Home Ciutadania La mort de l’Associacionisme: 10 punts claus per a la participació del...

per David Nàcher (@nacherd)

En els últims 10 anys l’associacionisme català té un pensament que no se’l pot treure del cap: l’envelliment de la seva militància i la manca de relleu de les seves juntes, secretaries o comissions permanents. A falta d’un bon estudi acadèmic de fons que ens desveli que aquest pressentiment és objectiu, les associacions estan començant a demanar cursos i recursos per poder solucionar aquesta problemàtica i que les seves entitats segueixin tenint bona salut.

Hi ha múltiples raons per creure que el sistema associatiu no passa pel seu millor moment i que costa trobar relleus generacionals. En aquest article en vull apuntar 10 que penso que hem d’afrontar i transformar de forma col·lectiva:

  1. Els joves han trobat altres mecanismes per trobar-se col·lectivament

Les noves generacions de joves han trobat maneres diferents a les clàssiques d’organitzar-se. En societats complexes com les actuals, les respostes són diferents a les dels anys 1970s i 1980s i això s’observa en una organització diferent de les persones nascudes entre el 1994 i el 2004. Aquestes diferències es materialitzen de dues formes diferents. La primera és que mentre que els mil·lènials  s’organitzen per fer activitats conjuntes de forma permanent (com podien ser les entitats històriques  d’excursionistes o d’oci), no són conscients de la feina participativa que estan fent. D’aquesta forma skaters, improvisadors de rimes, jugadors de rol o altres col·lectius desenvolupen la seva activitat sense la necessitat de ser una associació i sense la pretensió oculta de voler una transformació social. La segona és que mentre la participació formal i reglada de les entitats és burocràtica i feixuga, les noves generacions volen facilitat i immediatesa. En aquest sentit la seva participació queda als marges i es veu reflectida en accions col·lectives (CDRs, 15M, grups de gènere) que no pas en associacions estables, tal i com demostra l’enquesta de participació juvenil de la Direcció General de Joventut.

  1. L’entrada d’activisme a la xarxa trenca l’hegemonia de l’associacionisme clàssic

Aquest fet té una doble vessant que canvia completament el que entenem per paradigma de capital social teoritzat per Rober Putnam a principis dels anys 1990:

La primera és que l’activisme que es pot fer des d’un mòbil arriba a tot el món. No cal sortir de casa per organitzar una campanya política d’impacte mundial. Això fa que l’individualisme no estigui intrínsecament deslligat de la mobilització política. Aquí hi ha un trencament clar del que representa l’associacionisme clàssic. Grups com Anonymous formen una xarxa mundial d’individus que moltes vegades no es coneixen entre ells presencialment, però que tenen una forta incidència política. Al ser un procés nou encara no està massa teoritzat però si que es veu com un canvi radical amb la tradició d’acció col·lectiva del segle passat.

D’altra banda, les organitzacions juvenils clàssiques, com poden ser les organitzacions polítiques juvenils (joventuts de partits polítics), els sindicats, les associacions educatives o els consells de joventut, s’han adaptat ràpidament a les noves tecnologies, compartint el seu activisme més tradicional amb l’ús de la xarxa. En canvi, les associacions que no incorporen persones joves en els seus equips no estan preparades per aquests espais. Això genera una bretxa comparada molt gran ja que si avui en dia no tens compte a Twitter o Instagram no existeixes per una gran part de la ciutadania. D’altra banda, també es converteix en un impediment regeneratiu, ja que molts dels temes a discutir no són comuns i l’oposició d’uns en provar nous mecanismes i la hiperventilació dels altres en voler espais a la xarxa fan que els seus interessos siguin, molts cops, contraposats.

  1. La crescuda d’altres experiències de transformació

Les noves generacions d’activistes tendeixen a voler ocupar nous espais de participació fora de l’associacionisme. Creuen que només transformant tots els àmbits de la vida poden ser coherents amb les seves idees. Per això decideixen invertir en empreses cooperatives i socials i solidàries, consumeixen banca, llum i telèfon de forma responsable, comparteixen la paternitat o la maternitat o surten del mercat especulatiu per fixar els seus habitatges. Aquests processos d’apoderament ciutadà ocupen gran part del seu temps, i tot i que participen en altres espais, no poden ser-hi tan a fons com desitjarien.  Per aquests motiu, tot aquest col·lectiu segueix treballant per la transformació social, però fora de les associacions tradicionals.

 

  1. L’individualisme i el consum entre joves i pares

Mentre que observem millores democràtiques amb alguns espais on històricament hi havia oligopolis empresarials molt poc transparents (telefonia, llum, banca, empreses de consum, transport…), també augmenta l’activitat consumista i individual. Tal com mostra l’enquesta de joventut de l’Observatori Català de la Joventut i l’enquesta de salut de quart d’ESO de la Diputació de Barcelona, els joves tenen hàbits i costums cada vegada més individuals. L’ús individual de les xarxes socials i les pantalles i la tendència del consum en els espais d’oci ha comportat la pèrdua de capital social de Catalunya.

Per part adulta, la sobreprotecció dels infants i la infantilització dels adolescents també fa estralls al teixit social, tan formal com informal. La bunquerització de les cases i la por al creixement fa que molts joves no surtin de casa i pateixin el que s’anomena Síndrome de Blade Runner.

 

  1. La crescuda de les associacions de serveis

Tal com defineix Josep San Martin Morant en la seva tesi doctoral, hi ha dos tipus d’organitzacions: les polítiques i les no-polítiques o, com les definim aquí, de serveis. Són entitats que per la seva idiosincràsia no tenen una vocació transformadora de la societat. Aquestes poden tenir una voluntat de solucionar una necessitat privada dels seus socis (exemple d’una entitat de jocs rol que té com a únic objectiu que els seus integrants es trobin un cop per setmana per jugar) o poden ser empreses encobertes en figures associatives per estalviar-se impostos (exemple d’una associació educativa que tingui com objectiu encobert realitzar un Casal d’Estiu on tota la feina sigui remunerada). El creixement exponencial de l’associacionisme és donat, moltes vegades, per aquest tipus d’entitats, tal com es pot veure amb el registre català d’entitats o en el cens d’entitats juvenils del CRAJ. Si les primeres no causen cap perjudici al món associatiu i són funcionals i necessàries, les segones causen un mal i una perversió al sistema, ja sigui per tacar el nom del sistema associatiu o per fer competència deslleial a d’altres empreses.

 

  1. L’endogàmia associativa

Les entitats catalanes tenen una tendència general a l’endogàmia del grup. Aquesta vivència es genera amb les associacions més de base de forma natural. Les persones que tendeixen a trobar-se tenen una concepció semblant del món i uns interessos comuns que fa que la seva relació vagi més enllà de l’organització. Quan disminueixes el focus i vas pujant a l’escala de responsabilitat associativa et trobes que a més responsabilitat, menys diferències entre les persones. Els individus que assumeixen responsabilitats directives o decideixen prendre partit en consells o federacions, repetidament, participen a més d’una organització o xarxa perpetuant aquesta endogàmia social. Aquest fet, moltes vegades involuntari i irremeiable a curta distància, fa que persones d’un perfil diferent se sentin fora d’aquestes relacions tan fortes i decideixin no participar-hi. Aquest disrupció comporta molts problemes dins el sistema social de Catalunya.

Un dels principals és repetir patrons de la societat que suposadament es vol transformar (més homes que dones en les preses de decisions, no hi ha pluralitat de classe, ni d’origen, ni de cap altre tipus, i sobrerepresentació d’alguns col·lectius concrets que han trobat en l’associacionisme un espai de poder i confort). Un altre és no deixar entrar noves idees i acabar pensant que la teva direcció és la correcte, però tenir cada cop menys socis o afiliats, ja que no existeixen factors de regeneració associativa.

 

  1. La por a la pèrdua de poder

Hi ha una dita que diu que el poder és com una droga, molt fàcil enganxar-se i molt difícil de poder-ne sortir. Hi ha una extensa bibliografia sobre el poder, el privilegi i les diferents relacions desiguals, des de les més clàssiques com Maquiavel, passant per les contemporànies com Lukes, Dahl o Gramsci, o les més actuals com Butler. El món associatiu dóna la possibilitat d’ocupar diverses parcel·les de poder, ja sigui a nivell micro o a nivell macro. Pel que fa al primer, la trobem en associacions petites on la figura del president (sobretot si és històric) pot ser una peça clau per la no-renovació i la fi de l’associacionisme. Pel que fa la segona, es dóna en associacions molt grans o en federacions, on el poder passa a esferes polítiques que van més enllà de la pròpia organització. Trobem dirigents històrics que han perpetuat la seva estada durant molts anys, o processos de clúster entre poques persones, fent de l’oligopoli associatiu el seu modus vivendi.

Els mètodes de repartiment de tasques, la transparència com a foment de la participació i la limitació de mandat poden ajudar a una pressa de decisions més participativa i democràtica. S’ha de tenir present que l’associacionisme ha de tenir una meta democratitzadora i generar espais de contrapoder clars que animin a les bases a aprendre a participar participant, idea que va en contra de la reclusió del poder i de les directives perennes. Per evitar aquestes relacions tòxiques s’està començant a construir un relat col·lectiu en contra les violències que genera. Un dels primers és el protocol contra violències masclistes del CJB.

 

  1. Associacionisme com a elit que no compleix requisits d’altres persones

Com ja he insinuat amb anterioritat, l’associacionisme és elitista. Per poder participar activament, primer has de tenir temps i coneixements per participar. El primer escull a superar és tenir una flexibilitat horària no apta per a totes les feines o estudis (o les dues coses a la vegada). La precarització laboral que es viu avui en dia deixa poc temps lliure a les persones, que prefereixen, de forma respectable, passar la resta de la seva jornada amb la família, amics o fer qualsevol altre activitat. D’altra banda, per poder participar de forma activa en segons quins espais, necessites uns coneixements que adquireixes o amb estudis superiors o participant del mateix teixit (educació no formal).

Aquesta realitat fa que molts espais estiguin ocupats per persones amb un nivell socioeducatiu alt, una classe mitjana o alta i amb altres característiques que el fan un ciutadà clàssic (en el sentit pejoratiu del concepte). Per poder ser realment inclusius i, així, poder tenir un aspecte més proper a la realitat ciutadana, s’haurien d’articular nous mecanismes de participació. Buscar nous horaris, noves línies gràfiques, canviar el discurs i sobretot apreciar el discurs de les persones que no participen en aquest àmbit (encara que sigui dolent o parcialment contrari a la ideologia hegemònica de l’associació) seria un bon pas d’inici.

 

  1. El tracte de l’administració pública local

Una de les interferències més grans que té el teixit associatiu de base és l’administració pública local. És necessària i molt sana la sintonia entre el consistori i el teixit social del municipi, però s’han de saber  establir uns límits molt marcats. Moltes vegades els ajuntaments utilitzen de forma clientelar les seves entitats. L’ús indegut d’atorgament de subvencions, l’encobriment de pagaments o el repartiment d’espais, recursos i diners en clau electoral són una pràctica recurrent en els municipis del Principat. Aquesta pràctica és tan natural en el nostre territori que s’entén com a pràctica normalitzada i bona, quan causa tot el contrari. La falta de transparència, l’ús partidista i la involució participativa són resultat d’aquestes accions.

Per altra banda, tenim l’altre extrem. Amb l’arribada al poder de governs propers al teixit associatiu ha fet desbordar de feina les persones implicades, fins a punts insospitats. L’exigència que es demana a les persones ultra-associades amb el seu territori és contraproduent. La gran quantitat de reunions, informes, presentacions i actes fan que una persona pugui arribar a fer un voluntariat d’entre 15 i 50 hores a la setmana, cremant equips i no pensant en la pròpia cura d’aquella persona. Això produeix una exclusió de segons quin perfil de persones (amb pocs coneixements tècnics o amb poques hores per poder destinar a l’activitat) i una afectació important a les persones que sí assumeixen aquestes tasques (pèrdua de la feina, d’amistats o de la pròpia salut). És evident que el teixit aclama una major participació, tot i que anteriorment s’hauria d’eixamplar la quantitat de persones disponibles.

 

  1. Canvi de posició. Quan l’activista entra a l’administració

Un altre afecte en la nova fornada de governs és l’entrada d’activistes a l’administració pública, ja sigui com a membre electes o com a equip tècnic. Aquesta finestra d’oportunitat de l’associacionisme, que veu com companys i companyes entren a espais de decisió, també té el seu cantó fosc. Una primera conseqüència és que es perpetuï el punt número 9 i aquesta persona sigui escollida per una raó electoralista o de repartiment de poder.

D’altra banda, també pot ofegar l’associacionisme amb la voluntat de fer la pressa de decisions el més participativa possible, sense pensar amb les conseqüències de les decisions o sense preocupar-se si la participació de les entitats o de persones concretes pot ser extensible a tot el municipi, comarca o país. Aquest és l’exemple de la moda dels pressupostos participatius. Un exemple municipal (em reservo el nom del poble o ciutat) és quan el consell de participació va decidir fer una pista de petanca (quan el municipi ja en tenia 3), ja que l’associació de petanca tenia molta força i la major part de persones que participaven a títol individual era gent de més de 60 anys amant de l’esport. L’ajuntament, finalment i en contra de la seva pròpia directriu de respectar la decisió del consell, va decidir construir una pista de bàsquet, proposada pel tècnic de joventut a voluntat d’un grup de 5 nois. Tot i tenir el consell en contra i no haver facilitat la decisió presa, l’ajuntament no pot oblidar que té el deure de fer polítiques transversals i no caure en l’error de decidir el que la població mobilitzada vol, en tot moment.

 

  1. Bonus Track: El cicles vitals

Com tot a la vida, el sistema associatiu és un cicle. Va néixer a principis del segle passat amb la voluntat d’ajuntar persones per fer activitats conjuntes. Va créixer d’amagat entre les dictadures del Primo de Rivera i de Franco i es va multiplicar durant la transició i els anys 1990s. Potser la segona i la tercera dècades del segle XXI seran la mort d’aquest sistema. Tot i així sabem que el llegat associatiu continua amb diferents accions col·lectives que segueixen el seu llegat i que la societat catalana està més activa que mai políticament i social, que al final és el que és important.

No sabem com evolucionarà tot plegat, però la visió crítica del present i del passat no ens pot portar a un discurs totalment rupturista, ni a una visió pessimista, ans el contrari. Catalunya té un bon motor social, que pot millorar, però que ens ha portat a gaudir els índex democràtics i participatius més alts de la història i hem de fer tot el possible per poder mantenir-los i elevar-los.

Llegeix també La participació col·lectiva a Catalunya: un paradís?, també de David Nàcher.

Imatge:

Viquipèdia.cat.

(Visited 73 times, 1 visits today)
AUTOR
Baix Guinardó (Barcelona), 1989. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), especialista en Drets Humans per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i màster en Project Management a IL3 (2014). Amb més de 6 anys d'experiència en projectes locals i internacionals, treballa gestionant projectes europeus i de cooperació per a ONGDs. Amant dels viatges, ha viscut a Catalunya, Croàcia i Holanda. És el el responsable de la secció de Catalunya de Finestra d'Oportunitat i co-encarregat del programa de ràdio "Des de la Finestra".

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies