Rescat
M’agradaria començar aquest article definint el que significa, en termes econòmics, un rescat europeu:
- Injecció de diners per part de la Unió Europea, les seves insititucions i les principals potències que conformen aquesta aliança a un estat membre per evitar que entri en situació de bancarrota.
Fins aquí, un rescat podria significar un aspecte positiu i “humanitzador”, ja que permet a l’estat abandonar la seva situació de fallida econòmica i, a base d’endeutar-se a un interès alt, pot fer front als pagaments i gaudir d’una certa liquiditat econòmica. Fins aquí, podria semblar un aspecte positiu, però, si ens endinsem en el tema i, comencem a estudiar-lo, comprovem tot un seguit d’aspectes, no comentats anteriorment, que permeten comprovar que les condicions del rescat no són tan bones, com podria semblar a simple vista.
La primera condició és la pèrdua de sobirania de l’estat rescatat, ja que passa a ser controlat per la troika europea (UE, potencies principals i principals entitats financeres de la unió). Per, acte seguit, passar a imposar unes condicions per rebre el rescat que afecten l’estat del benestar pròpiament dit. Unes condicions basades, vistos els precedents, en una pujada dels impostos directes, els que afecten les classes mitjanes i el consum, una liberalització de serveis bàsics en mans de l’estat i una baixada de la despesa pública per reduir el dèficit. Aquestes obligacions afecten de ple les classes mitjanes i baixes ja que, molts dels serveis públics eren usats per aquestes classes i, en el millor dels casos, es redueixen. Tot reduïnt-se els drets laborals i socials. La pujada dels impostos directes afecta la capacitat adquisitiva de la major part de ciutadans, tot reduint-la i, en conseqüència creant més crisi. Mentre que la baixada de la despesa pública provoca que hi hagi menys inversió pública i, per tant, es redueix el consum.
Per tant, vist des d’un punt de vista econòmic, els rescats que s’estan produint provoquen un agreujament de la crisi i una sortida llunyana de la depressió.
Damià Usón, politòleg