Home Catalunya Ha fet Xavier Trias “polítiques antisocials”?

per Aleix Sarri (@aleixsarri)

Banner Aleix

“Trias passarà a la història com l’alcalde de les desigualtats, els privilegis i l’exclusió”. Això proclamava Ada Colau a mitjans de març mentre presentava definitivament la seva candidatura. No ho diu només ella, molts activistes de la seva òrbita i la d’ICV no paren de repetir-ho en tertúlies amb els amics, als cafès o a les diverses xarxes socials.

La realitat però, és una altra. És cert que han augmentat les desigualtats aquests darrers anys, però no ho han fet pas per les polítiques de l’ajuntament, sinó que són encara la ressaca de l’esclat de la bombolla immobiliària i de la crisi de què no acabem de sortir.

Ni s’ha reduït la despesa social, ni s’han oblidat els barris “perifèrics” (la inversió més gran de l’Ajuntament en obra pública està essent per tapar d’una vegada i per totes les vies al barri de Sants i Trinitat Nova, a Nou Barris, i compta amb la despesa per càpita més alta de la ciutat: 4000 euros). Tampoc s’ha retallat en serveis públics, ni perjudicat el nostre sector productiu. Més aviat ha passat el contrari. En molts sentits el govern Trias ha fet una política de continuïtat respecte les anteriors administracions PSC-ICV. És cert que no s’ha iniciat cap obra faraònica encarregada a arquitectes estrella, però, vaja, edificis de desenes de milions com el del Fòrum o el Disseny-Hub no són projectes que haguem de trobar gaire a faltar.

  1. La despesa social ha caigut en picat a Barcelona?

Doncs no, mira. Si recollim quatre dades veurem que aquest relat tremendista no quadra. Tenint en compte que el 2011 la crisi ja havia començat feia 3 anys, xoca saber que durant el govern Trias ha augmentat un 75% la despesa en polítiques d’ocupació, empresa i emprenedoria respecte els darrers pressupostos del govern PSC-ICV, fins arribar als 24 milions actuals d’inversió. O xoca que en el mateix període hagi augmentat un 43% la despesa en protecció i promoció social. O un 225% l’aportació municipal pels ajuts-menjador per a nens, cosa que ha compensat el que no han fet altres administracions.

Xoca també saber que s’ha rebaixat a 11 dies l’atenció en els centres de serveis socials (abans n’eren 30), o que s’ha reduït a 0 els dies a la llista d’espera per a la teleassistència, que s’han obert 23 noves escoles bressol, s’han duplicat les beques escolars o iniciat els tràmits per construir 8 noves escoles públiques… Tot això com s’ha de llegir? Com ho fem quadrar amb la cantarella habitual de Colau i Barcelona en Comú?

Tampoc quadra en el relat “oficial” el fet que durant els darrers 4 anys l’Ajuntament de Trias hagi quadruplicat els convenis amb entitats del tercer sector fins a arribar als 13 milions d’euros. Estrany, oi?

  1. Habitatge

Si no vaig gaire errat, ICV ha portat la cartera d’habitatge els quasi 30 anys que ha governat Barcelona amb el PSC. Sempre han fet bandera de l’habitatge públic en totes les campanyes electorals, i la seva candidata Ada Colau va liderar des del carrer la lluita contra els desnonaments.

Per això sorprèn descobrir que Trias en 4 anys ha doblat el nombre d’habitatge públic que va construir Iniciativa en tres dècades, la ciutat avui té 2300 habitatges de lloguer social contra els 1100 que tenia el 2011. On eren les seves polítiques socials quan la bombolla portava els preus de l’habitatge fins a nivells inassumibles per als barcelonins?

I òbviament no s’ha explicat gaire que en aquest temps han augmentat fins a un 43% els pisos d’emergència social que serveixen precisament perquè les persones desnonades tinguin algun lloc on viure quan perden la casa. L’Ajuntament no pot aturar els desnonaments, però sí que pot ajudar les persones desnonades com ha fet quasi sempre; però, és clar, es veu que això no és suficient, i Colau menysté aquests números dient que només són caritat. La veritat, siguin quins siguin aquests números, prefereixo això que no pas quedar-nos de braços creuats o induir les persones desnonades a rebutjar pisos socials si no són al seu barri, com ha fet la PAH algun cop.

  1. I no, l’Ajuntament no ha generat més deute

Miraculosament al país en què vivim, Barcelona és una ciutat sanejada a nivell financer. La bona gestió d’Hereu i Clos ha estat consolidada per Trias, i el deute de la ciutat és 7 vegades menor que el de Madrid (per posar un exemple). Aquesta bona notícia, que hauríem de celebrar cada dia, queda enterrada per les enceses crítiques dels qui voldrien que l’Ajuntament gastés per sobre d’allò que ingressa i generés deute.

Irònicament aquests són els mateixos que posteriorment, un cop endeutats, i si Barcelona depengués dels mercats financers per pagar les factures, posarien el crit al cel davant “la dictadura dels mercats” i la “pèrdua de sobirania” de Barcelona. Com veieu, la coherència es desa al calaix abans de començar les campanyes electorals. La qüestió, allò que importa, és que Trias ha entès com pocs que més dèficit és menys sobirania, i que si es vol que les properes generacions (i nosaltres mateixos!) no hagin de pagar pels nostres errors i inversions faraòniques, l’equilibri pressupostari ha de ser una prioritat absoluta.

  1. Trias, el primer alcalde a atorgar contractes públics amb clàusules socials

La sensibilitat social es demostra en els petits gestos, en aquelles actuacions que no transcendeixen al gran públic, més que en els discursos i els eslògans bonics però buits de contingut.

Per això és notori que Xavier Trias ha estat el primer alcalde que ha incorporat clàusules socials en la contractació pública. Potenciant la contractació d’empreses que donen feina a persones en risc d’exclusió social o d’entitats sense ànim de lucre, han estat atorgats 700 contractes amb reserva social per valor de 112 milions.

És una pena, sincerament, que el govern Trias ja hagi pres aquesta mesura; posar clàusules socials en la contractació pública seria un punt fantàstic per lluir al programa electoral de qualsevol partit “d’esquerres de debò”. A sobre, i per si tot això fos poc, l’ajuntament ha augmentat en un 45,7% la contractació amb el tercer sector.

  1. Pagar a 30 dies, una política business o job-friendly?

Una de les majors causes de l’increment de l’atur des de l’inici de la crisi ha estat el tancament d’empreses solvents que, per falta de crèdit o retards en els pagaments per part dels governs o les grans empreses, han hagut de baixar la persiana. Milers de treballadors catalans s’han quedat sense feina, no perquè les empreses on treballaven no tinguessin futur, sinó perquè aquest o aquell altre govern enlloc de pagar a 30 dies com estipulen els estàndards europeus, ho feien a sis mesos, un any o fins i tot dos anys.

Per això sorprèn que no siguem capaços de posar en valor el que significa per al nostre teixit productiu que l’Ajuntament-Trias pagui les factures no a trenta, sinó a vint-i-set dies. Quants llocs de treball han estat salvats? Quants llocs de treball encara conservaríem si totes les administracions de l’Estat i totes les grans empreses del país haguessin pagat a 30 dies els darrers 4 anys?

Concloent…

En els propers dies i setmanes es podran sentir i llegir moltes desqualifacions contra l’alcalde Xavier Trias, moltes enceses proclames acusant-lo de no tenir sensibilitat social, de governar Barcelona per a uns quants, culpant-lo de la crisi i fins i tot del model de turisme que en realitat van forjar els governs PSC-ICV durant 32 anys. Jo he volgut assenyalar cinc àrees en què crec que el govern municipal ha fet una feina més que remarcable, però segur que n’hi ha més. És segur que hi ha crítiques i matisos a fer-li sobre aquest o aquell aspecte, però perdoneu, avui allò que volia era trencar alguns falsos mites sobre el govern de Xavier Trias. No es tracta de guanyar Barcelona a qualsevol preu, ni fomentant l’odi, sinó que cada candidat posi sobre la taula les seves millors idees i es comprometi a defensar els interessos dels barcelonins cada dia, no només des del faristol.

Imatge de portada: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/3f/Barcelona,_panor%C3%A1mica,_HDR.jpg

PDF

AUTOR

Barcelona, 1985. Llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. Des de fa uns cinc anys visc a Brussel·les i treballo com a assessor al Parlament Europeu. Llegeixo per sobre de les meves possibilitats, tot i que escric força menys. Trobo que si els catalans tinguéssim premsa econòmica pròpia ja faria dies que seríem independents. Autor de “La Unió Europea en perill”

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies