El dia després del 21D: la nit dels peròs
per Fernando Gascón (@fergaskon) i Victor Solé (@sule25)
Ja fa uns quants anys que des de Finestra d’Oportunitat fem sèries d’articles analitzant els principals actors que competeixen per algun escó al Parlament de Catalunya. Aquest cop no ha estat diferent. El dijous 21 de desembre de 2017 Catalunya ha viscut les seves eleccions legislatives més tristes i estranyes. Potser fins i tot amargues. Tristes perquè la societat catalana està profundament dividia en dues cultures polítiques antagòniques, una que demana l’assoliment d’una plenitud nacional mitjançant la democràcia directa, i l’altra rebutjant tant aquesta plenitud com la via per arribar a la mateixa. Dues cultures polítiques maniquees que creen amargor. I estranyes perquè les conseqüències d’aquests sufragis no són clars.
Tot i que aquests resultats no reflecteixen cap majoria aclaparadora, sí que podem extreure algunes conclusions. Aquests són els resultats:
Les enquestes donaven una imatge prou diferent de la realitat. La participació a les 12h era 34.51%, quan la participació a la mateixa hora del 27S de 2015 fou del 35,51%. La participació final, però, ha estat la més alta mai registrada en unes eleccions catalanes: 82%. El rècord.
Cap dels dos blocs ha assolit una majoria aclaparadora. El bloc independentista compta amb el 47,49% dels vots, i un total de 70 escons, mentre que el bloc unionista compta 50,94% dels vots i 57 escons. Si comptem els resultats de Catalunya en Comú–Podem (7,5% i 8 escons), les majories canvien: 54,99 % i 78 escons pel bloc independentista, o 58,44% i 65 escons pel bloc unionista. Tot i que fins i tot el Financial Times o Politico.eu hagin identificat CeC–Podem com a “not aligned” (sic), seguint l’anàlisi de Luciano Napolitano per aquest portal podem comprendre que, tot i les profundes diferències ideològiques entre els comuns i els tres partits del bloc unionista (el xèrif PP, el ballarí PSC, i l’escamot taronja de C’s), hauríem d’incloure aquesta formació en aquest bloc.
El Parlament de Catalunya que surt d’aquest 21D trist i amarg és una cambra atomitzada en 7 grups i polaritzada en 2 blocs. Això no significa que no veurem canvis de posicionaments sorprenents i sobtats en un i altre bloc. El PSC encara se sent “catalanista”, i Ciutadans ha sorprès fins i tot els seus votants afirmant que és “federalista”. La CUP és l’única força que ha verbalitzat, sense fissures, que Catalunya ja és una república independent, i aconseguint alhora un transvasament de votants des de les files comunes a les cupaires.
Cada vegada queda més palès que les enquestes existeixen ja no tant per avaluar l’opinió de la societat catalana i el possible sentit del vot dels electors, sinó per a crear aquesta opinió i influir en el vot. Ja ho vam veure en les passades eleccions a les Corts Generals Espanyoles, on vam aprendre a cuinar amb els mitjans de comunicació, i on de fet les diferències amb el resultat final potser van ser més notòries. Ara, però, no hi veiem rastre de la pèrdua de la majoria absoluta del bloc independentista, ni del ressorgiment d’un PSC alliberat de qualsevol atisbament de catalanisme socialista que va tenir en un passat no tan remot. En canvi, les enquestes dels principals mitjans de comunicació sí que es van apropar més al resultat que finalment ha obtingut Ciutadans. De fet, era difícil que, si aquests mitjans ho van apostar tot per aquesta candidatura, i deixant de banda al PP pel camí com a sacrifici necessari, no captés la majoria del vot unionista i també d’aquell vot no conscienciat però que s’ha vist, si se’ns permet la observació, pel “mediastorm”.
Mesurant forces
Tot i que aquestes eleccions han estat marcades per aquesta barreja de tristor, amargor i també ràbia, sí que ens han servit com a eina politològica per a mesurar les diferents forces a data d’avui, que no es poden simplificar en una rendició de comptes com quasi sempre s’havia fet, sinó que ha sigut més complexa, principalment per dos motius:
El primer es el sotmetiment a les urnes dels partits independentistes després de la “desintegració”, amb cometes explícites, de la coalició Junts pel Sí. Tal com van defensar veus d’Esquerra Republicana, era bo que cada partit tractés captar el seu electorat per separat. I, en contra del que auguraven les enquestes, el guanyador d’aquesta petita batalla ha sigut la candidatura del PDeCat, rebatejada com a Junts per Catalunya per aquestes eleccions, però no tant per aquesta captació de l’espai electoral. Recordem que no estem davant d’unes eleccions normals. El factor del Govern Legítim i el President Puigdemont per una banda, i la no participació del carismàtic líder d’ERC Oriol Junqueras i la seva substitució per una Marta Rovira que potser no ha aconseguit estar a la mateixa alçada, han influït amb tota seguretat en aquesta petita diferència en vots i escons entre les dues formacions, en benefici de Junts per Catalunya.
L’altre aspecte a considerar és que aquestes eleccions havien de servir per ratificar la República. Una República proclamada pel Parlament, però no desplegada. I és que hi havia qui pocs dies abans de la Declaració del 27 d’octubre de 2017 es preguntava com es ratificaria aquesta culminació de l’última etapa del procés que arrancava amb el Referèndum de l’1 d’octubre. La resposta fins abans del 155 hagués sigut que aquesta preferència per la República s’hagués hagut de plasmar a les eleccions constituents prèvies a la redacció d’una constitució catalana.
La versió interpretada per l’Estat de l’article 155 ho ha accelerat tot. És el 21D la ratificació de la República? Els mitjans internacionals entenen que el bloc independentista assoleix, un cop més, la majoria absoluta en escons, tot i no haver obtingut el 50% dels vots, fet que és el seu punt feble, un punt feble que aquest bloc ja tenia després de les “primeres plebiscitàries” de 2015. I és que tot i que els partits independentistes hagin guanyat les eleccions, sembla que encara es trigarà un temps considerable en arribar a un punt de no-retorn. El 48% rocós i granític del sobiranisme català es manté des de 2010, quan la participació fou 67%, i passant pel 2012, quan la participació va arribar al 74%.
L’aposta per Ciutadans i un grup mixt peculiar
El bloc també anomenat “constitucionalista” té ara un líder destacat, Ciutadans, seguit per un PSC dèbil i un PP que, amb 3 diputats, es veu obligat a exiliar-se al grup mixt. Era un preu a pagar perquè sortís més gent a votar aquesta idea d’Espanya, però amb una imatge més renovada que la que ofereix un PP que a Catalunya es percep com a decadent i corrupte. El dubte que hi és ara i que trigarem potser una legislatura sencera en comprovar, és si el nou electorat de la formació també accepta les mesures de desmantellament institucional català com la televisió pública o la immersió lingüística a les escoles, o si han votat el partit taronja només com a vot útil. El PP no ha sigut tant contundent com Ciutadans en aquestes qüestions que fins fa poc es consideraven intocables.
Ciutadans, un partit sense massa social que pugui ésser permeable al territori més enllà de les perifèries barcelonina i tarragonina, un partit que ha necessitat convidar interventors i apoderats d’altres províncies d’Espanya, sense cap alcalde, amb una militància minsa si la comparem amb els partits clàssics catalans (la fórmula del catalanisme de centre dreta de qualsevol context, ara anomenada Junts per Catalunya; ERC; i fins i tot ERC i la fórmula de l’esquerra ecologista, ara anomenada Catalunya en Comú), un partit que no treballa el territori però sí la seva imatge mediàtica, gràcies també al fet que és omnipresent als grans mèdia espanyols, ha estat el partit més votat a Catalunya. Ciutadans ha guanyat les eleccions del 21D com a partit, en vots i escons, però no pot assolir la majoria del bloc que lidera. La crescuda del riu de la participació ha estat molt beneficiosa pel bloc unionista, el qual aconsegueix 296.760 vots més que el 27 de setembre de 2015. Aleshores, la suma de C’s, PSC i PP era de 1.592.209 vots; el 21D han aconseguit una suma de 1.888.969 vots sobre un cens de 5,8 milions de persones. En l’altra cantó, el bloc independentista, que assoleix una majoria absoluta que deixa en segon pla la victòria de C’s, queda en 2,7 milions.
El moviment de vots ha succeït dins dels blocs, principalment, tot i que no podem oblidar la necessitat de molta gent de deixar enrere el processisme, aquesta sèrie televisiva que tant rèdit electoral ha donat no només al catalanisme –avui majoritàriament sobiranista–, sinó també al PP. L’ús pervers de Catalunya, la humiliació sostinguda basada en l’”A por ellos”, el cas Sixena, la negació de la repressió de l’1 d’octubre, ha rebut un toc sever d’atenció. Si a més aquest ús pervers el comet un partit amb més de 800 persones imputades i investigades per diversos i diferents casos de corrupció, el resultat és 3 diputats i presència al grup mixt amb un partit completament a les antípodes ideològiques.
La CUP segueix essent una peça clau i necessària en la formació del Govern que sorgirà d’aquestes eleccions. Però la seva representació ha caigut fins els 4 diputats. Hi ha un cert consens a l’hora d’afirmar que durant la passada legislatura van ser, potser, els més honestos a l’apostar clarament i sense embuts per la proclamació i desplegament de la República, i també en el que respecta al seu programa social. ¿Perquè, aleshores, han perdut tants vots en aquestes eleccions? Hi han diverses possibles lectures al respecte. Alguns analistes parlen d’un vot prestat a les anteriors eleccions de 2015 i que aquest 21D de 2017 han tornat al seu lloc. En la nostre opinió, la davallada hauria sigut provocada més aviat per l’efecte enquesta: només ERC, dins de les esquerres, podria competir amb un Ciutadans que apuntaven molt fort. El votant del catalanisme d’esquerres té una gran oferta, a Catalunya, depenent del seu grau sentimental vers el nacionalisme i/o el socialisme: pot votar ERC o el món comú, o fins i tot la CUP, sense oblidar el PSC. La dreta catalana, per contra, contempla només un partit catalanista, i dos constitucionalistes / unionistes. A més, el 27 de setembre de 2015, la CUP es beneficià, també, de la desconfiança de molts votants vers la possibilitat de tenir Artur Mas de president, i de l’acceptació de David Fernández, el líder cupaire durant la legislatura 2012–15.
Catalunya, terra de peròs
Catalunya és una nació diversa, plural i complexa. Una societat amb diferents sociologies, amb tres idiomes (català, castellà, aranès), amb sentiments que es troben i es polaritzen. Una nació hispànica, ibèrica, llatina, mediterrània i europea. El que succeeix a Catalunya irradia tot el terreny polític espanyol. La derrota del PP és la nova gran preocupació del Govern Rajoy, sense oblidar el rei Felip VI de Borbó, qui va deixar de banda la seva independència institucional per alinear-se, sense embuts, amb un determinat color polític. Catalunya és terra de pactes i peròs.
Ha guanyat el bloc independentista però només en escons, no pas en vots. Ciutadans ha estat el primer partit en vots i escons, però no pot formar govern perquè el bloc que lidera no suma. El sobiranisme ha arrasat en totes les comarques, però ha perdut a les dues àrees metropolitanes (Barcelona i Tarragona). El 21D deixa oberta només una necessitat, la de sempre: negociació, diàleg, política.
Imatge de portada:
fruita. Font: Morguefile.com.