El Front Nacional: més que solució, part del problema
per Jordi Dotras (@jdotras)
Els episodis de violència a París no han ajudat precisament a desestigmatitzar el col·lectiu islàmic, i el Front Nacional intentarà treure’n tot el rèdit electoral de què sigui capaç. De fet, en plena ebullició a la capital francesa, Jean-Marie Le Pen va penjar un cartell a Twitter amb la seva filla Marine de fons i el lema en anglès “Keep calm and vote Le Pen”, la qual cosa va inundar la xarxa de crítiques contra l’oportunisme del creador de la formació d’extrema dreta. S’ha de veure si les enquestes que pronostiquen un augment del partit segueixen la tendència després de l’atac a Charlie Hebdo, però el que està clar és que aquests fets que han passat a París han col·locat el Front Nacional com a un punt més dels debats: com a possible solució per alguns, però també com a part del problema per d’altres.
Informant-me sobre l’atac terrorista al Charlie Hebdo, em va sobtar el fet que els joves gihadistes es radicalitzessin a França. Després van rebre entrenament militar al Iemen i finalment van tornar a Europa. És a dir, no es van radicalitzar fora del continent, sinó a dins. L’ordre d’aquests factors és la clau de tot plegat, i canviar-lo sí altera el producte. Que els joves adoptin aquestes postures aquí, entre nosaltres, és perquè en algun aspecte estem fallant com a societat, i el Front Nacional no és l’antídot per solucionar-ho, sinó que és un actor que alimenta la problemàtica sobre la qual surfeja per aconseguir resultats.
Alguns sector de la societat es queixen que els immigrants reben subvencions i que els “d’aquí” es queden sense. Aquest és un dels arguments que els partits d’extrema dreta com el Front Nacional o Plataforma per Catalunya, entre d’altres, utilitzen per vertebrar el seu discurs. Si ho mirem amb profunditat, veurem que el motiu pel qual aquestes ajudes es donen als nouvinguts no és per pura condescendència, sinó per evitar la seva exclusió. Els diferents organismes públics ja fan polítiques perquè els immigrants, sigui quin sigui el seu origen, comparteixin espais i activitats amb els autòctons. No es tracta de beneficiar-los perquè sí, sinó que es busca evitar la creació de guetos, zones segregades que no aporten avantatges a ningú: els qui hi viuen mantenen uns costums aliens al lloc on viuen i poden sentir-se exclosos, mentre que els de fora no els perceben com a algú proper a ell. La desaparició del sentiment d’exclusió social, allò contra que tant lluiten els governs, és primordial perquè tots els membres d’una societat s’hi sentin còmodes i s’allunyin de valors radicals que puguin posar en perill el lloc on s’han criat.
No crec que atacar un col·lectiu sencer per aconseguir vots sigui ètic, però en aquest cas no em sembla ni tan sols intel·ligent. Mal que els pesi a alguns, la immigració és necessària, si més no en països com els nostres, en què si fem un cop d’ull a les piràmides de població, veurem que sense la gent que ha arribat de fora, el grup d’edat en fase de treballar –i, per tant, generar riquesa i pagar pensions– queda força reduït. No cal ser un expert en matemàtiques per intuir que 20 produeixen més que 15. Fer un lloc als que vénen de fora a buscar-se la vida entre nosaltres no és només un deure moral, sinó un gest necessari per fer del lloc on vivim un lloc d’inclusió.
Em sembla difícil –per no dir impossible– pensar que Marine Le Pen lluiti per evitar l’exclusió dels musulmans, sinó ben al contrari. La seva ideologia només faria que alimentar-ho. Aquests valors que cultivaria un govern del Front Nacional acabarien donant fruits amargs com la creació de dues “Frances”: la França pels francesos, elitista, i la França dels no francesos, focus de violència i malestar.
El paper que ha pres el FN després dels atacs terroristes a París ha estat d’una astúcia calculada i gairebé moderada. Dic gairebé perquè a la cadena France 2 Marine Le Pen va obrir la porta a celebrar un referèndum sobre la pena de mort. La resta de declaracions de la líder populista en totes les entrevistes i comunicats va en la direcció antieuropea a què ens té acostumats l’extrema dreta: culpa Schengen de permetre l’entrada lliure de terroristes a França però separa musulmans d’islamisme radical: una mostra de cintura electoral conscient dels ànims que es viuen al país i de la factura que li pot passar un oportunisme excessivament explícit.
Els dards que llança Le Pen, tampoc sorprenen, no són diferents dels que llançaria qualsevol candidat en una campanya electoral normal i corrent: la causa del mal és qui governa. En aquest cas, el Front Nacional s’erigeix –o si més no, aquesta és la pretensió del partit– com una solució definitiva pel país, però el seu discurs no deixa de ser una mà que assenyala amb el dit índex un possible problema. Quan assenyales algú, hi ha tres dits que miren cap a tu.
Imatge de portada: Marine Le Pen, amb un cartell on hi diu “L’Islam és l’enemic”, en què la tipografia de les dues esses és la mateixa que el logotip de les SS nazis. Font: American Free Press
