ICV: la re-invenció del comunisme català
La representació de la X Legislatura a Finestra d’Oportunitat: ICV-EUiA (3)
per @sule25
Les sigles actuals d’ICV–EUiA van néixer oficialment l’any 2003, amb en Joan Saura com a candidat d’aquesta formació d’esquerres. És la coalició de dos partits que venen de la tradició comunista. Per una banda, trobem Iniciativa de Catalunya, nascut com a federació de partits comunistes (PSUC, PCC, Esquerra Nacional Catalana) l’any 1987, amb Rafael Ribó (l’actual Síndic de Greuges, essent-ho des de 2004) com a cap de llista i factòtum. Era una època en què ningú s’imaginava que cauria el Mur de Berlín i tot el que simbolitzava, i les esquerres hereves de la tradició comunista ja començaven a patir la fatiga del socialisme real. A Catalunya fou el PSUC el que va liderar la conversió, abans de la caiguda de l’URSS, del comunisme català, encomanant-se a Ribó, successor d’Antoni Gutiérrez Díaz. Durant els anys 1990s, Iniciativa per Catalunya, amb Ribó com a capità, va patir diferents escissions i transformacions, primer amb les anades i vingudes del Partit Comunista Català (PCC) entre 1989 i 1992, i la posterior coalició amb l’organització Els Verds–Confederació Ecologista de Catalunya el 1995 (amb acrònim IC-V), que va desembocar en un ecologisme polític català que mai havia trobat representació ferma al Parlament de Catalunya fins aleshores. L’ecologisme ha estat la vàlvula d’oxigen ideològic que ha fet d’Iniciativa una marca d’esquerres pròpia dins de les tendències de l’esquerra catalana. Al 1997, la coalició IC va passar a ser partit polític i s’hi van unir Els Verds (transformant l’acrònim eliminant-ne el guió: ICV), passant a presentar-se com el partit ecosocialista (ecologista i socialista) i ecopacifista (ecologisme pacífic, transformador i reformador) de la nació catalana, una aposta que refermava les seves visions d’esquerra, sense oblidar el passat eurocomunista –del que Iniciativa sempre n’ha estat orgullosa– i demanant la reforma de l’obsoleta llei electoral catalana (que, paradoxalment, no existeix, doncs s’utilitza l’espanyola). IC, nascuda com a federació de partits, acabà essent un partit. El 2003, amb Joan Saura com a capità de la nau, ICV es va coalitzar amb una seva cosina, Esquerra Unida i Alternativa, partit comunista, republicà, catalanista i federalista, germà de la Izquierda Unida espanyola, i hereu també de petits partits comunistes que no van voler o poder trobar encaix en IC quan encara era federació. Junts, van assolir 9 diputats en les eleccions legislatives al Parlament de Catalunya de 2003, després d’una dècada de sotracs (de 9 representants legislatius el 1988 als 3 en les eleccions de 1999, passants pels 11 de les eleccions de 1995 i els 7 en els sufragis de 1992).
El 2003, Convergència i Unió, federació hegemònica del centredreta català, i a Catalunya des de 1980, perdia les eleccions legislatives al Parlament en número de vots (guanyà, de fet, el PSC de Pasqual Maragall), però no en escons, fet que possibilitava un govern de coalició. Aquell mateix any, ICV–EUiA va pactar amb el PSC i ERC l’Acord per un Govern Catalanista i d’Esquerres (el famós Pacte del Tinell, fruit d’unes negociacions de les que en va quedar fora el PP, aleshores sota els dominis ideològics de la derecha sin complejos d’Aznar). El que seria conegut popularment com a primer tripartit donà sensació de desgovern per la poca coordinació entre el rumb institucional del Govern de la Generalitat i la voluntat (o tossuderia) de les forces polítiques que el formaven de no perdre perfil. Els companys de viatge eren (i són, han estat sempre) alhora els competidors dins de l’esquerra catalana. Durant el primer tripartit ICV–EUiA no va tocar massa malament la música governamental, de fet va ser el partit més tranquil, ja que el PSC va haver de patir la defenestració del seu líder, Pasqual Maragall, i de la seva família política (la corrent catalanista del PSC, com la denominen molts analistes polítics) després de les polèmiques sorgides en el si d’ERC. Mentre el PSC i ERC feien un viatge a les cavernes amb les seves lluites de partit més ferotges durant la governació del primer tripartit, ICV–EUiA s’hi va mantenir al marge, escenificant un estoïcisme molt digne que el va ajudar a apuntar-se tres diputats més en les eleccions legislatives anticipades de 2006, després de que ERC fos expulsada del Govern i la governabilitat catalana quedés tocada, així com Pasqual Maragall. El primer tripartit passarà a la història per la redacció (amb CiU) de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, llei orgànica de l’Estat que el PP va utilitzar com a eina per a trasbalsar la política de Zapatero, i creant una crispació que va fer bullir encara més l’olla i de la qual no ens n’hem encara desprès.
En les eleccions de 2006, ICV–EUiA rebia el premi de poder asseure 12 diputats al Parlament de Catalunya, i des d’aleshores no ha baixat de la desena. El segon tripartit, presidit pel nou capità del PSC, José Montilla, i anomenat Entesa Nacional de Progrés, va haver de desplegar el nou Estatut tot i el seu segrest per part del Tribunal Constitucional. ICV–EUiA va rebre una conselleria potent, rellevant, dins de la governació d’una comunitat nacional, que la posaria a prova: Joan Saura va ser conseller d’Interior (afegint-hi la conselleria de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana que va dirigir durant el primer tripartit) durant tota la Vuitena Legislatura, en la que ERC va voler mantenir les formes, a costa de l’incendi intern que patiria durant aquells anys (Carod-Rovira marxà donant pas a Puigcercós, que alhora quedà deslegitimat de seguida). La nota mal emprada durant el segon govern de coalició d’esquerres a Catalunya la va donar ICV–EUiA, i va ser una trampa del PSC a ICV–EUiA que es va convertir en bumerang pels socialistes de Catalunya: el partit més crític amb el sistema, a les ordres dels cossos de seguretat de Catalunya, eina del monopoli de la violència en la Comunitat Autònoma Catalana. Una paradoxa que, pensaven al PSC, faria caure molts electors de la marca Iniciativa. Montilla era i és un home de partit, de marca. ICV–EUiA, però, va saber deixar que es cremés a foc lent el seu capità, que es va sacrificar per a que el partit de l’esquerra catalanista de debò no patís el càstig dels electors en les eleccions de 2010: el PSC passava de 37 a 28 diputats, ERC de 21 a 10, però ICV–EUiA de 12 a 10. La penitència fou clement per a l’esquerra ecosocialista catalana.
I és que la tàctica d’ICV–EUiA va ser molt astuta. Com hem apuntat, Saura va anar deixant el comandament a l’estrella ascendent, el jove diputat a les Corts Espanyoles Joan Herrera, qui es faria amb la secretaria general del partit el 2010, donant una nova imatge de reformació interna que ha funcionat. Durant la Novena Legislatura (2010-12), amb Artur Mas com a president de la Generalitat, ICV–EUiA es va saber posicionar com a la veu parlamentària més crítica contra les polítiques macroeconòmiques d’austeritat gestionades pel Govern de CiU, dins i fora del Parlament. Mentre el PSC seguia (i segueix) patint agonia, i ERC es transformava, ICV–EUiA ja havia fet els deures. Després de dos anys amb conceptes com retallades i pacte fiscal, i la posterior manifestació sobiranista d’1,5 milions de persones a Barcelona l’Onze de Setembre de 2012, ICV–EUiA va arribar a les eleccions legislatives de Diumenge 25 de Novembre 2012 preparada i amb molta munició, que va saber utilitzar eficaçment i eficientment. Candidat conegut però encara fresc, missatge esperançador socialment (alternatiu a la política d’austeritat) i nacionalment (inclusió del dret a decidir del poble de Catalunya en una consulta/referèndum per a l’autodeterminació) i posicionament del discurs que no volia utilitzar CiU i que li ha acabat passant factura: les retallades. Un exemple d’eficàcia electoral és el vídeo electoral (valgui la repetició), auster i senzill, d’ICV–EUiA el 2012.
Les eleccions de 2012 –que han passat a la història amb el hashtag #25N– han deixat un Parlament en què el sobiranisme és majoritari però fragmentat. Els electors catalans no confien en el lideratge individualista i quasi messiànic del sobiranisme/independentisme/secessionisme. Volen que sigui una cosa de tots en la que totes les veus estiguin ben representades. La Desena Legislatura li dóna a ICV–EUiA 13 diputats, el seu rècord. La seva implantació transversal, tant en els barris obrers del cinturó vermell de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com en el progressisme burgès fill de la gauche divine del segle passat, a més de l’entrada en escena d’una nova generació de polítics sense lligams amb els dogmes del comunisme, són els que han fet d’ICV–EUiA la marca d’esquerres post-comunistes en les que s’hauria d’emmirallar IU. Una capacitat de resiliència de la que hauria d’aprendre altri. No cal dir que també s’ha beneficiat de poder comptar amb personatges excepcionals (com és el seu eurodiputat, Raül Romeva), de l’alta participació (quasi 70%, rècord) i de les fuites de vots que ha tingut l’agònic PSC.
La governabilitat durant la Desena Legislatura del Parlament de Catalunya (2012-?) no serà fàcil, ja que tindrà dos eixos sobre la taula que hauran de trobar una síntesi perfecte: el referèndum d’autodeterminació (2013? 2014? Mai?) i una possible/probable sensibilització de l’austeritat a la catalana. ICV–EUiA podrà seguir en el camí sobiranista que ha emprat en la Novena Legislatura, posicionant-se a favor del referèndum i, només en aquest cas, ajudar en la governabilitat… o no, doncs ICV–EUiA és, recordem-ho, un partit de partits, amb les seves corrents, geloses de la seva ideologia i dels seus agermanaments, i les polítiques d’austeritat poden crear-li una crítica interna que paralitzi el seu posicionament sobiranista. Tot i així, en les properes eleccions, siguin quan siguin (perquè difícilment seran el 2016, quan acabaria oficialment la legislatura), ICV–EUiA sabrà treure bons resultats… o no. I és que més a l’esquerra d’ICV–EUiA ha aparescut la Candidatura d’Unitat Popular (recomano l’article de David Nàcher La CUP, del municipi al Principat, d’aquesta sèrie La representació de la Desena Legislatura). Si el germà a l’esquerra del PSC era ICV–EUiA, ara serà ICV–EUiA la que se les haurà amb un competidor en les essències clàssiques de l’esquerra filla de la crítica a l’actual sistema. ICV–EUiA ja no és el “partit antisistema”. I serà aquesta, i no pas una altra, la veritable batalla d’ICV–EUiA en la persuasió dels votants de l’esquerra que no vol perdre el seu esperit per culpa del filtre del sistema.
Per llegir l’article en PDF clica aquí
