La reproducció: cos(a) públic(a). Els feminismes a través de la defensa del dret al propi cos

per Elisabet Puigdollers (@elipuigdollers)

“El poder resultant d’un abús de poder, mai és per sempre” Victòria Sau

El feminisme és un impertinent, com diu Nuria Varela a Feminismo para principantes[1]; el feminisme entès com el conjunt dels seus corrents, qüestiona l’ordre establert en tots els àmbits: familiar, polític, econòmic, social… Depenent de què es qüestiona cada feminisme, es poden discernir diferents corrents i alhora ordenar-los cronològicament en onades: primera (mitjans s. XIX), segona (mitjans s. XX) i tercera (finals s. XX).

En l’actualitat, és complex encasellar cada col·lectiu, pensadora o activista feminista en corrents com el liberal, el radical, el marxista, l’anarquista o el de la diferència, entre d’altres. La complexitat de les teories i l’evolució del feminisme han dibuixat un nou paradigma on s’entrellacen diferents arguments i on és menys important etiquetar-se que beure de l’herència d’aquest ric i perdurable moviment.

El moviment feminista també ha evolucionat a l’Estat Espanyol i a Catalunya des de la clandestinitat fins a l’institucionalisme i l’activisme actuals. El moviment feminista semblava haver remès en les últimes dècades en pro de l’institucionalisme però de fet el nombre d’associacions de dones ha anat en augment i, en el moment en què s’ha percebut un retrocés en els drets adquirits, ha reaparegut a l’esfera social i política.

LA PROPIETAT DEL COS

La Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït ha provocat una allau d’articles i debats que s’hi han posicionat des de l’ètica, la filosofia política i també la filosofia del dret. L’amplitud de la teoria feminista permet d’abordar aquest debat des de moltes perspectives i és mitjançant el reclam pel Dret al Propi Cos que es poden entendre alguns corrents del feminisme.

L’autonomia de les dones és una de les fites de tots els feminismes; tanmateix, el significat del terme autonomia varia en cada corrent. Des del feminisme liberal s’entén com a sinònim d’autopossessió, ‘tinc un cos i és meu’, per tal de justificar la tinença de drets i establir un marc per a les relacions lliures. De la mateixa manera, les constitucions liberal-democràtiques justifiquen el dret a la propietat privada mitjançant la propietat del cos de cada individu. És a dir, la propietat privada se sustenta en la idea següent: com que tenim un cos que és nostre i amb què realitzem un treball, tenim el dret de propietat d’allò que produeix. Defensar el dret al propi cos des d’aquesta perspectiva, vol dir mantenir-se en la dicotomia entre espai públic i espai privat, on l’úter de la dona forma part d’aquest espai privat i es reivindica la no-ingerència d’institucions de l’espai públic.

L’aproximació al dret al propi cos de les feministes d’esquerres actuals pren els arguments liberals però també incorpora el concepte radical desenvolupat per Kate Millet als anys setanta, “allò personal és polític”. El dret al propi cos entès d’aquesta manera introdueix el concepte de poder en l’equació i reivindica que el cos de la dona té un paper social i polític. Com afirmava Silvia Federici a la UB el passat mes de maig, “pel mateix motiu que hi ha zones del món on es prohibeix avortar, n’hi ha d’altres on s’esterilitza les dones de classe baixa. El control del cos és el control de la força del treball.”[2] D’aquesta manera, el control del cos de la dona és una lluita entre les dones com a subjectes polítics autònoms i l’Estat.

Així doncs, des de l’esquerra, s’entén que la maternitat i la interrupció de l’embaràs no són qüestions individuals de cada dona, sinó que estructuren el sistema i les relacions entre els humans. El feminisme d’esquerres, en la defensa del dret a l’avortament lliure, segur i gratuït reivindica l’autocontrol de la maternitat en un marc legal ampli i adaptable a les diferents realitats però també exposa públicament les desigualtats que es deriven de la maternitat i de l’estructura social que l’envolta.

És interessant d’observar com els feminismes d’esquerres incorporen apunts de les teories postmodernes i transcendeixen el reclam “tinc un cos” per arribar a la concepció “sóc un cos”. Aquesta nova perspectiva implica no només l’autonomia del cos sinó que alhora assenyala la seva vulnerabilitat i dependència vers els altres. “Ser un cos vol dir ser donat als altres com un cos, i això implica la mortalitat, la vulnerabilitat i la dependència”.[3] Judith Butler afirma que “el cos té la seva dimensió invariablement pública, constituïda com un fenomen social en l’esfera pública, el meu cos és i no és meu.”[4]

Aquesta nova perspectiva permet justificar l’existència d’un deure per part de tota la societat en la reproducció de l’espècie. És a dir, les societats tenen el deure de mantenir l’existència de l’espècie, però també d’assegurar les condicions per a què les noves generacions visquin en igual o millors condicions. D’aquesta manera, la societat i els individus han de tenir un compromís en relació a la reproducció, que s’ha de basar en una responsabilitat conscient i lliure de cada individu. Tanmateix, el fet que la reproducció es consideri un deure social no implica que totes les persones hagin de procrear, sinó que tothom ha de cooperar per a què es donin les condicions en què la reproducció sigui possible. Per exemple, qui no té fills o filles col·laborarà amb els seus impostos al fet que els infants d’altres persones tinguin educació i sanitat o que els pares i mares puguin gaudir de baixes parentals. Així doncs, s’han de definir unes condicions polítiques, econòmiques i socials amb aquest fi, que alhora respectin l’autonomia dels individus tenint sempre present la dependència i les relacions de poder d’uns vers els altres.

[1] Varela, N. Feminismo para principiantes. S.A. Ediciones B, 2005

[2] Federici, S. La reproducció social en (la) crisi. Diàleg entre Silvia Federici y Verena Stolcke. UB, 2014

[3] Metropolis. Entrevista amb Judith Butler: El gènere és extramoral. 2008 http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/arxiu/ca/paged39d.html?id=21&ui=7

[4] Butler, J. Undoing Gender. Routledge. Nova York, 2004. p21