El 2016 NO ens deixarà indiferents
per Carles Ferrés (@cferres)
El 2016 ja el tenim pràcticament en el temps afegit esperant ser història. I d’història segur que en podrà explicar amb tot el que hem hagut de veure aquest any. Si tirem pràcticament 365 dies enrere, crec que pocs podíem imaginar el que ha succeït en aquests 12 mesos. Alguns ja queden tan enllà en la memòria, que fins i tot fa dubtar si són del 2016.
Ens ha deixat molta gent, sens dubte la gran majoria desconeguda i principalment pels conflictes armats que hi ha al món. Ara sona fàcil dir-ho i després tots ho passem per alt, però en alguns casos, per no dir pràcticament tots, Occident hi tenim molt a veure. Ara bé, segurament només som capaços de recordar aquells que han deixat empremta en el món. Prince, Leonard Cohen, David Bowie, Juan Gabriel o el recent cas George Michael en el món de la música; Gene Wilder (Willy Wonka), Alan Rickman (Severus Snape) o les morts en poc més de 24 hores de Carrie Fisher (princesa Leia) i la seva mare Debbie Reynolds (Cantando bajo la lluvia) en el cinema; Muhammad Ali, Johann Cruyff o la tragèdia del Chapecoense en l’esport i en el món de la política Muriel Casals a Catalunya, Rita Barberá a l’Estat Espanyol i Fidel Castro a Cuba poden ser alguns exemples. Esperem que en poc més de 48 hores que ens queden per endavant, no haguem de sumar-ne més.
El 2016 és un any del NO. I aquest adverbi de negació anirà apareixent al llarg del text per copsar que aquest any que deixem enrere no ha estat tant positiu com ens podíem pensar en un inici.
No a Mas, “no” a Rajoy
A nivell català van començar força entretinguts amb la baralla Junts pel Sí–CUP per trobar un president. El desenllaç ja el coneixem, amb un Carles Puigdemont acceptant el càrrec un dissabte i sent investit un diumenge, a corre cuita, per evitar unes eleccions que haurien pogut fer molt mal a l’independentisme per no posar-se d’acord. Finalment, la CUP va aconseguir l’objectiu d’enviar a la paperera de la història a Artur Mas, encara que ells també van tenir rèdits perdent el seu cap de cartell, Antonio Baños, molts dels quals l’havien vist com una figura que podia prendre el relleu a David Fernández.
La realitat catalana tampoc ha canviat gaire en els darrers 12 mesos: el procés continua endavant encara que la gran majoria no sap exactament en quin punt es troba. Per sort, no ve amb Rodalies, que aquest mai falla… i amb uns Tribunals, sobretot el Constitucional, en forma i amb feina: la que li dóna el PP, el PSOE i Ciutadans amb les lleis que s’aproven i debats que es fan al Parlament de Catalunya.
A Mas també li van dir no els seus –i a la seva manera– en el Congrés Fundacional del nou partit que ha acabat amb el nom de Partit Demòcrata Europeu Català. De Messies de Catalunya a presidència honorària d’una formació política. Molts pensen que la castanya que ha rebut és justa, d’altres massa grossa i exagerada.
“No és no”. Aquesta frase passarà a la història de la política espanyola. L’any s’iniciava amb un Mariano Rajoy guanyador de les eleccions, sense majoria absoluta i obligat a pactar. Sense prou suport, no intenta la seva investidura i és Pedro Sánchez qui es llença a la piscina, amb un dit d’aigua dins d’ella. El resultat és un acord amb Ciutadans i posant al mateix sac a Podemos i el PP per no recolzar el “govern del canvi”. Noves eleccions el 26 de juny, i Rajoy gràcies a un PSOE en guerra civil interna, els errors en les enquestes amb el “sorpasso” de Podemos i l’ambigüitat de Ciutadans, el porten a aconseguir més avantatge respecte els seus competidors i garantir-se pràcticament ser l’única formació per governar.
Ciutadans s’apunta al carro donant suport –amb un pacte pràcticament idèntic al que havia firmat amb Sánchez– i el PSOE es converteix encara més en un polvorí intern. El “no és no” del juny per part dels socialistes acaba amb Pedro Sánchez deixant la Secretaria General en una reunió de l’executiva federal molt calenta –amb l’excepció d’aquelles pizzes que es devien congelar– i el sector “ranci” del PSOE pren el control per fer Rajoy president. En la sessió d’investidura, sens dubte, quedarà en la nostra retina per molt temps el paperot d’Antonio Hernando intentant explicar l’abstenció a Rajoy en la investidura i la repassada de Gabriel Rufián al socialisme espanyol.
Aquest final d’any l’hem passat també acompanyats del terme diàleg. Aquest, per uns arriba massa tard i pels altres comença amb el no per bandera. El 2017 té pinta de tornar-se interessant sense que ningú vulgui trencar amb les seves línies vermelles.
Europa es decanta pel no
A nivell europeu, l’ambient també ha estat mogut pel no. Per sort, encara en trobem algun que es salvi una mica. Si donem una volta pel vell continent, el Regne Unit, França, Alemanya, Àustria i Itàlia són alguns dels protagonistes amb les diferents cares de la moneda. Europa, immersa en una xarxa de crisis que semblen no tenir fi –financera, monetària, migratòria– se sent atrapada per fantasmes no tant passats.
Marxem en primer lloc cap a les Illes, on Europa va rebre un revés la matinada del 23 al 24 de juny amb el Brèxit. De la certa eufòria amb les enquestes per l’ajustat però triomf del no a la realitat del Sí. Anglaterra i Gal·les van apostar pel Brèxit –amb l’excepció de la cosmopolita Londres on la permanència va arrasar– i es va ajuntar amb Escòcia i Irlanda per la permanència a la Unió. El resultat ha comportat conseqüències: Cameron va saltar voluntàriament pels aires al no treure el resultat i Escòcia ja pensa en un segon referèndum per a la independència.
Travessem el Canal de la Mànega per situar-nos a la veïna França. Malauradament, els veïns de dalt s’han vist afectats pels atemptats terroristes de nou. Van començar al gener de 2015 a Charlie Hebdo, va continuar al novembre d’aquell mateix any amb la sala Bataclan i el juliol passat Niça va presenciar l’últim atac important. Tampoc han estat els únics que han patit les conseqüències del terrorisme ja que l’aeroport de Zaventem i l’estació de metro de Maelbeek a Brussel·les o també l’aeroport d’Estambul han estat atacades acabant amb la vida de civils. Però tornant a França, el terrorisme ha agreujat sens dubte un dels motors d’Europa, també tocat per les polítiques d’austeritat que François Hollande es va veure obligat a aplicar, i a tota aquesta barreja cal afegir l’auge del Front Nacional, en la lluita directa per l’Elisi al 2017. No sembla que la renúncia del president francès ni el possible relleu per part de Manuel Valls al capdavant dels de la rosa pugui evitar una lluita entre la dreta i l’extrema dreta en una segona volta. Per l’esquerra “susto o muerte”.
L’altre motor europeu, Alemanya, segueix de moment, comandada amb mà dura per Merkel, malgrat que ara pot ser el primer moment en anys que pugui veure tremolar una mica la seva cadira. La gestió dels refugiats li ha passat factura i molts s’han posat en contra de la Cancellera, però es veu improbable que ningú la pugui fer fora. Tot i això, l’aparició amb força dels populistes d’Alternativa per Alemanya en alguns länder fa recordar episodis molts negres de la història germànica. Malgrat els intents per evitar-ho, l’últim cas del terrorisme islamista va ser fa pocs dies al Mercat de Nadal de Berlín amb diverses víctimes mortals, reproduint el mateix format que a Niça.
Aquest desembre també hem vist caure a Matteo Renzi. El primer ministre italià es va voler jugar les garrofes amb un referèndum el 4D per agafar més poder al seu càrrec, tenint en compte que en cap cas havia estat escollit pels ciutadans en la seva arribada al càrrec el febrer de 2014. La jugada no li ha sortit com pretenia i ja ha fet com Cameron; sortir per la porta del darrere, malgrat té la intenció de presentar-se a les següents eleccions.
Malgrat no ser potència europea, a Àustria finalment hem vist un bri d’esperança amb el “no” al FPÖ. Els verds han aconseguit, després d’uns segons comicis i de la impugnació d’unes primeres eleccions, la victòria per davant de l’extrema dreta. El que segurament resulta més trist és que a dia d’avui, celebrem que partits que es postulen com xenòfobs, homòfobs i que pretenen coartar les llibertats dels ciutadans han perdut segones voltes quan haurien de ser l’absoluta minoria.
Les enquestes no n’encerten ni una
Ja hem comentat l’error del sorpasso amb Podemos, també el cas del Brèxit o fins i tot a Àustria s’apostava per la victòria del FPÖ en les enquestes. Però les errades en les enquestes també s’han fet evidents en altres llocs del planeta. Un fou a Estats Units, que malgrat algunes enquestes apostaven per la victòria de Trump, que tindrà protagonisme més endavant, els mitjans americans parlaven de Hillary Clinton. I l’altre cas el trobem també al continent americà. El recent guanyador Nobel de la Pau, Juan Manuel Santos, va veure com després d’aconseguir un acord amb les FARC, la majoria de la població –i principalment la part del país que no havia patit les conseqüències directes- li tombava la votació que havia de certificar la pau al país amb la guerrilla.
En entredit han quedat les enquestes, però sense cap mena de dubte seguiran sent un indicador fonamental en el processos de votació, però que haurà de tenir un ull fixat en les xarxes socials per poder tenir marcs de comparació respecte al que es diu i el que realment es pensa.
Trump, Putin, Xi i Erdogan, un nou eix del mal?
Al 2016 hi ha sens dubte 4 “genis” que han aconseguit els seus objectius. Donald Trump, Vladimir Putin, Xi Jinping i Recep Tayyip Erdogan han estat protagonistes en l’òrbita internacional. Si em permeteu, comencem pel final. Cop d’estat un divendres a la nit del mes de juliol resolt en poques hores i que li ha permès fer una purga a tots els racons de l’Estat, començant per l’exèrcit, seguint per la premsa i acabant amb professors d’escoles i instituts. Erdogan, un gran defensor de les xarxes socials, sortint per una xarxa social demanant a la gent que sortís al carrer. Conclusions sobre el cop d’Estat no n’hi ha hagut gaires, però ell ha guanyat poder i popularitat. Ni una partida d’escacs sembla tenir tanta estratègia conjunta.
Tot i l’incident de l’avió rus en territori turc emmarcat en el conflicte sirià i el bloqueig a Rússia, les relacions entre ambdós països sembla que són positives. Fins i tot, la mort fa pocs dies de l’ambaixador rus a Turquia, que per alguns podia representar un daltabaix en les negociacions entre ambdós països, ha servit per reforçar els vincles, conjuntament amb Síria. I és que segurament no hi ha millor aliat que els diners i els negocis del petroli per posar-se d’acord. I com bé es diu: l’amic d’un amic, també és un amic i aquí apareix Donald Trump.
El magnat serà nomenat en uns dies de forma oficial com a president dels Estats Units. Homòfob, racista, classista, sexista, arrogant, cregut… però el seu Great Again s’ha posat a la butxaca als votants més decisius amb el discurs de lluitar contra l’establishment americà. Ni els escàndols sexuals, ni les paraules impertinents el van aturar en la carrera republicana fins a la candidatura ni posteriorment en la carrera cap a la Casa Blanca. Si s’ha d’apostar per un personatge pintoresc en aquest 2016, ell guanya per golejada. Disposat a seguir la bona relació amb Putin, ja ha creat pànic a Europa amb els anuncis dels membres del govern i amb les propostes que duia en el programa. I si tenim en compte que ara mateix Turquia és imprescindible per a Europa per aturar els refugiats però la Unió no la vol ni en pintura a dins dels 27, i Rússia és “amic en comú”, qui sap si no pot aparèixer una aliança a tres bandes contra el continent europeu.
Per altra banda, Xi Jinping a la Xina ha remodelat la figura de la presidència de la República Popular, que ostenta des de 2012. Per primer cop des de Deng Xiaping, el president de la república xinesa posseeix poders militars extraordinaris. Ha manat empresonar els alts funcionaris del Partit Comunista Xinès acusats de corrupció, i ha manat modernitzar l’exèrcit, desfermant la por dels veïns –Vietnam, sobretot–, alguns dels quals se li han apropat per conveniència (com el nou president filipí, el xèrif Rodrigo Duterte). Xi és un altre exemple de la moda dels bully leaders de finals d’aquesta dècada. Veurem quina relació adopta la potència asiàtica respecte a la nova administració de la Casa Blanca.
El cas Dilma al Brasil, el citat referèndum per a la Pau a Colòmbia, els problemes econòmics de Veneçuela, la mort de Castro a Cuba, el cessament de la primera ministra de Corea del Sud o els maldecaps que origina Kim Jong Un al Mar de la Xina Meridional també han estat notícia en aquest 2016. Ens deixem segurament força coses per comentar ja que 365 dies donen per molt, però a nivell polític hem donat una gran volta pel món.
A cada porta, la seva clau.
Repassat el món, ara és el moment d’obrir la nostra pròpia porta. Pels de Finestra d’Oportunitat, i ja em perdonareu que faci quatre línies, crec que aquest 2016 molts dels autors i col·laboradors hem trobat la porta on posar la nostra clau. Les vides ens han canviat, ens ha fet progressar però també equivocar-nos, que per això també som humans. L’únic que volem és que 2017 pugui ser un gran any per a nosaltres. Complirem 5 anyets i segurament aquells alumnes de CCPP que van iniciar aquest projecte actualitat política no pensaven que arribaria a ser el que és en el dia d’avui. Tot té el seu cicle, i malgrat errors del passat i errors en el futur, encara creiem que tenim espai per créixer. I ho farem junts, amb tots els que passeu per aquí. Sens dubte milers de gràcies per ser-hi.
Bones festes i bona entrada al 2017!