Home Internacional El perquè del caràcter japonès

per Laia Comerma i Catalayud (@laia_comerma)

Típicament sentim a dir que els japonesos son un poble amb un caràcter molt particular: devots del treball, freds, amb una espiritualitat profunda i creients de tabús dels que depenen les seves accions quotidianes. Tot i això, curiosament, aquestes pràctiques i creences, que venen de temps ancestrals de la història japonesa, no beuen de cap gran tradició religiosa, com sí que fan a l’Europa occidental del cristianisme o de l’islam al pròxim orient. L’espiritualitat que hi ha al rerefons del caràcter japonès troba el seu fonament al shinto que, més que una religió és un sistema de pensament, un conjunt de tradicions tribals, d’actituds molt vinculades a l’experiència ordinària de la persona que el practiqui, cosa que fa que no sigui necessari ser japonès per involucrar-se en aquesta tradició.

L’espiritualitat, per tant, té molt a veure amb costums molt arrelades al poble japonès, a la seva manera de pensar, parlar i comportar-se i aquests, al seu torn, amb el valors promoguts pel shinto, que s’expressen d’una manera especial en les festivitats i quan acudeixen a llocs sagrats o practiquen els seus rituals típics. Un exemple que il·lustra molt clarament al que m’estic referint és l’arròs.

Els japonesos i l’arròs

L’arròs seria a la cultura japonesa el mateix que el pa a la cultura cristiana d’occident. En ell tenen reflex tota una sèrie de valors japonesos que tenen una connexió ritual molt particular amb l’espiritualitat shinto. Fins i tot, si traduïm literalment “menjar” en japonès, goban, veiem que vol dir “arròs cuinat”, ja que aquest es el seu aliment bàsic i el govern japonès en subvenciona el seu cultiu. Tradicionalment, es consumeix acompanyat de sake, una espècie de vi d’arròs. És curiós que a Japó tots els plats d’un àpat són servits en racions individuals, amb la única excepció de l’arròs i els seus productes derivats, que es serveixen en fonts comunes al mig de la taula. Un dels tabús japonesos relacionats amb l’arròs és la prohibició de col·locar els palets verticalment al bol d’arròs, ja que això és considerat com una ofensa als difunts.

Els japonesos valoren molt tot allò que és simple i natural, però això ens trobem sovint amb que els seus objectes tenen pocs adorns i acabats. Això no es deu a la ganduleria dels seus artesans, sinó al fet que els japonesos creuen que hi ha una connexió molt íntima entre els éssers humans i la naturalesa, que es materialitza en els kami. Un kami és una noció molt àmplia que tant pot ser un ésser humà o un objecte físic, de la naturalesa, però sempre es refereix una essència espiritual que, segons els japonesos, està present a tot arreu però que, a vegades, es concentra provisionalment en un sol lloc i això permet que allà hi hagi una forta connexió entre esperit i matèria, entre humanitat i naturalesa, i és senyalat amb una corda i uns marcadors blancs de paper. En el marc del shinto, tot és susceptible de ser kami, però no tot ho és. Alguns exemples en son l’Emperador, el santuari d’Ise, illes, roques, arbres, etc. Deixant les coses sense treballar, es pretén treure a la llum el seu estat natural i d’aquí ve també la simplicitat: l’arròs sense condimentar, els palets sense decorar, les tasses molt simples.

Pecat i purificació

La naturalitat s’expressa a través de la simplicitat dels materials i de l’artista. És per això que tant la simplicitat com allò natural formen part de la cultura japonesa i que han estat representats en les pràctiques shinto fins i tot abans de l’aparició del budisme zen en el segle XII: a la cerimònia del te, la cal·ligrafia, la poesia, la jardineria i la ceràmica, totes elles molt típiques de Japó i que han atret fortament l’interès d’occident. A part d’aquests dos trets, la naturalitat i la simplicitat, els japonesos també busquen la puresa que es troba a la blancor de l’arròs, l’ús de palets sempre per estrenar, el fet que no es pugui barrejar l’arròs amb altres aliments o de descalçar-se sempre abans de trepitjar el terra del tatami. Tot allò que porta impuresa, brutícia o corrupció està prohibit, és considerat com una ofensa o, segons la terminologia cristina, un pecat, ja que la connexió entre allò sagrat i allò humà del kami es trenca.

Els tabús japonesos es refereixen a pràctiques o objectes que porten corrupció o que embruten l’esperit, com ara el contacte amb els morts o amb la sang. Per a tal de restablir aquest vincle kami, els japonesos han de dur a terme un ritual de purificació que sol incloure aigua, sal o foc. És per això que els banys públics són tan populars al Japó, perquè és el lloc ideal per netejar-se de les impureses. Prendre part en un ritual ensenya la ètica o els valors shinto als que hi participen; per exemple, la manera correcta de comportar-se en una cerimònia del te, que ensenya la humilitat, la prudència, la paciència, la sensibilitat, entre d’altres. Pobles sencers celebren processons que ensenyen que la part espiritual és inseparable del món i que la comunitat és el focus de la vida dels que hi participen.

La novetat, el començar de nou, com quan fas servir palets d’un sol ús  per a cada àpat, també és associat amb la renovació en el shinto. No obstant, en la seva concepció de pecat no té tanta importància la culpa com a l’hindusime o al cristianisme, sinó que per a ells és un allunyament de la naturalesa no voluntari que no comporta una responsabilitat sinó que només demana una purificació posterior, tornar a connectar amb la part espiritual de la naturalesa que tots tenim en nosaltres amb actes molt simples de la vida diària.

Solidaritat i embriaguesa

Contràriament al que pot semblar des de l’ull occidental, la societat japonesa és molt solidària i comunal i això també troba les seves arrels en el shinto, en el reconeixement de les relacions internes o naturals que uneixen uns individus amb els altres. Són una societat molt homogènia, basada en el paradigma de que el tot es troba en cada una de les parts, unida per la religiositat que troben tant en la cuina i els aliments, com en els dialectes o la vegetació.

El shinto, com hem dit, té el seu origen en la història antiga de Japó, en mites antics i nombrosos contes populars. Molts d’ells diuen que les divinitats kami eren aficionades al sake i amants de les festes. És per això que els japonesos beuen no només com una vàlvula d’escapament per alleujar les pressions acumulades i la ràbia continguda durant la rutina diària tan rígida que obliga al compliment de totes aquestes pràctiques que hem anat anomenant, sinó que beure en grup també és una forma d’establir vincles i fins i tot veure sake és considerat un ritual amb un vincle especial amb el sistema de valors japonès.

A dos temps

Totes aquestes connexions tan quotidianes amb el shinto fa que, moltes vegades, ni tan sols els japonesos en siguin realment conscients. Sovint actuen, pensen i senten d’una manera que es podria definir com a shinto d’una forma inconscient i no sols per complir amb les expectatives socials. Un exemple d’això és el temps. Els japonesos no només mesuren el temps segons el calendari, sinó també segons les etapes biogràfiques de la vida d’una persona, sobretot relacionades amb la fertilitat i la família, com ara la festa de la infància, tan coneguda internacionalment. En el pla social, aquestes festivitats reuneixen a la gent per celebrar la seva comunitat però, alhora, en el pla religiós, constitueixen una entrada que recalca la inseparabilitat intrínseca entre les persones i la naturalesa, els kami, de viure en un món ple d’espiritualitat.

Aquest concepte del shinto com a conjunt de pràctiques, d’actituds, de pensaments i no com a religió en el sentit estricte del terme, fa que moltes persones es moguin de forma fluida entre allò sagrat i allò secular en la seva vida quotidiana. Quan un japonès sent la necessitat d’establir contacte amb els kami ho pot fer de tres maneres: a partir d’amulets, fent peticions a llocs que han sigut identificats com a kami o mitjançant unes pregàries i salms que ells anomenen norito i que tenen el seu origen el les expressions que utilitzaven els sacerdots shinto ja en el segle X per a establir una interacció entre els la dimensió espiritual i la humana de la naturalesa.

Actualment, nou de cada deu japonesos s’identifiquen com a shinto, referint-se a una forma d’espiritualitat més existencial que essencialista, que els permet sentir-se connectats amb la naturalesa, amb les altres persones i amb una presència meravellosa i colpidora, però que no els impedeix tenir altres tipus d’identitat personal, com ara ser seguidors del budisme mateix. Per a ells, el terme “shinto” descriu més que prescriu una actitud vital i s’allunya de qualsevol exclusivisme sectari. Tot i que després de la Segona Guerra Mundial se separà el shinto de l’Estat, els temples i altars shinto encara avui reben una gran afluència de persones que busquen seguretat, bona salut, èxit en la feina, un part segur o bones notes en els exàmens, entre d’altres. També, un gran nombre de casaments se celebren a l’estil shinto encara que, com que la mort és considerada font d’impuresa, els funerals es deixen pel budisme.

Encara que no es basi en una llista d’absoluts morals o de prescripcions, el shinto comprèn una ètica, un comportament just que es desprèn de seguir la voluntat dels kamis, imprescindible per a anar pel bon camí. És important remarcar que els kamis, tot i ser divinitats mitològiques, no són perfectes sinó que també cometen errors, a diferència del Déu cristià. Esmenar aquests errors i complir amb l’ètica shinto ajuda als japonesos a promoure una vida plena d’harmonia i puresa i no només en el sentit espiritual, sinó també per tenir un cor sincer i pur, pensant sempre en la comunitat abans que en un mateix. L’ideal de qualsevol societat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies