Els Països Baixos: un melting pot d’autoritarisme cultural i d’individualització radical
per Maarten Veldmans
(Article publicat originalment al portal Catalan Paradigms)
“´Ser oprimit per una minoria és dolent però ser-ho per una majoria encara ho és més, doncs en les masses hi ha una reserva de poder latent que, en ser activat, esdevé gairebé sempre irresistible per la minoria. Perquè contra la voluntat absoluta d’un poble sencer no hi ha apel·lació, no hi ha redempció, no hi ha refugi, només hi ha la traïció.”
Lord Acton
Els atacs al World Trade Center, els assassinats del polític Pim Fortuyn i del director de cinema Theo van Gogh. Aquests han estat els ciments d’una reacció nacionalista contra les minories ètniques als Països Baixos. D’aquesta reacció han vingut dures restriccions de la immigració, batalles culturals que han dut a l’expulsió del somali de naixement Ayaan Hirsi Ali i la crescuda electoral de Geert Wilders, que ha estat processat per fomentar el discurs de l’odi. Què se n’ha fet dels històricament tolerants holandesos?
L’any passat els Països Baixos van celebrar l’aniversari dels 150 anys de l’abolició de l’esclavatge. Tanmateix, va ser un any en què els símbols nacionalistes holandesos, per bé que relíquies exclusivistes, van fracassar en la seva funció relligadora. El millor exemple és potser el tradicional carruatge daurat emprat per la família reial, que encara mostra pintures d’esclaus. La controvèrsia més important de l’any passat va girar al voltant del suposat racisme de la tradició de Sinterklaas, en què els ajudants del Pare Noel holandès són representats per persones amb la cara pintada de negre. Les tensions van ser tan fortes que alguns oponents de la tradició de Sinterklaas, com el cantant Anouk, van rebre e-mails i missatges amb insults racistes i amenaces de mort.
Les arrels d’aquestes tensions vénen de dècades enrere. Durant els 1960s i 70s, temps d’economia puixant, els Països Baixos van rebre una nombre significatiu d’immigrants per ocupar posicions poc tecnificades i amb poca retribució. Des del començament, la immigració va ser encoratjada com a mitjà a curt termini per solucionar l’escassetat de mà d’obra, sense tenir-se en compte les conseqüències a llarg termini de la immigració massiva. L’emergència de comunitats ètniques segregades ha fet aparèixer crides per una major participació econòmica dels immigrants, així com també ha contribuït a estendre la por que els serveis de l’Estat del Benestar puguin ser usats abusivament pels nous immigrants.
Tot això genera unes quantes qüestions importants. Com podem explicar aquesta reacció nacionalista contra els immigrants i com podem rebaixar les tensions entre nadius i immigrants? Caldria incrementar la selectivitat en l’obtenció de beneficis socials per impedir l’ús abusiu dels serveis públics? Sobre la base de quins criteris hauria d’atorgar la ciutadania, l’Estat? I, pot jugar un paper el nacionalisme holandès en el procés d’emancipació?
En aquest article, analitzaré les teories sobre l’Estat del Benestar i els drets de ciutadania, així com el seu impacte en les relacions sociopolítiques entre nadius i immigrants*. Tot seguit, presentaré una anàlisi del cas holandès i faré unes conclusions generals.
Defensaré que les fundacions filosòfiques de l’Estat del Benestar han de romandre basades en drets universals per poder proveir la societat de força cohesiva, i que el nacionalisme holandès necessita reinventar-se per esdevenir més inclusiu i acollidor de les minories ètniques.
L’Estat del Benestar: les virtuts d’un règim de benestar universalista
Si bé la globalització ha generat un creixement de la immigració a la majoria de països occidentals, diversos teòrics són de l’opinió que la integració dels immigrants típicament fracassa en països amb Estats del Benestar generosos, pel fet que això alimenta sentiments anti-immigració entre els nadius – cosa sovint anomenada “xovinisme del benestar”. El raonament és que la selectivitat en l’obtenció de beneficis estigmatitza els immigrants perquè n’incrementa la dependència. Els recents esclats xenòfobs al Regne Unit per l’ús del Servei Nacional de Salut per part dels immigrants de l’Est d’Europa podrien ser vistos com la demostració d’aquest argument.
Tanmateix, la recerca comparada de països mostra que l’estigmatització dels immigrants és causada pels programes que tenen en compte el nivell de recursos, pel fet que són selectius. En canvi, quan els ciutadans estan coberts universalment, s’aconsegueix l’efecte contrari. Així, països com el Regne Unit, Austràlia i els Estats Units tenen percentatges significativament més elevats de xovinisme del benestar envers els immigrants que Dinamarca, Suècia i Alemanya. En resum, el problema sembla ser la selectivitat en el repartiment del benestar, no la generositat.
Tot i així, algunes teories polítiques comparatives argumenten que les economies de mercat liberals són més acollidores de grans nombres d’immigrants. Per exemple, la teoria de les varietats del capitalisme defensa que la flexibilitat del mercat laboral en economies de mercat liberals, com el Regne Unit i els Estats Units, genera una gran necessitat d’importació de mà d’obra externa. Una raó important que argüeixen és la manca de protecció laboral en aquestes economies, que dóna llibertat a les empreses per seleccionar els candidats més competitius, i que les porta a exercir pressió política per suavitzar els controls de la immigració. En canvi, en economies amb una protecció social més forta, com Espanya o els Països Baixos, la immigració és més aviat vista com una amenaça pels recursos nacionals, ja que els treballadors valoren més la seguretat laboral i les empreses prefereixen fer inversions a llarg termini en treballadors nadius.
Per bé que aquesta teoria és útil per explicar les variacions en les polítiques públiques social-demòcrates i liberals, no aconsegueix explicar-nos com assolir una comunitat política més cohesionada.
Una exhaustiva obra acadèmica de Dancygirer que investiga aquesta qüestió des d’una perspectiva local ens en dóna més informació. Segons l’autor, les polítiques d’immigració han de ser aparellades amb oportunitats d’ocupació i amb l’encoratjament de la participació política local. Com que la majoria d’immigrants de les passades dècades eren persones de nivell econòmic baix que no sempre tenien accés a la representació política, sovint acabaven despenjats tant pel que fa als recursos com a l’estatus, cosa que al seu torn generava un increment del xovinisme del benestar.
Així, si bé un règim del benestar universal ajuda a mitigar els sentiments anti-immigració, també són necessàries bones polítiques públiques que ofereixin oportunitats de participació econòmica i política als immigrants.
La ciutadania com a mèrit: una necessària revisió del contracte social?
Avui, la ciutadania ha esdevingut gairebé universal a la majoria de països occidentals. Tot i així, durant els últims anys les pressions internes i externes sobre l’Estat-nació han conduït a criteris més estrictes per accedir a aquest dret. Aquests canvis han fet que els drets de ciutadania siguin dependents dels esforços dels immigrants per demostrar la seva voluntat d’integració sociocultural i de participació econòmica. Aquesta tendència ha estat anomenada per alguns “comunitarisme neoliberal”.
Aquesta escola de pensament proposa una visió de la societat en què l’Estat juga un paper menor i on la responsabilitat individual esdevé l’ethos galvanitzador d’una comunitat autoregulada. Com que el govern esdevé menys actiu en la provisió de cohesió social (ja no té programes socials ni econòmics), cada cop més situa els drets de ciutadania sobre la base de valors comunitaris d’àmbit nacional. En essència, és una revisió exhaustiva del Contracte Social d’una societat.
Diversos arguments han estat presentats per justificar un accés més restrictiu als drets de ciutadania. El més prevalent fa referència a la protecció de cultures nativistes i dels valors occidentals en un moment en què la taxa de natalitat dels immigrants, que tenen valors polítics marcadament diferents, supera la dels nadius. Limitant l’obtenció dels drets de ciutadania per part d’immigrants amb valors polítics oposats, les normes culturals i els valors dels nadius seran efectivament preservats. Un altre argument és que això evitarà tensions ètniques innecessàries, ja que els immigrants amb més dificultats d’integració en la societat seran simplement exclosos.
Aquests arguments tenen certa raó. Dades recents sobre les opinions dels immigrants quant a la cultura occidental i els seus valors polítics mostren una significant hostilitat cap a les cultures natives. Una majoria dels entrevistats en una enquesta recent considerava els seus valors culturals més importants que les lleis del país on residien.
Emperò, hi ha també estudis que indiquen que els immigrants sí que aconsegueixen reconciliar les seves múltiples identitats, una de cultural i una altra de cívica, i que no necessàriament es senten en conflicte amb els valors nativistes pel simple fet de tenir una cultura pròpia. Significativament, els valors polítics i les habilitats lingüístiques dels immigrants de segona i tercera generació són molt més propers als dels nadius que els dels immigrants de primera generació, tant a Europa com als Estats Units.
També convé afegir que les minories ètniques tenen menys propensió a distanciar-se de la societat i a adoptar opinions hostils cap a la cultura occidental, i fins i tot a generar problemes mentals, quan no són discriminades o marginades políticament. A l’Europa Occidental, sovint aquest no ha estat el cas allà on el nacionalisme ha estat, històricament, relativament etnocèntric.
Els Països Baixos: la perillosa política darrera la reducció de l’Estat del Benestar
El cas dels Països Baixos serà analitzat tant des de la perspectiva de la política econòmica com des del debat sobre els drets de ciutadania. Investiguem primer la part econòmica.
En dècades recents, s’ha produït un canvi notable quant a la manera que tenen els holandesos de conceptualitzar l’Estat del Benestar i les condicions per les quals hauria de protegir els seus ciutadans. La importància a la baixa dels vincles familiars, la prominència de valors socioculturals progressistes i la fragmentació de l’escenari polític han aguditzat la individualització. Com a resultat, la responsabilitat individual i la reciprocitat han esdevingut les guies morals de la reforma de l’Estat del Benestar.
Aquests canvis politicofilosòfics estan molt relacionats amb els afers de la immigració. En efecte, “l’autoritarisme cultural” ha esdevingut una variable important entre els votants que donen suport a una reforma “reacomodativa” ** per dissuadir els immigrants d’abusar del serveis de benestar.
La reducció de l’Estat del Benestar als Països Baixos sovint és percep, tanmateix, exitosa. Ha fet quelcom en què la majoria de països han fracassat: ha reduït amb èxit les prestacions socials, ha fet baixar la despesa pública i, finalment, ha flexibilitzat els contractes laborals per enfortir l’economia en una situació de sempre creixent dinamització econòmica mundial. Si bé, com he dit a dalt, la creixent selectivitat de les prestacions socials pot haver facilitat l’estigmatització de les minories ètniques. A més, la discriminació al mercat laboral envers aquestes minories segueix sent generalitzada.
La crescuda de l’autoritarisme cultural es deu al reforçament dels partits polítics de dretes als Països Baixos. El seu triomf es pot explicar per l’exitosa capitalització del canvi politicofilòfic quant a les obligacions socials i la reciprocitat i per la seva habilitat d’ajuntar això amb el conformisme autoritari i nacionalista per convertir-ho en una ideologia política electoralment atractiva.
El 2004 i el 2007 van percebre’s els primers resultats concrets d’aquest èxit, moment en el qual es van aprovar lleis d’immigració de caràcter restrictiu. L’objectiu general era aconseguir una implicació més forta dels immigrants mitjançant exàmens exhaustius que no només demostressin un bon coneixement de la llei holandesa, sinó també sintonia amb la cultura del país. Addicionalment, l’obtenció de la ciutadania pels immigrants va ser feta dependent de la seva contribució econòmica.
En alguns casos, el punt fins al qual els immigrants a Holanda han de demostrar la seva adhesió i simpatia envers la cultura holandesa, supera els límits d’allò que és èticament desitjable. Un exemple és l’obligació de cada aspirant a la ciutadania holandesa de veure vídeos homoeròtics i de dones mig despullades. Clarament, és necessari distingir entre la demanda d’acceptació i la de simpatia.
La democràcia liberal als Països Baixos va ser precisament exitosa perquè va aconseguir reconciliar diferents minories mitjançant l’acomodació i el compromís. La creixent força de l’autoritarisme cultural reflexa un moviment puixant que s’oposa al consens polític existent pel que fa als drets de les minories. En efecte, una enquesta recent indica que més del seixanta per cent dels enquestats als Països Baixos desitjaria un líder fort que fes que les coses es fessin sense gaires molèsties democràtiques. Hauria de ser evident en si mateix que l’autoritarisme cultural destrueix el propòsit sociocultural del nacionalisme alhora que desacredita els propis principis polítics que pretesament defensa.
Conclusió i lliçons per Catalunya
La lluita holandesa per la identitat és en molts sentits un fenomen del segle XXI. Per bé que en el passat se’ls va dotar de drets universals, ara s’espera que els holandesos prenguin responsabilitat individual simultàniament a l’avenç de la “reacomodació” i el retrocés de la protecció col·lectiva per part del govern. Al mig d’un procés d’individualització radical, l’holandès corrent es considera perdut entre les comunitats immigrants, que donen més valor a les pròpies tradicionals culturals que a les lleis nacionals que dicten aquesta fràgil simbiosi de drets universals i responsabilitat individual, i la responsabilitat individual. El nacionalisme holandès ha reflotat, però amb una manca d’inclusivisme que el perjudica.
I quines són les lliçons per una Catalunya independent? Qualsevol nou estat haurà de fer front a problemes similars ja que la llibertat de moviment dels treballadors i la necessitat creixent de flexibilització del mercat laboral atraurà més immigrants. Serà crucial retenir els principis universals per les prestacions socials tant pel control de les dinàmiques d’integració dels immigrants com per evitar l’estigmatització. L’impuls de polítiques adequades que ofereixin un accés igualitari al mercat laboral serà també indispensable. Els drets de ciutadania hauria de ser basats en la compartició d’uns valors polítics que modelin una comunitat política en compte de requerir-se la sintonia explícita de les cultures natives. Finalment, la nacionalitat hauria d’incloure una sèrie de tradicions culturals i històriques específiques i característiques d’un poble, però alhora hauria de cultivar una lògica comunitària inclusiva que generés admiració, i no desil·lusió, entre els immigrants.
Notes:
*En aquest article em referiré indistintament a “immigrants” i “minories ètniques”, ja que en holandès “allochtones” sovint fa referència tant als immigrants de primera generació com als de segona i, en alguns casos, als de tercera. Això fa que la paraula holandesa per definir els immigrants sigui gairebé sinònima de “minoraria ètnica”, si considerem que la majoria de minories ètniques dels Països Baixos hi van arribar a partir dels 1960s.
** Aquí la definim com la tendència a lligar cada cop més els serveis de benestar amb la productivitat laboral, i fer els primers dependents de la segona.
Do you want to read this article in English? Just click here!
