Defensant tots els referèndums
per Victor Solé Ferioli (@sule25)
Fa tres anys, en David Nàcher va publicar un article a Finestra d’Oportunitat, Referèndums i conseqüències, en el que explicava amb detall com s’hauria d’articular una eina referendària. Estem en un moment de la nostra història en què el referèndum sembla ser una de les eines més rocambolesques i polèmiques per a fer política. Mark Leonard, fundador i director del think tank Consell Europeu de Relacions Exteriors (European Council for Foreign Affairs) va escriure al número 64 del Vanguardia Dossier que “la evolución hacia los referéndums es particularmente preocupante… El ECFR pone de manifiesto que hay propuestos 32 referéndums comunitarios en 18 estados miembros”. Leonard es queixa en aquest article, de visió elitista, que el projecte europeu nascut a la dècada de 1950 es veu tocat per la histèria de la decisió: tothom vol decidir en una època en què pocs decideixen… o en la que sembla que pocs decideixen.
La participació política és una de les estructures i mitjans més importants en un sistema democràtic. Participar no significa votar cada X mesos o anys per una opció política estructurada (p.e. un partit polític), sinó fer-ho de forma continuada, estable i perseverant. La participació política tampoc pot ser, alhora, monopoli d’un o diversos actors per canalitzar els propis interessos vers l’agenda pública. En aquest article em proposo defensar la necessitat de garantir tots els referèndums, sempre que es facin per assegurar la participació de la ciutadania. És cert que n’hi ha alguns que estan pensats per a que la ciutadania dilapidi part dels seus drets democràtics, i és cert també que alguns plebiscits tendeixen a convertir-se en armes de destrucció democràtica per alguns actors, algunes idees o algunes institucions. Tanmateix, què hi ha de més humà que errar? ¿No és un oxímoron negar una de les eines més rellevants de la participació política justament per salvaguardar la participació política?
Comencem aquest article fent una ullada a alguna de les teories més en boga aquests anys. El politòleg David Held fa un compendi de tots els tipus de teories polítiques a Models of Democracy (Polity Press, 2009). I una d’elles és el pluralisme. Aquesta teoria estableix que el govern també assegura la participació per a les minories, i per tant la llibertat política s’estèn a tothom, essent crucial per a que no es desenvolupin faccions massa poderoses dins d’una societat. Factors d’aquesta teoria són els drets de ciutadania, incloent-hi els drets de vot, la llibertat d’expressió i d’organització. I el sistema real que garanteix la vigència d’aquesta teoria és el de checks-and-balances entre els tres poders del Sistema (executiu, legislatiu, judicial), a més de garantir un sistema electoral competitiu.
Contràriament al pluralisme, el neopluralisme defensa que, en realitat, en un sistema democràtic hi ha múltiples grups de pressió, societat civil, i lobbies. L’estat i els seus departaments administratius creen i desenvolupen els seus propis interessos sectorials. Les normes consitucionals funcionen en un context de cultura política diversa, i la distribució desigual del poder socioeconòmic fa que no hi hagi oportunitats per a tothom i que es limitin les opcions polítiques. Això fa, alhora, que no existeixin incentius per al compromís polític de gran part de la ciutadania. Veiem per tant que el pluralisme, un tipus ideal del sistema, passa pel filtre existencialista del neo-pluralisme, com si una galleda d’aigua freda congelès aquell tipus ideal. El referèndum és, aquí, una eina més del sistema.
Finalment, la teoria de la democràcia participativa estableix que la igualtat en la llibertat i el desenvolupament personal només es poden assolir en una societat participativa, la qual propugna un cert sentit d’eficàcia política, nodreix preocupacions pels problemes col·lectius i contribueix a la formació d’una ciutadania formada i capaç d’incidir en les tasques legislatives des dels seus interessos sostenibles. És per tant necessària la interacció entre la ciutadania, i entre la ciutadania i la classe política, la qual prové d’aquesta. És necessària una estructura diferent dels partits polítics: més oberts, dedicats a la rendició de comptes tant a la seva militància com a la ciutadania.
La democràcia participativa és la base teòrica del ja famós dret a decidir, nucli de drets humans bàsics com el d’autodeterminació. Un referèndum o un plebiscit són mètodes per aplicar a la pràctica tant el neopluralisme com la democràcia participativa. En aquesta dècada de 2010, i sobretot des de 2014, hi ha hagut un increment exponencial de l’instrument referendari, sobretot a Europa. Societats tensionades i precaritzades que han navegat pels ràpids del riu de la Gran Recessió han tendit a fer sentir la seva còlera de manera reiterada sempre que les seves institucions democràtiques els hi han donat la possibilitat. Els interessos encadenats en tots els cantons de la societat han entrat en tensió moltes vegades no només durant el moment decisori del referèndum, sinó abans i després. El referèndum és, doncs, una eina que s’ajusta en el seu context. En David Nàcher recorda al seu article que “un referèndum no pot ser ni total ni absolut i ha d’articular mecanismes que, a posteriori, no originin grans perdedors i, d’alguna forma, compensar-los oferint alternatives per a la cohesió social”.
Penso que carregar contra aquesta eina és antidemocràtic. Un referèndum ha de donar constància de la voluntat popular, ha de ser una eina en què el percentatge de la participació n’és el protagonista, seguit pel resultat, pel marge del mateix, per la objectivitat dels mitjans, i pel tipus de campanya que els actors interessats han fet. Un referèndum és vinculant, principalment, depenent d’aquestes característiques. Si la participació és del 30% però una de les respostes és del 90%, podem comptar-lo com a vinculant? Si la participació és del 96% i la diferència entre una resposta i l’altra és de 2%, podem dir que el referèndum ha funcionat? Tractar aquesta eina amb angoixa, sense preparar tots els escenaris posteriors possibles a la mateixa, és carregar contra la democràcia. L’instrument referendari és un valor de tota societat democràtica, i el mer fet de desitjar-lo és una llibertat inherent a l’ésser humà, ja que aquest sempre voldrà decidir, tot sabent que pot errar en la seva decisió. En el seu article de juny de 2014, David Nàcher comenta que un ús reiterat d’aquesta eina democràtica pot causar “desànim general com a conseqüència de la participació en preguntes sobre polítiques que queden molt lluny del ciutadà, o preguntes de poca importància”, i posa Suïssa com exemple. Com he apuntat anteriorment, l’eina referendària s’ha de tractar amb molta cura: un referèndum és un projecte dins d’un projecte, i com tot projecte un referèndum necessita d’una formulació prèvia molt acurada, d’una organització que escel·leixi, i d’un moment posterior que pugui ser suficientment gestionat.
Com hem dit, en els darrers tres anys hi ha hagut un increment exponencial d’aquest instrument participatiu. Vegem-ne alguns.
En la relació anterior, hem inclòs tres referèndums que van acabar sense ésser vinculants en la seva totalitat, dos d’ells per qüestions relacionades amb la participació, i un per decisions polítiques posteriors. Estem parlant dels referèndums colombià i hungarès, amb participacions inferiors a la meitat del cens, les conseqüències dels quals no van tardar en arribar: a Colòmbia, el president Juan Manuel Santos va tirar endavant amb els acords de pau amb les FARC, incorporant demandes de la oposició; a Hungria, el govern de Viktor Orbán no va considerar vinculant el referèndum sobre la quota dels refugiats, tot i seguir amb la seva política ultraconservadora, altament xenòfoba, ja que el Govern Orbán volia que amb aquell referèndum la Unió Europea veiés el rebuig dels hongaresos al seu pla migratori. Finalment, el govern grec va desestimar tot el referèndum sobre les mesures d’austeritat, també indicant que l’eina va servir, senzillament, per fer constar el rebuig de la societat grega vers unes polítiques determinades que, finalment, s’han anat implementant.
Com hem vist, l’instrument referendari serveix molt més per a fer constar que no pas per assolir una o altra decisió. Les decisions han arribat, però en la majoria de casos amb algunes característiques diferents a les plantejades abans del referèndum. Us preguntareu per què no hem inclòs la consulta del 9N, en què el 37,02% del cens català va votar Sí-Sí en una pregunta arbre amb el 80,76% dels vots emesos. No l’hem inclòs perquè el 9N no va ser un referèndum sensu strictu: se’l va esmenar com a consulta i finalment com a procés participatiu, incloent-hi una pregunta en dues fases (quan normalment l’eina referendària està pensada per a ser molt més senzilla: pregunta binària), sense cap mena de possibilitat per a la vincularitat tot i que alguns membres del Govern de la Generalitat es van implicar en la seva consecució. El promès referèndum de diumenge 1 d’octubre de 2017 sí sembla tenir els ingredients referendaris neccessaris a priori: voluntat institucional (catalana) per a garantir-ne la organització, celebració i posterior implementació, donant-li per tant caràcter de vincularitat. El 9N va deixar constància d’un enuig determinat per part d’un gran nombre de catalans, però el aquest enuig s’ha vist també en totes les manifestacions dels 11S des de 2012 i en totes les consultes locals sobre la independència de Catalunya. El 9N va ser una manifestació més. Per altra banda, el referèndum de l’1 d’octubre, si finalment se celebra, cambiarà la fesomia de la política catalana (i de retruc, de l’espanyola). Almenys deixarà constància, de forma institucionalitzada, dels sentiments que naden dins del ja obsolet Procés.
Acabem preguntant-nos: i què vol dir, exactament, referèndum? És una paraula llatina, l’acusatiu del participi futur passiu de refĕrre, que significa literalment reportar o referir. Deixar constància, tant en el present com en el futur.
Recupera l’article Referèndums i conseqüències, de David Nàcher, de 26 de juny de 2014.
