Establishment i insurgència. Les primàries americanes (I)
per Miquel Gil (@miquelgilcat)
Les primàries presidencials americanes d’aquest 2016 s’estan dibuixant cada vegada més com un showdown entre l’establishment dels partits, moderat per definició, i una sèrie d’insurgents contra l’status quo de diferent signe. Queda per veure si aquest showdown de les primàries serà el definitiu o si per contra haurem d’esperar a les eleccions generals per esbrinar-ne el resultat: tot és obert, hi ha moltes combinacions possibles. Al camp republicà l’establishment encarnat pel dinasta i exgovernador de Florida Jeb Bush, fill i germà dels presidents George H. W. Bush i George W. Bush, s’ha vist sacsejat per l’entrada en escena de l’excèntric bilionari i magnat de la construcció Donald Trump, que amb la seva retòrica simple, agressiva i populista sembla ser el millor posicionat per aconseguir la nominació republicana. A més el principal rival de Trump no és el propi Bush, ni cap altre representant de l’establishment, com el governador John Kasich d’Ohio, sinó un altre rebel, el senador per Texas Ted Cruz. Cruz, fill d’un cubà exiliat convertit en pastor evangelista, és un ultraconservador i un crític acèrrim de “Washington”, entès com un centre de poder excessiu i intervencionista i com un seguit d’elits polítiques arrogants, arbitràries i despòtiques que viuen en una bombolla separada del sentir majoritari del poble americà. Per la seva banda, l’exsecretària d’Estat de Barack Obama i també dinasta Hillary Clinton, esposa del president Bill Clinton, que fins fa uns mesos semblava l’única aspirant a la nominació demòcrata amb opcions, ha vist com del no res apareixia un rival amb possibilitats ben reals de superar-la: un senador per Vermont de 74 anys , Bernie Sanders, fins fa poc un independent, sembla poder repetir la derrota inesperada de Clinton de 2008 a mans d’un jove Obama, gràcies a la seva retòrica implacable contra els abusos de Wall Street i el sistema de finançament de campanya.
En aquestes primàries, i potser també a les generals que les seguiran, els americans hauran de decidir entre un establishment moderat i tradicional, potser opac i a voltes corrupte però conegut, i una insurgència que demana canvis radicals. De ben segur que l’autoproclamat socialista Sanders i els insurgents republicans no són el mateix, i, de fet, el conservador antiestatista Cruz i el populista grandiloqüent Trump tampoc; però tot i així, hi ha quelcom que els uneix: un profund recel envers el Washington oficial i la seva manera de fer política, opaca, decebedora, plena de cessions, fum i jocs de mans. Tot i que diuen coses molt diferents, l’auge dels insurgents és fruit d’un mateix fenomen, la crisi d’un sistema polític que promet més que no pot donar i d’una manera de fer política que es perd en jugadetes i estira-i-arronses a curt termini i que ha abandonat els grans projectes. Sanders i Trump, i a la seva manera Cruz, prometen el cel i la glòria davant d’uns polítics que per a un són serfs miserables d’interessos oligàrquics, per a l’altre són ànimes en pena sense el vigor d’enfrontar-se als grans problemes del país i als seus rivals exteriors, i per al tercer són elitistes distants que prenen la capacitat de decisió a les comunitats locals i governen com dèspotes il·lustrats.
Qui són, doncs, aquests homes? Què defensen? I els seus contrincants de l’establishment? Com s’han vist afectats? Com han respost? Com es posicionen tots ells en els grans debats de la vida americana? Política exterior, seguretat contra llibertat, drets civils, control d’armes, funció de la federació i de l’administració… En una segona i una tercera part d’aquesta sèrie miraré de respondre aquestes preguntes, però primer és necessari, per a un lector català no necessàriament coneixedor de la política americana, saber com funciona el propi procés en què estan immergits els nostres protagonistes, el camp de batalla on s’estan enfrontant, les primàries. Què són? Qui decideix? Quan? Quins principis les inspiren? Vegem-ho.
Les primàries americanes: democràcia i federalisme
“We the people of the United States…”. La frase amb què comença la Constitució dels Estats Units d’Amèrica és tota una declaració de principis: la legitimitat última de les institucions americanes rau en la voluntat d’un poble, d’una nació, que és en essència un de sol. Aquesta concepció de la Unió contrasta amb la seva anterior articulació legal plasmada als Articles de la Confederació i Perpètua Unió, que descrivien els Estats Units com una confederació d’estats independents i sobirans en tot allò que no deleguessin al Congrés continental. Tanmateix, el “we the people” no va eradicar els estats precedents. Si bé els federalistes que van promoure l’aprovació de la nova Constitució de 1788 eren grans defensors d’una major unió i d’un poder executiu central, per les ineficiències i paràlisis que una estructura confederal comportava, també van promoure sempre la permanència dels estats i de la seva importància política. Segurament en part hi van jugar motius propagandístics i pràctics (no era políticament viable d’eliminar-los), però també teòrics: Alexander Hamilton, James Madison i John Jay, els autors dels coneguts Federalist Papers, una sèrie d’articles dirigits a convèncer prou legisladors d’aprovar la nova proposta de Constitució, creien que la separació vertical del poder era una manera més de protegir l’esfera individual, els interessos privats i les minories de les arbitrarietats del poder i de la possible tirania de la majoria o dels governants. És de la combinació, o juxtaposició, de dos principis antagònics, el de la sobirania nacional-democràtica i l’associatiu, que va néixer un inèdit i híbrid sistema polític, el que ara entenem per federal, que havia de ser la principal aportació americana a la política moderna.
Tot i que els Estats Units són una sola nació, el principi federal es fa sentir en la majoria dels processos polítics del país, des de l’aprovació d’esmenes a la Constitució fins a l’elecció dels congressistes i del propi president. Pel que fa a aquesta darrera, la idea federal no només intervé en la votació presidencial stricto sensu, en unes eleccions generals en què la presidència no resulta del vot popular, sinó que també afecta el pas previ, les eleccions presidencials primàries, un mecanisme complex dels partits per triar candidat. El candidat d’un partit a les eleccions presidencials no és escollit ni per un sol líder, ni per un mandarinat o aparell orgànic, ni pels simpatitzants de la formació a nivell nacional, sinó que s’ha de sotmetre a un complex procés d’elecció en què intervenen cadascun dels cinquanta estats. Els candidats dels dos partits del sistema bipartidista americà, el més progressista Partit Demòcrata i el més conservador Partit Republicà, no responen a la voluntat d’un conjunt nacional sinó a treballats equilibris d’interessos locals i estatals.
El primer que cal saber de les primàries presidencials americanes és que són eleccions indirectes en què els ciutadans o els simpatitzants dels dos partits donen als diferents aspirants a candidat un nombre determinat de delegats, que seran qui, conjuntament amb els superdelegats o delegats no compromesos (càrrecs públics o orgànics del partit), elegiran el candidat definitiu en una Convenció Nacional posterior en una data i lloc concrets; enguany, els Republicans celebraran la seva Convenció a Cleveland del 18 al 21 de juliol, i els Demòcrates a Philadelphia del 25 al 28 del mateix mes. Generalment s’espera que els delegats compromesos votin per l’aspirant que els pertoca en primera votació, però poden canviar el sentit del seu vot posteriorment si consideren que hi ha bloqueig i no té possibilitats de sortir elegit. Els superdelegats o delegats no compromesos solen tenir, per la seva banda, llibertat total de vot, cosa que, tot i el seu percentatge reduït, els dóna molt de poder en les negociacions, jugades i conxorxes que es produeixen quan l’elecció està disputada: llocs al futurible gabinet, contacte privilegiat amb el possible president, suport a les seves “pet policies” i projectes personals, etc.
El nombre i percentatge de delegats i superdelegats de la Convenció Nacional Demòcrata de 2016.
Font: Ballotpedia
Per complicar-ho encara més, el mecanisme d’elecció de delegats que coneixem com a “primàries” són en realitat dos processos diferenciats concurrents i amb un mateix objectiu, que, amb la llibertat inherent al federalisme, cada estat pot escollir utilitzar o fins i tot combinar. El primer d’aquests processos, el més antic, és el que es coneix com a caucus. Un caucus és en essència un afer intern del partit, que organitza reunions, generalment entre simpatitzants registrats, per elegir candidat, ja sigui a mà alçada o en uns complexos processos de descart. El d’Iowa és el més conegut, ja que aquest estat “midwestern” és el primer de votar, just per davant de l’estat nordenc de New Hampshire, que per llei estatal ha de ser el primer del país de celebrar primàries. La paradoxa s’entén perquè tot i que sovint s’inclouen els caucus en el procés de primàries, perquè tenen els mateixos efectes, les primàries són estrictament una altra cosa: són processos d’elecció de candidats organitzats per l’administració arreu d’un estat. En una primària pròpiament dita en comptes de mans alçades o processos de descart, hi ha urnes i vot secret a càrrec del govern estatal. La major formalització de les primàries pròpiament dites, però, no elimina la varietat inherent al federalisme: depenent dels estats seran tancades (només els simpatitzants registrats d’un partit poden votar el seu candidat) o obertes (qualsevol persona pot votar el candidat del partit que triï si fa una declaració d’adhesió al col·legi electoral), i fins al 2000 n’hi havia un tercer tipus, les “blanket primaries” (qualsevol persona podia votar els candidats de qualsevol partit sense fer cap declaració), que va ser declarat inconstitucional pel Tribunal Suprem.
Iowa, New Hampshire i els interessos locals
La disputa entre Iowa i New Hampshire per ser els primers de votar, fins a l’extrem de preveure-ho legalment el segon estat, es deu al fet que això els dóna una gran visibilitat mediàtica i certa capacitat d’exigir contrapartides a uns aspirants a candidat que d’altra manera, sent estats relativament petits i amb pocs delegats, podrien ignorar. Novament, veiem que el principi associatiu i els interessos locals i estatals tenen més pes que les grans voluntats democràtiques abstractes. Així, el governador republicà d’Iowa va demanar explícitament que els electors no votessin Ted Cruz perquè el senador texà era un dels més acerbs crítics de les subvencions del govern federal a l’etanol, una de les principals fonts d’ingressos de l’estat del mitjà oest. Per bé que les peticions del governador van fracassar (Cruz va guanyar el caucus), la posició d’Iowa en el procés de primàries ha estat tradicionalment una carta de negociació per preservar els interessos dels productors d’etanol de l’estat i la majoria d’aspirants a candidat han pagat el peatge. De fet, la victòria de Cruz a Iowa és remarcable precisament perquè es va negar a pagar-lo, cosa que va portar molts opinadors a especular que aquesta negativa significaria la seva primera derrota. Al contrari, Cruz va convertir la polèmica en una qüestió de principis, i la va fer servir per reforçar el seu missatge antiestablishment i antipartitocràcia, que ressona bé entre els simpatitzants republicans actius que podien pronunciar-se al caucus. D’una manera individualista molt típica en ell que l’ha convertit en el legislador més odiat pels seus propis companys republicans però que li ha guanyat les bases comunitaristes i llibertàries contràries a “Washington”, Cruz va dir que no canviaria el seu missatge contrari als subsidis i el paternalisme governamental perquè un governador moderat i de l’establishment del partit li ho demanés. Dit i fet: victòria.
Un altre exemple de la importància que aquests dos estats aconsegueixen per ser els primers de celebrar votacions és la dedicació que solen tenir-hi els candidats que acaben guanyant: Trump va perdre a Iowa entre d’altres coses perquè es va limitar a fer uns pocs grans mítings televisats, en comptes de fer campanya comtat per comtat, cosa que sí que va fer Ted Cruz; a New Hampshire Trump va rectificar i va realitzar una campanya més tradicional, cosa que deuria contribuir a donar-li un resultat tan folgat: va guanyar amb un 35% dels vots, gairebé 20 punts per davant del segon, el governador d’Ohio John Kasich, figura emergent de l’establishment moderat.
En tot cas, però, Iowa i New Hampshire són només els primers estats de votar, i les coses poden canviar molt d’estat a estat i en terminis relativament breus de temps. El senador per Florida Marco Rubio, que semblava tenir un momèntum després d’assolir un tercer lloc molt a prop del segon de Donald Trump en el caucus republicà d’Iowa, va quedar en una humiliant cinquena posició a les primàries de New Hampshire després de realitzar un pobre debat a la cadena ABC, en què el també aspirant Chris Christie, governador de New Jersey, el va mortificar perquè, segons semblava, només sabia repetir com un robot quatre línies memoritzades contra el president Barack Obama. Christie, per cert, tampoc sembla haver-se beneficiat de la patacada de Rubio, ja que va quedar sisè per darrere del propi senador per Florida, cosa que va precipitar que anunciés la seva retirada de la campanya. Queda per veure si donarà suport a algun altre aspirant, ja sigui a canvi d’alguna contrapartida o no.
El constant canvi i els momèntums passatgers no són, és clar, una exclusiva del camp republicà: també s’augura que l’esclatant victòria de Bernie Sanders a New Hampshire, on va derrotar Clinton 60 a 40, serà difícil de repetir als estats del Sud, on en el camp demòcrata prenen importància les minories racials, molt cultivades per part de la seva rival, i perden pes els progressistes joves blancs, gran trumfo electoral de l’ancià senador de Vermont. Aquesta victòria esclatant ja va contrastar prou amb el caucus d’Iowa, on hi va haver un empat tècnic, un resultat molt bo per a Sanders però incomparable amb el de New Hampshire, estat veí i demogràficament semblant al seu Vermont; i contrastarà segurament amb els resultats futurs. Les properes conteses, a Nevada i Carolina del Sud, perfilaran una mica el terreny, a l’espera d’una data clau: el dimarts dia 1 de març. Un dimarts del febrer o març anterior a unes eleccions generals, conegut com a Super Tuesday, es celebren les primàries d’un gran nombre d’estats que va variant amb els anys, i enguany la data serà l’1 de març. Algunes primàries han acabat llavors, ja que encara que la contesa no estigui tancada matemàticament, molts aspirants llancen la tovallola i d’altres comencen a teixir aliances per assegurar-se una bona posició a la possible administració dels vencedors. El Super Tuesday d’enguany voten catorze estats, inclosa Texas, segon més gran del país, i el territori de Samoa, cosa que suposa que hi ha una gran quantitat de delegats en joc. Aquell dia començarà la recta final de la campanya.
Sigui com sigui, i tenint present que les primàries americanes són un ecosistema en constant canvi i que les aliances més insospitades avui poden ser realitats guanyadores demà, per ara sembla que les grans batalles seran entre l’insurgent Bernie Sanders i la dinasta Hillary Clinton al camp demòcrata i entre els rebels Donald Trump i Ted Cruz al republicà, amb la possibilitat que els planti cara una santa aliança de l’establishment de Bush i Kasich amb un revifat Marco Rubio. Però, qui són realment aquesta gent, què defensen? Ho explicaré en dos articles de continuació, aquest dimecres per al camp demòcrata i aquest divendres per al republicà.
Llegeix la segona part d’aquesta sèrie
Llegeix la tercera part de la sèrie
