La participació col·lectiva a Catalunya: un paradís?
per David Nàcher (@nacherd)
Catalunya té un sistema col·lectiu molt estès i complexe. Aquesta realitat ens ha portat moltes vegades a pensar que vivim en una bombolla que ens diferencia d’altres territoris de l’Estat espanyol i d’Europa. És objectiu aquest fet?
Primer de tot, hem de mirar quina situació actual tenim. Si mirem la nostra tradició, veiem que ens ha fet dividir aquesta realitat en tres espais diferenciats:
- Els col·lectius no-formals: Són espais de trobada no institucionalitzats ni registrats. Hi podem trobar grups molt diferents, ja sigui per la seva composició o pels seus objectius i, per tant, es fa molt difícil la seva catalogació o estandardització. Podem trobar col·lectius molt reglamentats i amb una forta tradició assembleària, com poden ser alguns partits o moviments juvenil o alguna assemblea de CSO (Centre Social Ocupat). D’altra banda també existeixen d’altres que es constitueixen per una causa com els actuals CDRs o moviments locals concrets com els de la remunipalització de l’aigua. N’hi ha que es formen per un interès o afició en comú, com els grups de skaters o els que s’organitzen per fer batalles de galls (concursos de rap improvisat). Aquests últims, si acaben consolidant-se, moltes vegades, es converteixen en associacions. En comú tenen que oficialment no compten amb cap rang legal i que, formalment, són igualitàries, ja que cap dels seus membres té una posició superior. Alhora també són molt flexibles, donat que la normativa i la militància són tractes de paraula, ja que no tenen cap marc legal establert. Tanmateix tenen dificultats d’encaix per segons quines accions, ja que el sistema actual no els reconeix com un interlocutor vàlid i moltes vegades són acusats d’actuar en contra del bé comú per les administracions públiques.
- Les associacions i fundacions: Són entitats sense ànim de lucre que busquen el bé comú general, d’una part de la societat o dels seus membres. Estan formalment establertes i registrades tant per la Generalitat de Catalunya com per altres registre municipals. Tenen una acta de constitució, una normativa (estatuts) i una llista de socis/militants. Estan obligades a fer una Assemblea General Ordinària l’any, com a mínim, on es prenen les decisions principals: el pressupost i les persones responsables d’aquella entitat (president, secretari i tresorer en cas de les associacions i patrons en cas de les fundacions). Formalment tenen diferències que podeu consultar a Xarxanet. Com en el cas dels col·lectius, també trobem associacions de molts tipus i mides. Existeixen associacions polítiques, sindicals, culturals, de cooperació…. També trobem associacions de primer grau (composades per persones individuals), de segon grau (federació o confederació d’associacions) o de tercer grau (composades per associacions de segon grau). Per saber-ne més podeu consultar gencat.cat. Finestra d’Oportunitat, per exemple, és una associació dedicada a l’anàlisi política.
- Les empreses: Són entitats formals i molt regulades que busquen el lucre de les persones que les constitueixen. Hi ha bàsicament set tipus que podeu trobar a aquesta web. D’aquestes les més destacable per la seva ideologia i el seu creixement en els últims anys són les cooperatives d’iniciativa social. Aquestes són agrupacions de persones que volen satisfer les seves necessitats econòmiques de forma democràtica i revertint el superàvit en la pròpia activitat social, i per tant, entren a formar part de les entitats sense ànim de lucre com les associacions, les fundacions o els col·lectius. Per saber-ne més podeu visitar la web d’aracoop.
Per a més informació de les tipologies podeu consultar aquest recull de Torre Jussana.
Un cop coneixem els diferents grups d’acció col·lectiva, em vull centrar en el canvi de paradigma que està tenint la societat catalana en la seva forma de fer comunitat i de trobar-se en col·lectivitat, buscant el bé comú. És per això que exclouré les empreses amb afany lucratiu.
Segons la tradició catalana, la forma més habitual de constituir-se com a grup de persones és a través de l’associacionisme. Des de finals dels segle XIX ha estat la forma habitual de relacionar-se fora de la famílies, el sistema educatiu i la feina. És així com es construeixen els principals sindicats (menys els anarquistes, que acostumen a ser col·lectius), els partits polítics (sobretot els d’esquerres), les associacions excursionistes, les corals o els esplais i els caus que sobreviuen durant els anys de la dictadura i que tornen a florir durant els anys ‘70s. Així doncs si ens fixem en El Panoràmic (estudi sobre el sector no lucratiu de Catalunya), de les aproximadament 25000 entitats sense ànim de lucre de Catalunya el 21% són d’abans de 1980 i el número augmenta fins el 58% de les constituïdes abans de l’any 2000. També veiem que el 87% de les entitats que han realitzat l’enquesta, són associacions mentre que les fundacions, les cooperatives i altres tipus d’organització ocupen el 13% restant. En aquest cas, podem assegurar que hi ha un clivatge, ja que, molts dels col·lectius informals no han realitzat l’enquesta, ja sigui per desconeixement o per altres desmotivacions.
Alhora de mirar el número de socis i la seva participació veiem que el 50% de les entitats són petites o molt petites (entre 3 i 30 persones actives) i que només un 9% té més de 250 persones actives. Pel que fa els socis, el context canvia, ja que el 18% d’entitats tenen més de 250 socis i el 38% té entre 3 i 30 socis. Aquí arribem a la conclusió que les entitats petites són aquelles que generen més participació i que les gran, tot i tenir un gran volum d’afiliats, quan mires la participació real veus una gran diferència real.
Pel que fa la peritat dins l’associacionisme es fa impossible fer un estudi precís, ja que El Panoràmic només genera un estudi en perspectiva de gènere i no discrimina ni per origen ni per classe social. En una visió de gènere veiem que mentre les dones ocupen un 60% dels equips de voluntaris i hi ha un 73% de dones en els equips tècnics, només un 48% hi participa des de l’equip directiu i, el que és encara més desproporcionat, només un 42% presideix l’entitat.
Si fem un estudi monetari de les entitats veiem que mentre les entitats històriques les podem considerar petites (menys de 15.000 Euros l’any) les de nova creació tenen ingressos de més de 15.000 euros.
Si seguim veient els recursos econòmics de les entitats descobrim que mentre les entitats que ingressen menys de 15.000 Euros l’any tenen una forta dependència dels seus recursos propis (80% en el pagament de quotes, venda de productes…) les entitats que ingressen més de 15.000 tenen una forta dependència de fons públics (57% de subvencions, convenis…).
Totes aquestes bones dades ens porten a concebre l’associacionisme com un tresor nacional que ha de ser preservat. Gràcies a aquesta riquesa Catalunya ha pogut evolucionar d’una forma més participativa i democràtica que altres territoris, que no han gaudit d’un teixit participatiu viu.
Segons la tesi doctoral de Josep San Martín Morant: Catalunya, paradís de la societat civil? Explicacions i conseqüències de la participació en associacions “l’any 2006 hi havia 7,9 organitzacions per cada mil persones, que comparat amb les 4,1 per cada mil de l’Estat Espanyol, veiem que el Principat té el doble d’associacionisme que el resta de territori estatal. Tot i així, l’autor (que estudia dades fins al 2006) dóna una visió pessimista del futur de les entitats, ja que des del 2003 es veia una clara tendència a l’estancament. San Martín també enfoca la seva mirada cap a Europa on si comparem la densitat associativa de Catalunya amb Països Baixos o Alemanya, veiem que la primera hi surt perdent. Alemanya Occidental guanya el rànquing europeu amb una densitat de 14 associacions cada 1000 habitants i Països Baixos el segueix amb 11 associacions cada 1000 habitants. Tot i així aquest estudi es purament quantitatiu sense cap explicació qualitativa que ens doni objectivitat amb el sistema de pressa de decisions de les entitats i la seva qualitat democràtica. El mateix autor de la tesis confirma que l’autèntica escola de participació resideix en l’associacionisme polític (partits, sindicats, acció social, drets humans, ecologistes…) i no en el fet de l’associacionisme com a tal. En aquest cas si es compara el Principat amb altres regions europees veiem que estem a la cua. Segons l’Enquesta Social Europa, Catalunya té un nivell de militància política (no només de partit) del 15% mentre que altres països del centre i nord d’Europa pot arribar fins al 80%.
Per tant, en mode de conclusió, veiem que el sistema col·lectiu no lucratiu de Catalunya gaudeix de bona salut, però que encara té camí per recórrer pel que fa la afiliació individual de les persones no vinculades. Tot i així, sobretot després de la crisi de 2007, han emergit noves maneres de participació que generen nous reptes de governança i que desestabilitzen el sistema tradicional de Catalunya, que fins al moment era l’associatiu. Això genera problemes alhora de trobar relleus i canvis a les associacions i ens porta a qüestionar-nos que està passant amb les dinàmiques regeneratives de les associacions, que abordaré en el proper article.
Llegeix també La mort de l’Associacionisme: 10 punts claus per a la participació del futur, també de David Nàcher.
Imatge: