Home Catalunya JuntsXCat i l’ombra de Dorian Gray

per Frederic López (@fredelop)

 

La rosa no deixaria de ser rosa,

i faria la mateixa dolça flaire,

malgrat que tingués un altre nom.

Romeu i Julieta, Acte II escena 2a

 

He escollit aquest breu vers de l’obra de William Shakespeare com a metàfora del que passarà aquestes properes eleccions, les setenes en les que l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya ha desistit de concórrer sota les seves pròpies sigles. Convergència, Convergents, Partit Demòcrata Català, Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), ha concorregut en unes eleccions sota la marca “Democràcia i Llibertat” a Espanya,  amb companys de viatge de Demòcrates, qui concorrerà a les properes eleccions amb Esquerra Republicana de Catalunya després del seu viratge ideològic des que formaven part d’Unió Democràtica, a les darreres catalanes sota la llista única de “Junts pel Si”, i en les properes eleccions sota el nom de “Junts per Catalunya”.

Però, com escriví Shakespeare, malgrat que tingués un altre nom, la rosa no deixaria de ser rosa. I Convergència no deixa de ser Convergència, malgrat canviï de nom. La identificació del partit amb el país i les seves institucions aquest cop és més clara que mai, tant en el nom de la marca electoral, “Junts per Catalunya”, com en la pròpia campanya “El nostre president”.

Malgrat aquesta estratègia, el camí fins arribar al 21D els serà complicat, i més encara mantenir el partit unit després de les eleccions. La no-nata reedició de la llista única per les properes eleccions ha obligat al Partit Demòcrata Europeu i Català, o de fet, al president Puigdemont, a elaborar una llista en què només 9 dels 30 primers noms de la llista per Barcelona són del partit. I les veus crítiques amb que només es compta amb el partit, i el seu encara enorme poder territorial per la campanya, sense que sigui escoltada la seva veu, és a dir, només com a caixa de ressonància, comencen a ser cada vegada més fortes.

La pregunta és: d’haver anat amb una llista única, el PDECat o el president Puigdemont, ¿s’haurien vist obligats a proposar candidats que poguessin lluitar contra Esquerra Republicana per l’electorat més de centre ideològicament, però independentista? ¿O haurien mantingut el poder els mateixos quadres de partit, amb les quotes per cadascuna de les famílies que formen el Partit Demòcrata Europeu Català, d’acord amb una ràtio sobredimensionada sobre els candidats d’Esquerra?

En qualsevol cas, l’estratègia està definida en els mateixos paràmetres de sempre. La culpa és de l’altre, d’Unió en la seva època, per ser massa “conservadora” ideològicament, i de voler eixamplar la base social del dret a decidir, recordant que s’estava anant massa de pressa per anar on volíem anar, quelcom que sembla avui reconegut àmpliament. La propera “culpa” ja és d’Esquerra, que s’ha cregut amb força suficient com per fer el sorpasso a Convergència i no ha volgut anar amb una llista única, on Convergència marcava qui havia de ser el cap de llista, i el barem de quotes de partit per cadascun dels candidats. Cal recordar que serà el primer cop que Carles Puigdemont encapçalarà una llista a les eleccions al Parlament de Catalunya (havia anat de 3 per Girona el 27S, en la mateixa plaça en les de 2012, i de 6 en les de 2010), i que d’acord amb les enquestes publicades fins ara, la relació de pes entre Esquerra i Convergència ha variat força des d’aquelles eleccions de 2010, on l’aleshores Convergència i Unió va guanyar a totes les comarques de Catalunya.

I malgrat tot, ja s’han posicionat fermament en que la candidatura de Junts per Catalunya no votarà cap altre investidura que no sigui la de Carles Puigdemont. Legítim, totalment. Igual de legítim que és no voler anar conjuntament en unes llistes, siguis CUP, Esquerra, o els sectors més sobiranistes de Podem Catalunya. Però com diu Sant Lluc, en el capítol 6, versicles 41 i 42, “Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: ‘Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull’, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”.

En qualsevol cas, se li gira feina a Marta Pascal per mantenir unit el seu partit, i l’estratègia de la candidatura puigdemontiana no li ho posarà fàcil. D’una banda, els equilibris interns entre el poder territorial, el partit i la candidatura, de l’altra les declaracions més euròfobes que euroescèptiques que han de ser matisades al moment, o les desautoritzacions als acords als que s’arriben entre els partits PDECat i Esquerra Repúblicana.

Veurem la capacitat de fer-se pròpia la manifestació d’aquest dijous 7 de desembre a Brussel·les per part del President i del seu equip de campanya, i com això pot influir en l’efecte Puigdemont, que ha fet revifar les opcions del PDECat per a fer un resultat prou digne, però en qualsevol cas, si les enquestes l’encerten, que és molt suposar, un resultat pèssim per un partit que s’havia constituït en el pal de paller del catalanisme polític durant dècades.

Avui les opcions han canviat, els temps han canviat, i el #TenimPressa i l’#AraÉslHora  han passat factura al mapa polític de Catalunya, polaritzat extremament en l’eix nacional, i desdibuixant o deixant en segon terme l’eix social esquerra–dreta. Difícil doncs, amb aquestes perspectives, presentar un programa que sobre el paper ho aguanta tot, però que, com molts programes electorals, no expliquen els mitjans per aconseguir-ho.

Espiritualment, el Partit Demòcrata Europeu Català, es manté fidel a l’herència de Convergència i Unió, pel que fa al paper de l’escola concertada dins el sistema educatiu, a la projecció exterior de la Generalitat, i al suport a les empreses i a l’economia productiva, mentre incorpora nous punts, com l’economia circular (de forma molt feble), el paper del món digital en tots els seus aspectes per a fer “República”, i fins i tot el desenvolupament d’un futur exèrcit, supeditat a la creació d’un institut d’estudis estratègics que avaluï les formes com Catalunya ha de participar en la Política de Seguretat i Defensa Europea.  Punts i aspectes que s’haurien de poder debatre en una campanya electoral, si aquesta campanya fos normal. El que queda clar es que després del 21D res serà #ComSempre, perquè com el personatge de Dorian Gray, el PDECat pot acabar enfrontant-se contra ell mateix per intentar corregir molts errors del passat.

AUTOR

Tarragona, 1986. Politòleg, llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona (2010), en
l’itinerari de Gestió i Administració Pública, és assistent al Parlament
Europeu. Ha cursat també els estudis de l’anàlisi política de la llicenciatura de Ciències Polítiques. Durant la novena i desena legislatures va treballar com a cap de l’;oficina de relacions institucionals al gabinet de la vicepresidenta Joana Ortega.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies