“No country for chilled men”: les convencions republicana i demòcrata
per Víctor López (@vlopezpaya)
El gran problema de la política nord-americana, per destacar-ne només un del molts existents, és que els grans líders només hi són per un període màxim de vuit anys. No hi ha pròrrogues ni excepcions. Dos mandats i punt, o menys si el candidat a president perd les eleccions. El sistema polític que regeix els Estats Units, monopolitzat per demòcrates i republicans, obliga a una regeneració constant dels caps de cartell. Per fer-ho, els dos grans partits celebren un llarg procés de primàries on recorren els 50 estats que formen la república federal dels Estats Units d’Amèrica, en el que coneixem com a caucus, que podríem traduir com “assemblea de partit”. Els primers caucus són els d’Iowa i New Hampshire, i sempre compten amb molts candidats. A mesura que es van celebrant les megaassembles als diferents estats, els candidats amb menys suports es van retirant fins que només queden un aspirant demòcrata i un de republicà. El procés partidista acaba cinc mesos abans de les eleccions presidencials -que es celebren sempre la primera setmana de novembre-, i culmina el més de juliol amb les Convencions Nacionals Demòcrata i Republicana, moment en què la necessitat contant i impetuosa d’adrenalina política arriba al seu punt d’èxtasi i es materialitza en la reunió dels delegats del partit de tots els estats, que atorguen el seu suport al candidat amb més avals i el nomenen oficialment candidat a la presidència.
Convenció Nacional Republicana
Les primàries d’aquestes presidencials de 2016 han estat marcades per un intens debat al Partit Republicà, que va començar amb un total d’onze candidats: el multimilionari novaiorquès Donald Trump; el senador per Texas, originari del Canadà, ultrareligiós i contrari a l’existència del canvi climàtic, Ted Cruz; el senador per Florida d’origen cubà, Marco Rubio; el governador de Florida, Jeb Bush, que és també germà i fill dels dos presidents amb qui comparteix cognom; el detroiter afroamericà i màxim representant del Tea Party, Ben Carson; el governador de New Jersey, durament criticat per la seva obesitat, Chris Cristie; el poc conegut governador d’Ohio, John Kasich; l’etern candidat i senador per Kentucky, Rand Paul; la presidenta de Good360 i posteriorment candidata a la vicepresidència amb Cruz, Carly Fiorina; l’exsenador per Pennsylvania, Rick Santorum; i el desaparegut exgovernador d’Arkansas, Mike Huckabee. D’entre tots aquests candidats la majoria va anar caient fins que només en van quedar dos, Donald Trump i Ted Cruz, fins que aquest últim es va retirar de la cursa presidencial el 4 de maig, per motiu de la gran distància de delegats que el separaven de Trump. Amb la retirada de Cruz l’última esperança de l’aparell republicà es desfeia, i Trump, un home que mai ha exercit un càrrec públic i que s’ha caracteritzat per la seva excentricitat, xenofòbia, homofòbia i manca de respecte, va esdevenir l’únic líder potencial enfront dels demòcrates.
D’aquesta manera, la Convenció Nacional Republicana (CNR) s’ha celebrat a Cleveland (Ohio) la tercera setmana de juliol amb l’únic objectiu d’investir Donald Trump, de 68 anys, com a candidat oficial del Partit Republicà. I cal dir que aquesta convenció a estat de tot menys discreta. La primera polèmica va arribar al poliesportiu Quicken Loans Arena directament de les bases quan l’ultraconservador i excandidat a governador de Virgínia, Ken Cuccinelli, i l’exsenador per New Hamshire, Gordon Humphrey, van liderar un motí que exigia canviar el procediment de votació perquè els delegats presents a Cleveland votessin segons la seva consciència i no d’acord amb el resultat dels candidats en els caucus estatals. L’objectiu no era cap altre que demostrar que el suport republicà a Trump no era tan ampli com es creia i, així, deslegitimar al multimilionari. Això va provocar el caos en la convenció, amb protestes de tots els bàndols. Finalment, però, es va votar tal com estava previst i els 2.472 delegats van votar en massa per Trump. Tot i així, cal dir que no se sap quina és l’oposició real a Trump entre els votants republicans díscols. L’últim cop que es va produir una cosa així va ser l’any 1976, quan Gerald Ford va derrotar in extremis a Ronald Reagan gràcies a Paul Manafort, la persona qui va establir les normes de votació per afavorir Ford. Actualment Manafort és el cap de campanya de Trump.
La segona estocada que ha regirat les entranyes dels republicans ha vingut directament de la model eslovena i tercera esposa de Trump, Melania Knauss-Trump, que va fer un speech inaugural copiat del de l’actual Primera Dama, Michelle Obama, pronunciat l’any 2008 a la convenció demòcrata celebrada a Denver (Colorado). El plagi era evident, les diferències entre tots dos discursos són de petits matisos. A més, en aquest petit episodi (un dels molts viscuts a la CNR) s’hi ha d’incloure la vulneració del protocol que va fer Donald Trump quan va aparèixer el primer dia sota una llum estel·lar de fons i el We are the Champions de Queen com a himne trumpià per presentar la seva dona; la tradició estipula que el presidenciable no apareix fins al darrer dia per no influenciar el procés de votacions. Però això no és tot, els republicans han protagonitzat diversos episodis més en aquesta convenció que demostren que estan més dividits que mai. Cap dels grans líders del partit s’ha presentat a la Convenció Nacional. No hi havia els Bush ni els Romney, i Ted Cruz va evitar donar suport explícit a Trump en el seu discurs de més de 20 minuts, fet pel qual va ser escridassat per part dels assistents. En favor del magnat, la delegació republicana de l’Estat de Nova York estava liderada pel fill gran dels Trump, Donald Trump Jr. I el candidat a president ha rebut el suport explícit d’alguns dels líders més ultraconservadors, com la governadora d’Oklahoma, Mary Fallin, que havia sonat com a possible vicepresidenta, i l’actual governador d’Indiana, Mike Pence, que ha estat nomenat oficialment candidat a la vicepresidència fent tàndem amb Trump.
Donald Trump ho ha aconseguit i ja és oficialment el candidat republicà a la presidència dels Estats Units. S’ha presentat com el representant de la llei i l’ordre en un discurs ple de referències a la seguretat, als sentiments nord-americans i al patriotisme, i ha proposat novament la construcció d’un mur amb Mèxic, la suspensió de l’entrada d’immigrants i la priorització dels Estats Units davant de la globalització. Moltes referències a la lluita contra el terrorisme i a la seva rival demòcrata, Hillary Clinton, a qui ha qualificat, juntament amb el seu llegat demòcrata, de “mort, destrucció, terrorisme i feblesa”. I tot això amb un logo de campanya que combina la “T” de Trump travessant la “P” de Pence, cosa que ha generat tota mena de burles a les xarxes. El que sembla clar és que la era Trump ha començat, però ho ha fet amb un Partit Republicà més dividit que mai i amb un rebuig a la immigració i a la diversitat que no agradarà al 60% de la població afroamericana i llatina. El novembre se sabrà fins on estaran disposats a arribar els nord-americans amb un home que no coneix el significat dels termes respecte i tolerància.
Convenció Nacional Demòcrata
Pel que fa a la Convenció Nacional Demòcrata (CND) celebrada a Filadèlfia (Pennsylvania), les coses tampoc no van començar gens bé. Després d’unes primàries extremadament renyides on Hillary, la favorita, s’havia endut sorprenents derrotes en més de deu caucus estatals per motiu de l’efecte Sanders, el senador independent per Vermont es va retirar en no haver aconseguit suficients delegats i es va posar a disposició de Clinton, que serà la primera dona candidata a la presidència dels Estats Units. Però les tensions no van acabar amb les primàries. Quan encara no havia ni començat la CND, el diumenge 24 de juliol es va filtrar a la premsa que la direcció demòcrata havia intentat boicotejar la campanya presidencial de Bernie Sanders per afavorir Hillary. Això va provocar la dimissió fulminant de Debbie Wasserman Schultz, presidenta del Comitè Nacional Demòcrata, que s’havia postulat en aquests correus per Hillary. Diumenge a la nit Schultz es trobava a la sala de plens de la Convenció Nacional supervisant els preparatius i dilluns al matí presentava la seva dimissió. A més, diversos responsables acusen Rússia d’haver hackejat els comptes de correu electrònic de dirigents demòcrates per debilitar el Partit Demòcrata i facilitar la victòria del republicà Trump. En aquesta línia, precisament, el dilluns 25 es va publicar una enquesta que per primer cop posava per davant Trump enfront de Hillary a nivell nacional. I tot això sense haver començat la CND!
Un cop iniciat el caucus demòcrata al pavelló Wells Fargo, mentre a les portes de la Convenció Nacional es produïen detencions policials pels aldarulls provocats pels partidaris del senador per Vermont, dins el plenari del CND els delegats de Sanders aprofitaven qualsevol oportunitat per dinamitar la nominació de Clinton. Aquell dilluns 25 el va salvar una dona, i va ser pas Hillary, sinó Michelle Obama. L’actual Primera Dama nord-americana va fer un discurs inaugural carregat d’emoció i de reconciliació entre Hillary i els Obama, on va explicar que cada dia des de fa vuit anys s’ha despertat en una casa construïda per esclaus i ara les seves filles negres hi juguen al jardí. I ha afegit que gràcies a Hillary ara elles saben que una dona pot arribar a ser presidenta dels Estats Units. La Primera Dama ha donat suport incondicional a Hillary, un suport que va més enllà de la política i tanca ferides obertes durant les primàries demòcrates de 2007.
El segon reforç a la unitat dels demòcrates el va protagonitzar Bernie Sanders donant suport oficial a Hillary i qualificant-la de possible “presidenta excepcional i un orgull per al Partit Demòcrata”. A més, Sanders va aprofitar el seu speech per demanar la unitat del partit, especialment entre els seus seguidors, per poder derrotar al vertader enemic del país, Donald Trump. Finalment, aquest suport es va materialitzar el dimarts 26, quan Sanders, en nom de la delegació demòcrata per l’estat de Vermont, va cedir tot els seus delegats i superdelegats a Hillary i, d’aquesta manera, va ser nomenada candidata per aclamació. La primera reacció de Clinton va ser una sola paraula en un tweet: Història. Moments després va intervenir l’expresident Bill Clinton, que pot esdevenir el primer First Gentleman, i va parlar ja en format de campanya, ja que més que dirigir-se als delegats demòcrates ho va fer a tots els nord-americans, per avalar la seva esposa com la persona més preparada per liderar els Estats Units, tot utilitzant un to familiar i entranyable per mostrar la part més humana de la candidata. Qui va tancar la segona jornada demòcrata va ser la mateixa Hillary, en un missatge televisat des de la seva seu central demòcrata a Nova York.
La tercera i la quarta jornades les van protagonitzar el president Barack Obama i la candidata Hillary Clinton respectivament. El dimecres 27 de juliol el president Obama va animar tots els demòcrates a seguir treballant pels Estats Units perquè és un “país carregat de coratge, d’optimisme i d’enginy, una Amèrica decent i generosa” i va valorar Hillary Clinton com la persona “més qualificada per servir de presidenta”. Així és com Obama passava el testimoni a la primera dona en ser nomenada candidata i rebia, en forma d’aclamació, un homenatge per haver marcat tota una era en la política nord-americana. Primer president negre, iniciatives a favor dels pobres i els immigrants, i tot això sense cap escàndol! El dijous 28 acabava l’era Obama, però el seu record perdurarà durant dècades.
La marató va acabar finalment dijous amb el discurs de Hillary Clinton com a candidata oficial a la presidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata. Va començar agraint la nominació i a va mencionar diverses persones, d’entre les quals Bernie Sanders va ser la més destacada. Clinton va lloar la campanya del seu rival perquè havia inspirant milions de joves i havia posat al centre del debat públic temes com l’economia i la justícia social. Clinton també va aprofitar per demanar als partidaris del senador que se sumessin al projecte de tots els demòcrates. Aquest missatge d’unitat va anar acompanyat d’un recordatori als pares fundadors i al lema nacional nord-americà, pluribus unum (de molts, un). Unitat dels demòcrates contra Trump, unitat dels nord-americans contra la demagògia de Trump. Va marcar diferències amb Trump explicant que ella ve d’una família sense grans edificis, ans al contrari, la seva família eren persones senzilles que com milions d’altres famílies nord-americanes havien treballat tota la vida per donar als seus fills un futur millor que el seu. Hillary no construirà cap mur amb Mèxic sinó que regularitzarà els milions d’immigrants il·legals en sòl nord-americà perquè puguin contribuir a l’economia del país. Un missatge d’humilitat acompanyat d’un relat en què recordava la seva època al Fons de Defensa dels Infants, i la promesa de crear més oportunitat i millors llocs de feina amb majors salaris, començant pels sectors més desafavorits i fent pagar més impostos a aquells que més tenen, especialment Wall Street i les grans corporacions. Aquest és el missatge de Hillary: se centrarà en les classes mitjanes i baixes, crearà més i millors oportunitats i farà prosperar l’economia del país amb major justícia i cohesió socials.
Hillary Clinton acaba de fer història en ser la primera dona nomenada candidata a la presidència dels Estats Units d’Amèrica per un dels dos grans partits. Amb un llarg recorregut polític rere seu -ha ocupat els càrrecs de Primera Dama d’Arkansas (1983-1992), Primera Dama dels Estats Units (1993-2001), senadora per Nova York (2001-2008) i Secretària d’Estat amb l’Administració Obama (2009-2013)-, ara s’enfrontarà a l’imprevisible i excèntric magnat Donald Trump. I ho farà en tàndem amb Tim Kaine, exgovernador i actual senador per Virgínia, catòlic provida que va començar la seva carrera política com alcalde de Richmond i activista jesuïta a Hondures, va votar a favor del dret a l’avortament i s’ha fet famós per la seva defensa dels immigrants. Amb això i el seu domini de l’espanyol, l’equip de campanya de Clinton espera assegurar el vot hispà aconseguit amb Obama i captar els votants de Virgínia, un estat indecís que en diverses ocasions s’ha decantat pels republicans. Tot i el seu perfil baix com a polític i al fet que el 2008 donés suport a Obama i no a Clinton, és una figura respectada entre els demòcrates per la seva trajectòria i la seva constant voluntat de diàleg i d’establir ponts amb els republicans.
Change maker, Fighting for us, History són els lemes que hauran de competir amb el populista Make America Great Again de Trump en una campanya electoral que es preveu molt renyida, gens clara, amb un gran bloc de votants indecisos entre un obamisme continuista de la mà de Clinton i una excentricitat extrema i contradictòria liderada per Trump. En la política nord-americana el mes d’agost no significa vacances, no hi ha descans possible i els candidats esgotaran tots els recursos que tinguin per esgarrapar votants clau. A partir d’avui, dia 1 d’agost, i, sobretot, a partir de setembre, començarà una gira política a través dels 50 estats que s’intensificarà el mes d’octubre en els estats claus i els indecisos per fer girar la balança. No hi ha un guanyador clar i els sondeigs són poc fiables. A més, no se sap mai què pot passar en campanya que pugui fer decantar la balança. Si fins ara hem vist una campanya presidencial intensa, a partir d’ara veurem la política nord-americana en màxim estat d’ebullició! Hillary–Trump, Trump–Hillary… dues cares totalment oposades: continuisme o demagògia, il·lusió o populisme. Qui liderarà l’era post-Obama? Els nord-americans tenen a les seves mans dues cartes molt diferents i la seva decisió no només tindrà repercussions als Estats Units, sinó en tota la comunitat internacional, així com en el progrés econòmic global i la pau mundial. Ara tot queda en mans d’aquella imperfecta però necessària eina de presa de decisions anomenada democràcia.
