Fer tres vegades camí
per Marçal Sala (@msala_)
No sóc gens amic de les cites de filosofia barata que els adolescents escriuen a múltiples colors a les seves agendes, però reconec que aquesta m’agrada: “la felicitat no és una estació on s’arriba, sinó una forma de viatjar”. Podem aplicar aquest principi, pel qual el camí recorregut cap a un objectiu té tant o més valor que el destí en si mateix, en molts més àmbits dels que pensem.
Un dels tres conceptes a què ho vull aplicar ara és al de democràcia. Estem convençuts de viure en democràcia, que la transició va significar fer aquest pas, i deixar enrere un règim dictatorial. Però, si com s’explica alegrament, Suárez pressionava als membres del búnquer amb l’amenaça d’una revolució, i als demòcrates amb el soroll de sabres, és evident que tan sols es va arribar a un punt intermedi, “democràcia, però fins aquí”. Un pacte entre elits: bàsicament aquells que ja ostentaven el poder en van oferir una part als principals partits opositors a canvi de moderar les seves demandes. Entrar al joc, bàsicament. Per tant, no es van enderrocar tots els murs, quedava feina per fer, i ho hem oblidat. Va ser un procés dut a terme dins l’estricta legalitat franquista, això sí, però resulta que la legalitat franquista no era democràtica. Els revisionistes que qüestionen que la II República fos proclamada democràticament també aporten motius legals. I també obliden que la legalitat vigent abans del 14 d’abril de 1931 tampoc era democràtica.
Com més acceptem que la transició ha acabat, més endarrere deixem la democràcia, perquè el poder tendeix a corrompre’s i allunyar-se del poble, entenent corrupció com la institucionalització de conductes contràries als objectius i principis sota els quals actuem, i que creixen a causa de la sensació d’impunitat. El control polític i la canalització de les demandes ciutadanes s’han d’exercir dia a dia si no volem convertir el vot en un instrument estèril i simbòlic. Són la mobilització i la desobediència civil qui estan solucionant dia a dia problemes sorgits de clàusules hipotecàries abusives, no pas el vot a uns polítics distants. I són distants perquè s’ho poden permetre, a falta de control. Si el rendiment de comptes no funciona, la democràcia va perdent claredat i el poder se li escapa a la ciutadania com l’aigua entre els dits.
El concepte de llibertat és encara més eteri, i va molt més enllà de si l’entenem com a no interferència, en opinió dels liberals, o no dominació, des d’un punt de vista republicà. En el fons, però, tenim el mateix concepte al cap. Fas el que estàs fent perquè vols? Podries fer una altra cosa si volguessis? I sobretot, demà també ho podries fer? És la continuïtat de la llibertat que ens fa precisament lliures. Ni un permís d’una setmana t’allibera, ni posar límits a la llibertat d’acció. No es tracta de concedir-la en un moment del temps, sinó de mantenir-la. I com que el poder es corromp si no s’aireja i es refresca contínuament, la nostra llibertat s’anirà reduint al nostre voltant com una xarxa invisible que cada dia és més forta. Pot semblar exagerat, però la nova llei de seguretat ciutadana va en aquesta línia, i és només un graó de l’escala. O hem oblidat les portades d’alguns diaris titllant de delinqüència les acampades del 15-M?
I finalment, present en les nostres vides des de fa prop de dos anys, tenim una paraula al cap: independència. A favor o en contra, n’hem parlat molt. Des de posicions contràries, Esperanza Aguirre va deixar caure que una Catalunya independent no podria ser democràtica. Em va deixar bocabadat per dos motius. El primer: i què faríem, escolliríem un dictador? Un general d’un exèrcit que no tenim? Limitaríem el dret de vot? És imaginable una Catalunya independent no democràtica? És un pensament absurd, encara més si tenim en compte que les retallades de llibertat que han patit els catalans han acostumat a venir de ministres de la Meseta. El segon motiu pel qual em vaig sorprendre és si la senyora Aguirre es pensa que a Espanya tenim una democràcia saludable. Per ella sí, sens dubte, que forma part d’unes elits que no viuen gens malament, però, i per la majoria?
Des de posicions favorables a la independència s’ha argumentat el contrari. I fins aquí res d’estrany, si no ets independentista, ho veus negre, i si ho ets, ho veus força més clar. Però no ens hem d’oblidar d’una cosa. És una agradable ironia que ens referim a aquests passos que fem darrerament com a “procés”, perquè una vegada més, el camí és tan important com el destí, i si realment volem que el nou estat sigui un estat millor, més participatiu, democràtic, menys corrupte, i més al servei dels ciutadans, no el construirem per art de màgia, sinó amb la implicació ciutadana.
Si s’aconsegueix fundar una República Catalana, aquests mesos hauran estat or per una qüestió que va molt més enllà del debat nacional. “Hi estic a favor si és per fer alguna cosa millor”, sento dir sovint. Doncs en aquest sentit, un procés que surt de baix fins arribar dalt, o gairebé a dalt, que treu la gent al carrer i que fa interessant la política per a àmplies capes de la societat és la màxima garantia d’una democràcia de qualitat, molt més participativa. El camí recorregut fins ara té un objectiu que és la independència, però sota els principis de democràcia i llibertat. Precisament és molt important que aquest procés no acabi amb la independència, perquè tots tres conceptes no són estàtics, s’han de polir dia a dia, tal com es fa aquests mesos. I la prova és que els contraris no s’han mogut des del carrer, si no des dels despatxos, o des de l’hotel Palace, quarter general d’alguns que actuen més de mercenaris de les elits econòmiques que de representants del poble.
Aquesta és l’autèntica batalla, aconseguir mantenir una ciutadania disposada a fer-se sentir, a moure’s i a arribar fins al final. I un cop siguem al final, continuar, perquè el final (del camí) no és res més que el principi (d’un de nou), i a tots dos podem quedar enrere si no persistim en una lluita en tres fronts: independència, però sobretot democràcia i llibertat.
