Home Catalunya La fi del procés: retrospectiva i perspectiva

per Victor Solé Ferioli (@sule25)

La Home Box Office, o HBO, altrament coneguda com la casa televisiva que ens ha donat The Wire, The Sopranos, Game of Thrones o Westworld, va estar acreditada per seguir la sessió de dimarts 10 d’octubre de 2017 del Parlament de Catalunya. El dia en què el president de la Generalitat catalana, Carles Puigdemont, assumia en nom del govern i la majoria parlamentària el mandat del referèndum d’autodeterminació de diumenge 1 d’octubre de 2017. El dia en què posava la declaració d’independència en stand by. ¿Està la HBO seguint de prop aquesta sèrie televisiva en què vivim des de 2012 anomenada El Procés?

Deixant de banda bromes i símils televisius, el procés sobiranista ha viscut, en aquestes darreres setmanes, els seus moments de més alta tensió. El que alguns han anomenat xoc de trens. Enrere queden les manifestacions multitudinàries de tots els 11S des de 2012 a 2017, els quals han estat entrenaments per a les manifestacions que darrerament hem vist, les que demanen l’alliberament dels presos polítics. Enrere queda el procés participatiu del 9N de 2014. Enrere queden moltes temporades d’un procés que ha canviat la vida política catalana i, de retruc, espanyola, per sempre.

Mentre escric aquestes línies, Catalunya està en un moment en què el seu Parlament ha declarat formalment la independència de Catalunya del Regne d’Espanya, però segueix essent una comunitat autònoma, una regió, d’aquest mateix Regne. L’únic estat que opera, ara mateix, a Catalunya és l’Estat Espanyol, pesi a qui li pesi. La realitat, tanmateix, és insubornable i inalienable: la comunitat autònoma catalana és, des del dimarts 6 de setembre de 2017, una regió oficialment i obertament rebel, des que el seu Parlament va aprovar les Lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Una nació sense estat (stateless nation, en la terminologia que s’ha posat de moda en la teoria política contemporània) que seguirà essent rebel, que seguirà posseint gairebé 3 milions de ciutadans que no accepten cap altra legalitat ni legitimitat que la catalana.

Després de la manifestació de l’11S de 2017, ja em vaig preguntar si estàvem a l’última parada d’aquest procés. La República, tot i haver estat declarada pel parlament català, és encara un marc mental, un desig de materialització concreta i final. Una materialització que significa moltes coses: reconeixement de la República per part no tant pels de fora (comunitat internacional), sinó pels de dins (Ajuntament de Barcelona, per exemple). Una materialització que necessita perspectiva. I tota perspectiva necessita una retrospectiva. Comencem.

Retrospectiva dels darrers mesos

Com apuntàvem en un paràgraf anterior, l’aprovació de les lleis del Referèndum d’Autodeterminació i de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República suposen el primer moment d’oficialitat de la rebel·lió catalana. Aquestes dues lleis declaren que no accepten algunes disposicions constitucionals espanyoles, posant-se en el mateix nivell que la Constitució de 1978, i que de l’Estatut d’Autonomia (la carta atorgada pel Tribunal Constitucional el 2010). Dues lleis que no accepten la suspensió posterior del mateix TC, el qual és el nucli de la deslegitimació per part de molts ciutadans catalans vers l’Estat Espanyol. Aquestes eren dues lleis que establirien un nou marc legal, una mena d’ínterim, per a la celebració d’un referèndum, i per a la posterior aplicació dels resultats del mateix.

¿Què va fer l’Estat Espanyol després de l’aprovació d’aquestes dues lleis? Titllar de bojos, insensats, lladres i malalts aquells que les havien promès, redactat, defensat, garantit, tramitat i aprovat. Amenaçar, i consumar, amb penes de presó a la Mesa del Parlament, els membres del Govern, el Major dels Mossos, els líders de les dues grans organitzacions del procés (ANC i Òmnium)… Només havien passat tres setmanes des de l’atemptat a la Rambla de Barcelona de 17 d’agost, però pel poder això quedava enrere. Massa enrere. L’aprovació de les dues lleis era una constatació formal que el govern català i la majoria parlamentària catalana no acceptaven cap altra legitimitat que la que emana del poble català, divers i plural, però poble al cap i a la fi. I no l’acceptaven ni l’accepten perquè sabien i saben que la nació catalana, posseint tots els recursos dels què té dret un estat, és viable i fiable. La resolució de l’atemptat del 17A n’és l’exemple més paradigmàtic.

La resposta de l’Estat Espanyol ha estat la resposta més clàssica de totes: la força. Què és un estat? Una entitat que posseeix el monopoli de la violència / coerció / força sobre un territori determinat per garantir-ne la pròpia sobirania sobre aquell territori. Catalunya, mentre escric aquestes línies, no és un estat perquè no posseeix aquest monopoli. És un monopoli verinós: l’ús de la força pot malmetre el monopoli d’aquest ús, i per tant l’acceptació del mateix, a fora i a dins del territori, fent que l’estat perdi (parcialment o total) la sobirania sobre aquest territori. És el que vam veure el diumenge 1 d’octubre de 2017. El dia abans encara ens preguntàvem si votaríem. El dia abans encara hi havia escarnis sobre els efectius de la Policia Nacional Espanyola i de la Guàrdia Civil tancats dins d’un creuer amb els Looney Tunes pintats. El diumenge 1 d’octubre, la Generalitat aconseguia organitzar un referèndum amb urnes comprades a la Xina, copiant i seguint la fórmula d’altres indrets d’Europa (a Holanda les urnes són grans cubells, i a Itàlia són de cartró), meses constituïdes, col·legis oberts, observadors internacionals escrutant el més mínim moviment, i persones amb voluntat de votar. Aquell mateix diumenge la força de l’estat va caure sobre més de mil dels seus ciutadans, una mesura que bé hagués pogut costar-li a Espanya l’aplicació de l’Article 7 del Tractat de la Unió Europea, aquell que extreu el dret de vot d’un estat membre per haver utilitzat la violència contra la pròpia població.

En realitat, el govern espanyol necessitava deslegitimar, deixant sense garanties, aquell nou exercici de rebel·lió catalana (el referèndum). Un estat que no aconsegueix imposar la pròpia sobirania sobre un territori és un estat que falla. Però falla encara més si utilitza el seu monopoli de la coerció de forma desproporcionada. Aleshores el verí tarda en desaparèixer. Ho hem vist en els dies posteriors: la violència sobre la població ha fet que els que eren independentistes ho fossin encara més, no acceptessin, ja no, de cap de les maneres, cap altra legalitat ni legitimitat que no fos la catalana, volent dir que perseverarien i insistirien en aquest marc mental (i les manifestacions massives posteriors en són un exemple). Molts altres ciutadans, des de l’unionisme al federalisme (i que el lector em perdoni, ja que estic classificant de manera fàcil i massa senzilla unes realitats que no són ni negres ni blanques, sinó massa grises, però l’anàlisi necessita classificar la realitat per a fer-la més comprensible), van comprendre que aquella coerció, aquella violència, era massa real per poder-la acceptar. No era una violència que emanava del PP, sinó d’una cultura política vertical i fortament acceptada a Espanya. Una violència que, compte!, també va esfereir molta gent fora de Catalunya, tant a Espanya com a la UE com arreu del món. Una violència que, a ulls del govern espanyol, s’havia de negar, utilitzant el manual de la Alt-right americana sobre les famoses fake news.

A Finestra d’Oportunitat, del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 tenim les cròniques de Francesc Bertran (I vam votar) i de David Nàcher (Els 5 dies menys dormits de Catalunya). La participació fou del 42%, descomptant les urnes requisades, i el Sí va guanyar amb aproximadament el 90% dels electors. La resposta del govern espanyol va tornar a ser l’amenaça, la intimidació i la ofensa, altres formes de coerció. Formes que van veure les seves maneres més dures el 20 de setembre, amb la detenció d’alguns membres del Govern, i amb els pals de l’1-O. El govern espanyol, però sobretot el PP, va fer un exercici de cost benefici: ¿el cost d’un referèndum legitimitat i ben organitzat, sense incidents, sense problemes, o el benefici d’un referèndum sense garanties? ¿El cost de la imatge d’una Espanya intransigent, amb policies que peguen nenes i àvies, o el benefici d’aturar un referèndum que suposa un cop molt dur a la imatge que el PP ven d’Espanya com estat fort i del que ningú se’n pot riure? ¿El cost de la BBC, la CNN o Al Jazeera al·lucinant amb el ministre Dastis, o el benefici de milers d’electors espanyols que accepten que tot s’hi van per parar els rebels catalans?

Només un coixí: la Unió Europea. Un coixí tant per uns com per altres: per Espanya, perquè la UE no pot ni vol acceptar que una regió administrativa faci un procés de secessió d’un estat membre de la mateixa UE; i per Catalunya, perquè la UE, tot i repetir que la qüestió catalana és intrínsecament espanyola, no pot acceptar que la quarta economia de la zona euro utilitzi les mateixes eines coercitives que les trapelles Polònia i Hongria. Un coixí, alhora, que fa olor d’obsolescència i hipocresia, sí, que necessita una reforma profunda del seu nucli legal (els Tractats) per assolir o bé la integració total i completa, o seguir amb aquest euro-puta-i-ramonetisme perenne en el què hi som des que es va aprovar el Tractat de Lisboa l’any 2007.

La resposta de la UE no ha estat una sorpresa. S’ha alineat amb l’estat membre (Espanya), que és alhora una entitat constituent en l’entitat supranacional europea (la UE). La UE es va aglutinar un cop el Brèxit era un fet, i pot tornar-ho a fer (ara mateix, mentre escric aquestes línies, ho està fent) quan hi ha una altra entitat administrativa –aquest cop, regional– que vol trencar els llaços amb la seva matriu. La UE, tot i no ser un estat sota els termes de Westfàlia, és una matriu: una entitat supranacional que posseeix competències essencials com el comerç, la política monetària i quasi la fiscal (sobretot als estats membres de l’euro), i amb el destí (o condemna?) de seguir amb la seva integració per no acabar sota altres grans entitats globals, com els Estats Units o la Xina. Aquesta UE és alhora una Unió d’estats i una Unió de ciutadans. Posseeix dues legitimitats: la directa (amb el Parlament Europeu com a vehicle) i la indirecta que suma 28 legitimitats diferents (el Consell, i el Consell Europeu). Una matriu difícil de comprendre, amb desenes d’interessos de partit, nacionals, regionals, locals, fins i tot personals, que troben els seus compromisos i consensos en una teranyina poc comprensible pel ciutadà normal. És una paradoxa humana, l’evaporació lenta però necessària del sistema westfalià. I Catalunya és part d’aquesta evaporació. Aquí rau (també) la perspectiva del què vol fer i ser la nació catalana en les properes dècades.

Perspectiva dels propers mesos

Hagués pogut posar un interrogant al títol d’aquest apartat perquè com a politòleg no sé endevinar el futur. Ni puc ni dec. I tot i tenir anhels i desitjos lícits i legítims en quant a la meva societat i la meva nació, em veig obligat, com tots els científics socials, a afirmar que no sé què succeirà, sinó què penso que està succeint. La perspectiva dels propers mesos, del futur, és més complexa (i complicada) que la retrospectiva, però la segona ens pot donar pistes de la primera.

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola (CE) obre un precedent perillós. Tant perillós com les paraules del rei Felip VI de Borbó en aquell discurs en què es fa seva la tesi del govern espanyol, negant per tant l’article 56 de la CE, el qual estableix que el cap d’estat ha de ser i fer d’àrbitre. Les paraules del rei han deslegitimat la institució de la monarquia d’una forma que podria ser irreversible (només els propers anys ens diran si Felip serà una mena d’Alfons XIII amb Twitter o no). El cap de l’estat ha de ser el garant, abans de tot, de la unitat d’aquest estat. La seva intel·ligència el farà escollir una via o una altra. I Felip VI va decidir alinear el discurs de la Corona amb el discurs del govern espanyol, sense fissures. Hagués pogut demanar diàleg i oferir mediació i arbitratge, però va decidir una via que ens fa comprendre que ni la Corona intenta entendre què succeeix exactament. Avui, el rei Felip VI de Borbó és una pedra a la sabata de la recuperació de la normalitat política i la sana i irremeiable necessitat de fer política des del diàleg i el respecte mutus.

En Silvio Falcón, president de l’associació propietària d’aquesta revista digital, explica a La caixa de Pandora i l’article 155, publicat a Catalunya Plural, que l’aplicació d’aquest article posseeix una interpretació flexible i altament subjectiva, però alhora insuficient: “si es cessa el Govern, aquest no podrà demanar al Tribunal Constitucional que revisi la constitucionalitat de les mesures” aprovades pel Senat el mateix dia en què es va proclamar la independència (divendres 27 d’octubre de 2017), “i per tant generarà a la pràctica una situació d’indefensió”. En Silvio Falcón també es pregunta: “Com fer efectiu el control de l’administració? El caos i la incertesa que pot derivar-se’n de la manca de legitimitat d’un govern teledirigit des de Madrid pot afectar serveis públics i atemptar contra l’interès general i l’estabilitat econòmica. La repressió, especialment quan es tracta de funcionaris, no és mai la resposta”.

La declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 suposa també un precedent. Per primer cop en la història de la Unió Europea, una regió administrativa d’un estat membre d’aquesta Unió (una regió que se sent nació) vol esdevenir un estat membre més d’aquesta Unió. Res a veure amb el Brèxit, el qual vol sortir d’aquesta Unió –la veritable tragèdia que viu la UE en els darrers anys, també per incapacitat política del Col·legi de Comissaris presidit per Jean-Claude Juncker–. Aquesta regió, Catalunya, no pot desplegar l’estat que vol desplegar (la República Catalana), que queda encara com a wishful thinking i com a catarsi. I l’estat que opera a Catalunya (el Regne d’Espanya) no pot imposar tota la seva legalitat ni tota la seva legitimitat, tot sabent que gairebé 3 milions de ciutadans d’aquesta comunitat autònoma no reconeixen ni volen ser ciutadans del Regne d’Espanya, sinó d’un estat ex novo de la UE.

La declaració d’independència del 27-O ha convertit l’experiodista Puigdemont en lobbista brussel·lenc. Meitat del seu Govern, capitanejat pel vicepresident Junqueras, va intentar fer de lloctinent a Barcelona, mentre la vicepresidenta del govern espanyol intentava coordinar l’administració catalana des de la capital de l’estat. L’altra meitat del Govern, sense demanar asil, fa pressió a Brussel·les, “perquè és la capital d’Europa”, com va afegir el President en la roda de premsa de dimarts 31 d’octubre. L’afer català és un afer europeu. I ho seguirà essent després de les eleccions del 21 de desembre, uns sufragis imposats aquest cop per l’estat. La coerció de l’estat s’ha fet palpable amb l’empresonament de 10 persones des del 16 d’octubre al 8 de novembre, incloent el vicepresident de la Generalitat i dos exponents de la societat civil indipendentista. Aquest moviment polític de la Fiscalia busca una consolidació del nacionalisme espanyol de matriu castellana, i el partit que no el defensi no aconseguirà tocar poder. Quan Podemos va notar que baixava a les enquestes, també va haver d’abraçar la bandera.

Al final hem comprès que el viatge del president Puigdemont a Brussel·les és una nova estratègia per al mateix objectiu: europeitzar i internacionalitzar la crisi catalana. Aquest cop, fent un exercici de sistemes jurídics comparats. Els fets cantes per sí sols: mentre al Regne d’Espanya, vuit consellers van ser citats i empresonats en un sol vespre, al Regne de Bèlgica el president i quatre consellers catalans van ser citats pel jutge, i van sortir en llibertat “perquè no suposaven un perill ni hi havia risc de fuga” (paraules textuals del portaveu de la fiscalia belga), mentre a Espanya sí. La llei, tot i posseir la intrínseca necessitat de l’objectivitat, és en realitat una construcció i una institució humanes. Sense humans, no hi ha lleis, o almenys no com les entén l’espècie Homo Sapiens. La llei pot ser interpretada, és susceptible de subjectivitat. I una jutgessa Carmen Lamela tindrà uns condicionats ideològics i uns principis professionals molt diferents al d’una col·lega belga.

La europeització / internacionalització de la crisi catalana ja ha aconseguit que Espanya i Bèlgica estiguessin a prop d’una crisi diplomàtica. És notòria la indignació dels belgues i altres ciutadans europeus a haver de veure com una crisi que bé hagués pogut resoldre’s fa anys, ha esdevingut europea per la mala gestió –volguda i buscada– per part del govern espanyol. La presència de 200 alcaldes membres de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) el dimarts 7 de novembre, manifestant-se davant del Berlaymont i després fent un gran acte al teatre Bozar, és una altra peça d’aquesta estratègia, la qual busca una resposta a la pregunta: “i què passarà quan el bloc independentista torni a guanyar les eleccions legislatives regionals catalanes?

Noti el lector que en un paràgraf anterior he escrit “sufragis imposats”. És la paraula que han fet servir PP, PSOE i Ciudadanos tant pel 9N com per l’1O. El sol fet de decidir el futur de Catalunya era una imposició. Caure en aquest marc mental és fal·laç i perillós. Cap elecció democràtica pot ser una imposició si hi ha garanties, si cada vot compta el mateix. Les de dijous 21 de desembre de 2017 són eleccions legislatives per escollir els representants de la ciutadania catalana pel Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Són uns sufragis que, alhora, expliciten la incapacitat de l’estat espanyol de controlar in saecula saeculorum una regió que li és rebel des de fa mesos. I són uns sufragis en què potser el bloc constitucionalista (per falta de trobar-li un altre nom) pensava que el bloc secessionista / independentista / republicà no abraçaria. I sembla que els ha abraçat, convertint-los en una mena de plebiscitàries. I és aquí on apareixen les preguntes següents: ¿què passarà si hi ha una majoria aclaparadora dels favorables a la República Catalana? ¿Hi haurà fair play des de les files defensores del status quo? ¿Quin és el llindar per establir una majoria aclaparadora, el 50+1% dels diputats, dues terceres parts, tres quartes parts de la cambra? ¿Què passarà si, en canvi, hi ha empat tècnic entre els dos blocs?

La participació serà la dada clau (normalment sempre ho és). Una participació de gairebé el 90% del cens donaria una legitimitat insubornable a aquestes eleccions, i seria una participació que legitimaria per una banda aquests sufragis però que, alhora, i només si guanya el bloc republicà, legitimaria la necessitat de seguir endavant amb la constitució de la República Catalana. Si cap dels dos blocs no aconsegueix una majoria prou ampla per a fer valdre el propi programa electoral, la fi del “processisme” potser serà més llunyana. Per la salut de tothom, esperem que això no passi.

La realitat pot superar la ficció

Tornem al símil de la sèrie televisiva amb què hem començat aquest article. Hi ha un dia que bé podria haver estat una mena de final de temporada de la sèrie El Procés. Em refereixo a dijous 26 d’octubre, el dia en què el President Puigdemont gairebé dissol el Parlament i convoca eleccions. Un dia en què l’heroi de l’1-O, en Carles Puigdemont, el mateix que havia fet aquell moviment de Jason Bourne sota d’un pont, havia rebut tota mena de clatellots a les xarxes socials. Antonio Baños va posar el retrat del President a l’inrevés com al seu avatar de compte de Twitter. Albiol salivava en veure com els cavalls podrien passar per sobre del president de la Generalitat. Des de Madrid, l’espectre del 155 començava a prendre forma, tot i els moviments de l’encara conseller Santi Vila, intentant que la presidenta del Congrés i amiga seva, Ana Pastor, intercedís davant de la camarilla del dogma unionista, capitanejat per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i, des de l’ombra, per l’ex president del govern central José María Aznar i la seva FAES.

El dijous 26 d’octubre vam veure com els dos trens xocaven. I mentre un va intentar transmetre un missatge “d’intent de diàleg fins a l’últim sospir”, l’altre va mantenir la velocitat de la locomotora. El company Miquel Gil, també politòleg d’aquesta casa, em va comentar que el globus sonda mediàtic enviat des de Palau sobre una possible convocatòria d’eleccions era un moviment de pòker per a saber si el govern central i el bloc constitucionalista (PP, PSOE i C’s) mantindrien la voluntat d’imposar el seu diktat. I ho van fer. Quan el govern de la Generalitat, i en especial el President, van constatar la nul·la voluntat de diàleg abans del xoc, es va mantenir el full de ruta i el dia després el Parlament declarava la independència de Catalunya.

Cal recordar molt bé aquella diada. Twitter i WhatsApp van ser els grans protagonistes. Els canals de comunicació en què bulliria la discòrdia amb la que començava el dia, i la serenor amb la que acabaria. Entre mig, un suspens més tens que qualsevol pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Tots hem de fer un esforç en recordar que Twitter no és el món real, sinó una trompeta eixordadora del mateix. No podem viure a partir del que ens dicta aquesta mal·leable xarxa social, sinó utilitzar-la amb cura. Negar-la o criticar-la en extrem és tan contraproduent com viure a partir de la mateixa. En la mateixa línia, WhatsApp i altres aplicacions de missatgeria instantània van bullir, exemple de la interconnectivitat i la altíssima capacitat de comunicació actuals. Tots aquests canals, però, són fàcilment manipulables per part de persones sense escrúpols que volen imposar mentides i falsedats, essent molt difícil discernir què és veritat i què no.

El dijous 26 d’octubre vam veure la consolidació dels dos pols oposats: o bé l’independentisme pur, o bé l’unionisme dogmàtic, amb la narrativa dels comuns convertida en falsa equidistància, ja que no són independentistes (i si no ets independentista, ets unionista, en el seu cas federalista i defensors d’una Espanta plurinacional). Va ser el dia en què hi va haver moviments polítics de gran transcendència en poques hores: Puigdemont, Vila, Junqueras, Mas, Pastor, Rajoy, Soraya, Urkullu, Iceta, Rufián, Albiol… tots ells van aparèixer a les capçaleres i a les piulades i als missatges de WhatsApp. En mig del caos, sempre hi ha algú que sap com gestionar les despulles i les cendres. Potser mai sabrem del tot qui va fer què, aquell dia. El pas que s’havia de fer, la declaració institucional del Parlament de divendres 27 d’octubre, es va fer. Per a saber on vols anar, has de ser prou valent com per entrar en terra incògnita.

Imatge de portada:

muntatge amb la capçalera de la sèrie Stranger Things de Netflix. Font: muntatge propi a través de Makeitstranger.com.

AUTOR
Barcelona, 1987. Italocatalà llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2012), màster en Project Management a IL3 (2014) i un màster en Estudis de Política i Administració Europees, amb especialització en Anàlisi de Política Pública, al Col·legi d'Europa de Bruges (2016), és membre del teixit associatiu veïnal i europeista de Catalunya. Presideix Horitzó Europa, que promou l’europeisme a Catalunya, i col·labora al bloc cultural italocatalà Los De La Bici. És el Director de la revista digital Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies