Canvi a Cuba: “Y se formó la gozadera”

per Carlos Pérez Padilla (@perezpadillaC)

Un sol radiant i una calor amb una humitat inimaginable. Uns carrers amples plens de cotxes dels seixanta i les macrocontruccions hoteleres de la mateixa època. Un soroll musical constant de reggaeton i la ferum de la benzina mal refinada… Evidentment, parlem de Cuba. El país de la revolució, un símbol d’una altra època, la de la Guerra Freda, que encara resisteix al bell Carib.

S’han vist i s’han dit moltes coses de Cuba, últimament. L’illa sempre ha tingut el seu atractiu turístic i la seva presència internacional terriblement sobredimensionada (si es consideren l’economia i la mida del país) Aquest fenomen és conseqüència directa d’uns serveis diplomàtics de primera que fan que a l’Havana hi hagi més d’un centenar d’ambaixades i que Cuba en tingui més de 120 repartides pel món mentre lidera molts dels processos regionals de Llatinoamèrica i el Carib.

La paraula “canvi” és a la boca de tothom que parla de Cuba des de fora: “millor anar-hi ara, abans que canviï” o “d’aquí poc tindrem molts negocis a Cuba” (aguns ja pensen en McDonald’s, que com a símbol del canvi fa gràcia) i un llarg etcètera.

Però el que és ben cert és que si li ho pregunten a un cubà, la cosa pot sonar molt diferent. Alguns diran que hi ha canvi, sobretot els que han tingut una oportunitat i es guanyen la vida a través del nou sector privat, els “cuentapropistas“, que ja són més de mig milió en un país d’onze milions d’habitants. Aquesta part de la població està esdevenint la nova “classe mitjana” cubana.

D’altres diran que tot i que hi ha canvis econòmics que afecten a una part de la població, l’altra part encara percep nivells d’ingressos molt reduïts i que es comencen a entreveure noves diferències socials, resultat del canvi econòmic.

Si parlem als cubans del sistema polític hi haurà unanimitat que Cuba no canviarà, almenys a curt termini. Això ho ha deixat ben clar el Partit Comunista Cubà a tots els esdeveniments on se li presenta l’ocasió per fer-ne menció. El model socialista s’està actualitzant, no pas reformant, i no hi haurà una transició cap a un altre model.

La successió dels Castro al 2008, on el llegendari Fidel donava el relleu al seu germà Raúl, és una de les poques flaires que apunten a la possibilitat d’un canvi polític. El cap d’Estat i General de les Forces Armades Revolucionàries ja ha anunciat que al 2018 no es presentarà a la reelecció com a cap de govern. Tanmateix romandrà segurament fins el 2021 com a Secretari General del Partit Comunista de Cuba, força motriu de la societat, com diu la Constitució Cubana al seu article 5:

Artículo 5o.- El Partido Comunista de Cuba, martiano y marxista-leninista, vanguardia organizada de la nación cubana, es la fuerza dirigente superior de la sociedad y del Estado, que organiza y orienta los esfuerzos comunes hacia los altos fines de la construcción del socialismo y el avance hacia la sociedad comunista.

A més a més, queda encara per veure qui serà el seu successor i quins canvis podrà aportar una nova generació de líders a una Cuba que demana cada dia més.

Però, evidentment, quan parlem avui del canvi a Cuba tots pensem en el somriure d’Obama. Tot i que és ben cert que hi ha una aproximació entre els dos països, gràcies a l’administració Obama, encara està per veure què hi te a dir el Congrés dels Estats Units. El Congrés és qui pot o no derogar el “sagnant” bloqueig que Cuba i la comunitat internacional (inclosa la Unió Europea) no deixen de denunciar any rere any.

On hi ha més canvi, de fet, és en l’actitud d’altres agents internacionals. La UE (dels 28 o 27, segons ho mirem a dia d’avui), va signar amb Cuba al març un nou acord polític, econòmic i de cooperació que obre noves portes a les relacions amb l’illa. Tot i que encara falta arribar a signar-lo, la superació de la Posició Comuna  de 1996 -un acord unilateral per condicionar Cuba al compliment dels Drets Humans per totes les vies possibles, que va ser promoguda per l’Espanya aznariana-, és una fita important. Alhora, la UE inicia un diàleg històric sobre drets humans amb Cuba que va veure la seva segona sessió (la primera a l’illa) el passat 6 de juny.

El canvi a Cuba es percep com a imminent i es simbolitza no només amb diàlegs polítics o visites d’alt nivell, sinó que també amb els Rolling Stones, amb la desfilada de Channel al centre de l’Havana, amb el film Fast and Furious 8, i amb moltes altres coses. Tot i que aquesta nova fama d’estar en procés de canvi resulta un motor econòmic pel sector turístic de l’illa, és enganyós pensar que Cuba canviarà en un no res. És important saber que a Cuba les coses van a un ritme especial i que, com diu Raúl Castro, es fan “sin prisa pero sin pausa”

La nova realitat cubana cerca solucionar problemes econòmics de la població i reforçar la seva posició internacional amb nous aliats que permetin a Cuba acabar amb la seva dependència, primer de la Unió Soviètica i després de Veneçuela. Un dels punts vitals d’aquesta independència de socis específics és l’acostament als BRICS, i també el restabliment de les relacions amb els Estats Units per relaxar el bloqueig fins o sigui possible. Són petits canvis que de segur que es faran notar en sectors de la societat cubana i de la seva economia però que difícilment canviaran l’essència del sistema a l’illa.

I és que molts cubans, de fet, no cerquen això. Cerquen millorar les seves condicions de vida, tenir més oportunitats, poder viatjar (ara ja poden, però els manquen els calés), poder retrobar-se amb les famílies expatriades, etc. El cubà pot reconèixer alhora els triomfs de la revolució com l’educació i la sanitat (que tot i l’impacte que ha tingut la situació econòmica encara es mantenen amb estàndards relativament alts a nivell regional) i la necessitat d’obrir el sistema econòmic a noves pràctiques sense perdre el que ja va bé.

Cuba ha d’afrontar els reptes que suposa actualitzar el seu model prenent en consideració moltes de les conseqüències que l’obertura a allò privat pot generar. El setè Congrés del Partit Comunista de Cuba va ser seu el passat abril de declaracions especials com el reconeixement de situacions de sexisme i racisme a Cuba (cosa històrica, atesa la negació dels dos fenòmens, la solució dels quals sempre es va considera un triomf de la revolució) o la necessitat de revisar i impulsar d’una manera més eficient els “Lineamientos”, principis rectors de l’actualització del model socialista (la seva lectura al detall és molt interessant però requereix temps i paciència)

El que queda clar als cubans és que la tasca és interna i són ells que han de portar a terme l’exercici reflexiu de decidir com guiar el seu sistema econòmic i polític a través de segle XXI.