Rei ofegat i la moneda de canvi
per Joan Bestard (@Joan_Bestard)
El rei ofegat, als escacs, és un final de partida que s’esdevé quan un jugador no pot efectuar moviments, ja que qualsevol peça que es toqués resultaria en escac al rei. Més enllà del recompte de vots, hi ha un rei ofegat, un perdedor virtual de les eleccions del 20 de desembre: Pedro Sánchez. En el context de l’entrada de Podem i Ciudadanos al Congrés, que en conjunt sumen 109 diputats, no sembla que hagi de ser especialment traumàtic per al PSOE perdre’n just una vintena, ans al contrari, resulta fins i tot meritori. Per contra, el problema del secretari general és que es troba en una situació d’impossibilitat de fer cap jugada sense acabar cremat.
De la seva banda, l’independentisme, amb un resultat inferior del que li caldria desitjar, per raons fins i tot atzaroses, arran de les fórmules de repartiment de diputats, ha aconseguit una victòria, potser de consolació, però avantatjosa i no mancada d’importància. Qualsevol aliança versemblant de govern que no passi per una Grosse Koalition de, pel cap baix, PP i PSOE quedarà bloquejada si no té el suport d’ERC i DiL, de la qual cosa Iglesias és plenament conscient.
Els resultats de Podem, molt meritoris, fins i tot històrics, però insuficients per governar, han menat Iglesias a dur a terme una tàctica intel·ligent que passa per forçar unes negociacions de màxims amb condicions molt coherents amb el seu programa, però impossibles d’assumir per als socialistes, en realitat només per la qüestió del referèndum. És possible aventurar que, arribat el cas, Iglesias, si tingués el poder suficient, es faria enrere en la qüestió de l’autodeterminació, tot i que el fet és que no ho podem saber. Més enllà d’això, l’estocada d’Iglesias a Sánchez consisteix en el fet que a partir de la seva posició amistosa amb l’autodeterminació introdueix en l’imaginari de l’esquerra espanyola la clau d’un pacte capaç de foragitar Rajoy, el rebuig del qual per part del PSOE seria llegit per molts sectors progressistes com una traïció.
Davant l’ombra d’una sospita infundada que Sánchez, mogut per l’ambició de la Moncloa, pogués temptejar l’acord amb Podem, els secretaris regionals socialistes s’han amotinat en una mena de rebel·lió interna que, a la pràctica, té un discurs en concordança plena amb la direcció del partit i que només s’entén si es llegeix com una maniobra per fer trontollar Sánchez. Sigui com sigui, hi ha dues implicacions. Primer, el cop a la taula de Susana Díaz deixa rotundament clar que el pacte amb Podem no és una opció i, de retruc, resulta un advertiment contundent que a Ferraz no manen més que a Sevilla. En segon lloc, queda clar que el referèndum no és, ni en el curt termini ni en el mitjà, per al PSOE una opció, cosa que en complica tremendament la celebració, a causa de la impossibilitat d’articular, no necessàriament ara, un pacte de diverses forces prou ampli i capaç d’activar els mecanismes jurídics de l’Estat que permetin concretar el dret a l’autodeterminació.
D’altra banda, com a mínim de moment, Podem no afluixarà en les seves exigències al PSOE per dos motius. Primer, el discurs renovador de Podem, que pretén encendre un vot emprenyat, no lligaria gens amb les concessions que caldria fer en els pactes, començant per fer Sánchez president, i de fet Iglesias empeny en el sentit contrari. Segon, el pacte d’esquerres és numèricament impossible si no hi ha el suport català a la investidura de Sánchez, un suport que passaria indefectiblement per prioritzar i fer imprescindible la defensa de l’autodeterminació.
D’altra banda, Sánchez ha hagut d’esgrimir en campanya una tàctica de duresa contra Rajoy molt comprensible en tant que necessitava establir-se i refermar-se com a líder i projectar una imatge solvent de cap de l’oposició, en un moment que estava estalonat de ben a prop per Podem en les enquestes. Ara mateix, però, la seva actitud de campanya d’oposició contundent fa gros el clot de Sánchez en la mesura que ha esfondrat tot pont amb el PP i seria incoherent per part del secretari socialista (recordem el comentadíssim “indecente” del cara a cara) fins i tot facilitar mitjançant l’abstenció la presidència de Rajoy. De fet, Sánchez es fa càrrec d’aquestes circumstàncies i sap, a més, que Podem seria implacable davant una eventual situació de Grosse Koalition.
La darrera possibilitat per a Sánchez seria imitar la tàctica que farà segurament passar a la història Rajoy, és a dir, adoptar una actitud impassible davant les adversitats i mantenir la posició amb estoicisme fins que la tempesta hagi apaivagat. Això voldria dir que el PSOE votaria ‘no’ a la investidura de Rajoy i no provaria cap entesa amb les esquerres, la qual cosa duria, en darrer terme, a la celebració d’eleccions anticipades a l’abril.
Ara bé, aquesta alternativa no deixa de tenir inconvenients. En primer lloc, caldria veure si la tempesta s’apaivagaria en favor de Sánchez o si, per contra, altres poders com ara els mitjans de comunicació, els països europeus o altres grups d’interès no pressionarien per forçar l’estabilitat. D’altra banda, Rajoy, que ha ostentat una posició de poder, d’alguna manera es podia permetre adoptar una actitud passiva davant els problemes potser amb l’esperança que quedessin diluïts. Ara bé, si Sánchez té cap pretensió seriosa d’assolir mai la presidència no es podrà permetre no assumir una posició de lideratge avalada amb iniciatives audaces. Com se sol dir, en política tot el que no és créixer és minvar. En els escacs el resultat del rei ofegat són les taules, però en política aquest final no sembla que sigui tan desitjable.
Quant a Podem, caldrà veure si esgrimeix la defensa del referèndum arran d’un convenciment honest i durador pel que fa al dret a l’autodeterminació o si, per contra, resulta ser una moneda de canvi que rep de la coalició catalana i resulta enormement valuosa només en les negociacions amb el PSOE i lligada al context polític actual. No oblidem com les propostes més agosarades d’Iglesias, com ara la negativa a pagar el deute europeu, es veien arraconades a la vegada que les perspectives de guanyar pes electoral creixien. A més, cal recordar que la defensa nítida del referèndum va ser una incorporació d’última hora al programa electoral motivada en bona mesura per l’aliança amb Barcelona en Comú. Sigui com sigui, hi ha dues reflexions que em semblen molt importants pel que fa a l’autodeterminació i el context polític actual, una relacionada amb Podem i l’altra, amb l’independentisme.
Podem ha aconseguit una victòria moral en guanyar a Catalunya les eleccions generals. Cal tenir en compte que el vot dels electors, com sabem, és diferent en les eleccions catalanes i en les generals i cal també tenir en compte que el debat del 27S va pivotar en un altre eix, la qual cosa condiciona el sufragi. No obstant això, la victòria de En Comú Podem va ser clara, cosa que d’entrada obliga a l’independentisme a dur a terme una reflexió i compromet Podem seriosament en la seva relació amb el referèndum.
Així doncs, ara es pot afirmar sense ombra de dubtes que ni el Congrés ni molt menys el Senat portaran a terme els tràmits parlamentaris per a la celebració del referèndum que Podem proposa, atesa la configuració parlamentària sorgida del 20 de desembre. Assumint aquest punt, més d’hora que tard Podem, i sobretot En Comú Podem, hauran de clarificar, de fet alguns novament, la seva posició en relació amb el dret a decidir. Tal com proclama Iglesias, Podem ha obtingut molt de suport a les circumscripcions de les anomenades ‘nacionalitats’, cosa que lliga la formació als principis de la plurinacionalitat i de l’autodeterminació. Ara caldrà veure fins on arriba aquest compromís.
Pel que fa a l’independentisme, la valoració voluntarista que per primera vegada hi haurà 17 diputats independentistes a Madrid pot resultar una lectura potser massa autocomplaent dels resultats del 20 de desembre. No deixa de ser lògic que després de cinc anys de procés i d’un darrer any gairebé sense sortir de campanya electoral l’independentisme acusi el cansament i faci pensar, si més no, que ha tocat sostre. Sigui com sigui, resulta clar que un 31% en unes eleccions generals és de moment un avís que podria resultar un llast letal per a Mas, per no dir que l’aspiració de la independència s’allunya si no es disposa de les majories socials necessàries, i més tenint en compte les reserves cap a l’independentisme de certs sectors socials influents.
L’independentisme, en tot cas, haurà de cercar un espai de reflexió en relació amb el seu discurs en la mesura que es troba en el perill de veure’s per primera vegada clarament derrotat en el debat i la confrontació d’arguments dels darrers cinc o sis anys. Després de l’Estatut, el sobiranisme ha cercat el pacte amb Madrid, lògicament, per negociar com es concretaria el dret a l’autodeterminació, això és, només per tal de negociar els termes d’una consulta o d’una separació amistosa.
La justificació de les eleccions anticipades del 27 de setembre com a substitució del referèndum, en la mesura que aquest no era acceptat per Madrid, fins ara era hegemònica com a mínim a Catalunya, però sembla que En Comú Podem podrien oferir una alternativa a aquest relat. Sens dubte, com ja hem dit Podem haurà de pugnar amb un Congrés i un Senat novament contraris al dret a decidir, com bé pot explicar Joan Herrera després de la seva visita l’abril del 2014 a la cambra baixa per sol·licitar, juntament amb diputats catalans de CDC i ERC, la celebració del referèndum. Malgrat tot, el fet és que l’independentisme, a causa de diversos factors (la CUP no participava a les eleccions espanyoles, les discussions per la investidura desencisen els votants, ERC i CDC han presentat candidatures per separat…), ha rebut un advertiment que el procés es pot dilatar si no es cuiden bé alguns flancs. La partida està més oberta que mai.
Imatge de portada: Joc d’escacs. Font: Morguelife.com
