Existeix una identitat Europea?

Per Carlos Mascarell (@JrMasca)

Context

Segons amb qui parlem, comprovarem que les identitats varien d’intensitat i d’ordre, però, sobretot, se superposen i es transformen. En el debat sobiranista actual moltes vegades trobem enquestes sobre identitat: “Vostè se sent… més català que espanyol, més espanyol que català? i etcètera”. A un mes de les eleccions al Parlament Europeu i amb el projecte d’integració més qüestionat que mai, potser fora bo que ens preguntéssim què és la identitat europea, en què s’assembla a les identitats nacionals, quines són les seves particularitats i com podem fer-ne d’aquesta un element per construir un projecte millor.

La desconfiança actual vers el projecte europeu vol dir que la gent està en contra del projecte i que no se sent europea?

En aquest sentit, l’euro-baròmetre de la tardor de 2013 mostra que un 46% dels europeus diu sentir-se lligat a Europa mentre que un 52% respon que no[1]. En canvi, el grau d’identificació és més elevat a nivell nacional: un 91% dels europeus se sent identificat amb el seu país d’origen. Amb aquestes dades, ens podem fer una primera idea de la diferència entre identitat nacional i identitat europea.

Tot i això, al voltant del 60% d’europeus es consideren ciutadans de la UE, mentre que una majoria de ciutadans, tot i que és un percentatge a la baixa tant a nivell europeu com estatal, té una imatge més positiva de la UE que no pas dels governs nacionals[2]. A més, com podem observar al següent gràfic, tot i les dificultats actuals, una majoria d’europeus és favorable a més integració europea[3].

Hi ha tres elements essencials per entendre per què la identitat europea és sui generis i diferent de les identitats nacionals clàssiques. Aquests són: la història de la idea d’Europa, el marc institucional en què s’ha desenvolupat aquesta idea i la joventut del projecte europeu. Anem a pams.

La identitat i la idea d’Europa

Si bé les identitats existeixen des de fa milers d’anys, l’aparició de l’estat-nació com a principal mecanisme de gestió dels afers públics i del govern de les comunitats humanes té molt a veure amb la identitat. Malgrat que hi ha estats configurats per multitud d’identitats i nacions, en general, els estats que existeixen al món agrupen comunitats que comparteixen una història, una llengua, una cultura i la voluntat d’avançar junts cap al futur. Ara bé, Europa és diferent: és un projecte que aglutina una multitud d’identitats, cultures, llengües, estructures econòmiques i tradicions. Molt més diverses que en el si de qualsevol estat Europeu i sobretot profundament confrontades històricament.

Les identitats diverses sovint són contraposades i al continent europeu s’han enfrontat al llarg dels segles. Les guerres entre estats són, al cap i a la fi, lluites entre identitats confrontades que no s’accepten, que intenten imposar-se les unes a les altres o que, simplement, no han trobat mecanismes adequats per a la convivència.

Justament és per això que la idea d’Europa va aparèixer en escena, com un mecanisme per a superar la confrontació entre identitats. I en aquest sentit la primera reflexió que hem de fer, és que la dificultat de construir una identitat europea comuna rau en el fet què el projecte d’integració en si mateix neix justament amb l’objectiu de superar la confrontació entre les diverses identitats dels pobles del continent. I això és fonamental per entendre la particularitat de la identitat europea respecte de les identitats nacionals.

Activar aquest mecanisme era una tasca difícil i el resultat és que el concepte d’identitat europea és diferent del de les identitats nacionals. El tipus d’integració que ha seguit el continent no ha afavorit a l’enfortiment d’una identitat europea comuna: tant per la idea del projecte en si com per la manera com s’ha reflectit a nivell institucional. Vegem-ne el perquè.

La dimensió institucional del projecte i l’impacte en la identitat europea

Ja hem vist la dimensió històrica i conceptual de la idea d’Europa i les dificultats de desenvolupar una identitat europea comuna que aquesta provoca. Vegem ara quines són les particularitats institucionals del projecte europeu, que fan de la seva dimensió identitària un element encara en construcció i diferent de les concepcions nacionals, regionals o locals d’aquesta.

A l’inici del projecte europeu, el moviment federalista va intentar construir els estats units d’Europa. El Congrés de La Haia de 1948 va reunir polítics i personalitats de tota Europa, com Winston Churchill, Altiero Spinelli o Alexandre Marc, amb l’objectiu de construir una federació europea equiparable als vells estats-nació del continent. Aquest intent de federalització prematur va fracassar i es va optar per un model d’integració molt menys ambiciós, basat en la integració indirecta i marcat per un equilibri institucional amb poder preeminent dels estats i una presa de decisions molt intergovernamental que encara avui es troba per sobre de les institucions supranacionals de la Unió. Però què vol dir això?

Vol dir que no es va integrar de forma directa i completa a través de la cessió de competències com ara defensa, política exterior o cultura, i que moltes competències han quedat fins avui en mans dels estats. En aquest sentit, es va considerar que els estats implicats encara no estaven preparats per construir una vertadera federació europea amb els seus vells enemics. Per això, enlloc d’integrar els elements competencials històricament més identificables amb l’estat-nació i les identitats nacionals, Europa només es va integrar de forma indirecta a través de l’economia, que ha estat l’element nuclear del projecte fins a dia d’avui. Els defensors d’aquest model creien que la interdependència que es crearia entre els estats garantiria un efecte dominó que acabaria per integrar de forma natural la resta de dimensions de la sobirania nacional. És el que es coneix com a neofuncionalisme.

La Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) és un bon exemple d’aquesta forma particular d’integració neofuncionalista, ja que es fonamentà en la cessió de les decisions econòmiques sobre els sectors del carbó i de l’acer (vitals per fer la guerra) amb l’objectiu de garantir la pau però sense integrar la defensa en si mateixa. En aquest sentit, la temptativa de crear una Comunitat Europea de Defensa (CED) va fracassar al 1952, i aquesta va quedar integrada de forma indirecta a través de la presa de decisions en comú sobre el carbó i l’acer.

Aquest exemple paradigmàtic de neofuncionalisme europeu mostra com el projecte europeu sempre ha estat caracteritzat per un conflicte entre el manteniment de la sobirania nacional i la cessió de competències a un nivell superior. Tot i que mica en mica la Unió Europea s’apropa a un projecte federal, el pes del component intergovernamental, és a dir, el poder predominant del Consell de la Unió Europea (que equivaldria al senat del nivell nacional) i la manca d’integració de molts elements que resulta d’aquest conflicte, fan que el concepte d’identitat europea no sigui equiparable al d’un projecte nacional. Moltes de les competències que no s’han integrat del tot, com la defensa o la política exterior, són precisament les més lligades al concepte d’identitat nacional, mentre que en el procés de presa de decisions sobre les que s’han integrat, els estats encara juguen un paper preeminent respecte a les institucions supranacionals.

Aquesta manca d’integració de diverses dimensions essencials per a l’imaginari col·lectiu d’un poble, el biaix de poder cap als estats que el balanç institucional provoca i, la idea d’Europa en si mateixa; són elements essencials per entendre les particularitats de la identitat europea.

De totes maneres, es tracta d’un procés natural, ja que el projecte d’integració europea existeix des de fa només setanta anys aproximadament, i això en termes històrics no és res. A més, davant d’una passat d’enfrontaments mil·lenaris, l’actual UE és com un nounat que intenta trencar les dinàmiques a què els seus germans grans estan acostumats.

La joventut del projecte i les particularitats afegides de la identitat europea

La crisi econòmica ha posat de manifest totes aquestes mancances i molts ciutadans dels vells estats-nació han recorregut a arguments de caire nacionalista. També s’ha fet evident que a diferència del que passa a nivell nacional, les diferències lingüístiques, culturals i econòmiques entre Europeus, fan difícil la construcció d’un projecte en comú.

Segurament, doncs, la única cosa que podem dir del cert sobre la identitat europea és que la construcció d’un espai en comú limitat, ha estat la manera de preservar les identitats nacionals existents després d’anys de confrontació sense acabar de construir del tot uns Estats Units d’Europa. I aquest experiment particular, és la identitat d’Europa. De fet, hi ha qui pensa que la construcció europea, més enllà d’un projecte amb voluntat federal, ha estat l’única manera de garantir la no destrucció mútua i la no imposició d’una o unes identitats sobre les altres.

La UE té poques competències que puguin enfortir la identitat comuna i les que posseeix estan incomplertes, són testimonials (erasmus, ciutadanía, etc.) o fa massa poc que s’han desenvolupat. La ciutadania europea complementària a la nacional per exemple, és encara massa jove, i l’educació i la cultura, vitals per enfortir la “demos” europea són competències dels estats membres. En aquest sentit, segons l’últim Eurobaròmetre, els europeus creuen que la cultura (28%) és l’element que permetria més fàcilment enfortir la ciutadania europea[4].

Per acabar, tot i que ara no en siguem conscients, Europa avança, amb alts i baixos, cap a més integració. Ara bé, la identitat europea mai serà comparable al que entenem a nivell nacional, regional o local. I ja està bé que sigui així, perquè les múltiples identitats del continent són també el nostre valor afegit, i la voluntat de poder preservar-les, l’element que ens va portar a construir un projecte en comú.

Com va dir el cèlebre Jean Monnet, Europa és caracteritza per la “unió en la diversitat”, per la unió d’una multitud d’identitats.