Home Pensament Té límits la llibertat d’expressió? Sí

per David Nàcher (@nacherd)

Banner David

Des de ja més de cinc anys, hi ha un debat obert a l’Estat Espanyol sobre l’exercici de la llibertat d’expressió i si aquesta ha d’estar limitada o no. El debat ha agafat més relleu a Barcelona arran de la proliferació de locals feixistes a la ciutat. L’obertura del Casal Tramuntana, la persistència de la Llibreria Europa al barri de Gràcia i les últimes manifestacions de grups feixistes com Democracia Nacional o Nudo Patriota Español pel centre de Barcelona han obert el debat, que fins llavors estava confinat en petits grups molt polititzats, i l’han portat a l’esfera pública.

És cert que és un tema molt polèmic i que defensar limitacions a la llibertat d’expressió pot suposar obrir la caixa del totalitarisme, però intentaré defensar la meva postura en aquest article.

Vull començar amb la frase pronunciada pels feixistes durant el postfranquisme: “ la diferència entre els demòcrates i els feixistes és que els primers han d’incloure els segons en el seu sistema, mentre que els feixistes us podem eliminar en el nostre.” Aquesta sentència dona una idea clara que no tothom juga amb les mateixes normes. Precisament, el camp de la llibertat d’expressió n’és un clar exemple. El feixisme, evidentment, és la ideologia que menys llibertat dóna a la majoria de la població. Com a ideologia totalitària, no permet cap dissidència i, per tant, tampoc expressar l’opinió lliurement. En estats democràtics, en canvi, els feixistes reclamen la seva llibertat d’expressió per poder escampar la seva ideologia supremacista, cosa que fa entrar aquestes democràcies en una paradoxa. Es tracta, doncs, d’un abús de les regles del joc.

Quan ens trobem davant d’una fricció entre drets, opino que hi ha Drets Humans jeràrquicament superiors al de la llibertat d’expressió. El primer és el dret a la veritat històrica. Una persona o un grup no poden defensar-se darrere la llibertat d’expressió si estan faltant a la veritat històrica per intentar vendre ideologia. Algú que defensa que els camps d’extermini no van existir o que els feixistes no van bombardejar la població civil durant la Guerra Civil Espanyola no té dret a escampar la seva propaganda enganyosa i falsa per fer el mal, o el que és pitjor, per crear ignorants.

El segon dret superior al de la llibertat d’expressió és el de la vida i la dignitat humana. Persones que vexen, persegueixen o maten, no tenen dret a escudar aquestes morts rere la llibertat d’expressió. Deixar que grups neonazis organitzats es manifestin pels carrers és com deixar que la màfia també ho faci o que un grup terrorista desfili davant de les seves víctimes. I sí, estem parlant de víctimes mortals en els últims vint anys. L’assassí de Guillem Agulló segueix militant al Partit España2000 i els de Roger Albert també ho fan.

El tercer bloc de drets que vull remarcar és el que fa relació a poder tenir una vida segura, bàsicament el dret a la seguretat. Durant els últims temps s’han repetit una diversitat d’amenaces a activistes antifeixistes de Barcelona i altres ciutats de Catalunya. Persones properes a moviments com UCFiR o altres organitzacions germanes o properes ideològicament han patit situacions molt desagradables i angoixants, com l’aparició de bales en les seves bústies o cartells o grafitis davant les seves cases. Alhora, s’han permès manifestacions a barris com el Raval, on hi ha una elevada concentració de migració, i on no es pot assegurar la seguretat dels veïns i veïnes per l’estretor dels carrers.

El quart dret, que és el d’una vida digna, molt íntimament lligat als anteriors, ha estat teoritzat com el més important per molts autors liberals: els altres en deriven. Si aprofundim en aquest aspecte, veiem que una vida íntegra i completa, només es pot portar eliminant-ne tota violència. En ocasions, la llibertat d’expressió emmascara la violència que oprimeix l’altre individu i aquest no pot disposar d’una vida plena per aquesta raó. És aquí quan aquesta llibertat vulnera el dret d’una altra persona a viure amb llibertat i, per tant, està excedint un límit, cosa que genera el xoc de drets. Això també passa en altres situacions, com per en la dicotomia entre igualtat i llibertat.

imatge-1

El feixisme és escorredís i sap com adaptar-se bé als nous temps. Temples del culte al nazisme s’emmascaren fent-se passar per llibreries. D’espais on s’ensenya la supremacia blanca i ens banalitza la judeofòbia i la islamofòbia se’n diu Casal Jove o Cultural. Els partits d’extrema-dreta ara són partits nacionals o ni de dretes ni d’esquerres. Gràcies a això i a la invisibilització dels grans mitjans, on, generalment no es debaten aquests temes, el feixisme troba el seu espai en una ciutat i en un país, que pensem preparat per aturar-lo.

En tot aquest article m’he referit a la llibertat d’expressió com a concepte macro i lligat a partits d’extrema dreta, però ara que està de moda la paraula micro, parlem del que podem entendre per microviolències. Han començat a sortir, sortosament, molts estudis sobre els micromasclismes que persisteixen en el dia a dia de la nostra societat. Aquests micromasclismes se sumen a d’altres violències (racistes, xenòfobes, LGBTòfobes…) també petites o invisibles i això crea una societat on el màxim dolor es construeix a partir del dia a dia, de l’actitud i les paraules que compartim tots i totes. Sota la màxima de la llibertat d’expressió reproduïm actes que vulneren totalment o en part els drets d’altres persones i així també ens convertim en botxins, tot i que no ho vulguem. És aquí on la llibertat d’expressió s’uneix en el quotidià, entra dins les nostres vides i l’usem com escut per no canviar, per no sortir de la zona de confort i aprendre. Som covards, mandrosos o conformistes, i ja ens sigui més o menys beneficiosos, sempre trobem que l’esforç de fer petits o grans canvis és gegantí; per tant, fem que ja ens va bé seguir igual, no fos cas que si canviéssim anéssim a pitjor.

imatge-2

És veritat que aquest tema obre moltes ferides, té moltes derivades i molts detalls petits que ara no podem analitzar. És per això que no vull fer un article generalista, sinó que animo a anar cas per cas i exemple per exemple i discutir-los singularment. Si fem generalitzacions dels exemples, veurem que no té sentit. Per exemple, sovint, amb col·legues i amics o amigues arribem a la discussió sobre els límits de l’humor i l’ús o aprofitament que se’n pot fer per estigmatitzar persones i minories, o fins i tot per a l’insult i persecució generalitzada. No és veritat que un comentari aïllat no faci mal a ningú. Sabem que l’humor és un tema complicat, sobretot després dels problemes que hem tingut en els últims anys, però és un exemple visible sobre del dolor al qual em refereixo. No hi ha humor bo o dolent, simplement hi ha un humor que sobrepassa els drets i un humor que no ho fa, i és molt difícil de dir quin és quin, de vegades impossible. En l’humor també trobem el doble joc. M’explico: “Les bromes reiterades sobre catalans és catalanofòbia, però les bromes sobre gitanos o jueus són tradicionals” o “Tots som Charlie, però xiular l’himne espanyol s’ha de prohibir”. Aquesta doble moral és contradictòria i moltes vegades utilitzada amb males intencions per aquells que difonen rumors de forma explícita. Però ho torno a repetir, la línia és molt prima i tots i totes la sortegem a voltes, i d’altres no.

En una societat en Pau real (d’aquesta que comença en majúscula), on la violència no existís i on les persones ens respectéssim les unes a les altres (encara que a molts us sembli molt hippy tot plegat) aquest article no hauria estat mai escrit, ja que tots partiríem dels mateixos paràmetres i la llibertat seria plena i absoluta. Veiem, doncs que posar un límit a la llibertat d’expressió no és necessàriament monopoli, com molts diuen, dels contraris a la democràcia: moltes vegades posar-hi límits es necessari per preservar els Drets Humans.

imatge-3

Torno a escriure, per estalviar-me crítiques futures, que el joc amb la llibertat d’expressió és perillós i que he escrit aquestes línies per fomentar el debat i expressar unes grans contradiccions interiors que encara no he pogut resoldre. Sota cap concepte vull imposar la meva moral, sinó tot el contrari, vull donar arguments per a un debat constructiu d’idees. Evidentment és perillós escriure aquest article i no semblar o bé un progre-guai o bé un feixista camuflat. La meva intenció no ha estat semblar ni una cosa ni l’altra, sinó poder compartir idees morals soltes a través d’un fil conductor.

Més informació:

Llegeix l’article L’extrema dreta, un tret al peu de les democràcies, de Carles Samper Seró.

PDF

AUTOR

Baix Guinardó (Barcelona), 1989. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), especialista en Drets Humans per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i màster en Project Management a IL3 (2014). Amb més de 6 anys d’experiència en projectes locals i internacionals, treballa gestionant projectes europeus i de cooperació per a ONGDs. Amant dels viatges, ha viscut a Catalunya, Croàcia i Holanda. És el el responsable de la secció de Catalunya de Finestra d’Oportunitat i co-encarregat del programa de ràdio “Des de la Finestra”.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies