio de Sant Jordi, nada más dicen ‘visca Catalunya’ y ya le aplauden, y aún no ha cantado. O sea, que tú has de hacer lo mismo”. No cal que siguis complicada, no costa res intentar. Lo que passa és que la gent que és castellana, els hi costa una mica d’amoldant-se a nosaltres. Això és així. Però bueno, jo, tot això, tampoc vull obligacions ni res, no passa res. Jo tinc algun senyor que si li agrada la noia, pues és igual, també parla castellà. Però sí que és cert que a casa meva – tothom ho sap… No sé si has vist el chiste aquest del senyor Pujol amb la Ferrusola [ens assenyala una vinyeta que té emmarcada a l’estanteria de la dreta]. L’has llegit, no? O sigui, que queda ben patent que ja saben que les senyores han de ser… Les senyores són catalanes, discretes, i no posaran la pata com la de l’altre, del fill [Victoria Álvarez].

O sigui, que es podria dir que el tarannà català és d’una noia de confiança, discreta…

I catalana, sí.

No es necessita portar sello característic per fer senyors, ni re de tot això, no? I allavòrens, crec que això és important. I sobretot, això que dic: anar a Sanitat, això és la primera obligació, si no no entra una noia a casa meva. I después pues l’horari, que si la truca, que si no pot, no passa absolutament res. Com sempre dic: tothom és necessari però ningú és menester. De vegades una noia diu: “i si no pogués?”. No passa res, ho faràs un altre dia amb aquest senyor, perquè els senyors que coneixo pues… No és necessari vindre obligat, ni res, tot això es fa de comun acord i sense cap tipu de lligament ni res, o sigui que crec que bé.

Vostè ha comentat que hi ha noies que han vingut a demanar-li feina perquè han perdut la seva feina regular o perquè el marit no els passa la pensió d’aliments dels nens, o per allò que sigui. Això deslegitima la prostitució? 

Jo, saps què passa, que d’aquest tema, sembla que la idea de nosaltres… Sempre la pinten com si les noies que féssim senyors fóssim unes noies maltractades, sense vida, sense d’això… Això no és cert. Lo que passa, que si tu tens unes obligacions, tens uns pares grans, els has de cuidar… No pots tampoc segons com anar a treballar, fer un horari; perquè si el pare a les quatre de la tarda et necessita, pos tens que estar an allà. I allavòrens, pos moltes noies, naturalment si s’han quedat sense una feina fixa… Que també, ho portaven malament, perquè jo tinc una noia que tenia una feina fixa però a les quatre de la tarda el seu pare té una medic– té un principi d’Alzheimer –, i té que estar per ell. Llavons, an una empresa no li diran: “escolti, jo me’n vaig i ja s’apanyaran”. En canvi, fent senyors, si a les quatre no poden comptar amb ella i ha de vindre a les sis no passaria res. Però sí que és cert que casi totes les noies que estem en aquest món, sempre hem començat per un tema econòmic.

[Riiiiiiiiiing] Perdona. “Sí, digue’m. Sí, digue’m, digue’m. Hola, digues… (…) Haha, que ets graciós. No, ara no me’n recordo del teu nom, però això és com si amb una pastisseria li preguntessis si té un pastís. Com no haig de tindre algo, home? Tindré de tot, com sempre. (…) Ahaha. Ara no me’n recordo qui ets, eh? (…) Sí, claro. Sí, sí, tot depèn a l’hora que vinguessis, eh? Perquè ja saps que la senyoreta de Blanes amb unes hores ho té una mica complicat. Si és abans de les cinc, sí. O al dematí no hi haurà problema. (…) Si és abans de les cinc, que véns, no hi haurà problema, si véns més tard, sí. Si véns a les quatre, a les quatre i mitja, màxim les cinc, sí; més tard de les cinc, no. (…) Vale, pos demà al dematí em truques. I ara no m’enre… Tu ets el de la Visa d’Or, que li dic jo? No. (…) Manel. No sé qui ets ara. (…) Ahaha. (…) Sí, sí, digues. (…) Claro, el Manel, el que jo et dic  La Visa d’Or. (…) Ahaha. Que et vaig treure aquest apodo. Vale, Manel, pos a les cinc de demà ens veiem, eh. (…) Sí. (…) La Magda. (…) Véns acompanyat, sí. (…) Sí, sí, ja sé qui és. Vale, o sigui que vindràs amb aquest amic teu demà a les cinc. (…) Vale, pos molt bé, moltes gràcies Manel. Gràcies. Adéu, adéu. [pom]

És que hi han senyors que a vegades… Aquest senyor va ser molt graciós perquè volia sortir amb una noia – les meves noies no surten a menjar, ni res –; dic: “no, nosaltres només fem servir la Visa d’Or – això fa molt de temps –; i es va quedar amb la Visa d’Or. Que la té, per cert, segur, perquè és un senyor d’allò… Però, de vegades, els senyors volen… Amb la primera senyora que troben, sortir. I això, poder en un altre puesto se farà, a casa nostra no. Les nostres senyoretes no es volen exhibir. Perquè Barcelona és com un mocador, que hi han mocadors grans però hi han quatre puntes que de vegades t’ho percep. No tenen necessitat d’anar amb senyors, encara que els hi vulguin pagar. Aquesta és una altra cosa: que aquí venim per una cosa determinada.

Potser perquè t’acompanyin a un sopar o a una fira hi hauria més aviat un servei d’escorts 

Sí, no van a fer aquestes co… Jo ara amb això dels escorts que dius, em va costar tant sapiguer que era una senyora de moral distreta! Que vaig pensar: “Lydia, que atrassada estic amb aquestes coses, eh”. Perquè ara dir això, aquests noms, em sona tan estrany! Però, bueno, ja sé que vol dir lo mateix però diferent. No, però vull dir que les nostres senyoretes no po… Ni volen ni poden exhibir-se, una mica per tot això que tenen, perquè tenen fills, perquè tenen família, perquè Barcelona encara que és una ciutat gran es poden tropessar amb qui sigui, no? Llavòrens, això poder ho fan aquestes noies més de tipu sauna, que tant se’ls hi en dóna dos que vint-i-dos… Bueno, en el bon sentit, eh? Vull dir… No volia dir… Per molestar, ni molt menos, però que tenen una altra manera de fer i que llavòrens

Es deixen estimar.

Bueno, no sé, lo que passa és que les meves noies no volen sortir a fora d’aquí. I aquesta és l’única cosa que hi ha.

Parlant de deixar-se estimar, per què sempre utilitza eufemismes per parlar de la seva professió?

Ja sé que això és una mica eufemisme, però jo ho trobo més elegant. Jo sempre he sigut una senyora [que] m’ha agradat anar ben vestida, m’ha agradat la paraula justa, no m’agrada dir paraulotes lletges i no m’agrada dir definicions que… La paraula aquesta curteta que ja sabem quina és no m’ha agradat mai ni sentir-la. Perquè una veïna, per engemple, li tira aigua, i aquesta senyora li diu en aquella pobra noia o aquella pobra senyora – ara ho podré dir encara que quedi gravat – que és una puta. Això no està bé, perquè an aquella noia només se li escapa l’aigua i aquella li diu quatre coses per ofendre-la. Llavons, a mi no m’agraden aquestes paraules que siguin molestes i tot. I això de dir “fer senyors”, aquí Barcelona hi ha molta costum de dir “nem a fer una cervesa? Nem a fer una d’allò?”. Pos jo en ves de nar a fer una cervesa, “nem a fer un senyor”. Però no ho he fet per marcar un sistema… Mira, jo tinc una paraula que hasta el senyor Oros [Arús?] i tot la fa servir i un dia, amb Franco, em va sortir, que quan una noia té els problemes de la menstruació jo li dic “El Ejército Rojo”. Per què? Perquè ho trobo més elegant, ho trobo més bonic. Perquè de vegades un senyor em diu, “escolti, i aquesta noia…”. No pot vindre. “I per què, Lydia?”. Llavòrens tens que dir, “perquè mira, perquè té ‘El Ejército Rojo’”. “Oh, i què és això del ‘Ejército Rojo’?”. I allavòrens, ara tot Barcelona sap que és “El Ejército Rojo”. Són paraules que m’han sortit poder perquè les trobo més ocurrentes, perquè no tinc que anar dient si la  menstruació i totes aquestes coses, i això… No sé si és un eufemisme, sinó que és una manera de voler variar les coses, de fer-les tan… No sé, de fer-les una mica més boniques.

De fet, a Barcelona s’ha creat tant de nom que fins i tot hi ha un refrany dedicat a vostè, no?

Sí, vàrios. Haha. Sí, sí.

Voltaràs, voltaràs, i a la senyora Rius…

Tornaràs. I después hi ha una altra cosa, que a Barcelona només es pot vindre per tres coses. Aquell senyor ho va dir primer per mi, jo li vaig dir: “no, pel senyor Gaudí, pel Barça i per la senyora Rius”. Però bueno, saps què passa, que com deia el senyor Monegal, jo sóc una mica ja com una institució, perquè fa molts anys que estic amb aquesta feina, i l’he feta sempre amb discreció, ben feta. I potser, parlant aquestes coses… Però no per donar-me a sentir que feia una… Aquests eufemismes… Sinó perquè em sembla més graciós. Per engemple, això de l’Ejército Rojo ho vaig trobar molt oportú. Llavons ja quan un senyor em diu… No, té l’Ejército Rojo. “Ai, Lydia, com és això?”. Pos mira, perquè cada mes li toca l’Ejército Rojo. I així, pos aquesta paraula queda més bonica, potser, que no pas explicant tot lo que a cada senyora li passa cada mes, no? I amb lo altre de dir, pos aquestes coses de dir “fer senyors”, pos em va semblar més còmodo que no pas dir les altres coses. I perquè, bueno, perquè era bonic. Era més maco, sí. I si podem ampliar a coses que surtin de lo que és cada dia… Jo quan sento totes aquestes coses… Jo, per engemple, quan dic la “cueta” d’un senyor, és que jo crec que és una cueta, ja no sabria dir l’altre nom. Sempre he dit “la cueta”, i sempre “la cueta”. Perquè no és per llamar l’atenció, però això de “el pene” o el d’allò, una grolleria – per què hem de ser tan grollers? Jo a pesar de tot, a pesar de que he fet senyors, em vaig educar en un col·lègit de monges; i la meva iaia, que era de Sallent – perquè jo em vaig criar amb la iaia, perquè els meus pares no estaven –, sempre em va dir que tenia que ser cuidadosa amb totes les coses, i diferent. Diferent; m’ho va inculcar tant la meva iaia que tenia que ser diferent, que potser amb les coses que he fet a la vida he procurat fer-les diferents. He fet coses com… Bueno, com fer senyors. Que después a la meva iaia també li vaig dir, perquè… Sí, li vaig dir que feia senyors, ja fa molts anys.

En quin moment va decidir dir-li a la seva àvia que feia senyors? Com va anar?

Pos va anar perquè la meva germana va tindre un nen, sense sapiguer qui era el pare, i a casa meva se’ls hi va ocórrer dir que era meu, perquè, jo, ja sabien que feia senyors. Llavons an a la iaia, per presentar l’Òscar, li van dir que era meu. I jo – que no haguera deixat mai an un fill a casa del meu pare – quan li van dir, vaig anar, i vaig anar a casa de la iaia, que encara era a Sarrià, i li vaig dir: “iaia, això no és veritat, aquest nen és de la Maribel, no és meu”. Diu: “jo ja ho sabia, Lydia, que no era teu, perquè si fos teu tu no l’haguessis deixat a casa del teu pare”. I dic: “a més, tu ja saps, iaia, que jo tinc alguns amics, i faig senyors. Però ja saps que he ajudat a tots vosaltres”. I, bueno, la prova és que an a la meva tieta Conxita, que em va criar, doncs hasta els noranta anys, els noranta-cinc, que es va quedar sense ajuda; i tres anys, gràcies a jo fer senyors, va poguer estar ben atesa, en allà a Sarrià, sense moure’s de casa seva i tot. No et pensis, fer senyors i dir-ho a la família… Después et quedes sense un duro, eh? Perquè tothom recorreix an a la senyora que fa senyors, eh. Jo, perquè he sigut molt leal a la vida i vaig considerar que tenia que dir-ho, perquè la meva mare també n’havia fet, i perxò, bueno, era una tradició familiar. Però lo que sí que és cert és que la família t’explota molt. Això és veritat. A vegades vols ser leal… Jo també penso que la nostra feina està tan mal vista perquè… Ara, les dones volen… “Oh, jo també tinc drets”. Pos home, tu també tens drets… Tu et dius Maria? “Ah, no, jo em dic Pepita”. Llavons, digues qui ets. Per què no dius que fas senyors? Jo tota la vida… Jo em dic Lydia, i tota la vida he sigut Lydia. No m’he canviat el nom, no d’això… Però en canvi, volen drets. Una vegada vaig anar a Madrid, amb un grup amb un nom – bueno, amb una paraula lletja en grec –, i totes les noies d’allà deien: “oh, es que nosotras tenemos derechos”. I jo dic: “derecho, pero a ver, ¿que derecho?¿Tu dices que haces señores?”. Et camufles… No, digue’ho, digue’ho. Digues que fas senyors.

O sigui, que vostè pensa que com més ho diguessin més visibles serien socialment i més acceptació tindrien? 

A veure, si volem que – com se diu això? –, si volem que ens legalitzin, si volem estar legalitzades – que no ho faran mai, això, per descomptat –, hem de ser leals… Jo fa cinquanta anys que sento ens legalitzaran i crec que no es conseguirà mai: hi ha molta hipocresia, moltes tonteries i molt… Però també les dones ho han ajudat, a fer això, perquè d’una cosa que era normal l’han feta com a bruta. Sembla que estem amagades, sembla que d’això… Què passa? No passa res. Jo tenia una noia aquí que es deia Nati, que era una noia encantadora, i tenia tres fills. I una nana, la d’ella, tenia quinze anys i li va pagar un avorto. I llavons la nana no li estudiava, i li va comprar una moto. I li vaig dir: “digue’li an a la teva filla lo que fas. I, si t’ho demana, vol dir que no li importa”. I la filla li va dir: “ah, no, jo trobaré una senyora com la Lydia” – ella deia que venia a treballar aquí – “i no em passarà res”. Digue’li la veritat, perquè estàs perjudicant amb aquesta filla. Perquè, culleres, està netejant en una casa i em compra una moto, em paga un avortament; jo no cal que estudiï perquè trobaré una casa com la de la Lydia i serà jauja. Diguem la realitat.

Vostè sempre diu que és diner ràpid però no fàcil.

No fàcil, no fàcil, no. Fer un senyor, el diner és fàcil potser de guanyar-lo, però mai és fàcil. Perquè penso que si aquesta senyora vol que aquest senyor s’enrecordi de tu, pos has d’estar implicada i has de fer les coses que surtin bé. Ara, si només ofereix la cintura per baix i aquí te pillo y aquí te mato, això és una altra història.

Una persona no sempre està del mateix humor, de la mateixa manera…

Bueno, jo crec que les senyores que fem senyors, quan vénen a casa hem de tindre un… Hem d’estar com a molt contentes. Jo quan ara acaba un senyor de casa meva, después vol parlar una mica amb mi. Perquè ara casi ningú enraona! Ara, això que estem fent tu i jo és un privilegi, perquè no… Per telèfono: “bueno, ja ens veurem”. “Demà, demà”. “Bueno, ja enronarem”. I pumba, ja s’ha acabat la història. Jo tinc un senyor que quan… Em diu: “Lydia, jo quan arribo a casa, l’únic que es posa content és el gos. Perquè entro, la dona està parlant per telèfono i els nanos jugant amb la màquina”. O sigui, que realment, pots justificar per què de vegades un senyor ve a casa meva… Se n’hi haurien tantes, d’històries, que us quedaríeu al·lucinats. Perquè, jo tinc un senyor que sempre em diu: “gràcies a haver-te conegut, Lydia, vaig poguer veure criar els meus fills; perquè si no, m’hagués complicat la vida amb la secretària o en quansevol puesto, i en canvi, venint aquí, pos he tingut… La senyora meva és una bona dona, d’allò, però no ens enteníem”. I també, per un home, sentir-se frustrat… Perquè la cueta és la cueta, això no hi ha volta de fulla. I allavòrens, doncs aquest tema el tenia cobert a casa meva i sempre m’ho diu: “la sort que vaig tindre fa quinze anys d’haver-te conegut”. I bé, quan necessita, està, i no passa res, i a casa està bé i va passant, ha vist créixer els fills i tot això.

Es podria dir que vostè ha salvat el seu matrimoni…              

Sí, és que nosaltres ajudem molt. A pesar de que alguna senyora es pensi el contrari – ara ja moltes senyores ja van entenent el tema. Tu, per exemple, quan un senyor se’n va fora, moltes dones diuen: “ai, a lo millor ha anat a prendre una copa”. Una copa vol dir anar de senyores. Però si agafés una botella per ell sol, és quan aquesta senyora es preocuparia. Perquè no és lo mateix una cosa d’aquestes que liar-te

[L’assistenta pica a la porta i, sense esperar resposta, irromp a la sala] “Necessito…”. “Sí, ara”, respon la senyora Rius, i reprèn la seva metàfora.

…que complicar-te. No sé si m’explico. I llavons aquesta botella et portarà problemes, perquè voldrà sortir amb aquesta parella, perquè les dones ara són molt descaradetes, perquè saben que és un home casat és lien amb ell, surten, después la parella se’ls hi va malament, compliquen la vida a l’altra parella… Nosaltres això no ho farem mai. Som una solució que està aquí des de… Mmm… Bueno, des de sempre.

Seria com un servei, quan no et saps arreglar una persiana, contractes algú perquè l’arregli…

Exacte, i ja està. I después, aquí, lo que poder és més empipador és que sembla que hi ha el tema mercantil; però, claro, si tu et vols comprar un quadro, pos el pagues. Això és de llògica. Mira, el dia de Sant Jordi, encara que d’això, si volies un llibre, el pagaves. I si vols comprar-te una cosa, la pagues. Jo tinc un senyor que no vol anar al cine sol. No vol. I vol una noia perquè l’acompanyi. I jo li dic: “però, Joan, si no pots parlar an el cine”. Diu: “mira, Lydia, entrar an el cine sol em deprimeix tant que tinc que portar algú”. Llavons, en un sobre li posa lo que li donaria per estar… I ni la toca, ni res; i només entra al cine, la noia veu la pel·lícula i quan acaben, “adiósadiós” i ja està. Vegis tu quina xorrada, però aquest senyor, potser… Diu: “no puc evitar-ho”. Dic: “però, bueno, encara diguessis anar a prendre un cafè, que pots parlar”. Però diu: “no, no, és que l’entrada d’un cine – que m’agrada molt –, sol, em sento com a molt malament. Sapiguer que hi ha una persona al costat, i potser dir “que t’agrada?”, o fer un petit comentari, l’ajuda. Perxò l’ajuda que nosaltres de vegades prestem – la gent es pensen coses tan complicades de nosaltres, que tampoc és així. Si sapiguessis la de persones que et vénen i t’expliquen coses que potser a casa ni tenen temps… Com aquest senyor, que diu lo del gos: “l’únic que està content és el gos, la dona amb el telèfono, parlant amb les amigues; què li dic? Com, quan, li parlo? Quan li parlo?”. I an aquí de vegades ens explica coses que potser li ha passat a la feina, que potser… Jo vaig tindre un senyor durant un any, que venia molt poc ja después, que em va dir que feia més de dos anys que no tenia feina. I no ho havia dit a casa. No ho va dir-ho, mai. Perquè diu que, bueno, que haguera sigut un drama. Tu t’imagines que comparteixis la vida, que tinguis un fill de dotze o catorze anys, i no li puguis dir a la parella que t’has quedat sense feina? Allavòrens, aquest senyor estava tan complicat, que va tardar tant de temps a vindre que un dia em va dir: “em sembla que em tiraré al metro”. I dic: “no diguis aquestes coses, Joan, ja veuràs com tot et sortirà”. I después em va vindre perquè estava amb una cosa de laboratoris i al final va trobar una altra feina. I después es va separar de la dona. Perquè durant aquests dos anys que va estar sense feina no li va dir. I allavòrens, això vol dir la falta d’explicacions, lo fred que representa… Llavòrens, clar, “estan casats”, sí, casats, però de quina manera, no? Llavòrens

Creu que el matrimoni, avui dia, ha passat de moda?

Jo crec que, saps què passa, lo ideal de les parelles saps què seria? Ara les senyores que em sentin… Però seria tres dies, per engemple. Viuríem sempre molt bé: dijous, divendres, troba’nse, dissabte, diumenge, llavons ja cadú les seves coses. Jo crec que la… S’ha de ser molt innovador amb tot, s’ha de ser amb ganes de – sempre, de les il·lusions… Quan ets jove, estaràs il·lusionada – quan tinguis una parella, que segur que la tens, i, si no, la tindràs –, estaràs contenta, tot serà bonic. Però al cap de cinc o sis anys tot serà una mica rutina. Después ja serà casi una mica cansanci. I això si que no és amb la persona ideal, perquè això costa, donar amb la persona ideal, que tingui una mica aquest sentit de l’humor, aquestes ganes de tot. Que quan hagis de fer sexe et posis bufona, et posis una roba interior – te la compraràs una roba interior bufona per estar, per seduir amb un senyor? No te la compraràs. Jo sí que me l’havia comprada, perquè crec que aquestes petites coses ajuden amb una parella. Ara també les senyores, pobres, vénen cansades, treballen… Jo també ho entenc. No tens humor, tal… Perquè, ahh, ara t’has de posar…? I et poses un panty, que és una prenda horrorosa, per cert. Però vull dir que has d’il·lusionar, les coses s’han d’il·lusionar. I avui en dia sembla que la gent cada vegada té menos il·lusions, i poder també poguer-les realitzar costa. Perquè si una parella no troba feina, tu que en tens o al revés, nem amb una mica de precarietat, també a l’hora de fer sexe pos tampoc esteu gaire il·lusionats: ho feu perquè mira, s’ha de fer, i fem-ho i ja està. Però tot això, a la llarga, es fa com una rutina. I aquest és un altre… Un altre petit pecat, que les dones costa de que vulguem fer una vida de treball… Que calla, que anys enradere les dones tampoc treballaven i tampoc es portaven molt bé amb els senyors; o sigui, que no és perquè treballeu que s’ha mort una mica aquest tema. Però jo crec que les senyores…

 Foto 3 Senyora Rius

Les estadístiques diuen que dues terceres parts de les persones que es casen s’acaben divorciant.

Oi tant. Em permets, que em sembla que la meva noia m’ha dit que em trucaven… Un segon. Em sap un greu.

[La senyora Rius surt de l’habitació. Torna, però, en pocs minuts]

Ja estic, perdoneu-me. Bueno. Doncs això que deies de les parelles. Bueno, saps què passa? Que ara és un món una mica que també la gent… Después, també, saps què passa, ajuda molt tot això – o desajuda –, tantes pel·lícules estranyes, tant sexe que donen a tot arreu… Ara un senyor a vegades ve i es pensa que té que fer com una competició. “Què tinc que fer?”. Dic: “Pos, fes lo que… No cal que facis gran cosa. Deixa’t portar”. Sembla que com que estem sempre fent competicions, i una cosa i una altra, pos el sexe també s’ha convertit una mica en això, i allavòrens jo crec que no és necessari. Jo quan a vegades em truca algun senyor, i diu: “oh, és que no sé”, diu, “què podré fer…”. Dic: “és que no té que pensar què tindrà que fer. Això és com quan nem al restaurant. “Hem de menjar”. “Bueno, menjarem”. Però tampoc potser no menjarem gaire, i potser el que poc que menjarem ho menjarem bé, perquè estem al costat d’una persona agradable. Doncs jo penso que els senyors ja vénen amb aquesta idea, en quant a nois joves, perquè t’explico… Els nois joves, ara, nosaltres podríem ser com una escola d’ensenyament, també, perquè… Pues… Volen fer coses, i llegeixen, i… “Oi, jo no podria durar tres quarts d’hora?”. Dic: “oh, és que si duressis tres quarts d’hora amb una noia me la mataries!”. Allavòrens, ja vénen amb aquestes idees, perquè sembla que hem de fer competicions, com aquestes que fa el Corte Inglés, i vinga a córrer, hasta on arribaré, què no faré. Jo penso que el sexe no és això. Penso que no. Però ara s’ha convertit també una mica en que tot està fet d’aquesta manera, que sembla que hem de traçar metes i hem d’arribar a molts puestos, i tampoc és necessari arribar a tants puestos, penso jo.

Ara parlava dels nois joves. Per què pensa que està tan mal vista la prostitució però ningú no parla de la pornografia? Les feministes diuen que la prostitució és una forma de violència contra la dona, però no parlen mai de la pornografia. En la seva mentalitat, no hauria de ser el mateix? 

Bueno, jo del tema de les feministes, sempre…

[El telèfon fa trenta segons que sona: riiiiiiing] Oi, aquella noia meva… Perdó. “Sí, digues. Digue’m. (…) Núria, perdona, és que ara no et puc atendre. Em truques d’aquí… Ja et trucaré jo a casa. Perdona, perdona, reina. Gràcies, gràcies”. [pom]

Era la meva germana, que l’he tinguda fotuda. Bueno, saps què passa, que les feministes estan una mica… Bueno, primerament contra natres, però contra els homes… Una vegada vaig tenir una conversació amb una feminista i em va deixar els senyors de tal manera que li dic: “oi, escolti, vostè, vostè no funciona bé, eh”. Perquè… Bueno, suposo que s’ha de respectar totes les coses de tothom. Però a nosaltres sempre ens ataquen molt perquè, com et dic, és un món que tampoc s’ha sapigut defendre lo suficient, perquè tampoc no han sortit la gent a donar la cara i allavòrens es basen molt en aquestes coses i et diuen de tantes coses… Jo és que quan diuen que un senyor fa amb nosaltres lo que vol… Com es nota que no han estat mai amb un home… Un senyor, quan ve a casa nostra, fa lo que nosaltres volem que faci. Això és lo que la gent no acaba d’entendre. Que es pensa que… Com això que diuen… Com ho diuen? Com si venguéssim carn o… Bueno, ens diuen de tot. Coses horribles.

Que es mercantilitza el cos de la dona.

És que és tan horrorós que penso, “Mare de Déu, aquesta senyora hauria de vindre una temporada aquí, fer senyors, i se’n daria compte de la diferència que hi ha de la manera que s’expressa a lo que realment és”. Jo penso que les necessitats i les ganes de compartir coses no és tot això que es diuen, tan lleig, i tot això. Lo que passa és que aquests… El senyor que ve en una casa, com la meva, o en d’altres, és perquè té seny i sap que no es vol complicar la vida pos amb una amiga de l’escala o amb… Perquè això li portarà problemes. Però tot lo que diuen de nosaltres, que si això o allò… Aquí, un senyor quan ve, el primer que se li demana és què és lo que li agrada. Vaig fer una entrevista amb el senyor Cunit, no l’heu mirada? Ah, la vas mirar? Perquè la del senyor Cunit també em va fer molta gràcia, sort que li vaig posar quatre muletilles, perquè té un nom torero, però em va deixar contenta.

[El telèfon va sonant: riiiiiiiiiiing] Ai, aquesta senyoreta… “Sí. Oye, niña, ¿tanto tienes que tardar? (…) Sí, digue’m. Sí. Subirás. Sí, sí, gracias. Sí, gracias, gracias, niña. [pom] Pos allavòrens això que et deia, el tema està amb això, de què… Ara no recordo que t’estava dient…

Les feministes. 

Ah, les feministes. Que diuen unes tonteries molt grosses. O una periodista que està en contra de nosaltres i llavòrens ens deixa com si fóssim d’allò, que som unes…

Sembla que la prostitució és una mica com el futbol: tothom en parla com si en fos un expert. Vostè és com si fos una catedràtica del sector. Algú del govern li ha vingut a demanar la seva opinió sobre com s’hauria de regular?

Jo algunes vegades he parlat a la ràdio d’algunes coses… Quan hi havia la Montserrat Tura, que era una senyora que estava en coses d’aquestes molt bé, pues sí que alguna vegada havíem parlat – perquè es va cuidar molt de les coses de Girona, i tot això –, que en el problema nostre, lo més important, és les noies que estan al carrer. Jo penso que, només, el sexe, s’hauria de fer en apartaments, sense llamar l’atenció, sense molestar la vista. Això d’entrada: aquestes noies que estan al carrer, pobres, que estan exposades a quansevol tiparraco que faci coses així… I d’acuna manera estem ajudant a les màfies, perquè claro, aquestes noies… Jo quan veig noies estrangeres, que no les pots agafar perquè no tenen documentació, em fan pena, perquè penso, “pobres, acabaran amb un grup de mafiosos que les explotaran al màxim”. Això tampoc crec que no està bé, per engemple. Però, bueno, no hi ha altre remei. I en quant a les noies que estan al carrer que ja tenen papers o lo que sigui, corren per Barcelona: no seria millor, tantes naus que hi han a Barcelona, buides, posar-les an allà i agafar tres o quatre senyores de cinquanta o cinquanta-cinc anys, que estaran en el paro,  i posar-les allà i evitar totes aquestes coses?

Un barri vermell a Barcelona.

Exacte, què va passar quan la droga aquí l’any 80, que els nanos es drogaven i tiraven les d’allò…? Els hi van posar aquella espècie de puestos, que es nessin a drogar, els hi donaven la droga; no me’n recordo quin any va ser això, no sé si va ser l’any 84 o 85. I es va evitar de que a Barcelona pos es veiessin totes les xeringues i tot per terra, i es va posar en un puesto i es va evitar. Pos per què no fan lo mateix amb les senyores del carrer? Per què?

Llavors la seva solució definitiva seria prohibir la prostitució al carrer i permetre-la en locals habilitats? 

Exacte, jo crec que sí. Però que també fos un local sèrio, no com aquests que hi havia com el Riviera o tot això, que també hi havia molta…

Vol dir un macroprostíbul? 

Sí, també hi ha coses que saps què passa, que hi han moltes coses posades. És molt complicat tot això nostre, i és greu perquè hi interfereixen moltes coses, molts interessos. Tota la cosa que desarrolla diners, sempre hi han filtracions de moltes classes i llavòrens això fa que tot es faci de diferenta manera. A mi em vénen molts senyors: “escolta, a tu no t’ha vingut la màfia, no t’ha vingut algú?”. A mi no m’ha vingut mai ningú a dir res. Ara, quan és una cosa que ja és molt gran, que es va d’allò, sempre hi han persones que potser tampoc… Bueno, com ara passa amb el govern: que no són lo suficient sèries també per regir coses i portar-les bé. 

Vostè mai no ha tingut contacte amb una màfia? O alguna noia seva que li hagi explicat alguna experiència personal amb una màfia? 

No. No, no, no: jo he tingut la sort de que totes les nostres senyoretes són noies normals, que no han tingut cap tipu de problema amb aquestes coses…

[Riiiiiiiiiiiiiing] “Sí, digue’m. (…) Sí, ara estic amb una entrevista, reina, perdona. (…) No, no passa res, no. És que em pensava que t’agafaria la meva noia, no sé per on la tinc a la Rosa. (…) Vale, després ens truquem. Que passa algo? (…) No? Estàs bé? (…) Vale, vale xata, pos después et truco. Gràcies, gràcies, maca. Gràcies, perdona. [pom]

Bueno, és que la meva germana i jo ens estimem tant… És com això que diuen dels proixenetes. Jo, de totes maneres, seria la part còmica d’una proixeneta perquè representa que no sé ben bé – quan estàs amb el puesto que estic jo, la paraula més fàcil és dir-te aquestes coses…

Algú l’ha acusada de proxeneta?

Bueno, suposo que tindre aquest local, i ser la directora, una mica… Deuen pensar: “aquesta senyora es forra a costa d’aquestes noies”. Jo en canvi, són les noies les que els hi surt tot molt més bé que no pas an a mi. Però bueno, an a mi… Jo porto un negoci, que el porto amb serietat, però la paraula una mica seria que sembla que explotes a les noies. Jo, en principi, les noies que a casa nostra vénen, ja vénen amb la seva llibertat, amb la seva idea de que volen fer senyors. No perjudiques a ningú, al contrari: se senten segures, perquè trobar una casa com la nostra, que només veurà el senyor que voldrà, no tindrà cap problema de res… Bueno, de vegades em permeto… Aconsellar o dir algunes coses, perquè crec que tothom necessitem de vegades d’alguna… Bueno, d’assessorar una mica i aquestes coses, no? Llavòrens, crec que això que a vegades es comenta o es llegeix, a mi em fa molta gràcia. Però bueno, és tan difícil, de poguer fer entendre a les persones, i que la gent et coneixi com ets tu. Tampoc ho podem fer, això, és com els abogats o com els metges: es parla d’un metge, es llegeix… Aquests que van posar un… Es parla de tothom, i llavons per què no s’ha de poguer parlar de nosaltres? Però el nostre món, com dic, crec que seguirà sent important, i sobretot jo parlo del que jo porto… Crec que ens hem guanyat la deferència de tot Barcelona, i això és per algo: per fer les coses ben fetes i per fer-les diferent. Encara que la gent opini coses, no té res que veure amb la nostra manera de ser. I això és lo més important i lo que ens fa feliços, sobretot an a mi.

Què opina de la iniciativa d’Ada Colau, de l’Ajuntament de Barcelona, de regular la prostitució? 

Jo crec que tot això està una mica desorientat, bastant, bastant desorientat. Perquè jo he llegit algunes coses, però… 

A qui demana consell Ada Colau? 

Jo crec que està una mica desorientada. Si de cas que me’l demani an a mi, que aniria bé… O sigui, no, vull dir… No és que li aniria bé, jo penso que potser és un món que desconeix, potser a vegades quan agafes una feina, en tot en general, fas promeses que tampoc saps si les pots complir. Allavòrens, si vols ajudar els… Mmm… Aquests que tiren les robes per terra, que compren o que venen així; ella també els vol ajudar; potser la gent que no tenen casa els volen ajudar i después poc pots fer. I el món nostre poder li ha agafat una mica de sobte i tampoc el sap encara com el té que enfocar, perquè és un problema difícil que durant molts anys tampoc ningú el ha volgut enfocar bé – no ella, pos els que hi havien –, i perquè, com dic, el món és moltes mentides i molts enganys, i hi han, potser… Jo penso que ara sí que es podria posar bé perquè a Hasienda jo penso que li interessaria cobrar diners de les senyores, jo penso que sí. Jo penso que an a les meves noies… De vegades els hi dic: “és que, claro”. I és més, si una noia val per fer senyors, pos ha de pagar lo que sigui. I la que no serveixi, ho deixarà de fer. Perquè no li sortirà a compte. No li sortirà a compte! Llavons, mira si seria fàcil. Jo ho enfocaria de seguida perquí. No, no, aviam: vostè treballa, tu treballes i tu tens que pagar. Tu fas senyors, pos fem-ho. Com ho…? Bueno, ja s’inventaria; perquè, si es vol, es pot trobar un recurs de com es fa, no? O com es podria fer-ho. Però, claro, “ay, ay, ¿sí, Lydia?”. Digo: “sí, chata, sí”. Jo bé que em vaig inventar coses quan vaig començar d’això… Vaig dir que tenia un solàrium, fa molts anys, i totes aquestes coses.  Que, per cert, vaig comprar una màquina de sol artificial que hasta una veïna va vindre a prendre el sol artificial. Però, bueno, lo que sí és cert és que penso que les regles hurien de ser per tothom. Però aquí no hi han regles que vagin ni hi ha… Va, va desbaratat, i aquest és el problema.

Les cases com la seva, com s’ho fan per mercantilitzar-se i situar-se dins dels límits legals?

Jo si t’haig de ser sincera, desconeixo com fan les altres persones les coses… Perquè m’ha costat molt a mi poguer centrar les coses i fer-les com vull, però no sé els demés puestos lo que fan. Perquè suposo que regiran amb una serietat, perquè també… Bueno, espero que tot ho faran bé, però ho desconeixo. És que en aquí és que no puc parlar de coses que no tinc alerta.

Què opina de les postures paternalistes? Les que diuen que s’ha d’abolir la prostitució per protegir la noia.

Jo és que tot això hasta em fa una certa gràcia. Sí, no em vull posar riure, però aviam. Jo em pregunto, quan tot això que diuen que [a] les noies que fan senyors les poden ajudar, em pregunto: les altres, les cues de l’INEM que hi han per col·locar les persones… Com ho fem amb aquelles senyores? Quina ajuda els hi donem? Ara què volen, intentar de dir “en aquestes les protegirem”? Quina protecció serà? Aviam, què faran? Perquè, claro, tot això està molt bé de dir: “home, les podem portar…”. Les podem a on? I a què? Jo com que he viscut molts anys…

És com si s’haguessin de reinserir en la societat? Com si estiguessin a…

A la tercera d’allò… Jo, de totes maneres, em fa molta gràcia perquè lo que sí és lamentable és que aquestes noies que estan fent cues a l’INEM vénen a casa meva a buscar feina, perquè no tenen feina de l’altra. Aquest és el problema. Lo que s’hauria de preocupar el país és que les dones que, per la raó que sigui, doncs no tenen pensat fer senyors, perquè poder tampoc tenen una necessitat primària, de moment, però que si estan molt de temps sense feina acabaran vulguent fer senyors. Allavòrens, totes aquestes senyores que diuen “oi, és que les podem ajudar, les podem portar pel bon camí”. Quin és el bon camí, senyora meva? Què faran? Donà’ls-hi un [bitllet de] cinc-cents… Jo no sé on vaig llegir que unes noies, en un motel o no-sé-què, els hi pagaven cinc-cents euros, i después tenia que anar a fer unes altres hores: una senyora que tenia un fill que d’allò. A cinc-cents euros! D’estar dotze hores fent llits amb una… Amb un hotel. Llavòrens com s’atreveixen a parlar de… Encara volen posar… Redimir, a nosaltres. A nosaltres ens redimiran? Però com, de quina manera? No seria millor posar, que aquestes senyores, pobres, puguin aixecar una mica cap i que no vinguin después a buscar-me feina? Perquè moltes d’aquestes senyores, “és que porto mig any o un any sense feina, tinc un fill o tinc una filla que d’això”. Com ho fem, això? A què ve aquest paternalisme de vulguent-se ajudar? Ajudar a què? Si tota vegada, cada vegada, s’està escampant més això per la falta de treball.

Està augmentant el nombre de persones que vénen a demanar-li feina?

Oi tant, i senyors també, eh?

Senyors?

Siï.

I què, ara començarà a fer senyores?

No, ja fa molt de temps que hi han homes que també fan senyores. Sí, perquè, bueno, jo també em trobo que hi han nois que troben sense feina i, bueno, jo ja fa molt de temps. M’han trucat a vegades alguns nois i jo els comprenc, perquè tampoc no… No troben feina, no saben què fer. I què farem també amb tot això? 

I quants en té, ara?

Noo, jo no els toco, perquè jo només coneixo el món meu i només puc cuidar el meu món. Aquest el desconeixo. Però alguna vegada sí que… Una vegada em van dir que an a l’hotel Arts, el porter de l’hotel Arts, algunes senyores que es volen… Que volen ser independentes i coses, s’instal·len allà i ell té alguns telèfonos d’alguns nois i els truca i pugen ells a fer la senyora allà, an a l’hotel. O sigui que… Jo, alguna vegada, amb algun noi, quan m’ha trucat dic: “oh, jo no ho coneixo però hi sentit a dir que, potser, en algun puesto d’aquests…”. O, senzillament, pos posar-se amb un telèfono mòbil, que no el coneixin i d’allò i pot contestar directament a les senyores que puguin ser. Perquè aquest món de la necessitat, aquest és el problema. Avui ha vingut una senyoreta que venia a buscar-me feina, pobra, que era de Veneçuela, i m’ha dit que a la seva mare, els hi tallen la llum, l’aigua… Perquè es veu que hi han unes necessitats horribles en aquell país, com a tot arreu, lo mateix que ha passat a l’Equador. Bueno, tampoc hi ha món per poguer fer senyors, han de sortir de la seva terra,  han de sortir… Llavòrens, tot això és tan trist que… És tan… És tan patètic, que potser aquí també arribarà un moment que també potser… No arribarem potser a tant, però bueno… Tenint en compte qui ens governa, qui pensa, qui s’embutxaca diners, i no passa res. I tocar aquest tema nostre com si fóssim, no sé, una gent dolenta, una gent estranya, quan hem ajudat a tantíssima gent, hem ajudat a tantíssima gent a poguer sortir d’un bache o d’una cosa, penso que no… Que no és legal, això que diuen. I, cuidado, que en tots els mons… Jo també entenc quan la Rahola o quansevol parla de que hi ha pues unes noies que han abusat d’elles; potser sí que són de pares que les han portat a la per… Jo tinc aquí un noi discapacitat, pobre, que el seu pare li pegava, els hi pegava quan estaven a… Bueno, va anar a la presó i después se’l van quedar en aquesta fundació. Hi han molts casos d’aquests, moltíssims. Però no tot és aquesta misèria, tota aquesta cosa, com si fóssim persones que no sapiguem fer res, al contrari. Perxò dic que és complicat poguer posar…

En aquest sentit, vostè que és convergent, està decebuda amb la postura de Convergència quant a la regulació de la prostitució? 

Bueno, jo crec que aquest món nostre sempre serà complicat i a mi m’agradaria que les coses de fa molts anys estiguéssim una mica pues com hem d’estar, que són les senyores que ens necessiten, i que no passa res. Però també serà complicat que ens puguin posar bé, ni aquests ni els altres, ni els de dretes ni els d’esquerres. Vaig anar amb un programa, que els senyors de… De socialistes, estaven tan en contra del sexe. De fa anys, en canvi, els ajudaven, en canvi ara ja no. O sigui que, la gent de política avui volen una cosa, demà una altra… Però, desgraciadament, nosaltres, a pesar de tot això que dic, sé, positivament, que jo acabaré la meva vida sapiguent que, encara, legalitzar, no legalitzaran res. I allavòrens, autoritzar és lo que complica la vida: no n’hi ha suficient amb dir: “bueno, mira, que funcioni. El dia que no funcioni, no funciona”. No, no ha de ser així: les coses s’han de legalitzar, s’han de fer amb serietat, s’han de fer com s’han de fer. Ara, també les dones que fem senyors han de ser conseqüents de dir “no, jo guanyo tants diners, jo pago d’això i allò”. I jo no em faré canviar de nom, jo em dic Pepita, sóc Pepita; i no fer aquestes enganyifes, perquè ja és un món que el nem embrutint, el nem fent lleig. Per què, per què m’haig d’amagar? Jo quan he fet senyors, has de fer-ho amb llibertat condicional; ara, si tens una parella i no vols que d’això, no facis senyors, xata, llavòrens emmoldat a lo que sigui de la vida. Ara, totes aquestes coses, no. I si tens fills, xata, i els teus fills pugen, explica’ls-hi la veritat – no cal que diguis que tens un senyor darrere d’un altre, però que tens uns amics i que t’ajuden –, perquè els estàs pujant enganyats. Però si els nanos d’avui en dia viuen unes coses… Jo tinc un senyor aquí que s’encuida dels nanos, que estan separats, i diu que són com una espècie de chantajistas. Que els hi diu [li diuen], “si no me compras esto, le digo a la mama que vas con una mujer”. O sigui, això els nanos de vuit o nou anys; de vuit o nou anys saben que els pares estan separats, i quan si el pare no li vol donar “a pues si no me lo das le diré a la mama que vas con una mujer”. Així mateix. O sigui, aquests nanos, amb set o vuit o nou… D’aquí nou què seran? Seran una espècie de chantajistas, seran pitjor que Manos Sucias, o Manos d’allò. O sigui, que el món està tan complicat que s’han d’arreglar tantes coses i volguer-les solucionar, que jo penso que n’hi han moltes com la nostra que fa tants anys que està d’aquesta manera, serà difícil de portar-la pel camí concret. Poder amb aquests nanos serà més fàcil adaptar-los a les coses i que entenguin que si no els hi poden comprar una cosa no els hi comprin; però amb lo nostre serà més difícil… Perquè fa tants anys que estem així, tan a sueltes, tant sueltes, que posar-ho tot serà complicat, sí.

 Foto 4 Senyora Rius

Hi ha algun benefici concret de la regulació de la prostitució que vostè troba a faltar?

Quan dius benefici vols dir de… De…

Un benefici legal, un benefici en general. O és més una qüestió de dir les coses pel seu nom?

A mi m’agradaria que les noies estiguessin tranquil·les, que no tinguessin aquesta por… Jo, fa molts anys, vaig tindre un judici. Fa molts anys. Ho saps, oi? Sí. Elerror invencible”. Saps de què nava, no, això? Ho saps. Doncs aquest tema, és u que hi ha vigent amb aquestes coses. Les revistes de la policia – que, per cert, menos la policia del Canadà, van vindre totes… Amb el mateix anunci del diari. I després es presenten a casa meva “que tinc un anunci en el diari”. I quan vaig estar allà, dic: “bueno, pos també el tinc a les revistes de vostès. [Què] Passa aquí? Pos els tinc”. Sí, vam anar a judici. I el vaig guanyar. Amb un títol impressionant que posava: “el error invencible”. Perquè, en què quedem: estem en contra de les coses però ens en beneficiem? Era una mica patètic, no? Era una mica… Pos això és el món aquest. Unes coses farem aquí, pagarem aquí, pagarem allà, farem aquí… No n’hi ha un pam de net en tot, en res. En res, Montse. En res. Aquest és el problema, que serà molt difícil de poguer portar les coses pel camí bé, perquè les coses s’han muntat malament de sempre i no serà fàcil. A mi l’únic que m’hauria agradat i que m’agradaria és que a casa meva continuarà sent lo que ha sigut: una casa sèria, una casa que… Porto trenta anys en aquesta finca, el respecte de la meva escala, portant les coses molt bé, i fent les coses molt bé, poguent ajudar amb una noia que poder anava una mica desorientada, poder haguera caigut en mans de gent d’aquesta que se n’aprofiten… Com això que diem d’aquests dels… Tot això que diuen de les màfies, perquè claro, quan parlen de la màfia nostra s’aprofiten, però jo també mai vaig a comprar amb un xino. Hi ha un senyor que em diu: “no compris res amb un xino, Lydia”. Perquè, claro, estem ajudant a les màfies. Quan veus aquests programes de Tailàndia que agafen aquestes nenes de tretze anys, que les fan cosir, o que els hi posen una careta que els hi – perquè Zara, que és un multimillonari, tingui tots aquests diners –, això, això no és un pecat? Això no és greu? Això no és greu?

Tothom parla de vostè i ningú no parla d’ell.

Però bue, aquí està. I aquí està aquell gallego perllà amagat, la segona fortuna del món. I aquí està. Allavòrens, et quedes una mica… Mmm… Bueno, però no passa res. Perxò a mi l’únic que m’hagués agradat és que el tema fos una mica més tranquil… I sí que és cert que aquella vegada que van vindre, fa molts anys, aquesta gent, la policia, sí que em vaig quedar una mica… Mmmm… Tot i que sóc una dona que he sigut valenta per les coses, vaig pensar: “ostres, que fort”. Però, com que em vaig sortir molt ben lliurada, pos em va semblar… Però va ser un cop fort. Llavons, a mi no m’agradaria que aquestes noies que se senten d’aquesta manera, que es poguessin sentir una mica amb el agòbio que jo em vaig sentir aquells dos dies que va passar allò, sí.

Perquè passar per un jutjat és un trastorn…

Oh, i passar una nit aquí baix, a la Via Laietana, oh! No t’ho puc explicar. No sé com ho vaig sobreviure. Terrible, terrible. Però, bueno, com que estava segura de que no hi havia re dolent vaig pensar que en sortiria, i después va sortir bé. Però tu t’imagines…? Ara, amb el Pare Manel, vol que un dia vagi a Wad-Ras a parlar amb aquestes noies que estan a la presó, que fan senyors o que han estat agobiades per coses… Perquè de vegades hi va una monja a parlar, o coses; però poder confiaran més amb mi que potser amb una monja, perquè potser pensaran, “bueno, aquesta senyora ha viscut la vida, veu, ens entendrà més bé”, no, potser? Perquè a vegades una conversació, una cosa – estaràs igualment tancada, potser, però poder quan surtis voràs les coses de diferenta manera. Hi han persones que a la vida han sigut una mica menos fortes, han caigut… Han sigut més fàcils de que les enganyin, i que de d’això, i potser al món encara viuen de moltes enganyifes; i hi han moltes noies que han passat coses i llavons poder sí que se senten que… Estan en una presó, perquè s’han posat en la droga, s’han posat amb coses així. Perquè potser no hi ha hagut ningú que les hagin parat una mica, no? A mi m’hagués agradat molt poguer ajudar an aquestes noies, perquè potser lo que jo he sapigut o lo que hei afrontant an a la meva vida – perquè la meva joventut també va ser difícil, però com em deia la iaia, “tens que ser forta, tens que ser diferenta”, i poder ho vaig conseguir. Però seria bo poguer transmetre aquestes coses a les noies que potser van una mica vengudes i que acaben, doncs en una presó o coses aixís.

I no voldria començar un projecte nou, per ajudar aquestes noies?

Sí, podríem fer alguna cosa, lo que passa és que no sé…

Ja hi ha algunes associacions, no?

Sí. Sí, sí. Lo que passa però és que de moment vam dir amb el Pare Manel que miraríem aviam de fer alguna cosa però seria important, sí. Però, mira, jo volia fer menjars, perquè a mi m’agrada molt cuinar, per… Pos jo vaig pensar que ja que hi ha una església aquí, pos fer menjar per deu o quinze persones jo ho podia fer. Tu no saps que no et deixen fer menjar si no estàs… Eh… Tens que… Jo no puc fer menjar aquí a casa i portar-lo; pos una altra estupidès, perquè jo cuino molt bé, per cert. Jo pensava, pos mira, per fer un potaje o per fer unes llenties… Pos no podia fer-ho. I tampoc… Seria una petita ajuda, però seria bo, i en canvi pos et posen traves i et posen coses. O sigui que, tot és una mica complicat. Però lo important és que en un moment donat pensis que sí, que si tinguessis que fer, faries coses. Però lo més important, jo que coneixo aquest món meu, que és el que he conegut de sempre i el que he tractat i coneixo – aquest món com ningú, com ningú, tant an als senyors com an a les senyores –, no vec la manera de que puguin estar mai tranquil·les, amb una seguretat i una confiança que no, que no la tindran mai. També una mica, poder, la gent que les entorna, també, se ne vol aprofitar, que també és veritat, però después tot aquest món que està aquí tan posat acaba de perjudicar les coses, i això no li càpiga dubte. No, no en sortirem mai, d’aquestes coses.

A mi em sorprèn que cap partit polític no li hagi demanat la seva opinió en aquest debat.

Pos tindrem que fer-ho, tindrem que parlar amb aquesta gent que tinguin alguna idea de fer-ho, que ho facin. Perquè a mi ja m’agradaria, però, saps què passa, també a vegades és difícil perquè sembla que et vols donar a… Jo quan llegeixo coses, penso, “mira, hi ha alguna idea d’alguns que potser seria vàlida”. Però, com t’hi presentes i li dius que vols fer alguna cosa? Tampoc, poder, no vindrien a dir-te res o pensarien que no. El món dóna moltes voltes, a lo millor, amb un moment donat, algú dirà: “mira, potser sí que la Rius ens podria assabentar d’alguna cosa”. Que seria una petita responsabilitat, però poder les idees que una té a vegades una altra persona no les veu, o poder les veu diferentes, o hi han entrebancs i complicacions, no? Però com li dic, la més preocupació és aquesta: quan llegeixo que ens volen redimir i que ens poden portar pel bon camí o tot això, jo llavons penso: “amb la cua que hi ha per trobar feina i les dones que estan a la cua vénen a buscar-me feina an a mi…”. Que la cua de l’INEM arribarà hasta Guadalajara, allí d’allò. I volen redimir… A qui han de redimir? A qui? Serà difícil. Lo que haurien de redimir és intentar fer les coses ben fetes i els diners que molta gent se n’emporta o tot això que està passant, doncs que el tornessin i poguessin ajudar la gent. Potser sí que allavòrens es podrien fer coses. Però quan l’interès del diner és tan fort, no crec que puguem ajudar a ningú.

Sembla clar que els polítics que comparen cases com la seva amb màfies no saben de què parlen.

Claro, aquest és un problema. Llavons el que passa és que hi han temes que semblen com tabú i millor no tocar-ho, i millor no dir res, o deixar-ho estar. Això que diuen: “bueno, bueno, que vagin fent. Que vagin fent…”. I això s’ha convertit en una pilota i és com un peix que es menja la cua. I aquest ha sigut el nostre problema. Que saben que estem aquí, que pot portar problemes, i podria haver-hi solucions, però de moment deixem-ho estar… Ja va passant… I aquest és el… Les coses s’han d’afrontar. S’ha de ser valent, l’única iniciativa an a la vida és ser el primer a fer les coses. Jo penso que amb les empreses i amb tot la iniciativa de base és principal. Nosaltres en aquest món estem així, “oh, ah, ara tocar aquest tema ens portarà masses complicacions”, i jo crec que seria important per tot, hasta per a la persona que tingués la idea de fer-ho però per la raó que sigui es paralitzen.

Per anar acabant, què passarà amb aquesta casa quan vostè es retiri? Ens quedarem sense Ca la Senyora Rius?

Noo, jo no em puc retirar mai, que els meus senyors sempre… “Lydia, com estàs de salut? Estàs bé, no?”. Diuen: “estàs contenta, no te n’aniràs mai? Perquè si no, què passarà? Què passarà?”.

Deu ser la dona que més cuiden de tot Barcelona!

Bueno, almenos les idees són aquestes, però jo estimo tant a la meva feina, que penso que això és lo que em dóna fortalesa per continuar, amb aquesta feina. Perquè no es cregui, a pesar de que sembla que… Ai, i ara sembla que em posi alguna d’allò, aquesta feina és delicada, tens que tindre algo especial; i no tothom la sabria portar, casa meva. Mira, jo tinc els senyors que diuen, “Lydia, quan tu fallis què passarà?”. Jo no fallaré mai, però realment costa equilibrar coses. Perquè hasta les dones que tinc amb mi de fa molts anys els hi falta aquest algo que ja hi has nascut, per això. Potser jo… Jo saps què passa, que vaig néixer al costat de la Casita Blanca; allavòrens la meva mare feina senyors; el meu iaio, que era de Berga, quan anava a Manresa tancava les cases i es quedava totes les noies… Llavòrens, vull dir que, bueno, ja… Bueno, d’això, que si havia de fer senyors ja ho he portat a la sang i potser doncs per això ho porto bé i penso que continuaré amb això. Però serà difícil trobar una persona que tingui, poder, una mica lo que an a mi m’ha sobrat de fer, que és una mica sapiguer que les persones et necessiten, que el senyor que està a casa meva quan està amb una noia después pues vol parlar una mica amb mi. Diu: “m’ha agradat molt estar amb la noia però m’agrada molt parlar amb tu, Lydia”. És fer una mica d’escoltar. Això és com un petit… No sé, com una mica de petit sacrifici; però no per mi sinó que és com un algo especial de poguer comunicar-te amb les persones. Perquè com us he dit fa un moment, no parlem casi. Aquest rato que ara hem estat mirant-se la cara, parlant, no es dóna tan fàcilment. En aquesta casa meva doncs el senyor té la sort d’estar amb una noia bonica, agradable, i después parlar amb mi una mica, i sentint-se que ens tenim un apreci, que ens e som útils. Llavons, això és important. I aquest do, no crec que les cases a Barcelona facin com la meva, això per descomptat. Allò: “voltaràs i voltaràs, però a ca la Lydia tornaràs”.

Senyora Rius, ens ha agradat molt poder parlar amb vostè, de la seva empresa, però especialment dels seus sentiments.

Jo també, Montse. Moltes gràcies, molt amable. La base de tot, a la vida, de todos modos és posar-hi carinyo a totes les coses que fas. I jo, des de que vaig fer senyors… No sé… Fer senyors, per mi, va estar molt bé. No sé, no m’hi sentit mai ni que fes una cosa mal feta ni res i crec que – a més, jo quan vaig conèixer el primer senyor que veia, pensava que era un noviet que havia tingut i que tornava a veure, i llavons em semblava que ja el coneixia. He tingut un cervell una mica com un homenot, eh, perxò. Bueno, en el bon sentit. I llavòrens això em facilitava sentir-me bé, perquè pensava que aquella persona era el Joan o que em necessitava i… Una vegada, una senyora molt coneguda – que va tindre un problema de càncer an el pit –, amb una entrevista que em van fer, d’aquestes que es fan – ara ja no les deixo fer, tot ho faig amb directe, perquè quan em diuen de fer una entrevista (com ho dic això), en diferit… –, una senyoreta de Catalunya Ràdio em va enganyar i después… Em va fer una entrevista i después la va presentar amb unes persones, i jo no hi era. No és que em tingués que defendre, però si aquella persona pensava de diferenta manera, si haguera estat jo, jo haguera pogut donar la meva opinió, no? No me la va donar. I allavòrens aquesta senyora que… Va dir que jo tot ho feia molt bonic. Jo si haguera estat allà li haguera dit – bueno, era la Magda Oranich, però deixem-ho. Allavòrens, ella va passar el tema del pit i ho va passar molt bé, afortunadament, i ho ha explicat, i ho ha passat bé, però altres senyores poder no. Per què jo no podia explicar que el meu camí va ser bonic, perquè vaig volguer que fos bonic? I, possiblement, per algunes altres senyores no ha sigut. Però jo vaig volguer fer-ho que fos bonic i ho vaig conseguir. I aquesta senyora, quan ha tingut la seva enfermetat i les seves coses ho va dir, i va donar molts ànimos a les persones que tenien aquesta enfermetat; i a moltes segur que els hi ha anat bé, com amb ella, i amb unes altres no. En canvi, quan jo vaig fer aquest comentari, pos va dir, “bueno, és que aquesta senyora tot ho pinta de color de rosa”. No, no és que sigui rosa, és que vaig volguer que fos bonic, i ho vaig conseguir. Perxò a vegades, amb aquestes coses, dic: “no, no faré mai cap, d’allò, conversació diferida, perquè después…”. Em va sapiguer molt de greu lo que va fer la senyora de Catalunya Ràdio, sí. Però, bueno, ara ja sóc una professional i ja no m’ho faran.

Ara ja no.

Pos estic molt contenta de que hagueu estat aquí, i si us he pogut ajudar amb algo pos estupendo. I moltes gràcies pels pastelets. Moltes gràcies.

Entre més cortesies i compliments la senyora Rius surt de l’habitació i tanca la porta darrere seu. Va a comprovar que tinguem via lliure i que en la nostra sortida no topem ningú, ni senyoretes ni clients, el de la Visa d’Or, el del gos o quansevol altre. Romanem a la sala ben bé cinc minuts més. Defora se senten veus, tant de masculines com de femenines. Finalment, però, la porta s’obre i la senyora Rius ens escorta cap a la sortida, sempre amable i complaent. Quan, segons després, escales avall, passem per davant del porter que, impertèrrit (de quants colors en deu haver vist!),  guarda l’espai sempre obert que fa d’entrada del bloc de pisos, la llum i l’aire fresc de la tarda ens colpegen i l’encanteri de Ca la Senyora Rius s’esvaeix. El coneixement, però, de la pervivència d’una Catalunya que molts creuen finida, segueix amb nosaltres.

PDF

AUTOR

Barcelona, 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), màster en Filosofia Política per la Universitat Pompeu Fabra (2012) i màster en Formació de Professorat per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya (2014), s’ha especialitzat en teoria política, i més concretament en la producció intel·lectual del nacionalisme. A l’edat de 14 anys va realitzar un curs acadèmic a la República d’Irlanda. Ha col·laborat al diari digital Vilaweb com a articulista esporàdic i ha treballat al think tank gal·lès Institute of Welsh Affairs, a Cardiff. Ha publicat el llibre “L’elefant lingüístic. Siguem un sol poble” (BonPort, 2016), un assaig sobre l’estatus que el català hauria de tenir al futur Estat, i és tècnic d’empresa i drets lingüístics a Plataforma per la Llengua. És cap de la secció de Pensament i el revisor d’estil de Finestra d’Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies