Home Anàlisi 2015: una mirada d’esperança

per Marc Serra (@MarcSerra21)

Banner Marc

Aquest darrer any 2015 que vam deixar enrere ara fa tot just un mes ha estat força negatiu pel que fa a l’escena internacional, per no dir nefast. Amb l’excepció de comptades notícies que conviden a l’optimisme, hem començat el 2016 en un món més injust i insegur. El 2015 ha estat l’any de l’esclat de la crisi dels refugiats, un any en què també s’ha produït un sacseig important del terrorisme islamista a llocs tan dispersos com Tunísia, França, Nigèria o els Estats Units; en què hem viscut la crisi política i econòmica del Brasil, el parlament del qual ha iniciat els tràmits per destituir la President Rousseff; i també de les tragèdies com les de l’avió de Germanwings, les 3.700 persones mortes al mar Mediterrani fugint cap a Europa de guerres i fam, així com de l’estampida a Mina (Aràbia Saudita) que causà més de 2.200 morts i significà la pitjor catàstrofe de la història moderna de la peregrinació. Un 2015 en què Alexis Tsipras aguanta a Grècia, que aconsegueix el seu tercer rescat, així com també Erdogan a Turquia i Cameron al Regne Unit, que votarà sobre la seva permanència a la UE en els propers mesos. Un any que comencen a consagrar-se les alternatives a l’Amèrica del Sud, amb la victòria de Mauricio Macri a l’Argentina i de l’oposició a Veneçuela, que signifiquen la liquidació de 12 anys de kirschnerisme i l’inici de la fi del chavisme després de 16 anys al poder.

Un any força desolador, aquest 2015, però precisament per això ens hem proposat de repassar aquelles notícies d’esperança que sí que conviden a l’optimisme. I això ens porta a Cuba, l’Iran i Birmània. Som-hi.

La represa de les relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units

Les banderes estelades dels EUA i de Cuba van poder tornar a onejar a les ambaixades cubana i nord-americana respectives, per primer cop en mig segle, aquest 2015 que hem deixat enrere, així com també hem pogut veure la primera reunió i encaixada de mans entre el president dels EUA i el de Cuba, tots dos fets històrics que sembla que marquen un principi de desgel entre les relacions diplomàtiques entre dos països tradicionalment enfrontats. Després de 18 mesos de discretes negociacions, el 17 de desembre de 2014, Barack Obama i Raúl Castro anunciaven un acord per iniciar un procés de normalització de les relacions diplomàtiques d’ambdós països, amb una intenció ferma: abandonar les controvèrsies existents que havien portat a unes polítiques exteriors força qüestionables i, fins i tot, depèn com es mirin, fracassades. Tant Cuba com els EUA havien arribat a la conclusió que l’hora de restablir relacions havia arribat: els primers, per aixecar el bloqueig econòmic, comercial i financer, per obtenir l’alliberament dels cinc agents antiterroristes retinguts a presons estatunidenques i per aconseguir que el país centreamericà fos esborrat de la llista d’estats promotors del terrorisme que elabora anualment el Departament d’Estat. Els segons, per actualitzar unes polítiques amb un dels seus principals enemics, que consideraven frustrades.

Castro Obama

Raúl Castro i Barack Obama a Cimera de les Amèriques. Font: NBC News

A les acaballes de 2015 va fer un any de l’anunci del restabliment de relacions entre cubans i nord-americans, que donava el tret de sortida a un desgel en les relacions que avança però a què encara li resta el més important: la suspensió de l’embargament sobre l’illa centreamericana, decisió que recau en el Congrés estatunidenc, que a hores d’ara és de majoria republicana. A grans trets, en aquest darrer any 2015 hem pogut veure, com dèiem, i fins a dues vegades, l’encaixada de mans entre Obama i Raúl Castro, el primer cop l’11 d’abril a Panamà en el marc de la VII Cimera de les Amèriques. Les banderes ja onegen a les respectives ambaixades des de l’estiu, i Cuba ha deixat de ser considerat pels EUA com un promotor de terrorisme, decisió que es féu efectiva el 29 de maig. A més a més, moltes empreses nord-americanes ja s’estan posicionant a Cuba, s’ha restablert el correu postal entre tots dos estats, ja hi ha acord perquè hi hagi vols comercials directes i Barack Obama ja ha confirmat que volarà a La Habana abans no deixi de ser President dels EUA. I no cal oblidar, també, que Cuba i els EUA ja han arribat a acords, també, sobre cooperació en aspectes mediambientals, a banda d’haver iniciat converses en temes més complicats, com el de les expropiacions i els drets humans.

Malgrat que la decisió d’aixecar l’embargament a l’illa depèn del Congrés, Obama ja ha fet ús de les seves potestats executives i ha aplanat el terreny per superar el bloqueig, amb algunes mesures com ara l’intercanvi de divises, la flexibilització dels requisits en les exportacions i els viatges de passatgers nord-americans a l’illa. Per altra banda, un fenomen que s’ha produït arran de l’anunci de l’inici del desgel és el migratori, de persones que marxen de Cuba cap als EUA, que ha crescut en el darrer any 2015 un 80%, per causa de la por de molts ciutadans cubans, joves en bona part, que se’ls esgotin els avantatges migratoris tan bon punt posin els peus a territori estatunidenc.

Els avenços en aquest 2015 en relació al restabliment de les relacions entre Cuba i els EUA, com hem vist, són significatius malgrat que en bona part simbòlics. La mare dels ous, com hem pogut comprovar, és l’aixecament de l’embargament econòmic de l’illa, que, si fem cas a James Williams (president d’Engage Cuba, entitat que mira de convèncer l’administració Obama de reprendre les relacions amb la nació cubana) és qüestió de temps, ja que ara el què s’està debatent és la celeritat amb què s’aixecarà el bloqueig econòmic, un cop sembla ferma la decisió de procedir a fer-ho efectiu.

L’Acord nuclear a l’Iran

El mes de juliol del darrer any també fou històric per la bona notícia que s’anunciava en relació a l’acord a què havien arribat l’Iran i sis potències mundials més, els EUA, Anglaterra, França, la Xina i Rússia (els cinc països que tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l’ONU) més Alemanya. En l’acord Teheran es comprometia a suspendre l’enriquiment d’urani per sobre del 5% i, a canvi, les potències mundials signants reduïen les sancions contra la república islàmica durant els següents mesos. La cap de la diplomàcia europea i alta representant de la UE d’Afers Exteriors i Política de Seguretat, Federica Mogherini, i el ministre d’Afers Exteriors de l’Iran ho anunciaven de manera conjunta en una roda de premsa històrica.

Iran Deal

Acord nuclear amb l’Iran. Font: BBC Mundo

L’acord es basava en la frenada en l’enriquiment atòmic per part de l’Iran a canvi de l’aixecament de les sancions sobre la república islàmica per part de Nacions Unides, amb el compromís del país musulmà de fer un ús exclusivament pacífic de l’energia nuclear i de no adquirir ni desenvolupar armes de tipus nuclear. Després d’unes negociacions llargues i esgotadores, d’uns vint mesos concretament, es va poder signar un acord històric que es resistia per les diferències dels diferents actors internacionals participants en relació a la duració que havia de tenir l’acord, el ritme d’aixecament de les sancions i l’accés als enclavaments militars iranians, així com també l’aixecament de les restriccions sobre les armes. Gairebé dos anys de converses que finalment donen un bri d’esperança a la república islàmica, perquè veurà aixecades les sancions que ofegaven la seva economia (podrà accedir als mercats internacionals i augmentarà la seva producció i venda petrolífera que el durà a créixer vora el 4-5% del PIB), i que també signifiquen un bon auguri per a la pau i seguretat internacionals (entre d’altres coses, pot començar a assegurar-se que el programa nuclear iranià serà de caire pacífic).

El full de ruta que marca l’acord de Viena inclou la investigació sobre el programa nuclear de Teheran en el passat i la supervisió en el present que l’Iran compleix allò acordat i posa fi al seu programa nuclear. Més concretament, l’Iran es comprometia a limitar l’enriquiment d’urani els propers quinze anys i a desfer-se del 98% del material nuclear i de dues terceres parts de les centrifugadores que té instal·lades. A canvi, l’ONU aixecarà les sancions si l’Iran compleix prèviament amb els passos bàsics de l’acord, malgrat que es mantindran en el cas de les armes durant els propers cincs anys, i pel que fa als míssils balístics durant els propers vuit anys.

La comunitat internacional està d’enhorabona perquè l’acord de juliol obre un nou capítol en les relacions internacionals entre l’Iran i els principals actors internacionals. Això pot reconfigurar la geopolítica mundial, en ésser l’Iran una potència hegemònica a la seva regió i de majoria xiïta, cosa que hauria de ser de molta ajuda per atènyer la resolució dels conflictes latents a l’Orient Mitjà. Parlem sobretot de Síria i l’Iraq, per l’avenç, en aquests països, de l’Estat Islàmic, una perillosa organització terrorista de la branca oposada de la religió musulmana, la sunnita. Pot l’Estat Islàmic facilitar aquesta entesa i superació dels enfrontaments entre l’Iran i la comunitat internacional? Pot significar un punt d’inflexió en la cooperació per combatre el terrorisme? En els propers mesos podrem tenir-ne algunes pistes.

El que sí que podem donar per fet és que han acabat, per ara, i amb alguns entrebancs no poc importants, 35 anys d’enfrontament entre l’Iran i els EUA. Si bé no sabem del cert si el nou escenari serà fràgil, el final de l’enfrontament dóna també esperances de cara al nou any que acabem d’encetar. De les paraules del President Obama, en què deixava clar que l’acord no depenia de la confiança sinó de la verificació, entenem que la primera dependrà de la segona. Els EUA es van fixar com a objectiu irrenunciable fiscalitzar de ben a prop l’Iran perquè l’acord es compleixi ja que, si no fos així, les sancions tornarien. I val a dir que malauradament han tornat, i l’endemà mateix de l’entrada en vigor de l’acord el passat 17 de gener. La raó: les proves amb míssils balístics que portà a terme l’Iran el passat mes d’octubre. Aquestes proves han obert una ferida en l’entesa entre els EUA i l’Iran que pot amenaçar l’acord de juliol, ja que la república islàmica no sembla disposada a aturar les proves d’aquests coets que poden portar caps nuclears capaços de desplaçar bombes atòmiques a quilòmetre de distància. És important recordar també que el Congrés dels EUA ha de ratificar encara l’acord i, malgrat que la majoria dels candidats republicans a la Casa Blanca són partidaris de rebutjar-lo, és cert que un dels millors col·locats per ser-ne el vencedor ha anunciat que no desfarà l’acord però sí que el fiscalitzarà via control i sancions. És el cas de Donald Trump.

Veurem com evoluciona tot plegat aquest 2016, sense oblidar que l’Iran celebrarà eleccions també enguany. També paga la pena tenir en compte el rebuig frontal de l’Aràbia Saudita, així com el d’Israel: Benjamin Netanyahu, primer ministre israelià, titllà de seguida l’acord d’“error de proporcions històriques” i Tzipi Hotovely, viceprimer ministre d’Extereriors de l’estat jueu el qualificà de “rendició històrica per part d’Occident a l’eix del mal capitanejat per l’Iran”.

L’avenç cap a la democràcia de la República de Birmània

Aquest 2015 també ha estat clau per a la República de Birmània o “Myanmar”, com es coneix oficialment aquest país del sud-est asiàtic, per la victòria a les urnes en les eleccions legislatives de la Lliga Nacional per a la Democràcia el darrer mes de novembre, partit de la popular líder Aung San Suu Kyi, que sembla que podria obrir un punt de partida per a la democratització real del país.

Birmania

Suu Kyi en un míting a Birmània. Font: BBC.com.

Aquesta república asiàtica, una dictadura militar des de fa més de cinc dècades  (1962), sembla haver decidit per primera vegada acatar els resultats de les urnes per obrir un procés d’obertura democràtica, malgrat que paga la pena que siguem força prudents, atès el complex sistema polític birmà. Un sistema que ha permès que l’exèrcit hagi tingut i pugui en certa manera seguir mantenint bona part del poder, per les atribucions que li atorga la constitució, i que fins fa tan sols quatre anys havia projectat al món els seus màxims dirigents polítics amb uniformes militars, en concordança amb la naturalesa política d’una dictadura militar.

Birmània, però, ha votat aquest 2015 pel canvi i per començar a enderrocar la dictadura, i ho ha fet propulsant la filla d’Aung San, pare de la independència de Birmània. La seva filla, Aung San Suu Kyi, vencedora amb la LND de les eleccions de 1990 per majoria absoluta no va poder executar el mandat democràtic perquè el poder militar anul·là els resultats per tal de no perdre cap privilegi. Ara, el seu reforçat lideratge després de la victòria el passat mes de novembre és a punt d’engegar una incipient transició cap a una quasidemocràcia. Suu Kyi, filla de l’heroi nacional i Premi Nobel de la Pau per la seva lluita incasable i no-violenta en defensa de la democràcia i els drets humans, representa el rebuig a una règim militar que ha saquejat a la població durant mig segle i que viu una evident etapa d’hores baixes.

Suu Kyi no només té el repte d’encapçalar una transformació democràtica del país que podria veure els primers indicis aquest 2016, sinó que té al davant l’objectiu d’encaminar Birmània cap a un procés de pau que segelli un acord entre les faccions armades que actuen en un país on segueixen actuant un grapat de guerrilles ètniques que expliquen també la complexitat de la societat birmana.

El proper pas de l’esperançadora nova etapa d’aquesta república del sud-est asiàtica serà, en primer lloc, la constitució del nou parlament durant les properes setmanes (febrer-març). Quan això sigui un fet, la cambra haurà d’escollir un nou President de la República, que amb absoluta seguretat no serà Suu Kyi, ja que entre d’altres coses la Constitució barra el pas a les candidatures d’aquells qui tenen fills estrangers (Suu Kyi en té dos de britànics). A més a més, la carta magna ofereix uns mecanismes de reforma força rígids, ja que exigeix el vistiplau del 75% del parlament, la qual cosa permet a l’exèrcit disposar del dret a vet, en comptar sempre amb un 25% de representats que no són pas electes. La nova etapa que s’obre a Birmània oferirà una escletxa democratitzadora on el DNL tindrà marge de maniobra en termes com l’educació, la sanitat o la diplomàcia, tot i que s’haurà d’entendre amb el poder militar que controlarà encara Defensa, considerada la cartera amb més poder en l’executiu birmà. Serà capaç la Premi Nobel de la Pau i filla de l’heroi nacional de reflotar el seu país, treure de la marginació política milions de birmans i ajudar a néixer una nova democràcia al món? Ho veurem.

PDF

AUTOR
Granollers, 1989. Politòleg vallesà per la Universitat de Barcelona amb màster en Participació i Polítiques Locals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Molt lligat a l’associacionisme, especialment al polític, ha treballat en sectors com la participació ciutadana i ha viscut una temporada a San Luis Potosí (Mèxic) també per motius laborals. Actualment continua formant-se en l’àmbit del Social Media i el Màrqueting Digital. És el Community Manager de Finestra d’Oportunitat, càrrec que combina amb el de secretari de l’entitat, a banda de fer-hi d’articulista periòdicament. A més, és col·laborador mensual, també, del diari Nació Granollers, del grup Nació Digital, a banda d’haver escrit en d’altres mitjans. Inquiet i curiós, participa de la política local i segueix de ben a prop l’actualitat de la nacional i internacional. El podeu seguir a Twitter a @MarcSerra21.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies