“M’agradaria ser a primera línia de combat en cas d’entrar en guerra oberta contra Corea del Sud”
per Víctor Solé (@sule25)
Entrevista a Alejandro Cao de Benós, Delegat Especial per a la Comissió de Relacions Culturals del Govern de la República Popular Democràtica de Corea
Avui dia, les informacions que hom rep de Corea del Nord sempre tenen relació amb assajos nuclears, amenaces de la República Popular Democràtica de Corea a la seva veïna del Sud, la detenció i execució d’un oncle, Yang Song Thaek, del Líder Suprem d’aquesta república, Kim Jong-Un, la visita a Pyongyang de l’estrella de bàsquet retirada Dennis Rodman (que va jugar pels Chicago Bulls i pels Los Angeles Lakers, entre d’altres), o el possible nou embaràs de l’esposa de Kim. La RPD de Corea és sovint presentada com l’única monarquia estalinista, com un vestigi de la Guerra Freda, com una dictadura inclement. Però no és cert que no es faci explicar. A Youtube podem veure molts vídeos fets a Corea del Nord, com aquest, i n’hi ha que fins i tot són en castellà o en anglès.
A Catalunya i Espanya tenim la sort de poder comptar amb les explicacions d’Alejandro Cao de Benós de Les y Pérez, nascut a Tarragona l’any 1974 i diplomàtic de Corea del Nord des de 1990. El vam conèixer per primera vegada gràcies a la visita que li va fer Miquel Calçada i Olivella pel programa Afers Exteriors el 2009. Amb doble nacionalitat (nordcoreà i espanyol), Cao viatja sovint a Europa, on respon totes les preguntes dels mitjans, sense distincions, sense filtres. És autor del llibre Alma roja, sangre azul. Así me conquistó Corea del Norte, de l’editorial Base, en què relata com va anar a parar al país dels Kim. Escriu sovint al seu blog i a Twitter, i darrerament viatja freqüentment a Espanya, on recentment ha estat inaugurada una nova ambaixada nordcoreana.
Li enviem les preguntes per correu electrònic i li donem la llibertat de contestar-ne les que vulgui, però en Cao les respon totes.
La República Popular Democràtica de Corea, coneguda popularment com a Corea del Nord, és notícia freqüentment: la sentència de mort de Yang Song Thaek, la visita de Dennis Rodman, els assajos nuclears, l’obertura d’una ambaixada a Madrid… Però moltes d’elles són manipulades per mitjans aliens a Corea del Nord, com per exemple el fet que circulés el rumor que Yang Song Thaek va ser executat per una gossada, desmentit per vostè a través de les xarxes socials i del seu blog. Per què, doncs, circulen tantes notícies infundades?
Per sensacionalisme i propaganda. Per una banda, gran part dels mitjans de comunicació estan influenciats políticament i, per l’altra, el seu propòsit principal no és informar, sinó fer diners. El capital normalment està a la dreta política, al conservadorisme, que sempre treballa sota les ordres de l’imperi nord-americà.
És, doncs, Corea del Nord tan hermètica com ens la presenten?
No és així, Corea és un país molt hospitalari. Sens dubte el país té uns filtres molt forts, però això és així perquè des de l’antiguitat ha estat ocupat per les grans potències del voltant (el Japó, la Xina, Mongòlia, els Estats Units) i ha estat sotmès a tota mena d’abusos. Això ha fet que la protecció i la defensa tinguin prioritat en la política de la RPD de Corea.
Tornant a l’afer Thaek, Quina era la relació entre en el Sr. Kim Jong-Un i el seu oncle abans de descobrir-se l’alta traïció del segon?
La relació era de treball polític i econòmic. No tenien gairebé relació personal.
Quina és la relació de Corea del Nord amb la Xina avui? Què en pensa de les veus que afirmen que la República Popular Democràtica de Corea és un país tutelat per la República Popular Xinesa?
És totalment fals.
La relació és de veïns i negoci, però políticament i ideològicament estem a les antípodes. Això es pot veure en els sistemes econòmics. La Xina té un capitalisme extrem des dels ‘90, mentre que la RPD de Corea sempre ha mantingut el socialisme. La Xina va participar als bloquejos econòmics i a les sancions suggerides pels Estats Units d’Amèrica, especialment després del llançament del nostre tercer satèl·lit artificial.
Si la Xina tingués cap influència a Corea no tindríem armes nuclears, perquè ells adopten la mateixa posició que els EUA: No volen ningú més en aquest selecte club.
Sembla que des que en Kim Jong-Un va succeir el seu pare, en Kim Jong-Il, com a Líder Suprem de la RPD de Corea, el 2011, es coneixen més coses sobre aquest país, i fins i tot a vostè se l’ha vist molt més per Europa. És una nova política de relacions exteriors o sempre ha existit una política de cooperació amb l’estranger per part de Corea del Nord?
Sempre hi ha hagut la mateixa política. A mi em veuen més perquè l’interès, principalment degut a la crisi capitalista, està creixent diàriament i alguns mitjans alternatius volen escoltar per primera vegada la veu de l’altra banda. A més, l’expansió d’internet, les xarxes socials, etc., ha fet que les persones puguin obtenir major informació fora dels canals habituals de les grans corporacions capitalistes.
Quina és la principal funció de la recentment estrenada ambaixada de la RPD de Corea al Regne d’Espanya?
Per una banda desenvolupar tota mena de relacions entre ambdós països, començant per la cultura. El nostre ambaixador, Sr. Kim Hyok Chol, és també el representant a la Organització Mundial de Turisme, amb seu a Madrid.
Al 1953 es va signar un armistici entre les dues Corees. Els ciutadans de Corea del Sud estan obligats, si s’entrés en guerra oberta amb la veïna del Nord, a allistar-se a l’exèrcit, siguin on siguin, per a defensar el seu estat. Hi ha possibilitat d’un tractat de pau amb la República de Corea, o Corea del Sud?
Corea del Sud és només un titella dels EUA. Les seves tropes militars estan sota control nord-americà. La guerra de 1950 al ‘53 la van començar ells [els nord-americans], ocupant la part sud de la península i forçant als germans del Sud contra el Nord. L’armistici del 27 de Juliol de 1953 no va ser signat per Corea del Sud, sinó pels EUA, així que per signar la pau, cal que Washington vulgui fer-ho. I encara que ho demanem any rere any, ells s’hi neguen.
Per això estem sempre en posició defensiva. Si no volen signar la pau, és perquè volen reiniciar la guerra en qualsevol moment i ocupar el país així com ho han fet amb l’Iraq, l’Afganistan, Líbia i ara Síria.
Vostè estaria obligat, o voldria defensar l’estat que estima en cas d’entrar en guerra oberta contra el veí del Sud?
Jo no tindria cap obligació, però voluntàriament m’agradaria ser-hi, a primera línia de combat.
I per acabar, Què en pensa de la depressió econòmica del món capitalista començada el 2008?
És un efecte previsible. El capitalisme comença amb moltes esperances falses (com ara a Ucraïna a principis dels ’90, quan es va separar de l’URSS), i pot crear una petita classe de rics i una classe mitjana que dóna suport al seu sistema. La classe pobra és massa petita i feble per a lluitar. Però l’egoisme i l’ambició de l’ésser humà no tenen límits, i la classe benestant i les seves multinacionals acaben destruint el seu propi teixit empresarial. Quan la classe mitjana i petita-empresarial perd el seu poder adquisitiu, no té altra opció que fer la revolució.
Els diners al capitalisme són ficticis, números a un ordinador. Crèdits basats en una riquesa inexistent. Bombolles que exploten i que proclamen la fi del cicle econòmic on els diners son el Déu de les persones.
Hem arribat al final d’aquesta curta però profitosa entrevista per a conèixer les opinions de n’Alejandro Cao de Benós, a qui agraïm que hagi dedicat part del seu temps a respondre aquestes preguntes.
El plaer és meu.
¿Quieres leer esta entrevista en castellano? Clica aquí.
Fotografia: Alejandro Cao de Benós en una entrevista a l’Agència Coreana de Notícies. Fotografia propietat d’Alejandro Cao de Benós i de l’Agència Coreana de Notícies.
