Home Pensament Anar a missa i repicar campanes

Per Miquel Gil (@miquelgilcat)

(Article publicat originalment al portal Catalan Paradigms)

Miquel

Per què el castellà no ha de ser oficial a la Catalunya independent

El mes de maig proppassat vam assistir a la represa del debat sobre l’oficialitat del castellà al nostre futur estat, un debat molt viu durant tot el 2012 i que portava uns mesos en letargia. Unes declaracions de Muriel Casals en què considerava “estrany” que dues llengües siguin oficials al mateix país en van ser el detonant.

En aquest article descriurem i analitzarem la discussió existent sobre aquesta qüestió i argumentarem per què la llengua de Castella no hauria de ser oficial en una Catalunya independent, tot vinculant el tema de la llengua amb un de més comprensiu, el de la relació entre la identitat o la nacionalitat i l’estat.

Catalanisme contra postcatalanisme

El 22 de gener de 2012 el diari Ara publica un article d’Eduard Voltas titulat “La Tribu o l’estat”. En aquest article, una prèvia del debat sobre el futur estatus del castellà, Voltas defensa repensar el catalanisme (ell l’anomena “la tribu”) per bastir un projecte d’estat que resolgui “l’escissió identitària” dins la societat catalana. Per fer això, l’articulista preconitza que la Catalunya independent abraci també els símbols d’aquells que no són de “la tribu” (“el que s’alegra amb les victòries de la roja, el que té el castellà com a llengua de referència primera, el que veu TVE o Telecinco”). Un mes després, l’article rep la benedicció d’un significat defensor del bilingüisme, Albert Branchadell, que alerta d’un percebut perill de fallida dels estats amb “una escissió identitària” (plurinacionals, vaja) que reconeixen una identitat titular única.

Per bé que no és del tot clar, sembla que tant Voltas com Branchadell pensen més en un estat identitari amb una identitat híbrida catalano-castellana que en un estat identitàriament neutral. En tot cas, en el debat concret sobre l’oficialitat del castellà que iniciarà Voltas sis dies després de la resposta de Branchadell, ells dos seran els principals paladins de la llengua de Quevedo, constituint una posició que podríem qualificar de “postcatalanista”. Així com la postmodernitat, apareguda entre els 50s i 60s amb l’estat del benestar, és un conjunt de valors i actituds que sense renegar explícitament del materialisme de la modernitat abraça també noves causes, de forma no sempre del tot coherent, el postcatalanisme, sense abandonar la idea de Catalunya, la desposseeix de molts dels seus elements tradicionals i li afegeix elements estranys i de vegades fins i tot contradictoris. Cal dir, però, que el postcatalanisme no és un invent de Voltas o de Branchadell, sinó que aquests dos autors són exponents d’una segona onada d’aquest corrent, iniciat per ideòlegs com Jaume Vicens Vives i Jordi Pujol després de la Guerra Civil, quan davant de la magnitud de la derrota i l’allau immigratòria castellana abandonen l’assimilacionisme tradicional i transversal del catalanisme originari i aposten per un concepte d’integració pel qual la catalanitat evoluciona amb les aportacions dels immigrants. Si bé allò que acaba passant és que a la pràctica es confon el desig de ser un sol poble amb el fet de ser-ho, sovint per autosuggestió (Pujol ja recomanava anomenar català un immigrant encara que no estigués integrat a “La immigració, problema i esperança de Catalunya”, publicat l’any 1958), es segueixen identificant uns elements troncals de la identitat catalana, entre ells molt especialment la llengua. La segona onada del postcatalanisme fa un pas més i directament considera el castellà i altres símbols de l’espanyolitat elements o bé que s’han d’abraçar o directament que ja formen part del patrimoni cultural català.

Amb aquest marc analític és fàcil comprendre l’article que Eduard Voltas publica el dia 26 de febrer de 2012 a l’Ara, on concretant allò que havia exposat un mes abans i adduint motius estratègics i morals recomana convertir el castellà en un “element definitori de Catalunya” sense renunciar a “noves conquestes per a la llengua catalana”. L’article obre la caixa dels trons i genera una allau de reaccions, sovint canalitzades pel diari Ara. Amb algunes excepcions, la majoria de respostes en forma d’article accepten la proposta de Voltas, tot remarcant que cal fer-la compatible amb normalitzar el català, fent allò tant català de voler anar a missa i repicar. És el cas d’Imma Tubella, que el 4 de març ens proposa que el català i el castellà siguin oficials, que el català tingui la consideració de llengua nacional i que la llengua vehicular sigui l’anglès. O el de Toni Soler, aferrissat defensor de l’oficialitat del castellà perquè “serà sempre més una llengua de Catalunya” (3 de març) però també de “la plena normalització del català” (11 de març). No totes les respostes, emperò, són positives. Davant d’aquest postcatalanisme de segona fornada podríem situar-hi els defensors d’un catalanisme més tradicional.

La primera negativa interessant a l’oficialitat del castellà la publica el 2 de març al seu blog personal el sociolingüista Gabriel Bibiloni, conegut especialment per la seva defensa d’un estàndard genuí i pel seu rebuig de qualsevol mena d’interferència lingüística. Si bé Bibiloni sembla primer convergir amb Voltas quan remarca la necessitat de respectar els drets lingüístics de tothom i fins i tot accepta la subvenció de cultures alienes i la preservació de la identitat dels castellanoparlants, finalment aposta per un estat al “servei de la preservació de la identitat i la llengua nacionals” i assenyala la potencial conflictivitat d’una societat sense una llengua nacional prou forta com per evitar el monolingüisme castellà de determinades capes poblacionals. Menys contemplatiu es mostra el també lingüista Albert Pla i Nualart, que el 18 de març, en un article publicat a l’Ara i titulat “L’abraçada de l’ós”, acusa sense complaences Voltas i Branchadell d’ignorar obstinadament i sospitosa la realitat de la substitució lingüística. Pla assenyala que en una mateixa societat no poden coexistir-hi dues llengües fent les mateixes funcions i que a llarg termini la llengua forta tendeix a fer desaparèixer la feble. També carrega contra el concepte d’inclusió de Voltas i Branchadell, que “compartimenta [la població] en ètnies culturals” en comptes d’integrar-la “en una comunitat lingüística”. Pla acaba l’article plantejant una disjuntiva: normalitzar el català (cosa que comporta el retrocés del castellà) o deixar que el català es dissolgui lentament i natural. Recentment, en una discussió pública que ha mantingut amb Sebastià Alzamora, que és de l’opinió de Voltas i Branchadell, Pla apuntava que fent del català una llengua comuna i nacional es crearia cohesió i es possibilitaria una democràcia participativa real.

La inesperada aliança entre Bibiloni i Pla i Nualart (Pla defensa un català que Bibiloni qualifica de “light”) es veu complementada per l’aportació de Joan Ramon Resina. Altra vegada al diari Ara, Resina publica el dia 6 de març un article on critica entre d’altres coses la “coacció moral que suposa per a un català apel·lar al realisme i l’evidència que el castellà s’ha implantat amb força al país” per dotar de paritat el castellà. També blasma la voluntat expressada per Voltas d’abandonar valors com “el civisme d’adoptar la llengua de la societat d’acollida” i apel·la a “un temps en què la llengua catalanitzava”. Apunta que la llengua té aparellat un imaginari, i que pretendre que “subornant” els castellanoparlants aquests abandonaran el seu és poc realista. Per últim argumenta que la voluntat de tenir un estat català neix de la voluntat de preservar la cultura catalana (cosa que, com ja hem dit, el postcatalanisme ha oblidat) i que no podem “delega[r] en l’individu la responsabilitat dels drets col·lectius”, com, diu, feia Pujol quan presidia la Generalitat.

Si bé els partits polítics catalanistes no han dedicat gaire explicacions a l’assumpte, tant el president Mas, de CiU, com l’actual cap de l’oposició, Oriol Junqueras, d’ERC, s’han posicionat clarament a favor de les tesis de Voltas. Mas s’ha limitat a assegurar que el castellà serà oficial en el futur estat i a qualificar-lo de “patrimoni estimat dels catalans”. Junqueras, en un article al diari El Periódico datat el 8 d’octubre, feia seves les raons pragmàtiques i morals exposades per Voltas i argumentava que l’oficialitat del castellà serviria tant per evitar conflictes i divisió com per respectar els drets lingüístics de tothom.

Estat, llengua i identitat nacional

Com dèiem al principi, el debat sobre l’oficialitat de les llengües forma part d’un debat més general, el de la relació entre l’estat i la identitat nacional. Això explica que abans de publicar el seu polèmic article defensant l’oficialitat del castellà, Eduard Voltas en publiqués un altre reclamant un estat en què hi poguessin conviure la identitat catalana i la castellana o espanyola. De fet, creiem, el de la llengua és el més important dels debats que conformen la qüestió de la identitat de l’estat.

Jaume López, en un article recent a l’Ara, distingeix tres dimensions que cal diferenciar en el debat de l’oficialitat i, de fet, en tots els altres debats: la dimensió dels principis, la dimensió dels resultats i la dimensió pragmàtica. Jaume López argumenta que convé no barrejar les tres dimensions. Aquí pensem que és impossible tractar una dimensió sense fer referència a les altres, siguin les que López proposa o unes altres, doncs estan unides per molts fils entreteixits. Per exemple, un posicionament que reivindiqués el valor de la justícia per sobre del de la pau social seria de caire clarament filosòfic i per tant pertanyent a la dimensió dels principis, però tanmateix tindria repercussions claríssimes sobre els càlculs polítics, que depenen del valor que es dóna a cada cosa. En aquesta secció ens centrarem sobretot en els principis filosòfics de la qüestió de la identitat de l’Estat però no ens refrenarem de fer referència a les conseqüències d’aplicar-los, que desenvoluparem a la propera secció.

La relació entre identitat i ciutadania, o entre identitat i comunitat política, no és, com argumenten alguns teòrics contemporaneistes (o “modernist”, com en diuen els anglosaxons), nova. En el cas concret de la llengua, ja els antics hebreus tendien a dividir els pobles per l’idioma que parlaven. Al llibre del Gènesi, els homes deixen de treballar junts en la construcció de la Torre, una metàfora de l’estat, quan deixen d’entendre’s entre ells. Més recentment, Niccolò Machiavelli reflexiona que “quando si acquista stati in una provincia disforme di lingua, di costumi e di ordini, qui sono le difficultà; e qui bisogna avere gran fortuna e grande industria a tenerli”i i recomana fer ús de colònies com si en fossin les “cadenes”ii. El pensador florentí, en definitiva, assenyala una funció bàsica de la identitat, els llaços de fidelitat.

Per raó que permet l’intercanvi d’experiències i la mútua assistència, com el mite de la Torre de Babel mostra, la comunitat de llengua és un dels elements més influents en la conformació de la identitat. La identitat, a part dels efectes que té sobre un mateix, vincula l’ésser humà amb alguns congèneres i no amb uns altres. És, a la fi, un vincle de fidelitat, un llaç moral, un sentiment de companyonia. Així ho entenia John Stuart Mill, que al capítol 16è de la seva obra “Representative Government” defineix la nacionalitat com un seguit de “common sympathies” que “make them [els homes] co-operate with each other more willingly than with other people”. Entre les causes més importants de la nacionalitat hi hauria primerament la memòria compartida, després la llengua, la religió i la geografia, i en menor mesura l’ascendència, no sent cap d’elles totalment indispensable. Dit això, Mill argüeix que “among a people without fellow-feeling, especially if they read and speak diferent languages, the united public opinion, necessary to the working of representative government cannot exist”. Una llengua compartida, i el sentiment de pertinença que sol generar, doncs, són condicions necessàries pel funcionament adequat d’un estat liberal-democràtic, que s’assenta sobre un mínim comú denominador no discutit i el reconeixement d’un demos únic.

La solució que proposa Mill per superar els problemes generats per la plurinacionalitat es considera avui generalment immoral. L’autor anglès proposa que les nacionalitats petites que comparteixen estat amb nacionalitats més grans siguin assimilades, sempre que aquestes últimes siguin més “civilised”. Les poblacions en què pensa Mill són minories nacionals territorialitzades: esmenta concretament els bretons, els bascos, els gal·lesos, els escocesos i els irlandesos. Actualment en aquests casos els teòrics solen apostar o bé per la constitució d’estats federals reconegudament plurinacionals o bé per l’acceptació de la secessió. Això és així per les característiques concretes d’aquests grups: com que estan territorialitzats poden crear les seves pròpies institucions de govern representatiu i les seves pròpies opinions públiques. A més, el seu assentament continuat i la seva vinculació amb el territori que ocupen, moltes vegades anteriors a la formació de l’estat al qual pertanyen, són fortes causes morals a favor de la seva no-assimilació.

Si bé autors com Will Kymlicka en remarquen les diferènciesiii, una part gens menyspreable de l’acadèmia ha volgut trasplantar aquests raonaments al cas de la immigració. Això té, però, diverses falles. Per una banda, així com en els casos de les minories nacionals el problema plantejat per Mill es pot solucionar a través de mecanismes descentralitzadors, en el cas de la immigració no sol ser possible. Fins i tot quan és possible (en el nostre cas es podria donar autonomia al Baix Llobregat per la seva elevada immigració castellanoparlant, si bé molts castellanoparlants en quedarien al marge) és de dubtosa moralitat. És lícit que els habitants originaris d’un determinat territori hagin de renunciar al fet que la seva nacionalitat sigui titular en una determinada part d’aquest perquè un altre poble és més gran i la seva emigració s’hi ha assentat? Per superar aquests dilemes, i perquè la immigració no sol concentrar-se en àrees amb possibilitats d’autogovernar-se, d’altres teòrics aposten per estats multiculturals. El problema aquí és altre cop, i ara sí que sense excepcions, que no es resol el problema de Mill. Una identitat nacional compartida, que no és una cosa que es pugui crear del no res, és necessària per mantenir la tan esmentada a Catalunya cohesió social, així com per dotar de legitimitat els òrgans de decisió de l’estat representatiu. Sense un demos acceptat per tothom, els representats ho seran de bàndols ètnics confrontats. A més, segueix essent de dubtosa moralitat envers els autòctons.

La identitat i l’estat català

Si bé sovint es qualifica el nacionalisme etnocultural de racial o directament de racista, una lectura acurada dels seus autors de referència ho desmenteix. Sovint, reconeixen l’origen barrejat de les nacionalitats actuals i accepten l’adhesió de nous membres. En tot això, la llengua hi juga un paper molt important. En la traducció castellana de “Reden an die deutsche Nation” de Johann Gottlieb Fichte s’hi pot llegir que “tampoco se trata del origen primero de quienes continúan hablando una lengua originaria, sinó de que esta lengua haya continuado hablándose ininterrumpidamente porque más forma la lengua a los hombres que los hombres a la lengua”iv. El catalanisme originari tenia una visió assimilacionista similar, de manera transversal. A “La nacionalitat catalana”, Enric Prat de la Riba, conservador, deia: “poseu sota l’acció de l’esperit nacional gent estranya, gent d’altres nacions i races, i veureu com suaument, de mica en mica, va revestint-la de lleugeres però seguides capes de vernís nacional; va modificant-ne les maneres, els instints, les afeccions, infon idees noves al seu enteniment i fins arriba a tòrcer poc o molt els seus sentiments. I si, en lloc d’homes fets, li dueu nois eixint de néixer, l’assimilació serà radical i perfecta”v. A “Nacionalisme i federalisme”, Antoni Rovira i Virgili, liberal-demòcrata argumentava similarment, dient que la millor solució era acceptar els immigrants com a individus sense reconèixer la seva nacionalitat, que podia posar en perill la de la societat d’acollidavi.

Com ja sabia Rovira, i com apuntava Pla i Nualart a l’Ara, el perill de la substitució (nacional o lingüística) és real. Els consells de Voltas i Branchadell per solucionar allò que anomenen “escissió identitària” seria equivalent a llançar carbó al foc. A l’inici sembla que l’apagui, però a la llarga allò que fa és alimentar-lo. Les solucions bilingües del postcatalanisme només funcionarien si a la pràctica es mantingués la cada cop menor segregació natural entre catalans i castellans (normalment en barris de la mateixa ciutat), cosa gens desitjable perquè incentivaria i allargaria en el temps la conflictivitat que tanta por fa a Voltas i especialment a Branchadell. La no substitució de la nacionalitat/llengua feble per part de la forta només és factible en enclavaments. Com més unida i fluïda és una societat, més es tendeix a la uniformitat. La natura tendeix a l’economia, i on una llengua pot realitzar una funció no n’hi ha dues. Per altra banda, la immigració generalment viu a les mateixes ciutats que els autòctons i per tant la descentralització plurinacional, a part d’injusta si és dirigida a grups al·lògens, no és viable.

La concepció política dominant des dels anys 50s del segle passat al món anglosaxó havia estat la de l’estat neutral. No multicultural, neutral. La societat liberal de Rawls s’organitza per principis de la raó i per interèsvii. Durant els 80s i 90s aquesta visió es veu fortament contestada. Primer s’assenyala que un estat neutral de iure, de fet no n’és tant de facto. Tota societat liberal-democràtica, amb un cos de ciutadans electors amb els mateixos drets, funciona mitjançant una llengua. A més, com ja deia Mill, no funciona bé sense un sentiment de pertinença compartit. A les societats anglosaxones, l’anglès és tan hegemònic que no hi ha cap necessitat d’identificar-lo com a oficial o titular. L’estat pot permetre’s presentar-se com a neutral sense ser-ho realment. Més tard, es contraposa aquesta visió del liberalisme de l’estat neutral i no perfeccionista amb una altra que considera el liberalisme simplement com una forma d’entendre el món compartida per diferents cultures de cuny cristià i per la qual la tolerància no significa la neutralitat sinó la permissivitat de l’estat de comportaments que ni encoratja ni troba correctes. Charles Taylor, que il·lustra aquest xoc de visions del liberalisme a través de la comparació entre el Canadà anglòfon i el Quebec, que incentiva i protegeix la cultura i la llengua franceses, argumenta que un estat liberal no ha de deixar prioritzar una determinada llengua o estil de vida, sinó que simplement ha de tolerar aquells individus que no vulguin fer-les sevesviii.

Com hem dit abans, la identitat catalana està profundament lligada a la llengua. Al marge de les diferents teories i de la correcció política, a nivell popular els catalans solem identificar-nos els uns als altres per la llengua. Com deia Resina a l’Ara, “hi havia un temps en què la llengua catalanitzava”. Al seu “The Basques, the Catalans and Spain”, l’estudiós del nacionalisme Daniele Conversi cita Joaquim Maluquer per il·lustrar com “the school children spoke Catalan among themselves and called xarnegos those who did not”ix i assenyala que “the immigrants were no longer considered xarnegos as soon as their language proficiency was clearly established”x. Per Conversi, això demostra com “the children also testified to the central importance of language in the definition of their identity”xi. Fins i tot en el cas que es pogués, no tindria gaire sentit intentar modificar una identitat que permet la inclusió a través de la llengua quan hem observat que una llengua comuna és indispensable pel bon funcionament d’un estat modern, on la mobilitat social i l’horitzontalitat són la norma. Però en tot cas, la creació d’una identitat artificial híbrida, tal com la plantegen Voltas i Branchadell, no és en absolut factible, la identitat no es crea en laboratoris.

Si Catalunya vol esdevenir un sol poble, que no ho és, hi ha dues opcions: mantenir l’oficialitat del castellà i tots els seus drets adquirits a través de la conquesta i la immigració i deixar que el català vagi desapareixent, i amb ell la identitat nacional catalana, esdevenint una part de la nació espanyola (cohesionada, això sí), o bé fer del català l’única llengua oficial i incentivar-lo de tal manera que el castellà vagi reculant i desapareixent. Si s’opta per la primera opció, que és immoral perquè trepitja els drets d’una població assentada a Catalunya des de fa segles, la independència resulta ben poc interessant. Des dels seus inicis, el catalanisme ha estat un moviment encaminat a l’afirmació de la identitat catalana, que, repetim, tradicionalment ha anat emparellada amb la llengua de Ramon Llull. Si l’opció és viure com a castellans, no calia tant de viatge, ni cal marxar enlloc. La segona opció comporta l’assimilació conscient en la catalanitat d’una població d’origen immigrant molt elevada. Segurament a l’inici crearà conflictivitat, però a la llarga, si s’assoleix l’objectiu, aquesta desapareixerà del tot. A diferència del cas irlandès, on es va perdre la llengua però es va mantenir una identitat no anglesa per l’ascendència compartida i la territorialitat diferenciada, en el cas català si l’assimilació de la immigració és un èxit difícilment la societat catalana podrà dividir-se novament: ni el territori de catalanoparlants i castellanoparlants és diferent ni és previsible que hi hagi famílies que conservin un record de castellanitat.

Els motius, doncs, pels quals el castellà no ha de ser oficial, i pels quals ha de recular, són tres: 1) justícia amb els autòctons i la seva cultura i forma de vida; 2) relacionat amb l’anterior, preservació de la llengua catalana; 3) conformació d’una identitat nacional que acabi amb la divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants i que asseguri el correcte funcionament de les institucions liberal-democràtiques.

El futur estat català ha de ser un estat nacional. Com proposa Bibiloni, ha de ser un estat nacional conscient de ser-ho i que cerqui protegir i incentivar la identitat nacional catalana i la llengua que la nodreix. Les mesures concretes per desenvolupar això, que hauria d’estar recollit al document o documents constitucionals, poden ser variades. Òbviament, donant la raó a Bibiloni, s’haurà de respectar (o tolerar) qui rebutgi la identitat del país, encara que en paraules de Resina sigui un incívic. Això, però, i especialment pel precari estat en el qual es troba la llengua catalana, no significa de cap manera subvencionar-los o protegir identitats rivals de la de la societat d’acollida, cosa que Bibiloni sembla acceptar amb resignació.

Com a reflexió final, la independència podrà satisfer el desig d’esdevenir un sol poble a través de la catalanitat, però també podria coincidir amb les convulsions finals d’una nació mil·lenària. Depèn de nosaltres.

i Machiavelli, Niccolò (2009): Il Principe, p. 52. Milà: pillole BUR rizziole

ii IBÍDEM

iii Kymlicka, Will (2002): Contemporary Political Philosophy. Nova York: Oxford University Press

iv Fichte, Johann Gottlieb (2002): Discursos a la nación alemana, p. 66. Madrid: Tecnos

v Prat de la Riba, Enric (1978): La nacionalitat catalana, p. 85. Barcelona: Edicions 62 i “la Caixa”

vi Rovira i Virgili, Antoni (1982): Nacionalisme i federalisme, p. 153-158 Barcelona: Edicions 62 i “la Caixa”

vii Rawls, John (2010): Teoría de la justícia. Mèxic: Fondo de Cultura Económica

viii Taylor, Charles (1992): Multiculturalism and “The Politics of Recognition”. Princeton University Press

ix Conversi, Daniele (2000): The Basques, the Catalans and Spain. Alternative Routes to Nationalist Mobilisation, p. 209. University of Nevada Press

x IBÍDEM

xi IBÍDEM

 

(Visited 182 times, 1 visits today)
Author
Barcelona, 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), màster en Filosofia Política per la Universitat Pompeu Fabra (2012) i màster en Formació de Professorat per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya (2014), s'ha especialitzat en teoria política, i més concretament en la producció intel·lectual del nacionalisme. A l’edat de 14 anys va realitzar un curs acadèmic a la República d’Irlanda. Ha col·laborat al diari digital Vilaweb com a articulista esporàdic i ha treballat al think tank gal·lès Institute of Welsh Affairs, a Cardiff. Ha publicat el llibre "L'elefant lingüístic. Siguem un sol poble" (BonPort, 2016), un assaig sobre l'estatus que el català hauria de tenir al futur Estat, i és tècnic d'empresa i drets lingüístics a Plataforma per la Llengua. És cap de la secció de Pensament i el revisor d'estil de Finestra d'Oportunitat.
Similar articles

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies