Home Internacional Els vuit anys d’Obama: promeses, èxits i fracassos

Els vuit anys d’Obama: promeses, èxits i fracassos

■Internacional

by Marc Serra - nov. 6, 2016

0 6444

per Marc Serra (@MarcSerra21)

Resten poques hores perquè la Casa Blanca conegui qui serà el seu nou inquilí i toca fer balanç de la gestió de l’administració Obama en aquests darrers 8 anys. En les línies que segueixen miraré de posar en valor els encerts del primer president afroamericà dels EUA, però també tractaré d’exposar algunes de les seves promeses incomplertes.

En les seves dues legislatures, Barack Obama ha assolit alguns èxits pels quals serà recordat. Però, precisament perquè la particularitat del sistema americà facilita un presidencialisme fort i una concentració de poders ja no en l’executiu, sinó directament en la figura del President, no s’entén que en aquests vuit anys algunes de les seves promeses no hagin passat de les campanyes electorals. Val a dir que la particularitat dels EUA i el seu sistema de checks-and-balances (concepte politològic que fa referència a la divisió de poders que motiva l’equilibri dinàmic en l’exercici del poder) també ha influït en l’incompliment de les promeses de l’Administració Obama, ja sigui per conveniència de fer el contrari o per altres motivacions, com la raó de les circumstàncies, o qui sap què.

La situació econòmica, les promeses de retirar les tropes de l’Orient Mitjà, de tancar Guantánamo, o les reformes sanitàries i d’immigració, o la sempre rellevant política exterior, per exemple, seran algunes de les protagonistes de la meva anàlisi. En aquestes ratlles m’atreveixo a fer una mica de repàs de tot allò que ha fet o no ha fet el 44è President dels EUA, i a jutjar-ho.

Comencem, doncs, fent un cop d’ull a la situació econòmica, i també social. Quin llegat deixa, Barack Obama? És bona la situació econòmica, en l’actualitat? I a nivell social? Quina n’ha estat l’evolució sota la seva presidència? Certament és prou complicat fer una afirmació global que respongui totes aquestes qüestions, però si hi fem un cop d’ull en el pla macroeconòmic, per exemple, podem concloure que Obama ha aconseguit un cert grau d’estabilitat econòmica i de progrés de l’economia, amb un creixement del 2,6%, per exemple, enguany.

En temps difícils de crisi econòmica, l’Administració Obama ha aconseguit mantenir l’atur al voltant del 5%, xifra en què se situa també actualment, que diu molt a favor seu en termes d’estabilitat econòmica, tal com avançàvem. Però, què hi ha dels petits detalls, d’aquells que per copsar-los requereixen que anem més al fons de la qüestió, del cost de la vida, dels nivells salarials, de la precarietat laboral quant a l’augment de feines precàries i a temps parcial, de les desigualtats socials i la bretxa oberta entre els qui tenen més i les classes més modestes? Aspectes més delicats que amaguen casos particulars i complexos. I, si bé els comptes generals porten bones notícies, també és cert que Obama no ha complert la promesa, entre d’altres, de no apujar el nivell impositiu a les famílies amb ingressos de fins a 250.000 dòlars anuals. De fet, ha estat dels presidents que ha incrementat més els impostos a les classes mitjanes, que han vist perdre el seu poder adquisitiu segons dades de 2015, fet que contrasta amb la pujada del salari dels treballadors públics federals.

En qualsevol cas, cal remarcar que Obama pot presumir d’haver donat feina nova a 15 milions d’estatunidencs gràcies al programa d’estímul del mercat laboral dotat en 800 bilions de dòlars de febrer de 2009 i que ha permès sobreviure al sector automobilístic, per exemple. A nivell econòmic també, i pel que fa a d’altres temes, la promesa de reformar el sistema financer ha quedat a mitges. Obama en el seu dia, va dir que “un cop sigui president, les institucions financeres pagaran la seva part, i els contribuents dels Estats Units no tornaran a haver de posar diners de la seva butxaca per pagar per l’avarícia i la irresponsabilitat de Wall Street”. Però la intenció de controlar i regular el joc de la borsa també s’ha quedat a les campanyes electorals. De fet, en aquest mateix sentit també conclouen molts analistes, i fan referència a la Llei Dodd-Frank, que consideren que no satisfà l’objectiu d’acabar amb les malifetes dels gegants financers.

Quant a temes socials i de convivència, d’allò més destacat que s’ha portat a terme aquests últims vuit anys destaca l’aprovació del matrimoni homosexual, que contrasta amb el focus de creixent conflictivitat racial arreu del país, o, si més no, la mediatització de més d’un cas. Quaranta anys després que el President Nixon afirmés que “no vull que aquest país vagi pel camí del reconeixement de l’homosexualitat”, durant la presidència d’Obama s’ha legalitzat el matrimoni de persones del mateix sexe en tots 50 estats nord-americans. Un avenç social en matèria de reconeixement de drets civils, sense dubte, però que es contraposa a l’eclosió de casos de discriminació racial contra ciutadans negres i la mort d’alguns d’ells a mans de policies, fets que han generat protestes remarcables precisament durant la presidència del primer president afroamericà. Els casos més sonats de Baltimore o Ferguson són només alguns exemples. Diu moltes coses la dada que indica que, si bé actualment els ciutadans de pell bruna representen el 13% de la població, fins al 33% dels presos als EUA són d’aquest col·lectiu. De fet, una persona negra té tres vegades més probabilitats de morir a mans de la policia que un ciutadà blanc. I una altra dada: el 33% dels negres víctimes de violència policial anaven desarmats, quan la dada pels blancs és només el 19%. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

En relació a la política exterior, i coneixedors de la rellevància que tenen els EUA en aquesta matèria, d’encerts d’Obama en podem trobar en l’assassinat de Bin Laden i d’altres líders terroristes, l’aposta per la tecnologia amb l’ús de drons i de forces especials en la lluita contra Al-Qaida, els talibans i l’ISIS, l’acord nuclear amb l’Iran per controlar les ambicions d’enriquiment d’urani d’aquest país o l’inici del desgel i restablerta de relacions amb Cuba. Tot i aquests encerts, però, és clar que Obama no ha evitat alguns fracassos.

L’expansió de l’Estat Islàmic per l’Orient Mitjà, Europa, els mateixos Estats Units i l’Àfrica; el fracàs nord-americà a l’Afganistan, on no ha aconseguit reduir els talibans i ha comès greus errors que han costat vides humanes, com l’episodi de l’atac per error a un hospital; són alguns exemples de la mala gestió d’Obama. Només a l’Iraq, i com a conseqüència de la invasió americana en temps de Bush, situació que Obama no ha acabat de tancar malgrat la tornada de les tropes de guerra en aquell país, han mort fins a tres milions de persones, entre elles molts civils. També, la decisió no necessàriament errònia però si mal executada de la retirada de tropes ha originat un buit de poder que en part explica l’aparició de l’ISIS.

També cal valorar que Obama ha evidenciat una certa innocència o potser negligència quan ha permès que Vladimir Putin li passés la mà per la cara i s’avancés al tauler europeu amb la seva invasió d’Ucraïna el 2013 i a l’Orient Mitjà amb l’entrada a Síria abans del tardà i dubitatiu president americà. Haurà oblidat el president dels Estats Units els seus aliats tradicionals com Israel o l’Aràbia Saudita per complaure’n altres de dubtosos i no tan cordials, com l’Iran? I per què ho ha fet? En qualsevol cas, els errors, de la mateixa manera que els encerts, són evidents, i si els posem en una balança, vist com el món ha evolucionat cap a un nivell preocupant de més inseguretat, trobo que Obama ha fet més errades que encerts. És més, Obama ja va admetre, fa pocs mesos i pel que fa a l’Orient Mitjà, que entregarà al seu successor una guerra no només inacabada sinó també volàtil. Una guerra en unes terres d’on Obama, insistim, va prometre retirar les tropes però que, malgrat complir en bona mesura, hi tornà a enviar fins a 500 homes per realitzar-hi atacs el 2014, davant la insurgència d’Estat Islàmic.

Quant a les promeses de reformar el sistema sanitari i la legislació en matèria d’immigració, tornem a tenir-ne una de freda i una altra de calenta. Per una banda, és cert que Barack Obama ha impulsat una reforma parcial de la llei d’immigració, per la qual s’ha donat llicència a la reunificació familiar dels immigrants, cosa que ha impedit l’expulsió de fins a cinc milions de llatins i la separació de famílies senceres. Però també és cert que la reforma migratòria no ha quedat tancada i que s’ha deixat no només a la intempèrie del que decideixi el seu successor o successora, sinó del que pugui sentenciar la justícia, ja que l’aparell judicial també manté bloquejats aspectes de la seva tramitació. Per altra banda, la reforma sanitària, més coneguda com “Obamacare”, fou també un dels productes estrella que Obama anuncià a bombo i plateret a la primera de les seves campanyes electorals i que començà a impulsar el 2009. Malgrat la contínua oposició republicana, el Tribunal Suprem donà llum verda a la reforma el mes de juny de 2015, quan ja feia dos anys que s’aplicava, i que incorporava les ajudes estatals via subvencions per contractar assegurances mèdiques privades.

Aquesta política tan innovadora, si tenim en compte que els Estats Units són un dels països més liberals del món, si no el que més, ha aconseguit cobrir fins al 90% de nord-americans i residents no assegurats, amb la xifra de més d’11 milions d’assegurats que s’han acollit a l’Obamacare. I això ens fa pensar i concloure que Obama aquí sí que ha complert. Malgrat això, i després dels tres anys des de la seva implementació, amb prou èxit, val a dir que no s’ha lliurat d’ensurts i diversos contratemps, com la retirada d’algunes asseguradores per un càlcul economicista tradicional de cost-benefici. Això ha comportat que els ciutadans d’algunes zones del país hagin quedat amb una sola opció per accedir a aquesta modalitat de l’assegurança mèdica subvencionada, o fins i tot que no en tinguin cap ni una.

En un altre sentit de les coses i amb el final de l’estança d’Obama la Casa Blanca, la incògnita és evident: quin futur se li augura, a la reforma sanitària? Perquè després d’haver-se’n desentès algunes de les grans empreses asseguradores de salut, la patata calenta és a mans de les autoritats sanitàries, que han de decidir què es fa amb les assegurances que queden enlaire. De tota manera, algunes empreses que hi han participat, com UnitedHealthCare o Aetna ja han assegurat que si s’hi introdueixen canvis que assegurin la viabilitat de la prestació del seus serveis, estan oberts a tornar a proveir-los. La clau de l’èxit i el futur de l’Obamacare residirà en el número de persones que s’hi acullin: si creix, les preocupacions de les empreses asseguradores desapareixeran perquè l’entrada de més clients en millor estat de salut diluirà el risc. Si, pel contrari, el nombre d’assegurats s’estanca, el debat i la divisió entre demòcrates i republicans estarà servit.

Per concloure aquest balanç dels vuit anys d’Obama al capdavant de la presidència dels EUA, tres grans temes: la lluita contra el canvi climàtic, Guantánamo i el programa espacial. Tres mesures, intencions i promeses que per raons diverses han quedat, també, a l’espera d’una decisió definitiva i que no han vist la seva implementació.

En primer lloc, i pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic, Obama signà un decret presidencial que situava els Estats Units en posició capdavantera quant a les reformes en aquesta matèria. El pla preveia substituir les energies fòssils per les renovables, amb l’objectiu de reduir les emissions de carboni fins al 32% l’any 2030, si les comparem amb les de principis de segle XXI, i alhora arribar a tancar diferents centrals energètiques. Malgrat la decidida voluntat del president americà, ha tingut davant l’oposició frontal de fins a 27 estats (més de la meitat del país), que han aconseguit una victòria parcial amb el també bloqueig de la qüestió per part del Tribunal Suprem, que ha manat a Obama que aturi de manera indefinida les seves polítiques a l’espera d’una resolució final.

En segon lloc, Obama es presentava en la primera de les seves campanyes electorals amb la promesa de tancar el camp de detenció de Bahía de Guantánamo, “espai de molts dels pitjors abusos constitucionals en els darrers anys”. Malgrat que pocs dies després de guanyar les eleccions presidencials el ja dirigent nord-americà signà el document que obria la porta a complir una de les seves grans promeses, els canvis de color al Senat han facilitat que aquesta cambra hagi aprovat més d’una norma que ha sabotejat el seu propòsit. I, de fet, Obama no només tancarà la seva etapa com a president de la primera potència mundial sense haver tancat Guantánamo, sinó que la retirada del personal americà i el cessament les accions que violen els drets humans a la base ja han estat descartats com a tema a tractar per avançar en la normalització de relacions amb Cuba, tot i la reivindicació en aquest sentit del govern dels Castro.

En tercer lloc, i en relació al potent projecte d’exploració espacial i de descobriments científics que va prometre Obama el 2008, en els quals hi figurava una missió humana a la Lluna abans de 2020, també ha quedat en no-res, ja que el mateix president americà va eliminar del pressupost de 2011 els 108.000 milions de dòlars precisament destinats a l’esmentada missió.

Arribem al punt final d’aquest balanç dels vuit anys de l’Administració Obama havent fet un ampli repàs d’allò fet i no fet per qui rebé el Premi Nobel de la Pau el 2009 “pels seus esforços per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles”. Obama, que també va rebre aquest premi per la seva visió d’un món sense armes nuclears, arribava a la presidència el 2008 amb una campanya que és estudiada a les universitats d’arreu del món per la seva potent i encertada aposta per les xarxes socials i per aquell lema que tant popularitzà, “Yes we can”. Un lema que, vist en perspectiva, ha quedat força aigualit per la decepció que ha seguit la no-concreció de moltes de les seves promeses.

És sabuda la molta influència del President dels EUA, que continua essent la institució política més poderosa del món, encara molt més forta gràcies a les successives reformes constitucionals des de la primera redacció de la constitució de 1787, que donava més poder al Congrés. El poder mediàtic del President de la primera potència mundial és innegable i també és sabut que si sap fer-se amb la confiança dels lobbies, encara més. Que pugui nomenar i cessar no només càrrecs de l’Administració, sinó també d’altres com els del poder judicial, o que pugui arribar a vetar qualsevol llei que aprovi el Congrés, dóna fe del poder al seu abast. Llavors, si des de la Casa Blanca es van poder prendre decisions com usar armes de destrucció massiva, com féu Truman per liquidar la Segona Guerra Mundial amb les dues bombes atòmiques llançades al Japó, perquè eren i són d’atribució única al President, podia o no podia Obama haver tancat Guantánamo, per exemple?

Potser si s’hagués afanyat a deixar lligats temes com el mateix tancament de Guantánamo, o hagués agafat el toro per les banyes en matèria internacional, en què va prendre decisions tard i malament, ara de ben segur que parlaríem Obama molt més exitós. És cert que els Estats Units són un país diferent del que heretà ell mateix el 2008, ja que s’ha avançat cap a la cobertura universal de la salut i un més elevat grau de justícia social gràcies a l’Obamacare, els homosexuals es poden casar i el país ha iniciat un camí de diàleg i de superació de conflictes amb enemics històrics com Cuba o l’Iran, per exemple. Però també és cert que Obama no ha sabut persuadir el Congrés en temes cabdals, i tampoc no ha estat capaç de generar un clima de comunió entre republicans i demòcrates. Ans el contrari, hem assistit a la precampanya i campanya més polaritzada en dècades. Ja sigui Hillary Clinton o Donald Trump, el proper inquilí de la Casa Blanca heretarà reptes com la lluita contra l’ISIS, l’evolució i el futur de l’Obamacare, la consolidació de la recuperació econòmica, la reforma migratòria, etc.

Un President que prometia molt però que ha acabat convertint-se en quelcom prou descafeïnat vist en la distancia, i que plega obrint les portes de la Casa Blanca o bé a la primera dona de la historia després dels 43 homes que l’hauran precedit o bé a mans d’un president estrafolari i amb tics autoritaris i populistes.