Home Anàlisi El llarg camí de la investidura

per Frederic López (@fredelop)

Banner Frede

Espanya té govern. Ha hagut de passar la legislatura més breu de la història i tres-cents catorze dies sense executiu, l’autoimmolació del principal partit de l’oposició, en contra, es veurà, de gran part de la seva militància, i amb el vot contrari dels representants de més de tres quartes parts de les nacions històriques, ja que el 78% dels diputats escollits per Euskadi i el 77% dels diputats escollits per Catalunya van votar en contra de la investidura de Rajoy (aquests darrers, si comptéssim la CUP, que no es va presentar a les eleccions espanyoles, representarien el 73% dels representants escollits al Parlament de Catalunya).

Espanya es posa davant del mirall per primer cop després de gairebé 40 anys de la restauració de la democràcia, per veure si realment és una democràcia consolidada i, per tant, els partits polítics són capaços d’arribar a consensos, o si, per contra, no hi haurà marge per als acords i per tant es convocaran noves eleccions en menys d’un any, perquè per ara el diàleg al Congrés només s’entén per l’accepció de la cambra legislativa de tot allò que l’executiu hi envia. L’opció de les eleccions, sembla, pel to exhibit per Mariano Rajoy durant la sessió de dissabte, la que agafa força.

Han calgut dues sessions d’investidura fallides del candidat Pedro Sánchez-Castejón, i també dues sessions d’investidura fracassades del mateix candidat Mariano Rajoy el passat mes d’agost, perquè arribés, poc abans que acabés el termini legal per dissoldre de nou les Corts, a l’estil de la present legislatura catalana,  l’abstenció (fos o no per imperatiu) de part del PSOE per donar llum verda al nou govern. Com hi hem arribat?

El PSOE, com un dels grans partits històrics de l’Estat, hi ha tingut el paper clau, però l’entorn ha influenciat en la seva decisió d’una manera espectacular. Calia que, de nou, el PSOE avantposés les raons d’Estat a la legitima defensa del seu programa polític? Cal recordar que el PSOE és el partit que va modificar l’article 135 de la Constitució amb el PP “per raons d’Estat” i qui, davant la necessitat de complir amb els pactes assolits amb la resta de socis europeus, va iniciar les mesures d’austeritat també “per raons d’Estat”, amb el vot en contra del Partit Popular.

Si bé és cert que qui ha d’agafar el repte de formar govern en una democràcia parlamentària com la nostra és aquell partit que rep més suport en unes eleccions, això no va ser així després de les eleccions de desembre de 2015. Aquell cop fou el segon partit més votat, després de la renúncia a intentar-ho per part del guanyador, qui va intentar formar govern. Altre cop per “raons d’Estat”, un partit socialista dèbil intentava formar govern tot negant-se a pactar amb els partits nacionalistes, tant els bascos, com (sobretot) els independentistes catalans.

Els números no enganyen, i així va fracassar l’intent del PSOE de Pedro Sánchez d’assolir una majoria alternativa al PP. Durant aquest temps, els principals missatges de l’opinió publicada anaven dirigits a fomentar el temor per un govern molt escorat a l’esquerra, amb un hipotètic pacte PSOE- PODEMOS i partits independentistes, així com també l’angoixa per la inestabilitat d’un govern en minoria del PSOE. El partit guanyador de les eleccions, el Partit Popular, discret, va saber amagar-se a l’ombra, i esperar el seu moment, cosa facilitada per l’absència de qualsevol mena de pressió per part dels mitjans de comunicació, tant dels públics, “controlats” encara pel govern en funcions, com dels privats.

Després de les noves eleccions, l’escletxa augmentava. El Partit Popular sortia reforçat i defensava que només es presentaria a la investidura “si tenia garantits els suports”. On són ara “les raons d’Estat”? Doncs altre cop, les raons d’Estat apunten al PSOE, encara liderat per Pedro Sánchez. La necessitat d’un govern estable, d’una majoria àmplia, feia els socialistes necessaris, també per complir amb els pactes amb els socis europeus, que començaven a demanar reformes estructurals si no es volia la suspensió dels Fons de Cohesió.

Les maniobres internes del PSOE per escapar de la pressió mediàtica que el partit que no disputava la investidura tenia a sobre, van acabar amb la defenestració del líder de la formació (és curiós que dies abans, en un context de caigudes en els principals índexs borsaris europeus, l’Ibex 35 no només aguantés les caigudes, sinó que es trobés en números verds, especialment el divendres previ a la defenestració de Pedro Sánchez), la creació d’una gestora, i posteriorment, la decisió de votar en contra de la investidura de Mariano Rajoy en un primer terme, i abstenir-se en la segona votació. Altre cop, les “raons d’Estat” acabaven amb el PSOE tocat, si és que no enfonsat.

Entrant en matèria, el principal missatge del discurs d’investidura pronunciat pel candidat que dilluns 31 d’octubre jura el càrrec com a nou president del govern espanyol, va ser la voluntat d’impulsar l’economia per crear nous llocs de treball. Però quins llocs de treball? Segons les dades de l’agència tributària espanyola a mitjan mes d’octubre, hi havia més de quatre milions de treballadors que guanyaven menys de 300 euros al mes. En aquest sentit, fins i tot l’Organització Internacional del Treball ha clamat per una pujada del salari mínim “per treure de la pobresa els que ja tenen feina” i ha denunciat que la causa dels baixos salaris és la precarització del mercat laboral, i també ha assenyalat que Espanya té marge per apujar el salari mínim.

Sembla difícil que un govern que va impulsar la reforma laboral actualment vigent impulsi un canvi en aquest sentit, més encara quan el seu principal aliat i company de viatge és el partit neoliberal Ciudadanos. És aquí on el PSOE té marge per recuperar part de la credibilitat perduda després de l’abstenció: caldrà veure si és capaç de fer-ho, afrontar de nou les “raons d’Estat”, siguin l’estabilitat, la necessitat d’aprovar un pressupost (o el temor d’unes noves eleccions si no prospera) que els agafi a contrapeu, amb un reforç del Partit Popular i un virtual sorpasso de PODEMOS.

El finançament autonòmic és un altre dels camps oberts (de nou) en aquesta legislatura. El president Rajoy va afirmar que impulsaria una reforma, d’acord amb els principis de solidaritat entre els governs autonòmics, per tal d’establir un finançament més just. Caldrà veure si aquesta reforma inclourà, com volen els seus socis de legislatura, la supressió dels drets forals d’Euskadi i Navarra, cosa més que dubtosa, ja que seria necessària una reforma de la Constitució, i d’altra banda, un valor extraordinari per tirar-ho endavant.  Cal recordar, en aquest sentit, que ja en la legislatura de la seva majoria absoluta, el PP va ser incapaç de tirar la reforma del finançament endavant, malgrat que havia estat una promesa electoral integrada en el programa amb què va guanyar les eleccions de 2011.

L’altre repte que el nou govern té davant és, principalment, la relació amb Catalunya. En relació amb la reforma fiscal, va oferir un finançament “més favorable” amb Catalunya a canvi del respecte a la legalitat, o dit d’altra forma, el retorn al peix al cove a canvi de l’abandó del projecte independentista. Cal recordar que és la pròpia llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes que obliga a revisar-ne cada cinc anys els mètodes i l’aplicació, cosa que significa que des de 2014 que s’està vulnerant la llei, de forma intencionada, per part del govern espanyol. Si a això sumem que Espanya és el tercer país amb més casos oberts per infringir les normatives europees, només per darrere de Grècia i Itàlia, i el to adoptat per Rajoy en la darrera sessió del debat d’investidura, ens trobem amb un problema clar de legitimitat i de credibilitat pel que fa a les promeses de diàleg del govern espanyol.

Amb Euskadi el PP també tindrà un problema. La fixació de Ciudadanos de vulnerar la Constitució Espanyola en tot el que fa referència al seu article tercer fa que, com dèiem al principi, siguin les nacions històriques de l’Estat les que més contràries s’hagin mostrat la investidura de Mariano Rajoy. Ciudadanos ha manifestat reiteradament la seva voluntat de suprimir els furs d’Euskadi i Navarra, que considera elements que discriminen els espanyols entre si.

De la “nación de naciones”, de “Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.”, del “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.”, s’ha passat a un projecte cada vegada més uniformitzador i menys respectuós amb el patrimoni històric de les diferents nacionalitats que conformen la pluralitat de l’Estat, cosa que a un partit històric com el PNV, molt aferrat als furs, li fa molt difícil expressar cap mena de suport al nou govern del PP. Caldrà estar atents a la conformació de majories estables al Parlament de Gasteiz per entendre què passa, també, a la Carrera de San Jerónimo.

Serà interessant veure també l’evolució dels partits catalans en aquesta legislatura. El vespre de la sessió d’investidura ja hi va començar a haver “tensions” entre simpatitzants d’Esquerra Republicana i del Partit Demòcrata Europeu Català al Congrés. Per primera vegada el partit que històricament havia representat la “minoria catalana” al Congrés, durant els anys de Convergència i Unió, ha passat al grup mixt, mentre que els republicans han aconseguit un grup parlamentari propi. Caldrà estar atents a aquesta nova relació de forces al Congrés per veure les possibilitats (n’hi ha?) d’una nova llista unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i per fer seguiment de l’estabilitat del Govern de la Generalitat.

En darrer terme serà interessant veure com queda la situació del PSC dins del PSOE. Malgrat el protocol de relacions entre ambdós partits i la hipotètica revisió que en pugui sorgir arran del conflicte per l’orientació del vot en la investidura per part del PSC (van trencar la disciplina de vot del PSOE votant “no” a Rajoy), caldrà veure què passa. Seran iguals les sancions del PSC i les del PSIB? I les dels altres diputats que van desobeir la línia de vot marcada pel Comitè Federal? Això acabarà afectant al PSC a la mateixa Catalunya, amb la hipotètica formació d’una “federació catalana” del PSOE que li disputi el lloc a les eleccions?

Són moltes, doncs, les incògnites amb què comença la present legislatura. N’hi ha dues que destaquen especialment. Serà capaç de gestionar aquesta geometria variable al Congreso, el PP? Coincidiran les properes eleccions catalanes amb un avançament de les eleccions espanyoles?

Més enllaços:

Una persona un vot? Segur?, de Quim Bosch.

PSOE, el mirall trencat d’Espanya, de Guillem Pujol.

El sistema electoral español a examen. ¿Es D’Hondt la culpable del problema de proporcionalidad?, d’Ana Soriano.

Anàlisi #26J: la segona volta del #20D?, de Finestra d’Oportunitat.

Imatge de portada:

Duelo a garrotazos, de Francisco de Goya, dibuixat entre 1819 i 1821 a casa seva a Madrid, la Quinta del Sordo, i actualment al Museo del Prado. També titulat La riña. Font: Wikipedia.

PDF

AUTOR
Tarragona, 1986. Politòleg, llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona (2010), en l'itinerari de Gestió i Administració Pública, és assistent al Parlament Europeu. Ha cursat també els estudis de l'anàlisi política de la llicenciatura de Ciències Polítiques. Durant la novena i desena legislatures va treballar com a cap de l';oficina de relacions institucionals al gabinet de la vicepresidenta Joana Ortega.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies