Home Internacional Establishment i insurgència. Les primàries americanes (II)

per Miquel Gil (@miquelgilcat)

 Llegeix la primera part d’aquesta sèrie

Miquel

Dilluns explicava en una primera part d’aquesta sèrie com funcionen les primàries americanes i feia quatre pinzellades de l’evolució que han estat tenint aquest mes de febrer, en què ja s’han celebrat les primeres votacions, el caucus d’Iowa i les primàries de New Hampshire, amb bons resultats per a la insurgència i preocupació a l’establishment. A l’espera del que passi aquest mes a Nevada i Carolina del Sud,  i sobretot a Texas i catorze altres estats i territoris el dia 1 de març,  Super Tuesday – la cursa de les primàries és plena de revolts, girs, canvis i sorpreses –, podem aventurar que les disputes principals seran entre l’insurgent Bernie Sanders i l’establishment de Hillary Clinton al Partit Demòcrata i entre els rebels Donald Trump i Ted Cruz al Partit Republicà, amb l’opció que l’establishment del partit els planti cara agrupant-se sota John Kasich, Jeb Bush o un per ara afeblit Marco Rubio. El que queda per explicar és què representen aquests insurgents, fills d’una mateixa crisi però receptadors de cures ben diferents, i qui són els establishments a què s’oposen. En aquesta segona part em proposo analitzar el camp demòcrata i explicar com l’entrada en escena de Bernie Sanders ha canviat totalment l’escenari i el discurs polític del partit.

El camp demòcrata. La irrupció de l’esquerra

Tot i que els republicans no sempre guanyen les eleccions, els límits del discurs polític les últimes dècades als Estats Units els ha marcat la dreta conservadora. Amb un ús dels termes que a l’Europa continental sovint costa d’entendre, els polítics i ideòlegs conservadors sovint utilitzen la paraula “liberal” com un insult amb què definir l’esquerra del país representada pel Partit Demòcrata. Els “liberals” americans es caracteritzen, a grans trets, per defensar un govern i una administració federals més grans i forts i per simpatitzar amb causes postmaterials i de drets civils: l’ecologia, l’avortament, el matrimoni homosexual, la igualtat d’oportunitats entre races… D’alguna manera, i per simplificar-ho molt, serien econòmicament i legislativament intervencionistes i moralment, de costums, laxos. Tot i així, i com apunten autors progressistes com el lingüista cognitiu George Lakoff, que siguin els republicans qui bàsicament han definit les etiquetes i els límits del debat ha significat que alguns dels seus principis i axiomes han traspassat les fronteres partidistes. Tradicionalment, els demòcrates han hagut de dedicar molts esforços a justificar el rol de l’administració i qualsevol pujada d’impostos, i han parat molta atenció a nocions com l’eficiència i l’assequibilitat. En general, es creu que per guanyar unes eleccions generals un demòcrata ha de ser un moderat, un concepte que engloba el centre de tots dos partits, que s’associa amb l’establishment i que s’oposa a la filiació més radical de “progressista” al camp demòcrata.

2. Bernie SandersEn aquest context és tota una novetat que un dels dos únics aspirants que queden a la nominació demòcrata sigui Bernie Sanders, un veterà senador per Vermont que s’havia mantingut com a polític independent fins el 2015, durant les més de dues dècades que porta al Congrés (a la Cambra de Representants de 1991 a 2007 i al Senat des de llavors), perquè considerava que el Partit Demòcrata no era prou progressista. De fet, Sanders té la valentia d’autoproclamar-se un socialista democràtic en un país en què la paraula “liberal” ja està tenyida de connotacions esquerranoses i que durant molts anys ha tingut en el socialisme i el comunisme el seu gran papu. Si bé Sanders, en termes europeus, seria més aviat un socialdemòcrata (mai no ha dit que pretengui nacionalitzar els mitjans de producció i rebutja l’autoritarisme comunista), la seva irrupció significa una entrada en escena sense precedents del progressisme més ideològic dels Estats Units. La campanya de Sanders, que ha ancorat a l’esquerra la de la seva rival de l’establishment, Hillary Clinton, que fins fa pocs mesos semblava tenir una catifa vermella cap a la nominació, s’ha centrat en tres coses: una crítica ferotge al sistema de finançament de les campanyes electorals, un rebuig absolut per una economia manipulada que beneficiaria l’1% de la població, i un sistema judicial trencat i corrupte que afavoriria els benestants i els poderosos i castigaria els febles i desafavorits. Per ara sembla que li ha anat prou bé: un empat virtual amb Clinton al caucus d’Iowa (un 49’9% per a la secretària d’Estat i un 49’6% per al senador) i una victòria espectacular a les primàries de New Hampshire (60’4% per a Sanders i 38% per a Clinton). Clinton, doncs, ha hagut d’apropar-se a les tesis esquerranes de Sanders per no perdre pistonada entre grans capes de la població, cosa que el senador per Vermont ha aprofitat per recordar-li les seves passades proclames moderades i per insistir-li que no es pot ser un moderat i un progressista alhora.

