Home Catalunya Sí al castellà a la nova Catalunya

Per David Nàcher (@nacherd) i Victor Solé (@sule25)

Banner David

Banner Víctor

Aquest article no vol discutir sobre si Catalunya ha de ser independent o no, simplement vol afrontar una polèmica oberta fa uns mesos sobre la possible oficialitat del castellà en un Estat català independent en el sí de la Unió Europea. Sabem que el debat principal a l’actualitat no s’ha de centrar en aquestes minúcies, ja que se solucionarien als mesos successius del referèndum o consulta que es podria i/o s’hauria de celebrar, però la nostra obligació com a politòlegs versa també en fixar-nos i en preguntar-nos sobre els petits detalls dels grans esdeveniments. Dit això, el castellà ha de ser oficial en una Catalunya independent? Nosaltres resumim algunes respostes que ens porten clarament al .

Llengua oficial no és sinònim de llengua d’ús preferent. El castellà, i l’occità o aranès, podrien ser llengües oficials a tot el territori i sense ésser llengua d’immersió educativa o d’ús preferent en les Administracions Públiques –tret d’aquelles ubicades a la Vall d’Aran–, que tot i així estarien obligades per llei a tractar tots els seus programes en les altres llengües oficials del nou Estat si ho demanés l’usuari. El terme llengua oficial representa la obligació dels serveis públics a l’hora d’acceptar un idioma determinat com al propi codi de comunicació, i que els ciutadans tinguin el dret d’utilitzar-lo en l’espai públic. Per tant, l’Administració ha de garantir, almenys un sistema d’interpretació de la llengua, que en aquest cas seria la catalana, la castellana i l’aranesa. Un Estat pot ser plurilingüe i pot garantir la pluralitat de les seves llengües, sentir-les com a pròpies en totes les seves vessants, i defensar-les amb esma (un esma que l’actual Estat Espanyol no empra), però ha d’utilitzar una sola llengua, un sol codi, per a poder simplificar els processos administratius. En el cas del futurible Estat català, doncs, és clar que la llengua catalana seria preferent, com avui, però les altres dues llengües de la nostra Nació, la castellana i l’aranesa, serien oficials i utilitzables administrativament si l’usuari ho demanés.

Iniciatives independentistes en castellà

Iniciatives independentistes en castellà tant a Twitter com a d’altres xarxes socials

La llengua castellana no és l’idioma originàri de Catalunya i per tant no és l’idioma propi de la nostra Nació: és un idioma que va ser primerament imposat i successivament adoptat voluntàriament, per la seva convivència –repetim: en una barreja d’imposició, adopció i acceptació– amb el català durant més de tres-cents anys, sobretot en gran part dels darrers cent anys. Gràcies a les onades migratòries de diferents regions d’Espanya (segle XX) i Amèrica Llatina (finals segle XX i principis del XXI), el castellà s’ha introduït en la vida quotidiana de la nostra societat. No podem oblidar un passat en el que moltes famílies no tenen els seus orígens a la Garrotxa o a Osona o a les Garrigues, sinó en altres regions del planeta on la llengua castellana, tot i haver estat imposada, s’ha acceptat i convertit en l’idioma oficial i/o preferent. Hem adoptat el castellà a les nostres tradicions i folklore, en la nostra rutina i en les nostres vides personals. Cal remarcar que Catalunya va fer el seu pas cap a la industrialització al segle XIX per una sèrie de factors socials i econòmics que estaven lligats amb el comerç i plantacions amb i a les colònies espanyoles d’ultramar: era l’idioma castellà –i desgraciadament no pas el català, com ens recordaran els teòrics del monolingüisme catalanista radical que no trobaran cap argument en aquest article que pugui fer-los canviar d’idea– el que teixia la possibilitat dels catalans que després, i un cop tornats a la seva pàtria, poguessin invertir i crear les primeres indústries, fonament de la Renaixença cultural catalana de la segona meitat del segle XIX. El castellà és, a més, la llengua que escullen els expatriats –professionals qualificats d’altres països que són traslladats per les seves empreses a Catalunya– a l’hora de comunicar-se amb la societat d’acollida. A aquest col·lectiu no podem obligar-los a no comunicar-se en castellà, sinó que els hem de convidar a fer-ho també en llengua catalana, fent-los-hi entendre que és la pròpia de la nostra nació. (És clar que aquest darrer punt serà més fàcil en una Catalunya independent). Resumint, tot i ser una llengua originalment veïna, és també nostra i, per tant, es mereix ser tractada amb respecte, consideració i afecte –uns adjectius que l’Estat Espanyol no contempla cap al català–. Catalunya no pot cometre els mateixos errors d’Espanya.

La llengua no identifica el poble. Per molt que alguns teòrics insisteixin que la llengua vertebra la cultura d’una regió o d’una comunitat, som de la idea que no és així. Una cultura està formada per molts esdeveniments, símbols, icones, exemples, imatges, marcs mentals i codis, i la llengua és un d’ells però no l’únic. Si pequem d’eurocèntrics, tenim estats amb llengües oficials estrangeres (el màxim representant és Suïssa, on conviuen el francès, l’alemany, l’italià, i el romanx, que també es parla en una petita zona del Tirol italià), Estats amb diferents llengües (exemples tant petits com Andorra) i Estats, que per centralistes, han tendit a eliminar cultures senceres (França). Si creiem que la llengua és pràcticament un dels únics recursos de la cultura nacional i que, per tant, si el castellà és llengua oficial a Catalunya estem perpetuant les voluntats assimilacionistes de l’imperium castellà sobre Catalunya, cometem un nou error històric, antropològic i social. Escòcia, per parlar en anglès, no té dret a l’Autodeterminació? Croàcia, per compartir llengua amb Sèrbia, no té dret a ser lliure?

Percentatges de primeres llengües dels habitants de Catalunya

Percentatges de primeres llengües dels habitants de Catalunya

Amb estadístiques d’Idescat del 2008, el 55% de la població catalana reconeixia que la seva llengua habitual d’expressió era el castellà, en front el 39% que en reconeixia el català. Amb aquestes xifres a la mà cal respondre que no podem deixar fora de la oficialitat la llengua que utilitza més de la meitat de la població. Creiem que seria un desprestigi i una barbaritat no reconèixer la força cultural del castellà a la nostra societat. S’han escrit nombrosos articles sobre aquesta temàtica, potser un dels més rellevants fou el del periodista Eduard Voltas al Diari Ara, En castellà també, siusplau, publicat al Febrer 2012, i molt criticat pels radicals monolingüistes del català a la futurible nació independent. El president de la Generalitat, Artur Mas, i el cap de la oposició, Oriol Junqueras, han assegurat que el castellà seguiria essent oficial i se’n garantiria el seu ús. El canvi social dels independentistes en aquests darrers anys ha portat a moltes persones a demanar la independència en llengua castellana i a crear-hi organitzacions (l’Associació Súmate, presentada a Bellvitge, a l’Hospitalet del Llobregat, a principis d’Octubre 2013, per agafar un exemple recent). Aquest és un argument per a tots aquells independentistes de barretina que deprecien tota feina feta d’una forma que escapa de les seves fàtues i il·lusòries imaginacions i desitjos. Aquests malanomenats independentistes són en realitat secessionistes socials i haurien de respectar una mica la lluita de tota aquella gent que, sigui pel que sigui, ha escollit o té el castellà com a llengua pròpia i persisteixen en l’alliberament nacional.

La convivència tant propera amb Castella –la macrorregió més històricament poderosa de l’Estat Espanyol– ha fet que els catalans introduïm alguns aspectes de la cultura castellana a les nostres vides. Estem orgullosos de saber valorar les dues cultures que ens han enriquit com a persones i que ens han ajudat a veure el món i a descobrir-lo. Estimem les cultures mixtes, doncs enriqueix els seus propietaris. El castellà és una representació més d’aquesta màxima. El castellà és una eina útil de comunicació amb el món. Dins les tres llengües més parlades i amb més adeptes podem comunicar-nos o, almenys, intentar-ho amb el resta del món. Creiem que és un avantatge comparatiu, que tal com està l’educació i la situació en el nostre país, no hauríem de menysprear i hauríem de seguir potenciant. En un estudi de l’Eurasia Group, la llengua castellana es presenta com a segona més parlada al món, només superada pel xinès mandarí, i seguida per l’anglès, l’àrab i l’hindi. Barcelona és, finalment, la ciutat que més llibres en llengua castellana edita, seguida per Ciutat de Mèxic, Buenos Aires i Madrid.

Llengües parlades al món

Llengües parlades al món

Finalment, no creiem que la independència de la nació catalana pugui fracturar la societat del nostre país, però sí l’ús i la realitat que s’hi faci després. Una societat que no ha tingut cap problema amb la compaginació de dos idiomes al llarg de tres-cents anys i que ha sabut valorar el català com una joia, valorarà el castellà com una de les millors herències d’Espanya. Una llengua que pot ajudar a vertebrar i integrar a tots els ciutadans del possible nou Estat català ha de ser benvinguda i estimada.

En resum, per molts motius culturals, cívics, polítics, educatius, econòmics i d’avantatge comparatiu, creiem que el castellà hauria de ser llengua oficial a una Catalunya independent. Evidentment, hi ha motius per a que no ho sigui, però els trobem tancats en la Història, desubicats en una societat avançada com la nostra i irracionals intel·lectualment.

David Nàcher i Victor Solé

Per llegir l’article en català i castellà en PDF clica aquí

 

AUTOR

Baix Guinardó (Barcelona), 1989. És llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011), especialista en Drets Humans per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i màster en Project Management a IL3 (2014). Amb més de 6 anys d’experiència en projectes locals i internacionals, treballa gestionant projectes europeus i de cooperació per a ONGDs. Amant dels viatges, ha viscut a Catalunya, Croàcia i Holanda. És el el responsable de la secció de Catalunya de Finestra d’Oportunitat i co-encarregat del programa de ràdio “Des de la Finestra”.

  • Lídia Pons

    Companys,

    Us felicito per l’article que heu fet. Estic d’acord amb tots els arguments que exposeu menys en un:”La llengua no identifica el poble”. Personalment, concebo el català com un signe d’identitat que forma part de la nostra història i cultura.

    Gran part de la societat catalana actual té arrels espanyoles i, per tant, parlen el castellà en el seu dia a dia amb família, companys de feina, amics, etc. Per tant, una llengua tant arrelada al nostre territori no té sentit que en una Catalunya independent no es reconegui com a oficial, igual que el català. Per a mi, seria absurd que sigués el contrari, doncs la Catalunya que coneixem ha estat construïda, també, per persones nouvingudes de l’Estat Espanyol que han educat els seus fills en català i tenen un sentiment de pertinença igual que el nostre.

    Lídia Pons

    • David Nacher

      Moltes gràcies pel teu comentari Lídia! Pots veure que sí que creiem que la llengua és un dels signes importants de la cultura del poble, però no l’únic ni el més important, que és el que volem fer veure.

      David

  • Quin gran article! En faré difusió. En quedo amb la frase “Catalunya no pot comentre els mateixos errors d’Espanya”. Com

  • Del Vallès

    El castellà és una llengua que ha estat imposada per la força de les armes (conseqüentment apresa per necessitat i supervivència) com en tots o quasi tots els grans estats imperials ha passat amb la del seu país dominant cap a la resta de realitats nacionals, i no adoptada voluntàriament, jo sóc descendent de les onades migratòries que van venir per una vida millor (d’Andalusia i Aragó) que malauradament han estat instrumentalitzades per l’estat per afavorir l’assimilació del nostre país a Castella fent l’Espanya una i homogènia que sempre s’ha tingut en ment desde la majoria de sectors de la capital. Actualment i d’ençà mitjan segle passat (quan el castellà comença a tenir presència social a moltes zones industrials de Catalunya) no som més que en un procés de substitució lingüística progressiu, com ho va ser Irlanda (i el va completar després de l’oficialitat de l’anglès, sent l’irlandès a dia d’avui una llengua ja quasi extingida) en una mateixa societat només hi ha una llengua comuna, intercultural, així és arreu del món (a tots els països subordinats com el nostre les seves han desaparegut o ho estan fent) i aquesta ho és el castellà (només cal veure les normes d’ús social), el català sense un procés de normalització i recuperació està destinat a l’extinció, i aquí, a Catalunya, és on s’hi juga el futur i si no sobreviu, junt amb l’aranès deixarà d’existir com a llengües de les cultures del món, per tant per no seguir les mateixes passes i per mantenir les llengües del món vives, el català ha de ser l’única llengua oficial a Catalunya, i l’occità-aranès l’única a la Val d’Aran.

    Espero que l’argument sociolingüístic el trobis racional, perquè molts volem un món dels pobles i no un món uniformitzat on només hi quedin les llengües i cultures dels grans ‘imperis’, i la cultura i llengua del 90% dels pobles (com l’occità, el sard, el basc, l’irlandès o el gal·lès, per posar-ne de propers) que han tingut la mala sort d’estar subordinats sigui condemnada a l’extinció.

    Evidentment si parlem a nivell de PPCC el castellà ha de ser única llengua oficial a l’interior del País Valencià, però els PPCC com a realitat política, junts o per separat, són una utopia, al País Valencià i a les Illes Balears ja és evident que la llengua pròpia morirà durant aquest segle, i serà residual en 2 o 3 dècades amb les majories polítiques que hi ha. Evitem-ho aquí (tot i que em temo que seguirem el mateix camí potser a un ritme més light).

    Fer el mateix que Espanya seria imposar el català a Castella i eliminar-los la seva llengua, que el català sigui la llengua oficial de Catalunya és el mateix que que el castellà ho sigui a Castella, i que ho sigui havent rebut 3 milions d’immigrants d’allà és el mateix que que ho sigui el castellà si rebessin X milions d’immigrants catalans, ho seguiria sent lògicament, de ben segur que ningú mai plantejarà oficialitzar l’àrab per més immigració que en rebem.

    Tanmateix sóc favorable a que el castellà sigui, almenys durant la primera etapa del nou estat llengua amb dret a atenció a l’administració bàsicament perquè no suposi un xoc per molta gent que pel context no es va poder integrar, que en aquest sentit no notin un canvi que els sigui difícil d’assumir, però que ho sigui mitjançant alguna mena de regulació, perquè l’oficialitat pot ser una arma legal per tal de condemnar el català a seguir el mateix camí que l’irlandès i altres tantes llengües que són al cementiri o a la UVI.

    Sóc conscient que Catalunya acabarà com deixo entreveure, dins de l’estat espanyol segur, i amb un nou estat independent veient el panorama a nivell social, a nivell de consciència i a nivell polític amb un 90% de possibilitats, i que ho veuré si no em passa res greu ja que sóc de principis dels 90 xD, però tot i que sigui estèrilment intentaré expressar el que trobo just i el perquè, em sap greu haver escrit una parrafada quan ho podria haver sintetitzat seleccionant les coses importants però apa. xD

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies