Galícia explicada als catalans
per @silviofalcon
Si us plau. Oblida’t de Rajoy, dels percebes, de Fraga, de les gaites i de Franco. Sobretot de Franco. Si, el primer que has de pensar és que Galícia ha tingut la desgràcia d’exportar personatges controvertits (com a poc). Però sovint no se n’ha vist l’altra part, la positiva, la creació. Galícia ha aportat moltes coses i vosaltres, catalans, ara que tindreu un Estat, no podeu estar-vos de conèixer-les.
Galícia és l’únic territori de l’Estat (comunitat autònoma) on la llengua pròpia –el gallec– es parla més que la llengua de Castella. Llavors per què ens queixem els nacionalistes? Doncs perquè els 30 anys de governs populars a Galícia han fet girar les estadístiques: la gent jove cada cop menys té el gallec com a llengua inicial. Aquest fet, fruit de les fallides polítiques de normalització dels anys 80, no animà a ningú a engegar una política d’immersió lingüística com la catalana. Ans el contrari, quan algú (PSdeG-BNG) impulsà una política del 50% gallec – 50 castellà a l’escola, sorgí Galicia Bilingüe i el PP clamà contra la imposició. Això crec que us sona, amics catalans.
La llengua, el gran tema. Que si el gallec és portuguès? Home, negar la potencialitat de la llengua gallega a l’espai lusòfon ha estat una errada més econòmica que cultural. El gallec i el portuguès són dues llengües del diasistema lingüístic galaicoportuguès. A més, un grup de gent (cada cop més nombrós) demana la reintegració del gallec dins l’espai lusòfon. Normalment la distància lingüística entre el gallec i el portuguès l’explico amb l’exemple català-valencià, tot dient que és la mateixa situació (la mateixa llengua!) però amb alguns centenars més d’anys de separació normativa, lingüística i Estatal. Carvalho-Calero, un important autor reintegracionista, deia que només hi havia dos futurs pel gallec: gallec-espanyol o gallec-portuguès.
Per què guanya el PP a Galícia? Quants cops m’hauran fet aquesta pregunta? Doncs sí, tot i que a Catalunya sigui difícil (o potser no tant, segons on) de comprendre, hi ha un sistema de poder establert a Galícia que deixa ben poques escletxes. Home, no ho oblidem: el gallec és conservador de mena. Podríem explicar-ho pel minifundisme i la desconfiança mútua, però només ens referirem al seu comportament electoral. El caciquisme, però, ajuda a perpetuar persones al poder i evoluciona en un servilisme funcionarial difícil d’explicar. Com explicar si no la successió de Xosé Luís Baltar pel seu fill al front de la Diputació d’Ourense o que la pròpia Diputació fos durant 20 anys la segona empresa de la província?
Galícia té el síndrome de multiplicar les seves estructures. 3 aeroports, 3 universitats. Ara els del Celta dirien: només 1 equip a primera. La realitat és que el localisme també ha fet mal a Galícia, representat sobretot per la rivalitat acarnissada entre A Coruña i Vigo.
Galícia té cultura: Manuel Rivas o Agustín Fernández Paz són uns dels meus preferits. El problema és el constant bloqueig de la seva obra o, fins i tot, el filtre espanyol que han de passar els seus productes per tal de triomfar a Espanya. Per aquest motiu el públic català (fins i tot el més informat) no se’n adona de la projecció i de la intensitat de l’audiovisual gallec fins que no surt en Luis Tosar als Goya parlant en gallec i algú recorda no sé quin lligam amb el nacionalisme. En fi.
Gaites, marisc, fires gastronòmiques… Altres tòpics que jo complementaria amb pop à feira, carn de vedella i porc de qualitat, tradicions relacionades amb el medi rural profundament artesanals, paisatges, rutes de senderisme, ermites a les muntanyes, orquestres i bandes de música… Coses que no surten a la tele i que de vegades cal reivindicar, com el fet de tenir forces polítiques pròpies com ara el BNG, ANOVA o d’altres partits extraparlamentaris. Potser no són majoria, però mantenen encesa la flama; mantenen l’esperança de que el gallec sigui més parlat entre els joves, que la llengua s’apropi al portugués, que la cultura gallega creui fronteres i que a Galícia governin altres i, sobretot, d’una altra manera i amb l’eix de decisió al país. També un sindicat, la CIG (segon a Galícia darrera CCOO), sindicats agraris com el SLG o la FRUGA o de professionals de l’educació com l’STEG.
Galícia és un poble contundent que de vegades es fa mal a si mateix. Masses vegades. Alguns recordareu el Prestige, però no tants recordareu que Galícia ja havia patit fins a 6 marees negres des de 1970! Polycommander (1970), Erkowit (1973), Urquiola (1976), Andros Patria (1978), Cason (1987) i Mar Egeu (1992) ja sumaven més de 340.000 tones de cru abocat a la costa gallega, als que hem de sumar les 77.000 tones del famós Prestige (2002). A dia d’avui, Galícia segueix sense tenir competències en matèria de salvament marítim.
El poble gallec és potser desconfiat per les desgràcies que ha hagut de patir. Intenta passar desapercebut entre el soroll, d’aquí que alguns riguin dels ‘dependes’ i de la indefinició galaica. Com ja he dit, el poble gallec és contundent: aquells que reflecteixen el tòpic l’únic que volen és que tu, català, forani, no t’enteris de les seves intencions! Sembla estrany però el clima gallec ajuda a que les converses sobre el temps atmosfèric siguin sublims i extenses allà al nord-oest de la Península.
Massa influït per la metròpoli, el gallec sucumbeix a la influència comunicativa de Madrid que porta a la seva gent imatges contradictòries i informacions errònies. Com per exemple, l’imatge que ofereixen els mitjans de Madrid sobre Catalunya.
Del que heu d’estar segur, catalans i catalanes, és que a Galícia no hi ha terrorisme ni terroristes finançats amb ampolles de cola. Això s’ho han inventat els que viuen a la Caverna.
Foto de portada: Eduard del Castillo
Silvio Falcón Rodríguez
Per llegir l’article en PDF clica aquí
