Precampanya electoral (I):
Doncs si, com ja va sent habitual, tornem a tenir aquí unes altres eleccions. Com si d’una festivitat anual es tractés, com si fos Nadal, Sant Joan o l’11-S, tornem a tenir a la volta de la cantonada una altra comtessa electoral.
Si mirem el calendari, podrem observar com l’any passat van haver-hi dues cites electorals, fa dos anys les eleccions catalanes (que ara tornen a convocar) i les consultes d’autodeterminació, el 2009 les eleccions al parlament europeu, el 2008 els comicis a Corts espanyoles, el 2007 tocaven eleccions municipals, mentre que el 2006 la cambra catalana es renovava i teníem referèndum per un estatut posteriorment retallat, el 2005 el referèndum de la Constitució europea, mentre que, el 2004, un altre cop, vam votar el Congrés i Senat espanyols i, no només això, sinó, també, les europees, mentre que el 2003 hi va haver-hi, un altre cop, les municipals i les catalanes. Acabant de mirar el calendari, ens hauríem de remuntar al 2002 per tenir un any sense comtesses electorals. Es pot dir ràpid, però han passat 10 anys. I, vista la trajectòria de l’actual govern de l’estat espanyol, l’any que ve ens tocaran eleccions espanyoles (esperem que les últimes que ens pertoqui votar).
Des d’un punt de vista politològic, podem extreure una sobreexcitació de notícies i fets polítics que porten a consultar constantment la societat. Un cas que podríem afirmar que és bo per al sistema, ja que, aquest (la democràcia parlamentària), s’alimenta del vot de la ciutadania.
Què és més democràtic que consultar l’opinió del poble?
Però, des d’un punt de vista pràctic, ens trobem que la conseqüència d’aquesta sobreexcitació política és que els partits polítics han d’estar en campanya constantment, provocant una despesa econòmica que puja a cada elecció. Amb això, aquests partits, es poden trobar amb el dilema de com finançar les respectives campanyes electorals. Al reduir-se el temps entre enfrontaments electorals, els partits no han pogut fer prou calaix. La resposta la poden trobar en els recursos externs.
En aquest punt, és on entren els lobbys, que són qui acaben aportant el capital per finançar les campanyes dels grans partits (què són, en definitiva, les més cares ja que pretenen arribar al màxim nombre possible de persones). I, aquí, és on comença la perversió de la política.
Un cop passades les eleccions, és on aquests lobbys i empreses que han aportat diners, comencen a reclamar les contrapartides. Contrapartides en les que els partits polítics s’hi veuen obligats pels deutes contrets amb aquestes societats específiques. Tot legislant i fent pressió per afavorir els seus contribuents, i, podent deixar de banda, en una quantitat elevada de casos, les promeses electorals contretes amb els votants, sobretot si entren en contradicció amb els interessos dels qui els hi han finançat l’accés al poder polític. O és que algú deixaria de banda qui li ha donat els diners per poder subsistir?
Damià Usón, politòleg