Desfent el trencaclosques del Poder: els ‘Paradise Papers’
per Guillem Pujol (@guillempujol)
Paradise Papers és el nom de la darrera investigació periodística basada en una filtració massiva de documents que revelen una peça del trencaclosques sobre el funcionament del poder. No és la primera. Per citar-ne dues més, els cables de Wikileaks mostraven com la xarxa diplomàtica americana espiava els cossos diplomàtics d’ambaixades aliades, mostrant-nos que en geopolítica els “aliats” són aquells que o bé no tens suficient força per enderrocar, o bé saps que no es podran enfadar amb tu perquè són massa petits. Edward Snowden, per altra banda, exposava com la National Security Agency (NSA) utilitza programes de vigilància massius mitjançant la recopilació de metadades que esgarrifarien al mateix George Orwell. Tal i com ja feien els Panamà Papers, el que revelen les filtracions provinents del despatx d’advocats Appleby són els mecanismes que l’elit econòmica –tant persones com empreses– utilitza per evadir impostos, blanquejar capitals, i ocultar el rastre dels ingressos.
A causa de les primeres filtracions en els Panama Papers, el primer ministre d’Islàndia va dimitir a l’abril d’enguany. També ho va fer el ministre en funcions d’Indústria espanyol, José Manuel Soria, després d’una esperpèntica concatenació de notes de premsa amb la intenció, fracassada, de justificar la seva aparició en els documents. Els Paradise Papers, però, aspiren a ser molt més que les filtracions que els precedeixen. Les filtracions provenen, també, d’un sol despatx d’advocats que es dedica a oferir serveis offshore als seus clients. La diferència és que Appleby forma part de l’anomenat “cercle màgic offshore”, un grup format pels nou despatxos més prestigiosos i amb més recursos econòmics. A diferència de Mossack Fontsecka, el despatx d’on es van filtrar els Panama Papers, Appleby es dedica exclusivament dels UHNWI (provinent de l’anglès ‘ultra-high-net-worth individuals’), és a dir, fortunes individuals o d’empreses superiors als trenta milions d’euros. És a dir, si Mossack Fontsecka és el bar de la cantonada on et prens el cigaló els diumenges, Appleby competeix amb Ferran Adrià i els germans Roca.
De la mateixa manera que la corrupció, els Paradise Papers s’han d’inscriure en una lògica de sistema, no d’individus moralment reprovables. Fer-ho seria mirar cap a un altre costat.
Una primera ullada a la base de dades de l’International Consortium of Investigative Journalists ha de contribuir a treure, com a mínim, tres conclusions:
- La majoria dels casos filtrats no suposen una vulneració dels codis legals nacionals. Parlem d’un sistema de corrupció legal institucionalitzat.
- No és un problema de valors i moralitat, sinó de classe social. A la llista hi figuren tot tipus de persones: líders de democràcies liberals occidentals i de règims autocràtics del Pròxim Orient. Artistes, escriptors, futbolistes, dictadors, empresaris i estrelles de cinema.
- Estem davant d’un nou fenomen de lluita d’acció col·lectiva afí als nous temps. La revelació de filtracions per part de hackers informàtics i delators sobre el terreny són un últim recurs per treure a la llum debats que haurien de ser públics.
Més important, el que revelen els Paradise Papers és l’estreta connivència entre grans fortunes, interessos corporatius i sistemes legals. Els Paradise Papers s’han d’entendre com a proves, evidències d’una història que sura però que no acaba d’emergir.
Com hem mencionat anteriorment, molts d’aquests casos actuaven sota l’empara de les lleis nacionals, amb el suport d’assessories legals i amb l’assistència de bancs locals. Irònicament, sembla que la quimera de l’esquerra per excel·lència, el marxisme internacionalista, sí que es veu realitzat entre aquesta elit social transnacional, que col·labora conjuntament en ares del seu benefici comú. Mes enllà de l’obscenitat d’alguns discursos que, arrebossats d’un liberalisme econòmic del laissez faire, pretenen amagar les seves obligacions com a ciutadans residents d’un país, cal fer una reflexió sobre aquesta qüestió: si la reina Isabel II d’Anglaterra, els assessors de Trump, Pedro Almodóvar, José María Cano i tants altres fan el que fan, és perquè poden fer-ho. No és aquesta una justificació del comportant poc ètic de les elits, sinó la constatació que per acabar amb aquesta epidèmia cal dotar-nos d’un marc d’actuació diferent, i que aquest ha de ser, necessàriament, internacional. La lliure circulació de capitals en aquesta etapa ulterior de globalització financera ocasiona una vulneració de les capacitats sobiranes dels estats a l’hora d’afrontar les obligacions amb els seus ciutadans.
Cal una tipificació estricta dels crims d’evasió fiscal i una coordinació policial i tributària a nivell internacional. Potser un bon punt de partida seria la mateixa Unió Europea. Però si recordem que Jean Claude Juncker, president de la Comissió Europea (que és l’únic òrgan de la UE amb iniciativa legislativa), va negociar secretament el pagament d’impostos quan era primer ministre de Luxemburg, les esperances d’establir una sèrie de polítiques públiques es difuminen. I en aquest context, les filtracions de documents es reivindiquen com una resistència de la societat contra l’opacitat –ontològicament antidemocràtica– d’aquesta elit que es queda els fruits però que es nega a regar les plantes.
Tanmateix potser hi ha alguna cosa que està canviant: per molt que Micheal Hayden –ex-director de la CIA– fantasieja amb veure penjat Snowden, o que els Estats Units hagin mostrat el seu malestar per les filtracions del Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), el sentit comú de la gent entén aquests fenòmens com el que són: un crit desesperat de justícia.