Pel que fa al sistema de finançament, Bernie Sanders defensa que les donacions milionàries que fan alguns financers i empreses a les campanyes, juntament amb les Super Pacs (organitzacions que fan campanya per un candidat sense coordinar-s’hi oficialment i que per tant no tenen límits en la despesa), suposen una rebaixa de la qualitat democràtica del sistema polític americà, segrestat per una classe de milionaris i bilionaris que poden imposar candidats i idees i vetar-ne d’altres, contra el bé comú i els interessos de la majoria. Sanders intenta encapçalar una revolució política que revisi aquest sistema de finançament i aparti el gran capital de les decisions polítiques, i ha donat exemple basant tota la seva campanya en donacions individuals. L’estratègia ha tingut resultats increïbles: fins ara ha reunit prop de 80 milions de dòlars, amb uns 3 milions de donacions individuals d’uns 27 dòlars de mitjana, xifres lluny de les de Clinton però suficients per competir-hi. De fet, als debats Sanders no s’ha estat de retreure a la seva competidora que hagi acceptat donacions del gran capital i la Super Pac que li han organitzat grans financers de Wall Street com George Soros i Donald Sussman i ha demanat que no s’insulti la intel·ligència dels votants pretenent que els bilionaris inverteixen tants diners en un candidat per pur altruisme i simple amor a unes idees, sense la connivència de l’interessat.

 3. Diners campanya

Finançament de campanya dels 5 candidats amb més fons. Font: The New York Times

El segon punt de Sanders, sobre l’economia corrupta que beneficia l’1% en detriment de la resta, està molt vinculat al primer. La seva crítica es centra en el fet que mentre les famílies de classe mitjana s’han d’endeutar per poder pagar una educació universitària per als seus fills o per poder permetre’s una assegurança digna, el govern americà s’ha dedicat a rescatar els grans bancs de Wall Street amb diners públics. Sanders, flagell dels grans bancs i els financers, reclama que com a compensació d’aquest rescat amb impostos de les classes mitjanes, s’imposi un tribut sobre l’especulació i es posi límit a l’evasió en paradisos fiscals per poder mantenir un sistema universitari públic gratuït i un sistema de sanitat universal, idees impensables en una campanya presidencial fa uns anys i que el senador associa a una idea revolucionària a Amèrica: que el govern té l’obligació d’assegurar que tothom tingui uns estàndards de vida acceptables. Clinton, si bé accepta el missatge de Sanders, ha intentat dibuixar-lo com un idealista que no toca de peus a terra i que promet coses que no pot complir i ha insistit que els sistemes universals i gratuïts no són econòmicament viables i que suposarien una pujada d’impostos sense precedents. Per altra banda Clinton ha intentat erigir-se com a successora natural d’Obama i com a preservadora del seu llegat. En aquest últim sentit, ha retret reiteradament a Sanders que no respecti prou el que ha representat Obama i ha remarcat que les seves propostes posarien en perill els avenços socials que tant han costat a l‘encara president, com l’Affordable Care Act (més coneguda com Obamacare), unes millores del sistema de sanitat pública que el fan més proper, assequible i ràpid i que els republicans han atacat sense treva. Sigui com sigui, però, les tesis de Sanders han calat fort entre les afeblides classes mitjanes americanes i molt especialment entre els joves, entre els quals té índexs de suport altíssims, probablement per les penúries que molts han de passar per poder pagar una educació universitària i per les dificultats que estan tenint d’incorporar-se al mercat laboral d’una manera digna.

4. Votants joves

Enquesta a peu d’urna de les primàries de New Hampshire realitzada per la CNN que mostra el gran suport de Sanders entre la gent jove. Font: CNN

 

El tercer punt de Sanders, sobre un sistema judicial superat i corrupte, fa referència a les desigualtats de tota mena que es produeixen en la persecució dels delictes als Estats Units. Per una banda, diu, un nano enxampat portant marihuana pot acabar a la presó o amb antecedents penals, per l’altra els grans financers culpables de la crisi econòmica poden evitar tant una cosa com l’altra arribant a un compromís judicial i pagant una quantiosa suma de diners, que per a ells és poca cosa. En aquest sentit, i segurament pensant en els estats del Sud, el senador per Vermont també ha començat a criticar les desigualtats racials del sistema penitenciari i policial. Sanders reclama que la policia ha de desmilitaritzar-se  i assemblar-se a les comunitats on opera, per evitar abusos i un tracte diferent de negres i blancs, cosa que de ben segur contribueix al fet que la meitat de reclusos siguin negres. També ha insistit, pensant en la comunitat hispana, que s’ha d’elaborar un camí legal cap a la ciutadania per a tots els immigrants irregulars del país, en comptes de fer batudes per deportar-los, cosa que considera inhumana. Tot i aquest nou focus, però, cal dir que en el terreny de les minories Sanders encara es veu superat per Hillary Clinton, més coneguda per negres i hispans i amb un discurs molt centrat en l’empoderament dels desafavorits i els exclosos. Clinton ha intentat descriure Sanders com un candidat single-issue que diu coses raonables però que no dedica prou atenció a la complexitat del país: les dones, amb els debats sobre l’avortament i la igualtat salarial; els negres, encara discriminWASHINGTON, DC - MARCH 23: Former U.S. Secretary of State Hillary Clinton speaks at the Center for American Progress March 23, 2015 in Washington, DC. Clinton joined a panel in discussing challenges facing urban centers in the United States. (Photo by Win McNamee/Getty Images)ats en la contractació i l’educació; els hispans; els gais; etc. Clinton també li ha retret que la seva trajectòria com a legislador en aquests temes seria ambigua (cosa que Sanders ha negat) i que sigui un defensor tan emfàtic del dret de portar armes, tema sensible entre la comunitat negra. Finalment la secretària d’Estat també ha critica la poca experiència internacional del seu rival, entre d’altres coses perquè Sanders, curiosament com Donald Trump, s’ha mostrat molt crític amb els acords comercials dels Estats Units, i especialment amb la relació econòmica amb la Xina. Sanders i Trump diuen més o menys el mateix, si bé el segon de manera menys sofisticada: que aquests acords comercials suposen grans beneficis per als altres països i pocs per als Estats Units, que veu com se li deslocalitzen empreses i se li envien els treballadors a l’atur. Com veurem, aquesta coincidència s’explica perquè Trump també parla per a les classes treballadores blanques, amb un èxit considerable i similar al dels fenòmens populistes conservadors europeus entre les classes populars.

Sanders ja ha fet una revolució

Tot i que encara no hi ha res d’assegurat i que Iowa i New Hampshire només són el començament d’unes primàries que poden guardar moltes sorpreses, el fet que Sanders hagi arribat fins aquí, i que estigui posant en tantes dificultats Clinton, que fins fa poc semblava imbatible, ja és en si mateix una revolució. El vell senador ha posat sobre la taula temes que fins fa pocs mesos eren impensables als Estats Units: la necessitat de limitar el poder de les oligarquies econòmiques, la visió de l’Estat com a proveïdor de benestar, la provisió d’educació universitària gratuïta… Tant si guanya com si perd, d’alguna manera o una altra l’ombra de Bernie Sanders i les seves idees romandrà a la política americana temps a venir. També ho faran, però, les idees dels insurgents republicans, que, fent bo l’apel·latiu de “conservadors”, no són ben bé noves al panorama americà però que, això sí, estan agafant una volada que abans no tenien. Es tracta per una banda del populisme de l’home fort, l’aïllacionisme i la visió imperial, i per l’altra del recel envers l’Estat i el conservadorisme comunitarista. Ho analitzaré divendres en un tercer i últim article d’aquesta sèrie.

Imatge de portada:

Producció de Miquel Gil.

Llegeix la primera part d’aquesta sèrie

Llegeix la tercera part d’aquesta sèrie

Llegeix el PDF complet de la sèrie.

PDF

(Visited 112 times, 1 visits today)

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies