Home Pensament Reflexions sobre la presó

per Lídia Ramos

El testimoni d’una vida: la institucionalització de l’individu

En Juan Antonio era un bona peça, tota una perla pel sistema penal. Només vaig tenir la oportunitat de parlar amb ell una vegada, però va ser suficient per saber que en la seva vida havia estat bala perduda. Als seus 40 anys explicava la seva trajectòria a una desconeguda, que era jo. En aquell moment encara no havia tingut contacte amb cap persona que conegués el que significava l’experiència de passar per la presó. De bales perdudes hi ha per tot arreu, però hi ha qui no se n’acaba de sortir mentre altres sí. Els anys vuitanta li havien passat factura i als noranta trepitjava la presó, cercle viciós que ja no el va abandonar fins que la mort el va començar a preocupar.

El relat d’un home trist em vaig disposar a escoltar. Vaig veure davant meu la història d’atzar de ser un xaval poc espavilat en un barri marginal com una oportunitat per donar veu als qui no presumeixen de les seves peripècies vitals quan ja han passat anys de desgràcia i misèria. Als seus entrats 40, en Juan Antonio volia entrevistar-se amb mi, estudiant d’universitat. Sabent que li costava pocs esforços, doncs era un xerraire, la seva debilitat física era apreciable de lluny.

Hi ha històries que no ens sorprenen, però la societat tendeix a silenciar.  En Juan Antonio tenia ganes de parlar i jo tenia ganes d’escoltar-lo. S’acostava a mi en cadira de rodes. Cadàver amb cames com pals, escanyolit i d’aspecte malaltís avançava pel passadís de l’hospital per acudir a la reunió amb mi com a única interessada en el seu testimoni. Ni la seva sola presència em va deixar indiferent. Era la personificació de la pena tot i sentir-se’l valent al pronunciar-se sobre ell mateix.

Volia fer-me saber una i una altra vegada que dels camins dolents, ell sempre va escollir el que el portava a tocar fons. Tant era si per tossuderia o per impulsivitat. I tant li era fer mal en un barri en el qual la llei del més fort era la que regnava.

El seu pare havia mort quan ell era petit. I encara que no semblava tenir un record nítid, tal pèrdua l’afectava. Se li queia una llàgrima al parlar-ne. La seva mare treballava durant tot el dia i la seva germana, més gran que ell, estudiava fora de casa. La vida la definia ell com una excusa per buscar-se sobreviure a l’àrea metropolitana. Les entremaliadures d’un nen de 8 anys que escapava de casa per agafar per ell mateix les bambes que li agradaven per no ser menys al pati de l’escola després de les festes de Nadal el van convertir, reconeixia, en un pèssim delinqüent. Que per més que l’enxampaven no aprenia la lliçó perquè la lliçó de vida era per ell protegir-se entre els seus veïns del barri.

Va conèixer la falta de llibertat d’adolescent i el dia que en va sortir, la llibertat d’un jove de 18 se li va fer massa gran. En un moment donat, calla. Silenci. I seriosament, em mira fixament i diu: “el problema de las drogas es que si las pruebas, te gustan todas”. Així sentia com a excusa injustificable la de caure en el pou, segons ell. Fins a tal punt a arribar en aquest moment el deliri de pensar i culpar-se que va parlar-me sobre la que havia estat la seva parella. “Las drogas no me permitieron conocer el amor”, El que el va dur a la presó no van ser les drogues. Curiosament, les drogues van destrossar-li el racó d’afectivitat que necessitava i que a la vegada negava. Així va perdre la seva companya i entre “idas y vueltas de olla” (tal com ell ho expressava) va augmentar els seus episodis de robatoris, furts flagrants, davant dels nassos de la policia. Als 25 anys trepitjava una presó, La Model, per posteriorment ser traslladat a Brians I. Des del primer peu que va posar a la cel·la va adonar-se que realment estava sol, que no tenia amics i de la família la única persona incondicional va ser la que menys apreci sempre va mostrar. Una dona amb problemes econòmics i de salut… la seva mare.

A la presó, un dels cops més durs va ser deixar les drogues. Parlant-ne em va afirmar que ja als anys 90 es va veure obligat a sotmetre’s al tractament de rehabilitació perquè sinó no veia sortida. Aquella era la seva percepció. Ara, us puc assegurar que se les sabia totes. Sovint en els seus permisos la seva mare li preparava entrepans embolicats amb paper d’alumini i entre el pernil i el pa amagava en bossetes la cocaïna o l’heroïna per entrar-la dins, on es sentia el rei si ho aconseguia entrar a la cel·la saltant-se tots els controls. “De todas las veces que lo hice me pillaron una. Así que cambié de estrategia”. El canvi va consistir en fer-se servir a ell mateix com a vehicle…no cal entrar en detalls. Fins el dia en el que van sospitar de les seves entrades i sortides sense deixar rastre de res sospitós, valgui la redundància i, aleshores, va ser quan va conèixer el que era un nu integral durant hores a l’espera que la jutge apreciés l’existència de droga amagada en el cos del crescut Juan Antonio.

Mirant al terra…és quan em diu que el sida li va ser diagnosticat poc després d’aquesta experiència. Des del 2004 no va provar cap droga dura, em repetia. “Demasiado tarde…yo ya estaba tocado”.  I entre entrades i sortides, un dia es va veure en llibertat passant els dies al costat de la seva mare, ja gran i malalta, lluny de la mala vida deia ja. Tot i això, aquelles cames cangrenades presents a l’entrevista eren la sentència de mort d’aquella persona que se l’havia jugat entre excessos. Bala perduda. Em quedo amb les seves paraules esperançadores al final de tot: “Mi deseo es que mi testimonio sirva para que chicos jóvenes no se metan en esto. Mira cómo he acabado yo”. No estava pas equivocat. Em vaig acomiadar d’ell desitjant-li que millorés, sabent que probablement no tindria mai una vida tranquil·la. Efectivament, la mort el va assaltar pocs dies després. I a mi em va abordar la intuïció que en Juan Antonio havia estat una persona institucionalitzada a la que, amb tantes entrades i sortides, entre oportunitats fallides, el sistema, davant la seva frustració, l’havia abandonat amb la seva incapacitat per viure en llibertat. Al final de la seva vida hauria passat més temps entre reixes i amb el curs de la vida reglat que no pas fent plans per emprendre un camí sense presó.

 

Més testimonis: sobre la presó com un càstig i una experiència

Actualment, he seguit com a voluntària de presons i sento certa reiteració en el testimoni de persones sense esperança perquè han jugat massa cops a la loteria dels excessos. Que els ha pogut l’ambició mesclada amb la malícia, sovint, picardia que ha generat el poc coneixement de jugar amb la decència de les altres persones. I tot i això, crec en la possibilitat de fer-los sentir perquè no tots els exemples són amargs i encara que hi hagi penediment, sempre valdrà més una paraula del qui ho ha viscut que la de la ment freda de qui no s’acosta a les persones amb menors recursos. Rere els murs, hi ha patis de presons, centres de captiveri de persones que no poden ser lliures i molts no saben que en les seves pròpies mans tenen la clau per ser-ho.

El col·lectiu de persones privades de llibertat m’ha fet aprendre molt sobre el valor de les petites coses de la vida. De la mateixa manera que ens és més senzill riure’ns de les situacions absurdes que els altres protagonitzen perquè les acabem trobant còmiques, ens és més fàcil relativitzar les nostres pròpies desgràcies quan som espectadors de les misèries alienes.  La meva modesta experiència en presons m’ha portat a entendre que la presó, més que un recinte tancat ple de delinqüents, és una experiència per a totes les persones que la fan viva.

La presó té vida pròpia. “Ells s’ho han buscat”, “que es podreixin dins”…són expressions tots hem escoltat de gent més o menys propera a nosaltres. M’agradaria, en aquest punt, compartir alguna de les notes que he pres de les reflexions posteriors a les meves visites al Centre Penitenciari de Joves i, us convido a tractar d’empatitzar amb les paraules de persones que necessiten ser escoltades.

El etiquetamiento: “Fuera no tienes porqué llevar ningún cártel que ponga lo que eres pero en prisión hay que demostrarlo todo. Es por eso que hasta el más débil aquí se hace el duro”.

La reconciliación con la sociedad: “Me da a mí que aprendéis más vosotros, los voluntarios, de nosotros que no al revés. Y aunque sea sólo por esto, gracias. Puedo sentirme algo liberado”.

La hostilidad: “A la rabia se le responde con más rabia. Aquí impera la ley del más fuerte”.

Un interno sobre los voluntarios: “Yo creo en los ángeles porque viniendo aquí, me demostráis que están entre nosotros. Nada cae del cielo. Los ángeles son aquellos motivos transformados en personas que salvan tu mente de la indiferencia y de la ignorancia, y tu corazón del dolor y del sufrimiento”.

La propia experiencia y la distorsión de la prisión (una bomba de relojería): “Yo sabía que un día u otro iba a caer aquí pero no pensaba que tan pronto. No sabes lo que es hasta que te pasa. Somos unos criminales encerrados. Y si entra un “pardillo” o espabila o se lo comen…¿qué esperas? No te puedes fiar ni de tu compañero ni de tu sombra. Fuera aprendí a base de golpes, así es como me han enseñado que se aprende”.

La conciencia de uno mismo: “En el talego todo es tan previsible que si no te vuelves loco antes, te vuelves tonto. Fuera no paras cuenta de la imprevisibilidad de las cosas porque crees estar en libertad, pero dentro paras y tomas cuenta de todo porque sabes que no eres libre. Y eso no es gratis, pasa factura”.

El reconocimiento de la falta de autoestima: “Conocemos el peso de la Ley; algunos te dirán, incluso, que pagan por cosas que no han hecho, básicamente, porque alguien tuvo que pagar. Reconocer los fallos humanos cuesta, pues los sistemas son perfectos, los humanos, no. Pero qué importa lo que pienso si nunca antes leí un libro, por no decir que soy incapaz de aguantar diez segundos leyendo mi propia sentencia condenatoria”.

La falta de institucionalización del individuo como un problema: Un funcionario sobre un interno (delante de él): “Este no va porque no se adapta a vivir en sociedad en la cárcel”.  Otro interno se pregunta: “¿No es adaptarse a vivir en la cárcel un problema?”.

La vida en prisión está reglada: Sobre la actividad que realizamos los voluntarios: “Hace nada que estoy dentro y vengo porque desconectar totalmente de la gente de fuera agravaría mi condena. Esto me quita tiempo de comerme la cabeza”.

La sensación de ser el chivo expiatorio: “Yo jamás habría imaginado que uno debe demostrar su inocencia o bien aceptar la condena aunque se aguante con mentiras porque le señalan. Fuera ya es difícil, pero dentro de prisión uno no puede pensar en el futuro si no sabe dónde queda su libertad. La justicia por la mano de unos, la justicia por la mano de otros…qué importa si las horas perdidas son horas perdidas. ¿Noción del tiempo? La he perdido”.

Nerviosismo e institucionalización: “¿Sabes qué pasa? Entramos psicopatísimos y salimos de aquí aún más. El día que salga creo que la libertad se me come”.

La lejanía que supone el futuro en libertad:“La prisión tiene alma. La justicia, cara y ojos. Sin embargo, lo que pesa más es un número que representa los años que me quedan de condena”.

El reconocimiento de los errores: “Yo pensaba que la vida era jaja y jeje, fiesta y ya. Dejé mi familia para hacer mis chanchullos…robar. Quería salir de la miseria y acabé metido en el talego. Ahora me quejo que llevo dos años sin ver a mi familia. Al principio, tenía muchas peleas y por consiguiente, mucho “chupano” (aislamiento). Que conste. No sé mentir y si miento es para hacer trabajar al psicólogo. Por cierto, tengo 22 años y quiero aprender a vivir en libertad”.

La ayuda dentro de prisión es la reflexión: Un interno sobre otro interno: “¿Cuándo comprenderemos que una persona de 20 años que cree que lo único que se le da bien es robar no es un monstruo? Lo que sí que es, en cambio, es carne de cañón para nunca ser libre.

Choque emocional y agente motivador del cambio: Dice uno sobre sí mismo: “A mí lo que se me da bien es mangar. Es mi cuarta entrada”. Entonces, me pasa por la cabeza que tan bien no se le debe dar. Me quedo mirando al interno, un chico de 18 años que habla con una falsa aura de orgullo; está lleno de inseguridades. Me decido a decirle: “Entonces tan bien no se te va a dar”, como para romper el hielo en esa conversa improvisada. Después le pregunto: “Qué te gustaría ser?”. Era obvio que esta pregunta le sorprendió hasta el punto que me respondió: “Nunca antes me habían preguntado qué quiero ser”. Al final de esa visita de domingo, este chico se despidió de mí dedicándome una clara muestra de agradecimiento por haberle llevado al terreno de la reflexión; algo que ni tan siquiera yo me había planteado. Esta situación me hizo pensar que lo que para muchos es una pregunta común que nos han hecho familiares, amigos y otras personas de nuestro entorno, desde temprana edad, hay quien nunca se ha planteado qué va a ser de su futuro porque le faltó que alguien le preguntara por ello. Lo siguiente que veo es una persona que sonríe de oreja a oreja cuando revisando lo que ha escrito durante la sesión, le digo que son bonitos sus poemas. “También tengo mi lado sensible…”, dice tratando de evitar renunciar a su supuesta necesaria masculinidad por si algún compañero suyo lo oye”.

La relación previa con la prisión: “En dos semanas salgo después de 5 años. Me muero de ganas de pisar la libertad. Mi padre entró en la cárcel y salió cuando yo entré. Mi novia estuvo en la cárcel y mi hijo nació en la cárcel”.

Una vegada presos, alguns són nens en cos d’adults o viceversa. He vist molts interns que esperen que una suposada sort els banyi el present, veuen passar el temps i culpen al món de ser on són sense plantejar-se canvis. I en realitat, clamen per un cop de mà o una petita empenta per a volar. Però també he vist aquells que són massa adults per l’edat que se suposa que tenen. I tots coincideixen en una cosa que col·loquialment condensem en l’expressió “se les saben totes”.

Quan els acadèmics parlen de les presons referint-se a la gestió del risc, trobo molt encertat que es parli en aquests termes, no hem d’oblidar que es tracta de persones. En una societat suposadament democràtica, les persones s’han de poder reincorporar a la vida en convivència amb altres persones. La reinserció no és només un objectiu que a llarg termini beneficia a la societat sinó que a part de baixar la reincidència delictiva, augmenta la sensació de seguretat de la ciutadania i, per consegüent, contribueix a la cohesió social. Però més enllà d’això, hi ha objectius que només s’entenen des de la perspectiva més humana, del deure moral i la responsabilitat social. No podem esperar que un “delinqüent” desisteixi si només es clama per penes basades en la venjança.

Tinguem clar que la majoria de persones privades de llibertat són persones en risc d’exclusió social. I si més no, la presó és en si mateixa un factor generador d’una potencial exclusió social. Segons l’article 25.2 de la Constitució, les penes privatives de llibertat han d’anar orientades a la reeducació i la reinserció social. Amb això, la privació de llibertat és formalment el càstig en si mateix. A la pràctica, però, les implicacions d’aquesta situació traspassen les barreres de l’exercici d’altres drets. Plantegem-nos seriosament què és el que volem: persones institucionalitzades per centres penitenciaris que devinguin persones dependents del sistema? O bé persones lliures capaces de prendre decisions i autònomes? Està clar, que jo em decideixo per la segona.

(Visited 226 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies