“Espanya ja no vol ser un Estat per Catalunya” – Entrevista a Carme Forcadell
per Victor Solé Ferioli (@sule25) i Luciano Napolitano (@luchito_cjs)
Entrevista a Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana
El vent mou Barcelona, que presenta, un cop més, un cel clar i nítid sense gairebé núvols. És una tarda tranquil·la de febrer, fa fred. Anem cap a la seu de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), prop de la Sagrada Família. Els turistes es passegen davant de la Basílica captivats per un dels temples cristians més imponents de la Terra. Nosaltres passem de llarg i seguim pujant per carrer Marina fins arribar a la seu de l’ANC, una organització sense ànim de lucre que s’ha convertit en una de les associacions més influents de Catalunya. Si voleu saber-ne més, us recomanem aquest documental del 30 Minuts de TV3, sensacional metratge que ens explica com va néixer l’ANC. I a la seva seu, la seva presidenta Carme Forcadell ens rep.
Com veu el procés sobiranista ara mateix, després de la lluita de judo en la que es van lliurar Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya després del 9N?
El veig molt bé. Després dels anuncis del president Mas de crear un comissionat per la Transició Nacional, el procés està més encaminat, força millor que del que estava fa una setmana o fa quinze dies. Es van concretant totes les estructures d’estat. Els dos partits que has anomenat no han sortit del tatami però són molt conscients que hem d’anar plegats. De fet crec que fins i tot l’Oriol Junqueras ha tornat a oferir-se al president Mas per entrar al Govern. El procés està ben encaminat.
Per tant vostè no té por de que torni a passar el que va succeir després del 9N? El que alguns van denunciar com un segrest del procés per part dels dos principals partits sobiranistes?
Després del 9N els partits polítics ho van fer molt malament, crec que van decebre a la majoria independentista ja que esperàvem que es convoquessin eleccions i no va ser així. L’Assemblea també ho esperava. Va arribar un moment en què fins i tot es va posar en perill el procés per culpa de la falta d’entesa i de l’enrocament de cadascú amb les pròpies posicions, amb els propis interessos. De totes maneres, en aquest moment crec que tots som molt conscients que ens hi juguem molt, i els partits també s’hi juguen molt. A nivell de país, de partit, de societat… Convergència i Esquerra són conscients que han d’anar junts, però no només aquests dos: han de tenir un full de ruta compartit la majoria dels partits sobiranistes, també la CUP, el nou partit Moviment d’Esquerra Catalana (MES), sense oblidar Esquerra Unida i Alternativa, Iniciativa per Catalunya i fins i tot Unió Democràtica. Nosaltres pensem que els partits sobiranistes, o almenys la major part d’ells, han d’anar tots junts en aquest procés.
Quina diferència hi ha entre fer les eleccions al març d’enguany, tal i com vostès demanaven, i fer-les al setembre, que és el que finalment s’ha decidit? Quina diferència veia l’Assemblea Nacional Catalana?
L’Assemblea Nacional Catalana va apostar per a que les eleccions plebiscitàries fossin a la primavera, poc temps després del 9N. Si el Govern decidia convocar-les immediatament després del 9N, nosaltres les preferíem a la primavera, al març. És cert però que, veient la realitat, per fer aquestes eleccions calia que, com a mínim, hi hagués un full de ruta comú entre les forces sobiranistes i aquest full de ruta era impossible d’aconseguir en dos mesos, organitzant-se des del desembre de l’any passat [2014] o des del gener d’enguany, ja que l’entesa entre els principals partits havia desaparegut. S’havia arribat al 9N amb tots els partits sobiranistes junts, però després la situació es va deteriorar i ara per ara entenc que no s’hagués pogut fer tota la feina que s’havia de fer: la unitat del sobiranisme, el paraigües unitari de tots els actors polítics favorables al procés. No sé si haurien generat prou confiança en dos mesos com perquè la majoria de votants veiés que l’aliança seguia essent sòlida.
Sabem que el catalanisme és la idea, o ideologia, hegemònica a Catalunya des de la Renaixença, però dins del catalanisme el sobiranisme no era hegemònic. La principal vessant del catalanisme ha estat regionalista, autonomista, pactista amb Espanya. Però des de 2012, i institucionalment parlant, el sobiranisme és hegemònic dins del catalanisme. Vostè no té por que el procés es vagi desinflant, des d’ara fins al 27S, o fins i tot després d’aquesta data? Vostè no tem que passi el que algunes enquestes han assenyalat, que el globus sobiranista, com alguns anomenen el procés, s’hagi desinflat?
La realitat desmenteix aquesta afirmació. No conec cap persona que fa cinc anys fos sobiranista i ara no ho sigui, o que ahir ho fos i ara no. En canvi sí que conec moltíssimes persones que fa cinc anys o ahir no eren sobiranistes o independentistes i ara ho són.
El sobiranisme té cada cop més gent. Els que són sobiranistes ho continuen sent. I cada vegada n’hi ha més, per molts motius. Un motiu és que no hi ha una altra solució: l’Estat Espanyol no vol ser un estat pels catalans. Vol ser un estat centralista, uninacional, monolingüístic, homogeni. No vol canviar. Per tant els catalans volem un estat nostre, que ens ajudi a ser més feliços, a tenir més benestar, un estat que ens el sentim nostre, que no vagi a la contra. I ara tenim l’oportunitat històrica d’aconseguir-ho. Per tant, com que no hi ha una altra solució, nosaltres entenem que la regeneració democràtica i política, la millora de la justícia social, han de venir de Catalunya. Ho hem de solucionar nosaltres, els catalans. Veiem la independència com un mitjà per assolir un fi major: més democràcia, més llibertat, més justícia social.
La independència en sí no és res, s’ha d’omplir de contingut. Nosaltres, la ciutadania, ens hem adonat que tenim força, que podem canviar les coses. Hem vist que mobilitzar-nos només cada quatre anys per anar a votar llistes amb polítics no serveix. Hem viscut una política que no ens ha servit, i ara hem de canviar aquesta tendència. Podem fer-ho i ho volem fer. I quina mena de país volem? Un país sense desnonaments, on tothom sigui igual davant la llei, amb una justícia social forta i suficient.
No creu que els mitjans de comunicació juguen un paper molt important en aquest procés?
Els mitjans de comunicació juguen un paper important però al cap i a la fi la força és de la societat, de la ciutadania. Quan hem vist que la societat canviava, hem vist la força més important. L’ANC va néixer al març del 2012 i la primera gran manifestació que vam organitzar va ser la de l’11 de Setembre de 2012, en la que vam aparèixer arreu. Però abans d’aquesta l’ANC va organitzar molts altres actes, com la Marxa cap a la Independència del 30 de juny de 2012, un fet que va sortir en molts pocs mitjans. Quan els partits polítics van començar a dir si hi anirien a la manifestació de l’11S de 2012, si aquesta manifestació havia de ser més pel pacte fiscal, o pel federalisme, nosaltres vam afirmar que ho fos per la independència. I tots sabem com va anar aquell primer gran acte de fa tres anys. Els mitjans ens van fer cas perquè van veure que anem seriosament, que tenim les coses clares. Fins aquell moment els mitjans de comunicació estaven a l’expectativa de veure què passava, què passaria, com acabava tot. És cert que els mitjans tenen el seu paper dins del procés, però la força del procés existeix principalment gràcies a la mobilització de la societat, que ha sortit al carrer. I els partits polítics s’hi han sumat perquè la societat els ha estirat, ja que si no s’hi integraven la societat els passava per sobre. El motor d’aquest procés és la societat.
Victor Solé amb Carme Forcadell en un moment de l’entrevista. Font: FinesOp.
Quines són les properes passes de l’ANC? Què tenen pensat per l’11 de Setembre de 2015?
Encara no tenim pensat res. Ara per ara estem demanant a la gent que ens enviï propostes. Cada any ho fem. Que ens enviïn propostes per l’11 de Setembre. Les podem rebre fins el 18 de març.
L’11 de Setembre d’enguany és molt important perquè serà el dia que s’iniciï la campanya electoral pel 27S. Espero que l’11 de Setembre es faci un gran acte unitari de totes les forces sobiranistes. Un acte conjunt entre societat civil, entitats sobiranistes i partits sobiranistes, tenint en compte que entrarem en campanya electoral i que, per tant, hi haurà algunes diferències respecte als altres anys.
Tots junts tot i que hi hagi crítiques dins del moviment independentista cap a l’ANC?
Parlo de tots aquells que compartim la idea de crear un estat propi per a Catalunya, de tots els que volem la independència perquè entenem que és el millor per a tots els que vivim a Catalunya. Crec que tots els sobiranistes compartim aquesta visió: la independència. I dins d’aquesta visió hi cal la unitat, cal estar tots junts.
Per tant això és el que vostè diria als independentistes crítics amb l’ANC, perquè n’hi ha. Què opina dels que són crítics amb l’ANC, dels que critiquen que no es compleixi el full de ruta que aprova any rere any?
No ho sé, no en conec de crítics amb l’ANC. Només faltaria que no hi hagués crítics amb l’ANC, ja que n’hi ha a tot arreu, a tota organització. Si som aquí és també per acceptar les crítiques. Nosaltres demanem i reiterem que es necessita unitat dins del sobiranisme. I hem de demostrar l’11 de Setembre que les eleccions del 27S han de ser un canvi per a millorar la vida dels catalans i catalanes. Crec que tots els partits i les entitats sobiranistes hi estan d’acord. Podem fer un paraigua comú.
L’ANC predisposa als seus estatuts que els mandats han de durar un any, prorrogable dues vegades. Vostè està acabant el seu tercer mandat d’un any. Quin és el futur de Carme Forcadell?
No el sé, de moment. Hem d’arribar a les eleccions municipals de maig i a les eleccions de l’Assemblea. Jo continuaré treballant dins l’Assemblea.
Per tant no voldria que es prorrogués el seu mandat, ni que sigui fins a setembre de 2015?
No, no prorrogarem res ja que s’hauria de fer una Assemblea General per a canviar els estatuts i nosaltres entenem que el projecte de l’Assemblea és comú, la força és al territori, és la força de la gent.
És indiferent qui sigui al capdavant perquè la força és de la gent. Per tant seria poc coherent prorrogar el mandat. Si no hi és l’actual junta al setembre, no passarà res de dolent. L’Assemblea seguirà tan forta com sempre. Això tirarà endavant hi hagi qui hi hagi al capdavant perquè la nostra força és la gent que fa feina diària per a l’Assemblea, en tot el territori. Intentarem que el relleu sigui el millor possible. Hi ha molta gent que podria fer una molt bona feina estant al capdavant de l’ANC, de fer-ho tant bé o fins i tot millor dels que hi som ara. Toca canviar i canviarem. No passa res. L’actual junta no plega del tot, no tornem a casa, jo em quedaré a l’Assemblea, però sense el càrrec de presidenta, sense la representació actual. Continuaré treballant, la meva activitat no cessarà.
Es veu en alguna llista política, encapçalant-la o no?
[Riu] D’això en parlarem quan sigui el moment, ara no en vull parlar, de llistes. Ja ha portat prou problemes, no vull parlar de llistes durant una temporada. Lluny! No en vull ni sentir a parlar. Ara hem de veure com queda el panorama després de les eleccions municipals, i com les encara l’ANC. El 27 de febrer hem començat la campanya per a les municipals, presentem el pla d’acció de l’ANC sobre les eleccions municipals del 24 de maig, i comencem el relleu dins l’ANC. Com veieu, les llistes són la meva darrera preocupació. I si us hi fixeu, la gent ja no en parla de llistes.
De fet parlar de llistes és rellevant no pel fet de si seran tancades o obertes, sinó per veure qui hi serà i qui no hi serà, per després veure quants diputats seran sobiranistes i quants no.
Exacte. Fins i tot es diu que s’està estudiant la possibilitat de fer una reforma de la llei electoral. Veurem com acaba tot això.
I de cara a l’exterior? Com creu que reaccionaria la Unió Europea o la comunitat internacional davant d’una futurible independència de Catalunya?
Penso que la Unió Europea és pragmàtica. Quan arribi el moment, actuarà en conseqüència i serà pragmàtica, com ha fet sempre. Ho podem veure ara mateix, amb Grècia, intentant trobar acords tot i els punts de vista allunyats. Abans de les eleccions gregues, els ministres d’economia i finances de l’euro els hi van dir als grecs “Vigileu a qui voteu o us farem fora de l’euro!”, i els grecs van votar Syriza i ara Unió Europea i Grècia estan arreglant les diferències. Crec que amb Catalunya passarà exactament el mateix. És evident que no ens estan esperant amb els braços oberts, és normal, volen que les coses continuïn com estan. Nosaltres, en la nostra vida diària, també tendim a preferir que les coses estiguin com estan, sense canvis o amb pocs canvis. Però si els canvis arriben, com el de Catalunya, que fa les coses de manera democràtica i pacífica, a la Unió Europea ho acabaran acceptant. Voldran arribar a acords: els millors possibles per a Catalunya, Espanya i la Unió Europea. Històricament ha estat així, no hi ha hagut cap país que hagi volgut entrar a la UE i s’hagi trobat amb la negativa de la Unió Europea. Quan arribi el moment, es parlarà políticament de què cal fer. És un fet que no ens preocupa [a l’ANC]. Sabem que molts ens hi esperen i que saben que, quan arribi el moment, s’haurà de prendre una decisió bona per a tothom.
Què en pensa dels no nascuts a Catalunya i que participen activament al procés?
Si aconseguim la independència serà gràcies a que molts catalans que no han nascut a Catalunya o que no parlen català votaran independència. La força del nostre projecte és la inclusió. Ens importa la llengua que parli, on visqui, què pensi, què opini. Compartim un futur. És català qui vol ser-ho. Quina importància té la llengua que parli, d’on ve, qui sigui? L’important és que volem construir un país millor, net de corrupció, inclusiu, integrador i del que puguem estar orgullosos. Fem-ho tots, els que parlen català, els que no el parlen, els que han nascut aquí, els que no… Quina és la nostra sort? Doncs que hi ha moltes persones que no han nascut aquí o que no tenen el català com a la seva llengua pròpia que, ara, també, han adoptat aquest procés perquè creuen que és el millor per a tots. Súmate és precisament l’exponent d’això. Gràcies a moltíssimes persones com els companys de Súmate aconseguirem la independència. És el nostre valor més gran. I molts catalans de pedigrí no estan d’acord amb la independència, ans al contrari. Parlo d’aquests senyors del pont aeri, dels que han crescut a l’ombra del poder i que volen continuar fent negocis amb l’Estat Espanyol.
Crec que hi ha dues paraules que defineixen el procés: inclusió i il·lusió. Tothom pot ser protagonista, tothom pot formar part d’aquest projecte.
Perquè sense il·lusió no anem enlloc.
I més en els temps que corren.
Entenem que les relacions amb les entitats sobiranistes són molt bones… però amb les que no ho són? Tenen relació amb Societat Civil Catalana?
Realment no en tenim cap. No tenim relació amb ells. Hem anat en algun programa de ràdio o televisió amb ells però no tenim relació de col·laboració o d’altra mena. A més crec que Societat Civil Catalana va néixer per a combatre l’Assemblea Nacional Catalana. Va néixer com a reacció. I nosaltres no som reactius. L’independentisme ha assolit la seva força actual gràcies a que ha deixat de ser reactiu, ja no fem manifestacions en contra de. Precisament al 2010 es va fer la última manifestació en contra de, en aquest cas va ser aquella en contra de la retallada de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional. Després d’aquella manifestació, totes han estat en positiu. Hem passat de ser reactius a propositius, de la reacció a l’acció. És aquí on rau l’èxit del procés. L’ANC va néixer com a una proposició vers un projecte. Entenem que si ens hem de reunir amb Societat Civil Catalana, ho farem, no tenim cap problema. Però hem de tenir en compte que és una associació que va néixer com a reacció, per anar en contra de la independència.
Fa uns anys vam publicar a Finestra d’Oportunitat un article sobre la oficialitat del castellà a la futurible Catalunya independent. Què en pensa de la oficialitat de la llengua castellana en una Catalunya independent?
A mi no m’agrada parlar d’oficialitat d’una llengua. El tema d’idioma oficial em sona a estats molt centralistes, com França o Espanya. Jo prefereixo un concepte més anglosaxó: llengua comuna. Ni als Estats Units ni al Regne Unit hi ha llengua oficial, ni hi ha una acadèmia o un institut que centralitzin l’ús de la llengua. Als països anglosaxons la feina de mantenir, cuidar, conservar la llengua comuna és en mans de les universitats i dels mitjans de comunicació, entre d’altres. Parlar de llengua oficial em sona a parlar de llengua d’imposició. Considero que hi ha una llengua comuna, el català, i una altra llengua molt important pels catalans, el castellà. No cal imposar. No podem deixar que ningú se senti discriminat per motiu de llengua. A mi em dóna mal rotllo parlar de llengua oficial. Crec que trobarem una fórmula adient en la que ningú se senti discriminat per motiu de llengua. Personalment treballaré per a que en aquest país no hi hagi discriminació de llengua, o de cap mena. Tothom ha de sentir que els seus drets lingüístics són respectats.
Acabem recordant la sàtira, font d’educació política per molta gent. Què en pensa del seu personatge del Polònia de TV3? Què en pensa de la seva Catalina?
[Riu] Preferia el Polònia quan jo no hi sortia. Sé que molts polítics voldrien sortir-hi. La veritat és que no tinc temps per mirar-m’ho gaire, i quan puc ho faig. Està molt bé, l’actriu que fa de mi ho fa molt bé. Acabo dient-vos una curiositat: quan vaig anar al teatre a veure el musical, a l’acabar l’actriu em va venir a saludar i ens assemblàvem bastant.
Imatge de portada: Luciano Napolitano amb Carme Forcadell en un moment de l’entrevista. Font: FinesOp.
Si quieres leer esta entrevista en castellano, clica aquí.
