Cop d’estat civil al Paraguai
Des del Divendres 22 de Juny 2012, la República del Paraguai compta amb un nou president: Federico Franco. Aquest no ha sorgit a través de les urnes, sinó que ha arribat al seu càrrec després de que les dues cambres del Parlament guaraní dugués a terme un impeachment al seu antecessor, Fernando Lugo. Aquest impeachment ha resultat ésser legal, seguint les lleis del país, començant per la seva Constitució de 1992, però per la forma en què s’ha dut a terme –en tan sols 5 dies– i per la poca legitimitat sembrada des de la ciutadania, l’arribada al poder de Federico Franco és pràcticament sinònim de cop d’Estat no pas militar, sinó civil.
El Paraguai és una república presidencialista: per una banda s’escull el president de la República –cap d’Estat i de govern–, que va acompanyat d’un vicepresident, i que nomena els seus ministres; per l’altra banda, en llistes diferents, s’escullen els representants del poble, tant els que s’asseuran o bé a la Cambra de Senadors (cambra alta amb 45 seients) o bé a la Cambra de Diputats (cambra baixa, amb 80 seients). Al Paraguai normalment es voten en el mateix dia d’eleccions tant el president com les llistes (tancades) dels diferents partits polítics, que fixen en quins seient va cada diputat. Diferentment al funcionament del sistema electoral de la república presidencialista dels EUA, al Paraguai la opacitat dels partits és palpable i manté un establishment basat en el clientelisme que té uns aliats de primera magnitud en els comandaments militar i policial. El poder judicial, exercit en primera instància per la Cort Suprema, queda bastant polititzat i no és difícil trobar famílies que presenten parents o bé a cadascuna de les dues cambres del Congrés (el Parlament), o bé a algun tribunal, o bé en algun cos militar o policial. Aquesta obsolescència és, com hem apuntat anteriorment, fruit del clientelisme dels sistema de partits guaranís: per una banda trobem el Partido Colorado, conservador i nacionalista (i el més gran partit de l’establishment guaraní) i el Partido Liberal Radical Auténtico, liberal radical. El primer, el Colorado, és el que ha donat al Paraguai pràcticament tots els presidents de la seva república, i alguns d’ells –dels que en destaca Alfredo Stroessner (1954–1989)– foren declaradament autoritaris; la relació entre el Colorado i els militars és molt més estreta que la que té el PLRA, però aquest darrer representa també interessos de famílies latifundistes. La desigualtat social és, doncs, el factor determinant per a entendre l’inestabilitat política quasi perenne d’aquesta república poc coneguda de l’Amèrica Meridional.
Fernando Lugo era un ex bisbe que es va presentar a les eleccions presidencials de 2008 amb una plataforma anomenada Alianza Patriótica para el Cambio, que incorporava el Partido Demócrata Cristiano (el seu partit, petit i de tall pagès i demòcrata–cristià) i el PLRA. Lugo n’era el presidenciable i el líder del PLRA, Federico Franco, el que li faria de vicepresident. Un cop va guanyar la presidència, Lugo preparà una reforma agrària revolucionària però que fou tombada pel Parlament, en mans dels dos grans partits del país, quedant alguns escons per altres partits minoritaris. Pràcticament tot projecte de llei que el president presentava al Parlament quedava anul·lat pel poder legislatiu. Mentre que les tensions entre el poder executiu i el poder legislatiu augmentaven per les seves diferències, la popularitat de Lugo quedava intacta, mentre que la consideració popular vers els partits clàssics s’ensorrava. Lugo fou, després de dècades conservadores, un president de centre–esquerra trencador amb el passat i no dubtava en criticar el seu vicepresident. Segons els ulls europeus, Lugo s’escorava més cap al populisme d’esquerres de Chávez, Morales, Fernández o Correa que no pas cap a la socialdemocràcia clàssica. La ciutadania guaraní va seguir patint la greu desigualtat del seu país, fins que esclatà l’escàndol que s’endugué Lugo: cap a finals de Maig 2012, a la regió guaraní de Canindeyú, un centenar de pagesos va ocupar la hacienda Campos Morombi, del membre del Partido Colorado Blas Riquelme, qui fou senador de la República durant més de dues dècades; els pagesos ocupants demanaven que s’implantés d’una vegada una reforma agrària que repartís millor les terres conreables. La policia de l’Estat actuà i, després de tres setmanes de setge violent, va aconseguir fer fora de la finca Campos Morombi als pagesos manifestants: 11 pagesos i 6 policies van morir en els tirotejos. La crisi política va seguir amb força: el ministre de l’Interior Carlos Filizzola i el cap de la Policia de l’estat Paulino Rojas dimitiren la setmana del 17 Juny 2012, i la Cambra dels Senadors va demanar que es debatís la destitució del president de la República. El 22 de Juny 2012, Fernando Lugo era substituït per Federico Franco, però aquest no ha rebut encara la legitimació exterior dels caps d’estat veïns, ni pràcticament de la ciutadania guaraní. Després de la seva substitució constitucional, Lugo va declarar que formava un govern paral·lel i que seguiria representant la república del Paraguai allà on fos convidat. Actualment, doncs, aquesta república entre Bolívia, Brasil i Argentina, on es parlen dues llengües oficials –castellà i guaraní– i al lloc 101 en quant a PIB, viu una vertadera crisi política fruit d’un cop d’Estat civil.