Home Internacional Establishment i insurgència a les eleccions presidencials americanes. Últim assalt

per Miquel Gil (@miquelgilcat)

Miquel

En una sèrie d’articles a Finestra d’Oportunitat el febrer passat, a l’inici de les primàries presidencials als Estats Units, articles convertits en un dossier online per Bruno Mayol, explicàvem que aquest cicle electoral s’ha caracteritzat per un eix emergent arreu del món occidental: la lluita entre un establishment afeblit i els seus variats contrincants, que vaig anomenar insurgents. Després de les primàries, la batalla americana es resoldrà, per ara, a les eleccions que disputaran el 8 de novembre la més tradicional Hillary Rodham Clinton pels demòcrates i el populista autoritari Donald J. Trump pels republicans. Donald Trump, un empresari de llengua solta i idees simples però atractives per a determinades capes de la població americana, s’ha mantingut fidel al que ha venut sempre: força, contundència, autoritat i mà dura amb els enemics (reals o percebuts) interiors i exteriors. Per la seva banda, Clinton, si bé s’ha mantingut també generalment fidel al seu missatge més tradicional, ha adoptat part del discurs del seu contrincant a les primàries demòcrates, el socialista antioligàrquic Bernie Sanders.

En aquest article ens proposem de repassar les postures de tots dos candidats i com els estan anant les darreres setmanes d’una campanya crucial per al futur dels Estats Units i dels seus partits, grans coalicions de grups i d’ideologies en un equilibri difícil. Al final, oferirem una reflexió sobre quines conseqüències poden tenir les insurgències que avui veiem contra l’establishment a mitjà termini. 

El discurs de Clinton. Un establishment matisat per Sanders

L’ex-secretària d’estat Hillary Clinton es presenta a aquestes eleccions presidencials intentant mantenir un difícil equilibri entre la continuïtat amb una administració Obama de què no vol abjurar i una virada a l’esquerra propiciada per l’acceptació entre grans capes de l’electorat del discurs desacomplexadament progressista i intervencionista de la gran sorpresa de les primàries demòcrates, el senador per Vermont Bernie Sanders. Així, Clinton ha intentat matisar el seu discurs inicial de continuïtat, que volia aprofitar la popularitat d’Obama entre les minories que els demòcrates necessiten per conquerir la Casa Blanca, amb algunes aportacions de l’autodenominat socialista democràtic, amb gran seguiment entre la generació més jove de votants, els coneguts “millennials” (especialment entre els blancs universitaris).

Clinton és en essència una candidata demòcrata tradicional, una personificació d’aquest establishment tan vilipendiat en aquest cicle electoral. Entre les seves temàtiques estrella destaquen les desigualtats econòmiques, racials i de gènere.  Així, promet un augment del salari mínim nacional, defensa fermament la igualtat de gènere en la retribució laboral i les baixes per maternitat i paternitat pagades, així com també una major igualtat en el tractament de negres i blancs per part de la policia i el sistema judicial, institucions particularment dures amb els homes joves negres. En aquest sentit, es mostra molt crítica amb pràctiques policials impulsades pels republicans com l’stop and frisk (“parar i palpar”), que sovint tenen les minories racials com a principals objectius, i també ha apostat per una major cooperació entre comunitats i policia i per un major control polític de les forces de seguretat.

1-foto-clinton

Hillary Clinton en un acte de campanya. Font: CNN 

També, com tots els polítics mainstream d’ambdós partits, Clinton defensa una relació estreta amb els aliats de l’OTAN i una estratègia conjunta i solidària amb els països amics, a l’est d’Àsia, a l’Orient Mitjà i a Europa. A més, la candidata demòcrata també s’ha caracteritzat per una postura molt contundent en el debat sobre les armes, s’ha manifestat clarament a favor de majors controls preventius en l’adquisició d’armament tradicional i també ha assegurat que cal aturar la venda d’armes d’assalt, coses ambdues que li han reportat una gran animositat per part de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), els lobbies armamentistes en general i els defensors més ardents de la Segona Esmena. Finalment, Clinton ha emfatitzat la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic i el seu pla energètic preveu una transició completa cap a les fonts d’energia netes. En aquest sentit, la candidata dels demòcrates afirma que es pot combinar el respecte del medi ambient amb el creixement econòmic i aposta per convertir els Estats Units en la gran potència de l’energia neta del segle XXI.

Com dèiem, però, aquest discurs genuïnament demòcrata s’ha vist matisat i complementat per les aportacions del sanderisme. Després de guanyar les primàries al seu rival socialista, Clinton es mostra ara molt més dura amb els rics, Wall Street i els tractats internacionals de lliure comerç. Hillary remarca ara que cal crear una economia per a tothom, i no només per als privilegiats, que caldria que el Tribunal Suprem derogués Citizens United (una sentència que permet el finançament gairebé il·limitat de les campanyes electorals per part d’interessos privats), que cal apujar els impostos als rics i tancar les escletxes per les quals els  evadeixen, i que és necessari finançar públicament un sistema de matrícules universitàries gratuïtes, per envigorir les classes mitjanes i redistribuir la riquesa a llarg termini. També, com Sanders, prioritza la inversió en unes infraestructures que veu molt desgastades i denuncia els resultats d’alguns tractats internacionals que haurien perjudicat la classe mitjana americana, ja que serien la causa d’una gran deslocalització d’empreses i llocs de treball. 

El discurs de Trump. L’assalt final del populisme autoritari

Donald Trump, l’empresari multimilionari que en aquestes eleccions ha aconseguit convertir-se en el paladí de la classe treballadora blanca més empobrida i angoixada per la globalització i els canvis demogràfics i econòmics experimentats durant les últimes dècades, s’ha presentat a la recta final de la campanya amb el mateix discurs amb què va començar les primàries: el país és un desastre, una mena de selva on campen el caos, la pobresa, el desànim i la corrupció, a part d’immigrants il·legals que es dediquen a matar, violar i robar i de terroristes islàmics que planten bombes a cada cantonada. Només ell, un gran guanyador que ha creat un imperi econòmic del no-res, pot salvar-lo. La classe política, un establishment decadent, corrupte, feble, venut a interessos privats i lobbies de tota mena i mantingut per una premsa manipulada i igualment corrupta, és la principal responsable de la funesta situació. L’estupidesa i corrupció d’aquesta classe política han permès que règims de tota mena, però en especial la Xina i Mèxic, s’aprofitessin dels recursos del país i el condemnessin a l’estat de decaïment present. Amb Trump, però, Amèrica tornarà a ser gran.

Aquest discurs personalista, cesarista i messiànic –que va caure com una bomba sobre les primàries del partit republicà i que va deixar tot el seu discurs sobre el federalisme i els drets dels estats, el govern petit, l’autonomia personal i comunitària, la moral tradicional i l’ortodòxia constitucional (tan treballat durant tant de temps) sota les runes–, així com la seva personalitat inflada i bombada, ha portat Trump a prometre polítiques tan heterodoxes com la prohibició de la immigració musulmana (després matisada per una prohibició més genèrica d’immigració “de països amb risc terrorista”) o la recuperació de la tortura amb aigua que es practicava a Guantánamo, i de formes d’interrogació “a hell of a lot worse”. Trump també ha promès la construcció d’un mur amb Mèxic que pagaria el país veí i la deportació dels 11 milions d’immigrants irregulars que hi ha actualment als Estats Units.

Trump, que en moltes coses representa una tradició aïllacionista americana que semblava perduda per al mainstream després de la Segona Guerra Mundial, també s’ha particularitzat per la seva crítica implacable contra els tractats comercials internacionals. Així, el NAFTA (un tractat de lliure comerç amb Mèxic i el Canadà) seria “el pitjor acord mai signat per ningú” i el TPP (una proposta de tractat transpacífic) seria una catàstrofe de dimensions semblants. Aquests tractats, que haurien abocat milions d’americans a la pobresa i la desocupació, serien reemplaçats per aranzels i “acords molt millors” que Trump, un negociador consumat, regalaria al país. Tota aquesta situació seria culpa, òbviament, dels detestats polítics, dominats per les donacions dels lobbistes de grans empreses que volen abaratir costos de producció deslocalitzant-se a llocs com la Xina o Mèxic. Només Trump pot doblegar els enemics exteriors i interiors i fer que Amèrica torni a ser gran, idea que ha convertit en el seu eslògan de campanya (“make America great again”).

2-foto-trump

Trump fent campanya, amb el seu eslògan al fons. Font: Insidegov.com

En la seva postura heterodoxa dins del Grand Old Party (GOP), Trump també ha destacat per assegurar que la guerra de l’Iraq va ser un fiasco i que s’hi havia oposat sempre (afirmació que ha repetit molt tot i que és verificablement falsa) però que la retirada va ser encara pitjor perquè va crear un buit que va donar naixement a l’Estat Islàmic. D’això, que en serien culpables Obama i Clinton (tot i que l’acord de retirada va ser signat per George W. Bush), hauria nascut tot el conflicte de Síria i l’Iraq. En una línia semblant, Obama i Clinton també serien culpables d’un acord nefast (un altre) amb l’Iran, pel qual s’hauria regalat milions de dòlars al país islàmic amb l’esperança que renunciés a l’armament atòmic. Per Trump, aquest regal inaudit hauria fet que l’Iran passés d’estar a punt de la desfeta (segons ell el règim estava a punt d’implosionar per les sancions internacionals) a ser una potència mundial amb moltes més opcions de tenir la bomba a curt termini. També en clar contrast amb la retòrica tradicional del GOP, i fins i tot del seu company de tiquet (el candidat a vicepresident pels republicans Mike Pence), s’ha mostrat molt contemporitzador amb Rússia i el seu líder Vladimir Putin, i ha assegurat que les dues potències haurien de cooperar per destruir l’ISIS, fins i tot si això comporta fer concessions a l’estratègia geopolítica russa en matèries com l’annexió de Crimea o la permanència del règim de Baixar Al-Assad.

Cal dir, però, que tot i aquestes postures, en aquesta recta final Trump també ha intentat integrar alguns elements més en línia amb els postulats clàssics dels republicans. En l’àmbit econòmic el magnat ha assegurat que cal abaixar els impostos, especialment als més rics, perquè això crearà dinamisme econòmic, farà créixer les empreses, atraurà capital, frenarà la deslocalització (juntament amb els nous aranzels) i crearà ocupació entre les classes mitjanes. En aquest pla, s’ha presentat diverses vegades com un hereu de Ronald Reagan i ha acusat els elevats impostos i l’excessiva regulació dels demòcrates d’haver destruït l’economia. Trump també ha promès llei i ordre contra el crim organitzat i la violència racial, que assegura que perjudica especialment els negres. El republicà ha promès més protecció i suport per a la policia, ha lloat les pràctiques com l’stop and frisk criticades per la seva contrincant i s’ha declarat el millor amic de la Segona Esmena i de l’Associació Nacional del Rifle. Finalment, en matèria d’avortament també s’ha presentat com un Pro-life convençut (tot i el passat Pro-choice que a les primàries li va retreure Ted Cruz) i ha caracteritzat Clinton com una assassina de nens que els arrancaria de la panxa de la mare dies abans del naixement. Cal insistir, però, que tot i aquest acostament a postulats clàssicament conservadors, Trump s’ha limitat a afegir-los com pegats al seu discurs més genuí, al que d’altra banda ja s’adeqüen prou bé. L’intent d’articulació d’un discurs més clàssic pel que fa al rol de la federació i del govern en general ha estat molt escàs. De fet, la retòrica de Trump és molt més propera a la d’un president-dictador a la sud-americana que no pas al que en teoria esperen els conservadors americans d’un president. 

Els debats i el soroll. La cirurgiana Clinton, Miss Porqueta i Donald Casanova

Per bé aquesta campanya és excepcional en el contingut i que pot fins i tot propiciar un nou alineament del sistema de partits americà, també ha estat molt destacable per la quantitat de soroll, bilis i mala maror que ha generat, tant a les cada cop més influents xarxes socials (eina de comunicació de primera magnitud per a Trump), com als mítings i al carrer. Tota campanya, a part del discurs polític pròpiament dit, conté un element de soroll, de retrets personals i de baralles de més o menys magnitud. Tanmateix, la d’enguany ha estat totalment excepcional, per dues raons. La primera i més important és el caràcter de Donald Trump, amb trets narcisistes evidents i molt baixa capacitat d’autocontrol, cosa que l’ha portat a generar una sèrie de polèmiques que han perjudicat greument la seva campanya entre grups de població clau, entre els indecisos i fins i tot dins del seu propi partit. La segona raó té relació amb el bagatge de Clinton, que durant els més de 20 anys que ha estat a primera línia política nacional ha generat munició de sobres perquè els seus rivals la caracteritzessin com una política cínica, hipòcrita i corrupta. Aquestes dues fonts de soroll, el caràcter de Trump i el dubte sobre l’honestedat de Clinton, han estat molt presents en els quatre debats electorals que s’han fet, els tres dels presidenciables Clinton i Trump i el dels vicepresidenciables Tim Kaine i Mike Pence.

Fins al primer debat la campanya de Trump havia aconseguit anar recuperant-se d’una gran distància en les enquestes amb la seva rival, fins arribar a un empat tècnic just abans de l’acte. En principi, tothom esperava que els debats encara afavoririen més el candidat republicà, un hàbil comunicador i showman amb habilitat per crear frases-clixé i per ridiculitzar els seus contrincants, en contrast amb una Clinton grisa, enllaunada i poc espontània dalt de l’escenari. Les coses, però, no han anat com s’esperava. Ha transcendit que Clinton va preparar-se els debats a consciència i que fins i tot va comptar amb la col·laboració d’un equip de psicòlegs i psiquiatres, que van ajudar-la a dissenyar una estratègia per aprofitar els punts febles del caràcter de Trump, que no cal ser massa perspicaç per categoritzar de narcisista. Els narcisistes, i Trump n’és de manual (gairebé sembla una caricatura), necessiten magnificar la pròpia importància, s’alimenten de l’admiració dels altres i s’irriten profundament davant de qualsevol crítica, que sempre responen amb fúria. Al primer debat Clinton es va dedicar a punxar el narcisisme de Trump amb una precisió gairebé clínica, cosa que va portar-lo, previsiblement, a dedicar llargues estones a  justificar-se i a refer l’ego (estones desaprofitades per atacar Clinton), i en molts moments, per la impetuositat de les seves respostes, va cometre errors que li passarien factura.

Enmig de moltes altres mofes i atacs a l’ego del republicà –que és un privilegiat que va rebre una enorme herència del seu pare i no pas el mag de les finances que afirma que és, que la seva retallada d’impostos als més rics només ajudarà la seva pròpia butxaca i la de gent com ell, que Trump viu en una realitat alternativa, que manté que el canvi climàtic és una enganyifa creada pels xinesos, etc.–, en el primer debat Clinton va deixar anar una bomba: Trump ha de tenir alguna cosa a amagar, ja que no ha fet públics els seus impostos, tradició que tots els candidats fins a ell havien honorat. En el més pur estil del seu rival, la demòcrata es va esplaiar proposant possibles raons per les quals el magnat podria no haver fet el pas: potser no és tan ric com afirma, potser no és tan caritatiu, potser deu molts diners a Wall Street i a bancs estrangers que el tenen agafat per allà on no sona, o potser és que Trump s’ha passat 20 anys sense pagar impostos federals. Pam! L’última de les hipòtesis, que curiosament (o no) seria confirmada per unes filtracions dels impostos de Trump per part del New York Times la setmana següent, va portar Trump a cometre una de les pitjors equivocacions que es poden fer en una campanya electoral i impetuosament va afirmar: “això [evadir impostos] em fa llest”. Si el fet que un multimilionari no pagui impostos el fa llest, en què converteix la resta de la població? Trump, que com a bon narcisista no s’ha desdit de les seves paraules, sinó que ha intentat culpar Clinton que milionaris com ell puguin “utilitzar el sistema legal per evadir impostos” (“per què no vas canviar la llei, Hillary?”), es va enfonsar en totes les enquestes científiques després del primer debat. La freda, robòtica i enllaunada cirurgiana Clinton havia obert la bèstia en canal, allò que els matxets de les primàries republicanes no havien aconseguit.

3-grafic

Una predicció de les possibilitats de guanyar i de la intenció de vot general dels candidats americans de la pàgina web d’anàlisi política FiveThirthyEight.com

Durant els dies següents, les possibilitats de Trump no van deixar d’empitjorar. Als minuts finals del debat Clinton va llençar un altre esquer que Trump no va poder evitar picar i que el va tenir ocupat en una baralla de Twitter amb una ex-Miss Univers durant una setmana. Bàsicament, Clinton va deixar anar que la senyora en qüestió, Alicia Machado, colombiana ara nacionalitzada americana i per tant electora, havia estat atacada cruelment per Trump pel fet d’haver-se engreixat, amb epítets com “Miss Porqueta”, “màquina de menjar” o, pel fet de ser llatina, “Miss Senyora De Fer Feines”. Trump, com a bon narcisista, en comptes de deixar morir un tema que el perjudicava, es va passar la setmana següent barallant-se amb Machado a la xarxa. La popularitat de Trump, especialment entre les dones, no havia acabat, però, de ressentir-se. Dos dies abans del segon debat, el Washington Post va publicar un vídeo en què es sentia com Trump gallejava que a les dones els podia fer de tot pel fet de ser una estrella, que les besava sense esperar-ne el consentiment, que les podia “agafar pel cony” quan volia i que fins i tot havia intentat anar-se’n al llit amb una periodista casada. Aquests comentaris sexistes i grollers van generar una torrentada mediàtica i una hecatombe dins del propi GOP, un partit amb grans capes conservadores, religioses i profamília. Molts candidats republicans al Congrés (les eleccions són el mateix dia que les presidencials) van córrer a retirar l’endorsement que havien donat a Trump, entre ells l’excandidat a la presidència i senador per Arizona John McCain (que per cert havia estat ridiculitzat anteriorment per Trump per haver estat capturat i torturat durant la guerra del Vietnam) i es van sumar a les files dels never-Trumpers, encapçalats per pesos pesats del partit com la família Bush, l’excandidat a president Mitt Romney i el senador per Carolina del Sud Lindsey Graham. Paul Ryan, l’Speaker de la Cambra de Representants, va cancel·lar la primera compareixença conjunta que havia de fer amb el candidat a president del partit (després de mesos de desavinences i retrets creuats) i, si bé no li ha retirat l’endorsement, ha decidit d’ara endavant fer veure que Trump no existeix. Fins i tot Mike Pence, el company de tiquet de Trump, va expressar horror davant de les filtracions i va demanar explicacions.

4-tuit-john-mccain

John McCain anuncia a Twitter que no votarà Donald Trump

Vistes les negres perspectives del seu rival, Clinton va decidir rebaixar un pèl l’ofensiva en els següents debats, conformar-se amb victòries per la mínima o empats i deixar que Trump es cogués en la seva pròpia salsa, si bé no va renunciar a llançar-li carnassa enverinada quan li va convenir. En el segon debat, amb un format on un públic divers llançava preguntes als candidats, Clinton es va presentar com la garant de la unitat i la diversitat d’un país que ja era gran (una cleca a Trump), en contrast amb un Trump divisiu i perillós, sense les qualitats necessàries per ser president i comandant en cap. Trump, nerviós i tens, tant que a estones es va barallar amb els moderadors, va intentar contraatacar presentant les infidelitats de Bill Clinton com a violacions i a Hillary com una facilitadora i maltractadora de les víctimes del seu marit. També va prometre un jutge especial que investigués la desaparició d’e-mails classificats del servidor privat de Clinton quan era secretària d’Estat, una polèmica que s’arrossega des de fa mesos. En una nova errada provocada per Clinton, que va dir que no voldria que Trump fos president, el populista va respondre ràpidament: “perquè series a la presó”, cosa que va sonar com l’amenaça d’un dictador de república bananera. Clinton, si bé, com dèiem, menys ofensiva que durant el primer debat, no va desaprofitar l’ocasió de desenterrar altres polèmiques de Trump: els insults que havia dedicat als pares d’un soldat musulmà americà que havia mort a l’Iraq lluitant pel país, la befa que havia fet d’un periodista discapacitat i la seva asseveració que un jutge federal nascut als Estats Units però de pares mexicans no podia jutjar-lo perquè no seria imparcial.

En aquest debat, però, Trump va aconseguir contraatacar i burxar les febleses i contradiccions de Clinton per arribar a una mena d’empat tècnic. A part de l’assumpte dels e-mails, Trump va aconseguir amb èxit enquadrar la seva rival com una candidata de l’establishment plena de bones paraules però mancada de tota acció, ja que la seva campanya ha estat bàsicament finançada per multimilionaris com George Soros i Warren Buffett, que ell coneixeria molt bé. També la va acusar de corrupta, i va mostrar-se indignat per la parcialitat pro-Clinton que la Convenció Nacional Demòcrata, quan estava dirigida per la ja dimitida Debbie Wasserman-Schultz, havia mostrat durant les primàries contra Sanders. En aquest sentit, va intentar atraure els votants decebuts del senador agafant-ne el mantell i afirmant, un cop rere un altre, que l’ex-secretària d’Estat té experiència però que és mala experiència i que té un judici nefast, com demostraria l’estat actual de l’Orient Mitjà. El republicà també va aprofitar els discursos pagats de Clinton a porta tancada filtrats per Wikileaks, que mostren com Clinton s’havia mostrat ferma defensora dels tractats de lliure comerç de què ara abjura i de les fronteres obertes que ara vol tenir controlades. Trump també va aconseguir restar força al discurs inclusiu de Clinton recordant-li que va qualificar la meitat dels seus votants com una cistella de “deplorables” que eren “irredimibles” (com va recordar el moderador, també els havia titllat de “racistes, sexistes, homòfobs, xenòfobs i islamòfobs”).

Tot i el millor paper de Trump en el segon debat, Clinton seguia dominant l’escena. Els escàndols del populista la setmana anterior havien fet que Hillary recuperés el gran avantatge que havia tingut durant l’agost, i una victòria pírrica o un empat tècnic perjudicava clarament el seu rival. A més, la setmana i mitja que va passar entre el segon i el tercer debat Trump va aconseguir, si és que encara era possible, enfonsar-se més en el fang. Fins a nou dones (ara ja són onze) van afirmar públicament haver estat objecte de les atencions no desitjades de què Trump feia ostentació a la gravació: tocaments, petons forçats, assetjament, etc. Mentre més i més republicans abandonaven el vaixell a la deriva del seu candidat a la presidència, Trump seguia el seu patró tradicional de negació i contraatac. Tot era un muntatge de la premsa, les eleccions estaven manipulades, les dones eren mentideres a sou dels Clinton i un llarg etcètera. Durant aquells dies, Julian Assange, de Wikileaks, va seguir amb la seva tàctica de degoteig d’informació comprometedora pels Clinton, especialment quant a la seva fundació benèfica, que aparentment hauria beneficiat els donants de campanya de Hillary. Per sort per als demòcrates, però, la polèmica sobre Trump, que ell mateix es dedicava a mantenir viva a Twitter i als mítings, va deixar en un segon pla les possibles malifetes de la seva rival. I així és com es va arribar al tercer debat, de dimecres 19 d’octubre: amb un Trump en caiguda lliure i una Clinton cada cop més sòlida en les enquestes.

El tercer debat hauria hagut de beneficiar Trump, ja que va resultar ser molt més ideològic que els dos anteriors i tenia un moderador més proper al republicà que en els altres casos, Chris Wallace de Fox News.  Durant els primers trenta o quaranta minuts el format del debat certament va ajudar a presentar un Trump més equilibrat, que va poder erigir-se com un defensor de les posicions més tradicionalment republicanes, cosa que necessitava urgentment. Així Trump va aprofitar les preguntes del moderador per presentar-se com un amant del dret de portar armes que nominaria jutges del Tribunal Suprem de tradició originalista, com el recentment traspassat jutge conservador Antonin Scalia, com un Pro-Life convençut i com un ferm defensor de la llei i l’ordre i la seguretat de les fronteres.

5-trump-i-clinton

Trump i Clinton al tercer i últim debat presidencial. Font: San Diego Union Tribune

Clinton, però, no va trigar a punxar el brau, sempre de forma indirecta i irònica (“En Donald diu”, “En Donald creu”), estratègia que sembla que van recomanar-li els seus assessors per evitar que, en enfrontaments cara a cara, la retòrica impetuosa de Trump li passés per sobre, com havia succeït amb els seus rivals de les primàries republicanes. L’estratègia va funcionar, i Trump, el narcisista, va anar posant-se més i més nerviós. Així, enmig d’una andanada contra la immigració va dir que hi havia massa “bad hombres” als Estats Units (un comentari que va sonar racista). Clinton va seguir punxant, i va dir que “en Donald” havia estat incapaç de dir a la cara del president mexicà que volia que fos Mèxic que pagués el mur, i que s’havia ennuegat. També va dir que la Trump Tower de Nova York havia estat construïda per immigrants il·legals, que “en Donald” feia servir com a mà d’obra captiva. Tampoc es va estar de dir, just després que Trump carregués contra la Xina i la importació d’acer i alumini xinès, que “en Donald” havia construït el seu hotel a Las Vegas, ciutat on es feia el debat, amb acer importat de la Xina. Trump estava cada cop més tens. La cosa es va decantar finalment per Clinton, curiosament, en el seu moment de màxima debilitat, novament per la impetuositat de Trump i la seva necessitat de refer l’ego davant de qualsevol atac. La demòcrata, pressionada pel moderador quant a les revelacions de Wikileaks sobre el pressumpte amiguisme de la Fundació Clinton, va sortir de l’atzucac a salts: Wikileaks és de Julian Assange, que rep filtracions de Rússia, que està governada per Putin, que s’ha intercanviat lloances amb Trump i que vol que el republicà guanyi les eleccions. Trump ràpidament va assenyalar que Clinton havia sortit per la tangent per evitar respondre la pregunta incòmoda, però en comptes de seguir punxant-la va decidir enfangar-se en el debat sobre Putin per refer l’ego. Que si Putin és més llest que Clinton i Obama junts, que si no els té respecte, que si els guanya a cada jugada, que si no té cap mena de respecte per “aquesta persona”. Clinton, vist el forat per escapar del tema de la Fundació, va tornar a punxar la bèstia: “Putin preferiria un titella [com Trump] com a president dels Estats Units”. BUM! Qualsevol mena d’autocontrol que Trump encara pogués tenir va volar pels aires i, com un nen de primària, va balbucejar: “cap titella, cap titella. Tu ets la titella. No, tu ets la titella”. Clinton va seguir impertèrrita: “en Donald” vol que països com el Japó o Alemanya s’armin nuclearment, “en Donald” posa en perill l’OTAN, “en Donald” ha deslocalitzat centenars de llocs de treball a dotze països (entre ells la Xina i Mèxic), “en Donald” menysprea i abusa de les dones… Aquí Trump va deixar anar: “ningú respecta les dones més que jo”, per hilaritat del públic. Tampoc va ajudar el candidat republicà que, de manera molt pròpiament narcisista, intentés culpar un altre (Clinton) de les seves malifetes: així, si ell no pagava impostos federals o deslocalitzava llocs de treball era perquè ella no havia canviat la llei (òbviament quan Clinton podia votar modificacions legals, era només una senadora i no una dictadora amb plens poders). Quan Clinton va assegurar que impulsaria canvis legals al Senat per tancar les escletxes per les quals s’evadien impostos, i que Trump hauria de pagar, si és que no s’enginyava una altra manera per no fer-ho (cleca), Trump va deixar anar: such a nasty woman(“quina dona més antipàtica”/“quina mala pècora”). L’error definitiu de la nit, però, no va arribar fins al final. Minuts abans d’acabar el programa, el moderador va demanar als candidats si respectarien els resultats, com era tradició des de temps de George Washington. Intentant ajudar Trump, fins i tot va recordar-li que Mike Pence i la seva pròpia filla, Ivanka Trump, havien assegurat que ho faria. De fet, Trump ja ho havia promès al primer debat. Aquest cop, però, el candidat populista no ho va fer. La resposta va ser, davant de l’horror del moderador, de Clinton, del GOP i de gran part de l’electorat, que “ja li ho diria el dia de les eleccions”, que “el mantindria en suspens”. Durant els dies següents, encara ho va empitjorar més mantenint que acceptaria els resultats “si guanyo jo”.

A dia d’avui totes les enquestes científiques preveuen una victòria per golejada de Clinton, que ja ha començat a centrar-se a ajudar els candidats demòcrates que es presenten a les eleccions al Senat el mateix dia (hi ha en joc un terç de la cambra, a part de tota la Cambra dels Representants), per tal de crear una majoria de legisladors que li permeti impulsar les seves promeses electorals. Trump, per la seva banda, segueix clamant a Twitter contra el contuberni que està decidit a robar-li l’elecció.

Establishment i insurgència més enllà del 8 de novembre

Aquestes eleccions semblen dades i beneïdes. Tanmateix, el tema més gran de l’establishment no desapareixerà, ni a Amèrica ni enlloc més, almenys a curt termini. Els insurgents contra aquest establishment són de tradicions i creences molt diferents, des de l’extrema dreta, a l’extrema esquerra, passant pels tradicionalistes religiosos, els liberals més clàssics o els libertarians més antiestatistes. Potser l’únic element que la major part d’aquests moviments comparteixen és que entenen que l’home comú, el poble, ha de tenir més incidència en el govern del propi destí. Així, si bé Trump, com Viktor Orbán, Recep Tayyip Erdoğan o Vladimir Putin, creu en un poble conduït per un líder fort i en canvi Sanders, com Jeremy Corbyn, Syriza o els Comuns, opina que cal un aparell burocràtic fort que resisteixi els embats del gran capital i de les minories privilegiades, tots dos (tots ells) creuen que el problema rau en la desconnexió entre la classe dirigent i “el poble”, entès com la gent corrent.

Aquest no és el lloc per una disquisició llarga sobre el significat de poble o del caràcter cíclic de l’aparició d’oligarquies. Tanmateix, em sembla que és cada vegada més evident que l’actual sistema de democràcia representativa es veurà (i s’ha de veure) modificat per aquestes onades de sentiment antiestablishment. Cal deixar clar que cap d’aquests moviments ha aconseguit articular un model alternatiu viable a la democràcia representativa clàssica, però en ells mateixos són símptomes que hi ha alguna cosa que està podrida. El sistema de democràcia representativa sobreviurà, però segurament es veurà millorat amb l’adopció de formes de democràcia participativa, fins al punt que podem parlar de sistemes de democràcia mixta. Crec (en aquest espai ja empro el singular), que la millor manera de preservar el sistema liberal-democràtic, que ha sobreviscut a tants enterradors, és precisament adoptar allò de bo que tenen aquests moviments de protesta, i utilitzar-ho per crear cercles virtuosos de confiança entre governants i governats. No seria res de nou: de fet, l’estat del benestar i el keynesianisme van ser la resposta liberal a l’alternativa comunista, si bé sembla clar que se n’ha abusat àmpliament, especialment a Europa. En un altre article a Finestra d’Oportunitat, vaig especificar algunes de les mesures que podrien fer possible l’adopció de formes de democràcia participativa per recuperar la confiança del poble. Crec que, malgrat tot, tenim un futur esperançador.

Altres enllaços d’interès:

Establishment i insurgència: les primàries americanes de 2016, de Miquel Gil.

No country for chilled men: les convencions republicana i demòcrata, de Víctor López.

És Donald Trump feixista?, de Guillem Pujol.

Capitalisme cubà a la Casa Blanca, d’Alexander Golovín.

Imatge de portada:

producció de Miquel Gil.

PDF

AUTOR
Barcelona, 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), màster en Filosofia Política per la Universitat Pompeu Fabra (2012) i màster en Formació de Professorat per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya (2014), s'ha especialitzat en teoria política, i més concretament en la producció intel·lectual del nacionalisme. A l’edat de 14 anys va realitzar un curs acadèmic a la República d’Irlanda. Ha col·laborat al diari digital Vilaweb com a articulista esporàdic i ha treballat al think tank gal·lès Institute of Welsh Affairs, a Cardiff. Ha publicat el llibre "L'elefant lingüístic. Siguem un sol poble" (BonPort, 2016), un assaig sobre l'estatus que el català hauria de tenir al futur Estat, i és tècnic d'empresa i drets lingüístics a Plataforma per la Llengua. És cap de la secció de Pensament i el revisor d'estil de Finestra d'Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR