Establishment i insurgència. Les primàries americanes (III)
per Miquel Gil (@miquelgilcat)
Llegeix la segona part d’aquesta sèrie
En el segon article d’aquesta sèrie, publicat dimecres, explicava com el Partit Demòcrata s’ha vist sacsejat per la irrupció de les idees socialdemòcrates de Bernie Sanders, un veterà senador per Vermont de 74 anys que s’havia mantingut independent fins al 2015 perquè considerava que els demòcrates eren massa poc progressistes. Guanyi o perdi Sanders, deia, el fet que estigui causant tants problemes a Hillary Clinton, representant de l’establishment del partit, ja és en si mateix una revolució política: si té tant d’èxit és perquè les seves idees han estat ben acollides entre uns simpatitzants i una ciutadania cansats del business as usual de Washington i molt perjudicats per una crisi econòmica que ha esdevingut política. És esperable que, sigui quin sigui el seu resultat final en la cursa per la nominació, les idees de Sanders romanguin en el debat públic americà per molt de temps.
Els demòcrates no són, però, els únics que estan en transformació. L’establishment del Grand Old Party (GOP), més conegut com a Partit Republicà, també s’ha vist colpejat per l’auge de dues rebel·lions que amenacen de transformar radicalment el partit per molt de temps. En aquest tercer i darrer article de la meva sèrie sobre les primàries americanes explicaré quines idees hi ha en joc al camp republicà i al final plantejaré unes qüestions que crec que la força d’aquests moviments de protesta al si dels partits dels Estats Units traspuen, il·luminen, i que són també de molta actualitat al nostre país, Catalunya.
La insurgència al camp republicà. Populisme autocràtic i conservadorisme antiestatista
Si al camp demòcrata s’està vivint una insurgència progressista, al camp republicà se n’estan vivint dues de caires ben diferents. Primerament hi hauria el cada cop més present espai del Tea Party, un moviment que reivindica, amb certa reelaboració, alguns dels principis dels Pares Fundadors dels Estats Units: un govern petit, no intervencionista, dividit i fàcil de controlar. En aquesta visió hi conflueixen de manera més coherent o menys diferents famílies republicanes: els llibertaris o “libertarians”, que posen molt d’èmfasi en la llibertat individual davant de qualsevol ingerència social o de l’administració; els conservadors socials o comunitaristes, sovint cristians evangèlics recelosos de Washington i favorables a la presa local de decisions, però intervencionistes en qüestions morals i socials; els constitucionalistes més tradicionals, ortodoxos pel que fa a la distribució de poders establerta a la Constitució però no necessàriament preocupats per l’intervencionisme que puguin fer els estats federats. A tot aquest magma, que aquestes primàries està agafant molta força, se li oposa una segona insurgència, encarnada pel bilionari Donald Trump, que posa l’èmfasi en la necessitat d’un lideratge fort que acabi amb una tenallant correcció política i pugui enfrontar-se als grans problemes del país i als seus enemics exteriors.
En un article a Politico, Thomas Wright feia notar els elements de continuïtat de la campanya populista de Donald Trump amb l’aïllacionisme tradicional americà, que veia l’escenari internacional com un camp en què tan sols s’hi podia entrar per satisfer interessos concrets i on l’única norma era la del més fort. Pels proponents de l’aïllacionisme clàssic com Trump, la més recent visió de l’escena internacional com una comunitat a liderar en què es poden promoure normes de bon veïnatge seria naïve i nociva, i hauria dut els Estats Units a signar tota mena d’acords en què sempre seria l’altra part que guanyaria. Algunes de les propostes més recurrents de Trump encaixen perfectament en aquesta visió antiga de la política internacional: el bilionari faria pagar als aliats militars dels Estats Units una mena de tribut imperial, modificaria els tractats comercials per fer prevaldre els interessos americans – ha estat especialment bel·ligerant amb la Xina, a qui acusa d’aprofitar-se dels tractats per sostreure quantitats ingents de diners dels Estats Units –, i rescindiria acords com el que l’administració Obama ha arribat amb l’Iran, per considerar-los propis de negociadors febles. De fet, aquesta concepció de la política com una lluita entre guanyadors i perdedors, entre forts i febles, és una constant en Trump, que veu en els polítics de Washington el gran mal del país i els descriu com una colla de tous que no saben defensar-lo davant d’altres actors molt més coneixedors de com funciona el poder. En aquest sentit, no és estrany que Trump s’hagi declarat admirador del president rus Vladimir Putin, tot i els nombrosos crims que se li imputen: sigui més o menys damnable moralment, ningú no pot negar que Putin és un líder fort, i Trump veu en ell un dirigent que amb la seva força personal ha pogut aglutinar un país i fer-lo triomfar, en oposició a un tou Barack Obama incapaç d’arrossegar el comú del país cap a les seves posicions.
Tot i les crítiques freqüents al president Obama, però, el menyspreu de Trump per un establishment “feble” no s’ha limitat ni de bon tros als demòcrates: la seva víctima preferida és Jeb Bush, el també aspirant republicà, a qui titlla de candidat “lightweight” i “low energy” i anomena, condescendentment, “a nice man”. De manera semblant a Sanders, Trump es presenta com l’únic aspirant republicà totalment independent de tercers, ja que no ha rebut ni un dòlar de financers, bancs o grups de pressió. Si Bernie Sanders només accepta donacions individuals, Donald Trump ha finançat la seva campanya íntegrament amb els seus propis diners, i ha acusat l’establishment republicà i molt particularment Bush de ser servents de donants, lobbistes i interessos privats. Aquest missatge d’home fort i guanyador (la frase preferida de Trump és “we’re gonna win”), així com la imatge que vol transmetre de líder que diu les veritats incòmodes i a qui tothom acaba finalment seguint, han tingut un gran acolliment entre les classes treballadores blanques, preocupades tant pels problemes econòmics com per qüestions socials com la immigració i la seva pèrdua de pes demogràfic relatiu. Coneixedor del seu públic, Trump ha defensat que l’Obamacare sigui substituït per un altre sistema assistencial que en tot cas eviti que ningú mori al carrer i que combini el lliure mercat amb l’obligació i dret de tothom de tenir cobertura sanitària. També mirant cap a les classes treballadores blanques, ha insistit en la necessitat de tenir una policia respectada i amb marge d’acció, que segons ell no hi és perquè se l’ha maltractada molt i s’ha aconseguit que els agents treballin amb la por constant de ser denunciats i perseguits.
Mirant cap a aquestes classes treballadores blanques i els seus neguits, i de manera semblant als populismes de dreta europeus, la temàtica estrella de Trump ha estat la immigració. La gran proposta del bilionari ha estat construir un gran mur que ressegueixi la frontera amb Mèxic per evitar l’entrada d’irregulars, i també ha defensat la deportació dels onze milions d’il·legals presents al país i una moratòria en l’entrada de musulmans. Si bé aquesta última idea no ha estat tan acceptada, les dues primeres no han rebut precisament poques adhesions. El seu principal rival, el senador per Texas Ted Cruz, un altre insurgent, ha fet seves ràpidament totes dues propostes. Cruz, un conservador social de caire evangèlic i un fervent defensor de la Constitució i d’un govern petit – el candidat ideal del Tea Party, vaja –, vol construir el mur i deportar els il·legals, triplicar la guàrdia fronterera, eliminar els subsidis per als immigrants i aplicar un major escrutini i seguiment de les persones que arriben al país amb visats temporals. Irònicament, Cruz va néixer al Canadà, cosa que Trump ha utilitzat per posar en dubte que pugui aspirar a la presidència dels Estats Units, ja que la Constitució estableix que només poden fer-ho ciutadans de naixement. La visió jurídica majoritària actualment és, però, favorable al senador: la clàusula constitucional permetria que els fills d’americans nascuts a l’estranger, com és el cas de Cruz, siguin elegits president.
Tot les similituds en la política migratòria, en altres coses el senador texà és l’antítesi de Trump. Enemic de l’administració i de “Washington”, Cruz s’ha particularitzat per ser un senador molt independent dels interessos i les majories del partit, i per la seva tendència a obviar qualsevol consideració partidista en els seus posicionaments i votacions, seguint només, segons ell, les seves conviccions i, segons els seus enemics, els seus interessos més egoistes. Sigui com sigui, Cruz ha convertit l’antipatia que els seus companys legisladors del Partit Republicà li tenen en una virtut de cara a l’opinió pública. Quan els seus rivals republicans, en una disputa electoral molt menys cortès que la demòcrata, li han recordat com de detestat és, Cruz ho ha aprofitat per presentar-se davant les bases com la principal preocupació d’un establishment elitista avorrit per tothom. Quan Donald Trump, el menys contemplatiu de tots, l’ha acusat de ser un personatge llefiscós, un trampós i algú incapaç d’arribar a qualsevol mena d’acord, en contrast amb ell mateix, un líder que sabria promoure grans consensos a Washington i arribar a acords beneficiosos per als Estats Units; Cruz s’hi ha tornat afirmant que aquesta política d’acords i consensos és el mateix de sempre, el mercadeig tradicional de l’establishment, i que ell proposa tornar a l’esperit de la Constitució i fer-la complir íntegrament en el seu sentit original – és un originalista, oposat a la visió de la constitució com un text viu la interpretació del qual està subjecta al canvi social –, limitant el poder de la federació a allò que li hagi estat delegat específicament a la carta magna.
Cruz també s’ha delectat recordant a Trump que el magnat no sempre ha tingut posicions conservadores: ha assegurat que encarna els valors de la ciutat de Nova York d’on és originari, una de les poblacions més progressistes del país, i l’ha titllat de “conservador de campanya” i de persona de llarg recorregut “liberal”. Durant els últims debats també li ha recordat que en el passat havia donat suport a Planned Parenthood, una organització sense ànim de lucre que entre d’altres coses practica avortaments, i quan Trump ha apel·lat al dret d’evolucionar i a la flexibilitat, i s’ha comparat amb un Ronald Reagan originalment liberal, Cruz ha reivindicat la seva pròpia trajectòria com a defensor inflexible d’uns principis fonamentals. L’objectiu del senador és clar: presentar el bilionari davant dels conservadors socials i els cristians evangèlics com un fals conservador i a si mateix com l’única opció ideològicament autèntica contra el moderat i timorat establishment del partit.
La preocupació per l’autenticitat del governador texà no s’ha limitat, emperò, a aquells temes que a priori haurien de donar-li més rèdits electorals: en el debat seguretat vs. llibertat Cruz ha intentat mantenir-se fidel al seu discurs antiestatista i recelós del govern i s’ha mostrat crític tant amb la vigilància excessiva de les agències de seguretat federals com amb els mètodes més brutals d’interrogació de terroristes. Així, si bé ha evitat qualificar de tortura les pràctiques d’interrogació amb aigua que s’utilitzaven a Guantánamo, per la sorprenent acceptació que tenen en parts de l’electorat, s’ha posicionat amb el senador John McCain, un gran opositor de qualsevol forma de tortura (ell mateix va ser torturat al Vietnam), en la seva crítica a aquestes pràctiques, que Cruz no faria servir en cap cas “de forma generalitzada”. Això li ha guanyat l’apel·latiu de “pussy” per part de Trump, però li ha servit per desmarcar-se d’alguns dels seus rivals i per reivindicar la seva puresa ideològica contra l’abús de l’administració.
Pel que fa al mínim assistencial proveït per l’Estat, Cruz tampoc no està d’acord amb Trump. Si el bilionari parla d’un sistema de cobertura mínima garantida, el senador preferit del Tea Party es declara contrari a qualsevol forma d’assistència sanitària “socialitzada”, per ineficient, per crear llargues esperes i per ser generadora d’escassetat de treballadors i de racionaments. Cruz aboliria completament l’Obamacare i simplement es dedicaria a eliminar els obstacles legals i intraestatals a la provisió de serveis sanitaris privats, cosa que creu que conduiria a un eixamplament del mercat i una baixada de preus i desvincularia l’assistència sanitària de la situació laboral. Tot això, és clar, repercutiria positivament en la població perquè significaria una gran baixada i simplificació d’impostos, una de les grans preocupacions dels “libertarians”. De fet, la seva posició diàfana quant als impostos és una de les grans cartes de Cruz per atreure aquest moviment: defensa un impost sobre la renda proporcional del 10%, preveu grans exempcions i deduccions pels primers milers de dòlars d’ingressos i per a les famílies i pretén suprimir l’IRS (Internal Revenue Service), l’agència governamental que recapta els impostos federals i fa complir les lleis tributàries de Washington.
L’establishment del GOP
Davant de les insurgències encapçalades per Trump i Cruz trobem l’establishment del partit, que, amb la retirada del governador de New Jersey Chris Christie després dels seus magres resultats a New Hampshire, queda representat pel governador d’Ohio John Kasich i l’exgovernador de Florida Jeb Bush. Per ara no sembla que els vagi gaire bé: Bush no aixeca cap des de l’entrada en escena de Trump el juny passat i Kasich tot just ara sembla que comença a despuntar una mica, després de quedar segon a New Hampshire, si bé 20 punts darrere del bilionari. Bush i Kasich, sovint qualificats de moderats, defensen també un govern federal petit, uns impostos limitats i un tractament tradicional de qüestions com l’avortament o el matrimoni. Tanmateix, solen ser molt més matisats i pragmàtics que els seus rivals, cosa que els fa febles per alguns i hipòcrites per uns altres. Tots dos rebutgen, per exemple, la idea de deportar els onze milions d’immigrants irregulars presents al país, especialment mitjançant batudes com les que defensen els insurgents, tot i que saben que això els allunya de les bases, més atretes per la fermesa que pel matís. Tant l’un com l’altre insisteixen que es necessiten solucions pràctiques i limitades i l’establiment d’una “via a la legalització” que tot i que en cap cas no hauria de significar una “via a la ciutadania” – per no encoratjar nous immigrants il·legals –, sí que hauria de significar la regularització dels immigrants i l’assignació d’una sèrie de drets i deures, entre els quals destacarien pagar impostos i aprendre la llengua anglesa. Bush, l’esposa del qual és d’origen mexicà, s’ha mostrat especialment compassiu, i ha retret a Trump la imatge perversa que transmet dels immigrants irregulars, que en molts casos serien simplement gent que busca un futur millor i no els violadors i gàngsters de què parla l’empresari.
Tot i el discurs de Bush sobre la immigració, és probablement Kasich qui s’ha guanyat la imatge d’aspirant més moderat de la cursa. De manera sorprenent en unes primàries, sempre menys centristes que les generals, el governador d’Ohio ha defensat que cal actualitzar el propi concepte de “conservador” per apropar-hi la gent, crear consensos i projectes guanyadors i projectar-se com un partit útil per aquells qui han perdut la feina, les minories, els pobres, els ancians i els desafavorits en general. Kasich s’ha presentat com el fill d’un treballador manual de simpaties demòcrates i com algú capaç d’atraure aquests perfils en unes eleccions generals, sobretot per la radicalització divisiva dels demòcrates. El governador, acusat de tebi pels sectors més ideològics del partit, ha defensat que el creixement econòmic no ha de ser una finalitat en si mateix sinó que ha de servir per donar les eines a tothom per aixecar-se i perseguir els seus ideals a la vida, un regal de Déu. Kasich es veu principalment com un unificador, com algú que apropa la gent i suma voluntats, cosa que ja hauria fet al seu estat – per exemple, en els casos de conflicte entre minories racials i cossos policials va crear comitès formats per càrrecs policials, líders de les comunitats i polítics dels dos partits per facilitar la convivència –, i que el faria el candidat perfecte per cosir un país dividit per la política destructiva de Barack Obama. Per cosir el país, però, Kasich haurà d’unificar abans el partit i, sobretot, guanyar-ne la nominació, i per ara sembla estar-ne ben lluny.
La retòrica moderada ara per ara no ha calat, ja que el caucus d’Ohio el va guanyar Cruz i les primàries de New Hampshire Trump, i són aquests dos candidats que es perfilen com a favorits. Tanmateix, res no està sentenciat. La figura clau que podria donar a l’establishment una oportunitat és Marco Rubio. El senador per Florida va quedar tercer a Iowa molt a prop de Trump i tot i que es va desinflar a New Hampshire, per un mal debat en què l’ara retirat Christie el va humiliar exposant-lo com un xarlatà repetitiu i amb un missatge de llauna, encara té temps de refer-se. De fet, ja n’ha començat a donar símptomes: a l’últim debat republicà, el realitzat per la CBS prèviament a les votacions de Nevada i Carolina del Sud, Rubio va saber abandonar el posat robòtic i el missatge enllaunat i va acabar fent un bon paper. Els vots de Rubio, Kasich i Bush sumats els haurien donat una victòria a Iowa (27’8% contra un 27’6% de Cruz) i a New Hampshire (37’4% contra un 35’3% de Trump), i si sumessin també els vots de Christie encara ampliarien més la diferència. Òbviament, les coses no són tan senzilles, els resultats haurien estat diferents amb una candidatura conjunta, i tampoc és clar que tot plegat sigui viable, però en tot cas una aliança de l’establishment podria fer trontollar les opcions dels dos candidats més grans. L’interrogant més gran en tota aquesta operació és el propi Rubio: personatge camaleònic, té lligams amb l’establishment i amb Jeb Bush, de qui va ser protegit a Florida quan Rubio era el president de la seva assemblea legislativa i Bush n’era el governador, però també té bona sintonia amb el Tea Party i un discurs dur.
L’ambigüitat de Rubio fa que sovint no sembli del tot sincer i aparegui com una persona extremadament ambiciosa i disposada a dir qualsevol cosa. En aquesta campanya el senador per Florida ha fet servir una retòrica sobre la immigració semblant a la de Trump i Cruz i ha promès construir murs en alguns punts de la frontera amb Mèxic, però s’ha posicionat en contra de les deportacions massives i ha intentat fer compatible la imatge dura en aquest camp amb un passat legislatiu més liberal. Així, Rubio, que va patrocinar un projecte de llei fallit que preveia una “via a la ciutadania” per als irregulars, ara diu que fins que no es tanqui la frontera serà impossible donar una solució als il·legals que ja es troben dins del país. En una altra rasant però amb el mateix esperit equilibrista, Rubio combina un discurs atractiu per al Tea Party pel qual les eleccions generals seran un referèndum sobre la identitat nacional dels Estats Units – Obama hauria intentat canviar-los per fer-los com la resta del món i ell proposa recuperar els grans valors que els han fet la millor nació de la història –, amb una visió molt dura pel que fa al tractament del terrorisme i els mètodes acceptables per combatre’l, amb molt poca consideració pels valors fonamentals de protecció de l’individu davant de l’Estat que van inspirar els Pares Fundadors de la nació.
Fins on podrà aguantar aquests equilibris Rubio és una incògnita, i tampoc sabem si serà capaç d’aliar-se amb els més tradicionals Bush i Kasich, però ara per ara el contradictori senador sembla ser l’única esperança d’un afeblit establishment per imposar-se als més radicalment ideològics insurgents.
Res no serà igual
En aquesta sèrie he intentat mostrar com la irrupció de diferents moviments contestaris ha noquejat el Washington oficial, acostumat a una política més visual que real i més propens al curt termini que als grans projectes. Així, l’esquerranisme antioligàrquic de Bernie Sanders, el populisme de l’home fort de Donald Trump i les idees antiestatistes del Tea Party encarnades per Ted Cruz han suposat una esmena a la totalitat al modus vivendi a què havien arribat els dos partits, amb lluites i baralles moltes vegades poc motivadores. Tots tres insurgents, amb idees molt diferents, han reivindicat la seva puresa i independència davant d’una classe política depenent de lobbies, interessos privats i grups mediàtics i de pressió. Les solucions ofertes són ben diferents: la socialització, un lideratge cabdillista quasiautoritari i la reducció de l’Estat a benefici de les comunitats locals, les famílies i els individus. Tot i així, totes tres insurgències són filles del mateix problema, una crisi de confiança en els polítics molt relacionada amb la crisi econòmica i l’status quo (nacional i internacional) que l’ha fet possible. Aquestes constatacions possibiliten noves preguntes: està en crisi la democràcia representativa? Si ho està, es tracta d’una crisi passatgera? La solució seria fer-hi ajustos o retocs o calen canvis més dràstics i sistèmics? Fins a quin punt és democràtic el sistema imperant avui? Quant de poder tenen les oligarquies, a la pràctica? Ara i aquí no podem donar respostes satisfactòries a totes aquestes qüestions, per bé que n’intuïm part, però sembla evident que són d’aplicació clara també al nostre país, Catalunya, i que no hauríem de trigar a abordar-les.
Imatge de portada:
Producció de Miquel Gil.
Llegeix la primera part de la sèrie
Llegeix la segona part de la sèrie
Llegeix el PDF complet de la sèrie.
