Home Internacional L’Acció Exterior de la UE: un llarg camí per recórrer

per Carlos Pérez Padilla (@perezpadillaC)

La Unió Europea, com a subjecte de les relacions internacionals, és un actor molt especial. La UE representa l’aliança i cooperació més important entre estats d’Europa que hagi existit mai i ha permès superar reptes tan cabdals com els constants conflictes bèl·lics del continent.

Un dels reptes pendents és la capacitat de la Unió d’expressar-se internacionalment de manera eficaç, coherent i cohesionada. Pel que fa a les institucions que juguen un paper més rellevant en l’àmbit de les relacions internacionals, l’estructura de la Unió Europea es basa en una parella formal entre el Consell (els estats membres) i la Comissió i totes les seves Direccions Generals – en especial el Servei Europeu d’Acció Exterior, substitutiu de la Direcció General de Relacions Exteriors per virtut del Tractat de Lisboa, que combina un servei autònom que actua com un ministeri d’afers exteriors sota la direcció de la vicepresidenta i alta representant de la Unió Europea. En aquesta parella Consell-Comissió qui porta la batuta són els estats membres, que desenvolupen una forta intervenció a través del Consell i els seus serveis diplomàtics, i la tasca principal del SEAE és compactar les diferents opinions per crear una postura “europea”. Tot i la importància d’aquesta parella cal dir, però, que actualment una altra institució irromp amb força en l’elaboració de les postures de la UE: el Parlament Europeu. A través del seu Comitè d’Afers exteriors (AFET), de les delegacions i de les declaracions i activisme dels eurodiputats, el Parlament Europeu juga un paper central en la configuració d’una postura exterior comuna. A més d’aquestes tres institucions, també moltes altres poden influir i participar d’elements i posicionaments quant a les relacions exteriors però el seu paper es de rellevància menor o està lligat al mapa institucional expressat anteriorment.

En no ésser una competència delegada dels estats membres, l’exercici de la diplomàcia per part del nou ministeri d’afers exteriors és un autèntic repte. No només fa falta coordinar-se i entendre’s amb la Comissió Europea – especialment amb Direccions generals com TRADE o DEVCO –, sinó que els problemes de relació amb les altres institucions suposen moltes vegades posicionaments contradictoris, per exemple entre el Parlament Europeu i el SEAE. Els casos més clars els trobem amb Azerbaitjan i Turquia, en què la postura de condemna del Parlament Europeu per la situació dels drets humans amenaça en moltes ocasions la capacitat del SEAE de forjar-hi aliances estratègiques. De la mateixa manera, la independència dels estats, que moltes vegades juguen la seva pròpia partida a l’arena internacional, provoca que en casos com el conflicte ucraïnès la Unió Europea no hagi estat vista com una moderadora sinó com una part interessada, mentre que Alemanya i França, ambdues part de la UE, sí que exerceixen aquest rol moderador. També té poc sentit que es vulgui exigir als tercers estats, especialment als que aspiren a unir-se a la UE, que s’adeqüin i segueixin les posicions comunitàries quan els seus propis estats membres se’n desmarquen quan els interessa. És estrany i incongruent que Kosovo sigui un estat tercer reconegut per la UE i amb el que es treballa a tots els efectes com a estat independent, mentre que diversos estats membre (entre ells Espanya) encara no l’han reconegut. Les incongruències internes en el pla institucional i la capacitat dels estats membre de sortir-se de la línia “oficial” de la UE debiliten la seva imatge exterior i la fan un actor amb menys credibilitat. Aquesta situació, juga en contra de tothom ja que resta força a la Unió Europea. És necessari enfortir la comunicació i la coordinació entre els estats membres per garantir la coherència de la posició de la UE.

La idea d’una Unió Europea com uns Estats Units d’Europa queda lluny i no és el que es pretén defensar – tot i que no estaria tan malament per enfortir les relacions exteriors al màxim –, però hem d’ésser conscients de la necessitat d’empoderar les estructures que hem creat amb l’objectiu que representin una opinió única, consensuada o, almenys, majoritària, i donar-los el respecte i la importància que mereixen i necessiten. És cert que això exigeix certa renúncia per part dels estats membres, però és l’únic camí possible per enfortir veritablement la nostra imatge externa. De la mateixa manera, s’ha de dotar el Parlament Europeu de la importància que té com a estructura democràtica i controladora dels poder executius de la Comissió i se l’ha de fer partícip de les decisions de política exterior, tot respectant el seu posicionament com a part integral de la postura internacional de la UE: només d’aquesta manera es podran evitar les febleses lligades a les incoherències internes. La recepta per millorar les relacions exteriors de la Unió, en definitiva, passa per una millor coordinació institucional i per un compromís ferm de respecte per les decisions preses a les institucions comunitàries.

El gran pas que ha fet la UE esdevenint un actor reconegut en la política internacional és extraordinàriament important, però cal dotar les seves estructures, especialment el Servei Europeu d’Acció Exterior, dels recursos i les capacitats que necessita per poder-se desenvolupar plenament. Això garantirà la coherència i la força que la Unió necessita per ser un potent actor global.

Click here if you wish to read this article in English.

Imatge de portada:

Cuba Debate.com

PDF

Carlos Perez Padilla - biografia

(Visited 206 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies