Home Anàlisi Les contrareformes a Espanya. Hi ha possibilitat d’aturar-les?

per Fernando Gascón (@fergaskon)

Banner Fernando

En els últims anys s’han anat dissenyant i aplicant des dels poders públics una sèrie de mesures que podríem qualificar de contrareformes pel seu contingut reaccionari davant d’alguns progressos i conquestes del passat per part de la societat civil. Algunes d’aquestes mesures, que majoritàriament vindrien per part del govern estatal, atesa la naturalesa de les competències clau en aquestes qüestions, són inclús anteriors a l’actual govern del Partit Popular, ja que l’ofensiva neoliberal que porta tants anys produint-se al món, també ha tingut repercussions a Espanya, tot i la certa hegemonia del PSOE. El problema actual espanyol es troba, però, en el fet que aquesta concepció neoliberal s’ha ajuntat amb un ideari (i no crec que els adjectius siguin excessius) arcaic, ultraconservador i reaccionari, cosa que ha portat a situacions que uns anys enrere es donaven per gairebé impossibles o surrealistes.

Les reformes estrella

Han estat moltes les reformes que s’han produït a Espanya els últims anys i algunes d’elles hauran passat relativament desapercebudes per no ser tan mediàtiques, com la reforma de l’administració local. Quines han estat les contrareformes estrella?

La reforma laboral. Aquesta polèmica reforma està vigent des del febrer de 2012, quan va ser aprovada mitjançant un decret llei. L’aprovació definitiva es va fer al juliol d’aquell mateix any publicant-se al BOE com a “Ley 3/2012, de 6 de julio, de medidas urgentes para la reforma del mercado laboral”. Els canvis d’una versió a una altra són de caràcter tècnic i no rellevant. Per tant la reforma porta ja dos anys en vigor sense aconseguir el seu objectiu, que era el de crear ocupació “a mitjà termini”. La reforma es va aprovar de manera unilateral aprofitant la majoria absoluta del govern central del Partit Popular, i no va comptar amb altres partits polítics i agents socials implicats, justificant això amb l’argument que no es va arribar a cap acord en les negociacions entre la patronal i els sindicats. Un dels principals punts d’aquesta reforma va ser abaratir més el cost d’acomiadar als treballadors assalariats, establint-lo en vint dies per any treballat per a l’acomiadament “objectiu” i de 33 dies per a l’improcedent. Es van produir importants mobilitzacions a diferents ciutats espanyoles, però aquestes no van ser suficients per a forçar un canvi. Es va trobar a faltar un lideratge per part dels sindicats, que en aquell moment es trobaven debilitats per l’elevat atur per una banda (cosa que implica un menor poder de negociació dels treballadors) i per una popularitat extraordinàriament baixa, per la qual aquests sindicats van arribar a ser considerats com a “paràsits” per part d’una part de l’opinió pública (no necessàriament de dreta), o com a massa institucionalitzats i còmodes en les seves funcions. Les investigacions de suposats casos de corrupció a Andalusia no els està ajudant a canviar a aquesta percepció.

La llei de l’avortament: És la que està causant més conflictivitat en aquestes setmanes per ser de recent actualitat i sobretot per la seva naturalesa: no afecta “només” els drets econòmics o dels treballadors, sinó que repercuteix directament sobre els drets de la persona, en aquest cas de la dona. No és una reforma de caràcter liberal, ja que busca “acontentar” el públic més conservador i a l’Església, d’una forma similar a com durant el Franquisme s’havia acontentat més a unes faccions o unes altres segons el moment. La justificació de l’elaboració d’aquesta reforma que no era demanada ni es trobava com a tema a l’agenda de l’opinió pública la va fer el propi ministre Gallardón, emparant-se en el fet que la proposta de canviar la llei ja estava inclosa al programa electoral amb el qual el Partit Popular va guanyar les eleccions a les eleccions generals de 2011. També ho va fer amb frases com “No hay nada más progresista en la vida que defender la vida“. El principal canvi d’aquesta reforma és la concepció de la pròpia idea d’avortament, que passa de ser un dret a un delicte regulat, canviant una llei basada en terminis per una de supòsits que són molt més restrictius que en altres de països del nostre entorn i d’Europa en general. Els supòsits seran només el de la violació i el de risc per a la salut de la dona, havent de ser confirmat aquest últim supòsit per dos metges diferents. Fins avui s’han produït ja diverses mobilitzacions ciutadanes, però el que crida més l’atenció són les discrepàncies internes dins del mateix partit, algunes d’elles per part d’alguns barons amb un important pes polític.

La llei d’educació. Sobre aquest tema ja n’hem parlat a Finestra d’Oportunitat. Per refrescar memòria podeu llegir l’article de Quim Puig “El professorat ens hem quedat Werts”. A grans trets, a més d’atacar el model d’immersió lingüística català, aquesta llei d’educació es basaria en un model que retalla beques i apuja taxes universitàries, augmentant les desigualtats educatives, socials i també econòmiques.

Llei de seguretat ciutadana. Aquest intent de reforma és també especialment greu perquè d’igual manera que la reforma de l’avortament, el que fa és atacar drets de la persona i de la societat com a conjunt, drets inalienables en un país democràtic: limita un dels principals drets del ciutadà, el dret a manifestar-se. L’avantprojecte de llei estableix nombroses infraccions que es castiguen amb multes que van des dels 30.001 als 600.000 euros, a més d’altres “infraccions menors”.

Quines opcions hi ha a Catalunya i a Espanya d’aturar i revertir aquesta onada de contrareformes?

A Catalunya es dóna una situació contradictòria però plausible: si bé l’opció de la independència semblava fins fa poc una utopia, ara per ara sembla l’opció més ràpida i contundent per aturar aquests atacs als drets bàsics de la ciutadania. Els partits d’ideologia d’esquerra estan pujant segons les enquestes en intenció de vot, però inclús si governés la dreta o centredreta, cosa normal en un sistema democràtic on es poden alternar els poders, aquesta és d’ideologia liberal a Catalunya i no d’un signe tan conservador com a Espanya (tant si ens referim a partits polítics com a grups d’interès i mitjans de comunicació). Reformes com la de l’avortament són actualment totalment impensables a Catalunya, ja que aquesta no vindria a satisfer cap grup d’interès o facció de cap partit. El partit més conservador amb representació a Catalunya i propi d’aquest territori, Unió Democràtica, d’inspiració democristiana, probablement perdi cada vegada més pes fins a, potser, arribar a ser una força residual. Això, no obstant, és un pronòstic a partir de diferents dinàmiques que s’han anat produint a l’escenari polític els últims mesos. Tot i això, des de Catalunya no s’hauria de treballar amb l’única idea d’un escenari d’independència. Recordem que, encara que aquesta es produís, podrien passar encara uns anys fins que un nou Estat català fos plenament operatiu. A més, reformes com la laboral, en canvi, podrien donar-se amb (diferències) ja que el seu contingut és principalment neoliberal, però la pèrdua de poder de la dreta i les circumstàncies que es donin en el moment constituent i el debat del procés serà clau per determinar el sistema polític, cultural i social que hipotèticament vindria després. Recordem que és en aquest procés de Catalunya cap al dret a decidir i cap a una possible independència que han sorgit i estan treballant associacions i entitats com Súmate o Procés Constituent, entitats que no discuteixen només sobre la necessitat de la independència sinó que també ho fan sobre el model social i d’ordenació socioeconòmica que vol la societat. Tot i això, hem de d’entendre que el neoliberalisme és una ideologia global i hegemònica i que pot arribar a influir qualsevol legislació si no hi ha una participació o voluntat ciutadana contrària a aquest corrent.

 Gràfic d’estimació de vot als partits estatals a les eleccions generals (Gener 2014). Font: El País i Metroscopia.


Gràfic d’estimació de vot als partits estatals a les eleccions generals (Gener 2014). Font: El País i Metroscopia.

A la resta d’Espanya naturalment no existeix la possibilitat de secessió (nacions a part, però que es troben en un moment diferent del cas català). La forma més normal de fer canviar les lleis polèmiques és mitjançant un canvi de govern, amb l’alternança política. El problema és que no sabem si aquest canvi es produirà o si serà suficientment significatiu. Les enquestes publicades fins ara ens donen uns resultats força diferents pel que fa a les posicions entre el Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol. Fins fa poc, la majoria d’enquestes seguien donant la victòria, que no la majoria absoluta, al Partit Popular, inclús després de l’esclat dels sonats casos de corrupció a les altes esferes del partit, i el Partit Socialista seguia sense poder aprofitar aquestes circumstàncies, per causa d’una falta de lideratge, d’idees, i de l’ombra d’una mala gestió que encara planeja. Només mitjans com “Público” van publicar enquestes on el PSOE guanyava les eleccions. D’igual manera, mitjans com “La Razón” han mostrat enquestes que donaven un avantatge probablement desmesurat al Partit Popular davant d’unes hipotètiques imminents eleccions generals Per tant, una vegada més, els resultats publicats pels mitjans de comunicació estan en sintonia amb el corresponent corrent editorial, però si sabem analitzar la informació amb cautela, les dades poden ser útils. Una de les últimes enquestes sobre intenció de vot amb una certa fiabilitat és la realitzada per Metroscopia el passat mes de gener, per la qual el PSOE obtindria un lleuger avantatge sobre el PP (de només 1,5 punts), després de la presentació de l’avantprojecte de la llei de l’avortament. Aquest resultat és un canvi de tendència, però segueix sense deixar un escenari gaire clar. De fet, només dos mesos abans la mateixa Metroscopia havia publicat un altre estudi per al diari El País pel qual el Partit Popular seguiria guanyant les eleccions. Per contra, el que sí que sembla segur és que els partits minoritaris augmentaran la seva presència. Si bé augmentaria la seva representació Izquierda Unida, també ho farien partits com Unión Progreso y Democracia, un partit amb un discurs populista que pot ser confós amb un discurs d’esquerres, però que alhora és molt reaccionari, i també a falta de saber si partits com VOX obtenen representació parlamentària. Amb aquestes dades, no tenim la certesa que el futur electoral a l’Estat espanyol tendeixi amb un marge de suficient claredat cap al vot de partits considerats d’esquerres, tendència que sembla ser que sí que es donaria a Catalunya. De fet, que apareguin partits com el citat VOX és un símptoma que la dreta radical pot tenir una revifada, encara que no guanyi les eleccions o ni tan sols sigui una força decisiva. A més, una victòria del PSOE no és garantia d’aturar totes les reformes. Es podria donar el cas que la reforma laboral, per exemple, es reformés en part en lloc de derogar-la o canviar-la profundament. Recordem que va ser el govern Zapatero el que va modificar ràpidament la Constitució per incloure el concepte d’estabilitat pressupostària (2011).

Percentatges d’intenció de vot a les eleccions generals (Octubre 2013). Font: NC Report per a La Razón

Percentatges d’intenció de vot a les eleccions generals (Octubre 2013). Font: NC Report per a La Razón

Escons que obtindrien els partits a unes eleccions generals. (Novembre 2013). Font: Metroscopia per a El País.

Escons que obtindrien els partits a unes eleccions generals. (Novembre 2013). Font: Metroscopia per a El País.

 

Aleshores, es poden aturar les contrareformes?

Ja que de moment la participació convencional votant a unes eleccions no és cap garantia, sembla necessària més participació no convencional (1) per aturar “l’ofensiva” de contrareformes, entenent com a tal totes aquelles formes de participació o d’actuació que no es troben dins dels canals establerts o institucionalitzats, sense que això vulgui dir que siguin formes legals o il•legals . La societat espanyola no està ara per ara prou mobilitzada, i per tant aquesta mobilització probablement no es donarà a curt termini, però en els últims anys i mesos s’han anat organitzant col•lectius, com per exemple la de la Plataforma de Afectados de Participaciones Prefentes, que han estat treballant per fer visibles injustícies socials, i en algunes ocasions fins i tot s’ha obtingut alguna victòria. Probablement el cas més recent i visible d’aconseguir un objectiu amb mobilitzacions i participació no convencional ha sigut la duta a terme pels professionals de la sanitat a Madrid, així com altres treballadors vinculats i la ciutadania en general, que van fer la pressió suficient com per a que es paressin els processos de privatització. Es clar que va ser la justícia la que va paralitzar les mesures de privatització (en concret el Tribunal Superior de Justícia de Madrid) però és com a mínim dubtós que els esdeveniments s’haguessin desenvolupat d’aquesta manera sense la mobilització ciutadana. Espanya es troba, doncs, en un escenari difícil on no es veu una possibilitat de canvi de tendència a curt termini, però on alhora la seva societat està començant a aprendre a organitzar-se i a considerar la participació no convencional com a normal, allunyant-se de la idea que la democràcia consisteix a dipositar un vot cada quatre anys. En qualsevol cas, la cultura política en aquest país sovint no semblar estar a l’alçada, i altres elements externs com els mitjans de comunicació, molts d’ells poc rigorosos o amb uns interessos determinats, moltes vegades no ajuden gaire, sinó tot el contrari, a millorar la cultura democràtica de la ciutadania, necessària per a que es produeixi un canvi de tendència a mitjà o llarg termini.

 [1] La participació no convencional pot ser classificada alhora segons el grau de distanciament de la normativa establerta. Barnees i Kase (1979) , per exemple, consideraven que a partir dels anys seixanta la protesta política podia ser considerada com a una forma de participació convencional

 

PDF

 

 

 

 

 

AUTOR
Barcelona, 1987. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), postgrau en Anàlisi Econòmica i Filosòficopolítica del Capitalisme Contemporani (Universitat de Barcelona, 2013) i màster en Gestió de la Ciutat (Universitat Oberta de Catalunya, 2014). És el responsable de contingut i qualitat de Finestra d’Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies