Iglesias vs. Rivera: Round 2

per Guillem Pujol

El proppassat diumenge dia 4 de juny es va emetre, al programa Salvados de Jordi Évole, la segona volta del debat del “Bar del Tío Cuco” entre Pablo Iglesias i Albert Rivera. Qualsevol rastre de cordialitat entre ambdós líders que hagués pogut existir va ser enterrat definitivament, a milers de kilòmetres de profunditat.

Qui va guanyar el debat?

Tots dos van perdre, tots dos van guanyar, però Pablo Iglesias va guanyar més.

La sensació generalitzada és que, a diferència del primer debat amb Jordi Évole, Iglesias i Rivera han adquirit els tics d’allò vell. Retrets, interrupcions, exageracions, i, directament, mentides. Qui hagi vist ambdós debats haurà dubtat que es tracti de les mateixes persones. En aquest sentit, tots dos van perdre.

Però la nova política no va exclusivament de cuidar les formes. De fet no és ni el més important. El que s’entén implícitament per nova política, i el que és realment important, són unes consideracions associades a la democràcia en si mateixa: mes transparència, més rendiment de comptes, i processos més deliberatius. És per això que la presència en directe de Pablo Iglesias i Albert Rivera al debat representa una victòria en si mateixa.

I entrant a qui ho va fer millor: va ser Pablo Iglesias. No per molt, i segurament més per demèrit de l’altre, però això és el que afirmaven els lectors de dos diaris ideològicament antagònics com El Mundo (vegeu-ne aquí el resultat) i Eldario.es (aquí). Va ser una revenja agredolça, la de Pablo Iglesias. Havent perdut el partit d’anada (en el ja mític Bar del Tío Cuco), aquesta vegada no va deixar que Rivera l’avassallés. Venia més preparat, i més disposat a lluitar. Va guanyar sense brillar, en una batalla enfangada.

Els atacs

La majoria dels atacs de Rivera cap a Iglesias s’emmarcaven en l’estratègia Cubazuela del Norte: situar Podemos com a enemic del sistema i criticar la seva aliança amb IU. La idea de fons és la de sempre: cal contenir la formació morada en l’etiqueta de “radicals” per tallar la transversalitat que han aconseguit parcialment. Si la batalla de Podemos és aconseguir situar-se com un representant del sentit comú, la de C’s (i, en aquest sentit, també la del PSOE i el PP) és intentar que no ho aconsegueixin. Per aquest costat, però, no sembla que Rivera aconseguís fer ferida. Sí que ho va fer quan va preguntar a Iglesias per què l’alcalde de Podemos de Cadis, “Kichi”, havia donat suport a la construcció, en les drassanes de la ciutat, de cinc corbetes de guerra venudes, per més escàndol, a l’Aràbia Saudita. Iglesias va defensar la necessitat de protegir els treballadors, però no va poder amagar una contradicció flagrant.

Per altra banda, els atacs d’Iglesias a Rivera consistien en fer de C’s una força indissociable del Partit Popular. Iglesias va reiterar que el programa electoral de Ciutadans del 2013 estava copiat de la Fundació FAES, i va ressaltar la irrellevància parlamentària del partit taronja en cas que no sumin majoria absoluta amb el PP, cosa molt probable. El moment vergonyós de Rivera va venir quan Évole va mostrar un tall d’una conversa que havia mantingut amb Eduardo Inda, on afirmava que “Las dictaduras, no tienen democracia, no tienen libertad pero tienen cierta paz y orden porque todo el mundo sabe lo que hay”. Va ser vergonyós perquè va intentar sortir-se’n sense haver de disculpar-se; òbviament, no ho va aconseguir.

Els pactes

Una de les poques respostes clares que Évole va aconseguir entre tant de soroll fou en relació als pactes postelectorals. Pablo Iglesias va afirmar que els morats volen pactar amb el PSOE i negociar l’abstenció d’ERC, CDC, PNV i Bildu. Rivera, tot i ser més circumspecte, va afirmar que es plantejaria pactar amb PP i PSOE, però que de negociar amb independentistes, ni parlar-ne. Pel que fa a Podemos, Rivera va considerar que es podrien arribar acords puntuals, si bé va descartar que puguessin entrar al govern plegats.

El discurs de campanya

El més interessant que es pot extreure del debat és que vam poder veure quins seran els discursos i línies argumentals de la campanya.

Els de Podemos, temorosos que la seva aliança amb Izquierda Unida perjudiqui l’anhelada transversalitat errejoniana, focalitzaran la seva campanya en explotar l’èxit de les ciutats del canvi, especialment Barcelona i Madrid. És un argument de pes: confrontats amb la narrativa que els descriu com a importadors d’un model bolivarià, necessitaran valdre’s de l’experiència de govern, que parla per ella mateixa. Colau i Carmena governen les ciutats més importants de l’Estat, i ho fan amb els índexs de popularitat més elevats. Podemos no dirigirà cap atac al PSOE en aquesta campanya per no implosionar un acord abans d’hora, i per erigir-se com a única força real capaç de vèncer el PP, ara que les enquestes els situen en segona posició.

Ciutadans seguirà insistint que és el garant del l’estabilitat i el diàleg, tot autoreferenciant-se en la figura simbòlica d’una nova transició a través de la trinomi “protecció, moderació, modernització”. Protecció de la unitat d’Espanya (és a dir, negar qualsevol negociació sobre el referèndum a Catalunya). Moderació en les polítiques econòmiques (política econòmica de centre-dreta i acceptació de la política d’austeritat de la Troika). Modernització per diferenciar-se del PPSOE, per reformar el Senat, treure l’aforament i acabar amb la corrupció. Comença la campanya, i ho fa en un clima més hostil que no ens agradaria.

Bola extra: no em vaig posar a comptar paraules, però estic convençut que en el podi de les més repetides hi trobaríem “estabilidad”, “cambio”, y “legitimidad”.