Alguns continuen barrejant-ho tot sense entendre res
“Esport i política són dues coses que no s’han de barrejar”. Aquesta frase ha sonat molt en les últimes setmanes. Sobretot, des de l’onze de setembre i l’Assemblea de Compromissaris del Barça on el president Rosell va expressar que ells recolzarien la opinió dels socis i que tothom sabia quin era el paper del Barça en el país al llarg de la seva història, conjuntament amb la noticia sobre la segona samarreta del Barça del proper any, que seria la senyera. Aquestes notícies van ser molt mal rebudes des de molts punts de l’Estat Espanyol.
Ningú pot escapar que el Barça ha participat, en els més de 110 anys que existeix, en tot un seguit de manifestacions que l’han portat a estar al costat de Catalunya. Fem memòria:
Es va tancar l’any 1925 el camp de Les Corts per xiular la marxa reial.
El president Sunyol fou afusellat per les tropes franquistes el 1936 i l’equip es va veure obligat a fugir a Mèxic, exiliat durant força temps;
Les jornades del 75è aniversari, marcades al Camp Nou i a Montserrat amb manifestacions culturals i musicals de caràcter catalanista
El gran desplaçament de 30.000 aficionats per la final de la Recopa de Basilea, on milers de blaugranes van viatjar durant hores amb cotxe o autocars portant la bandera blaugrana i catalana i…
Possiblement el que menys ha detectat la gent però és el més evident, en el seu escut la bandera catalana hi és present des de la seva fundació.
El principal argument que desprenen aquells que n’estan en contra és que ja no és un club que es degui només als seguidors que té a Catalunya, sinó també als que té a Espanya i als que té al món. Ningú nega que tingui milions de seguidors i que s’han de sentir identificats amb l’equip, el club i la institució, però aquest té un origen i una història que sempre s’ha vist vinculat a Catalunya.
Quan et fas seguidor o admirador prens consciència de tot allò que et sembla bé i malament i en funció del resultat final tries la millor opció (com a qualsevol altre problema en la vida quotidiana de les persones). Podràs ser-hi o no d’acord, però si finalment t’agrada podràs respectar la posició i no tractar d’imposar els teus propis criteris (cosa que alguns sembla que vulguin fer).
Després d’aquest repàs, torno al centre del debat. Hem sentit les crítiques principalment provingudes des de Madrid i molts altres llocs d’Espanya. Les penyes, en canvi, ho tenen claríssim. Ells comprenen que el Barça és un club fundat a Catalunya i que les seves arrels són catalanes. Ells potser tindran una visió diferent, però per una o altra se senten identificats amb el club i ells no deixaran de recolzar-lo.
Dins del panorama català la persona que s’ha erigit com a representant de tots els seguidors del Barça (sense ser-ho) que se senten maltractats per les paraules o manifestacions sobre la independència de Catalunya ha estat el pintoresc president de l’Hospitalet, el Sr. Miguel García. Un dels moments “brillants” es produeix al programa Punto Pelota del 25 de setembre http://www.youtube.com/watch?v=Tb-cc3xE2WM&noredirect=1 (a partir del minut 3)
Doncs bé, aquest senyor entrarà a les llistes de Ciutadans a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que se celebraran el proper 25 de novembre. Si esport i política no s’han de barrejar, crec que haurà d’explicar-nos a tots com no es barreja esport i política essent president de l’equip de futbol de la segona població amb major nombre d’habitants de Catalunya i formant part d’una llista política, encara que sigui en la última posició.
Envers a la samarreta, no és la primera i la última que un equip es vesteix amb la bandera del seu territori i tots els personatges pintorescos que opinen a Espanya o Catalunya eren muts i a la gàbia. Per tant, aprofitar l’oportunitat és d’autèntica carronya per mirar de vendre o donar-se notorietat.
És impossible separar política i esport, com altres aspectes de la vida tenen en major o menor grau de confluència amb la política. El que realment es pot millorar és mirar de creuar-les el mínim de cops possible.