Les eleccions del Brexit: l’intent de golejada del Partit Conservador i l’auge de l’aliança progressista
per Lily McNulty-Bakas (@LilyMcBak)
Per què s’han convocat eleccions i com s’estan alineant els partits
L’abril passat la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, va convocar eleccions per al dijous dia 8 de juny, tres anys abans que no estaven previstes. El discurs oficial és que eren necessàries per enfortir la capacitat negociadora de May en la negociació del Brexit, ja que ella assegura que els laboristes, els liberal-demòcrates i l’SNP (el partit nacionalista escocès) seran agents parlamentaris disruptius durant el procés de divorci de la Unió Europea. Els progressistes, pel seu cantó, han advertit que aquestes eleccions, sovint pronosticades d’acabar en una golejada conservadora, podrien proveir els “tories” del mandat per desenterrar la seva agenda regressiva i per estendre mesures punitives d’austeritat que una oposició parlamentària disminuïda poc podria fer per evitar. Les esquerres també estan preocupades que la visió conservadora del Regne Unit post-Brexit sigui la d’un paradís fiscal per a les empreses. A més, molts veuen en les eleccions, anunciades en un moment en què en les enquestes d’opinió May tenia 20 punts d’avantatge sobre els laboristes de Jeremy Corbyn, un intent cínic i extremament partidista d’aprofitar la inestabilitat actual per obliterar l’oposició i per penetrar en zones electorals abans inimaginables pels conservadors.
Per motiu d’aquestes preocupacions, hem pogut veure com diversos actors, tant partits polítics com grups de pressió, s’han mobilitzat per formar una “aliança progressista” que freni els conservadors i que, almenys, protegeixi l’existència d’una oposició progressista efectiva. Les dues maniobres, la conservadora i la progressista, són antagòniques: mentre el partit conservador posa la política partidista per davant de l’interès nacional per treure rèdits de la seva actual dominància, un grup divers de forces polítiques progressistes s’ajunten per sobre de filiacions de partit per servir l’interès nacional i assegurar que hi hagi una oposició decent, a costa de l’intent de home run de May.
Que el Brexit és un tema principal d’aquesta elecció és indefugible. El Brexit va ser el detonant que va portar a un canvi de lideratge al partit conservador i al govern, i tot i que May havia dit que unes eleccions abans de 2020 serien desestabilitzadores per al país, ara el Brexit és usat de coartada per aquestes eleccions anticipades tan oportunistes. De fet, la major part de partits han seguit la direcció marcada pels conservadors i han posat el Brexit al centre de la campanya. L’excepció a la norma han estat els laboristes, el líder dels quals s’ha resistit d’entrar apassionadament en la baralla sobre el Brexit, postura probablement molt calculada. En canvi, els liberal-demòcrates, amb la intenció de retornar a primera línia, s’han posicionat fermament amb el 48% que va votar romandre a la UE i han promès un segon referèndum. Aquesta mateixa estratègia ha estat la dels Verds. L’eslògan de Theresa May que els conservadors proveiran un govern i un lideratge “forts i estables” s’ha anat repetint arreu del país, tot i la ironia del fet que l’inhabitual caos polític del moment ha estat provocat precisament per la mal pensada aposta del partit conservador de convocar el referèndum del Brexit. De manera poc sorprenent, el UKIP es presenta a si mateix com el “Guardià del Brexit” mentre que els laboristes, amb un líder més preocupat pel contingut que per l’estil, es centren en les polítiques reals.
Les eleccions reals i les projeccions
Les eleccions locals de meitat de maig van realitzar-se en localitats d’arreu del Regne Unit i van produir resultats molt poc esperançadors per al Partit Laborista de cara a les eleccions generals. Històricament, els governs no treuen bons resultats a les eleccions locals, ja que l’electorat les usa per fer vot de protesta. Tot i això, no som en un temps normal per a la política i, malgrat els darrers set anys de polítiques cruentes d’austeritat, les eleccions locals van anar prou bé a Theresa May i al seu partit. A grans trets, els bons resultats conservadors es deuen al traspàs de vot que van rebre del UKIP: tot i que molts seguidors de classe treballadora del UKIP procedien originalment del laborisme, la gesticulació dura de May envers Europa els va convèncer de votar els conservadors, que a la pràctica s’havien apropiat de l’agenda del UKIP. A les eleccions locals el partit euroescèptic va perdre totes les circumscripcions que defensava, fet que suggereix que la bombolla porpra que va generar el seu discurs ha explotat justament quan s’ha assolit el seu objectiu programàtic. Els desertors euroescèptics originals que havien abandonat els conservadors per unir-se al UKIP han tornat al camp blau, i serà un repte important per als laboristes de convèncer els seus antics seguidors de classe treballadora que encara representen els seus interessos. Per altra banda, el tan pregonat reviscolament dels liberal-demòcrates mai no va arribar a produir-se i això va acabar d’ajudar els “tories” a obtenir els millors resultats electorals d’un partit al govern en quatre dècades. El “Labour” va decebre i va perdre el control de consells locals claus a les Midlands i al País de Gal·les, i va quedar en tercer lloc a Escòcia. Dit això, la participació en les eleccions locals és notòriament baix, especialment entre les generacions més joves.
Malgrat tot, en el temps que ha passat des de la publicació dels programes dels partits per a les eleccions generals, sembla que el projecte laborista ha estat ben rebut, cosa que els ha impulsat importantment en les enquestes. La popularitat de Corbyn també ha crescut de manera continuada, probablement perquè ara rep la cobertura mediàtica imparcial del període oficial de campanya i perquè ha fet un bon paper als debats de televisió, debats en què May no ha fet acta de presència (May s’ha negat a fer cara-a-cares amb altres líders). Els conservadors han tingut diverses pífies, entre les quals destaca la inclusió al seu programa d’un programa per a la tercera edat que no ha estat ben rebut per la seva base pensionista i que passarà a la història amb el nom de “impost sobre la demència”. A més, hem pogut veure que May no té grans dots de campanya i que a més ha hagut de lluitar contra la llarga i rica tradició regicida del seu partit (ha hagut d’esquivar nombroses punyalades internes), tot i que sovint s’ha parlat més de la lluita de Corbyn amb la jerarquia laborista, de la qual no té el suport. Pel que fa a la lluita interna dels conservadors, l’encara influent ex-ministre d’economia George Osborne ha aprofitat amb fruïció l’ocasió de criticar la campanya de May i el seu programa. Quant als laboristes, Corbyn s’ha vist beneficiat per un alto al foc de les hostilitats per part de l’oposició interna: el partit s’ha ajuntat al seu voltant per aconseguir a l’últim minut una molt necessitada unitat.
A més, en benefici del “Labour”, l’extraordinària xifra de 246,487 persones joves es va registrar per votar l’últim dia que es podia fer (el dia 29 de maig), número que eclipsa la xifra de 137,400 joves que s’havien registrat el darrer dia de 2015. El nombre total de joves d’entre 18 i 24 anys registrats enguany des que es van convocar les eleccions és d’un milió cinc-mil persones; ja sigui resultat d’una campanya intel·ligent del “Labour”, que va fer diversos intents de connectar amb els joves (com l’ús de cantants de Grime en els seus actes), ja sigui perquè les seves propostes van córrer bé per Facebook, ja sigui perquè molts joves han sentit el Brexit com una dolorosa traïció i això els ha galvanitzat, la veritat és que aquest impuls dels laboristes es deu en gran part al suport que reben d’aquest nínxol de votants joves. El Partit Conservador no només volia guanyar les eleccions, volia guanyar-les per golejada, i. tot i que és difícil de predir, tot sembla indicar que hi haurà molta més batalla que no esperava Theresa May fa dos mesos.
El sistema polític britànic i l’auge del vot tàctic i les aliances electorals
En aquestes eleccions hi hagut més debat sobre aliances, pactes, vot tàctic i cooperació entre partits que mai abans. Els efectes d’aquest fenomen encara s’han de veure, però com a mínim la situació indica que existeix una voluntat del públic britànic (fruit, potser, de la necessitat) d’abandonar el tribalisme que ha dominat el Regne Unit i el seu sistema quasibipartidista. Aquest canvi ha estat promogut pels partits petits i ha emergit del territori desconegut que ha generat el caos creat pel referèndum del Brexit, un autèntic canvi de paradigma. Aquest fenomen és també un símptoma que el sistema electoral britànic del first-past-the-post crea un buit de representativitat, fet que ha estat especialment evidenciat per la ruptura del Brexit.
El sistema britànic del first-past-the-post significa que hi ha piles de diputats que són elegits per menys de la meitat dels vots de les seves circumscripcions. A les eleccions generals de 2015, 330 de 650 candidats van rebre menys del 50% del vot dels seus constituents. Els partits petits són els principals perjudicats pel first-past-the-post, ja que encara que tinguin un nivell de suport rellevant a nivell nacional mai no podran obtenir un nombre proporcional de diputats, ja que els seus votants no estan prou concentrats en circumscripcions que es puguin convertir en escons. Un exemple clar d’aquesta situació és el cas del UKIP el 2015: el partit va obtenir gairebé un 13% del vot nacional però només va rebre un escó al Parlament
El sistema first-past-the-post fomenta el vot tàctic, que significa que hom vota per un partit no necessàriament perquè li agradi sinó per evitar que un de pitjor sigui elegit. Com ja s’ha dit, això significa que molts diputats són elegits amb menys de la meitat dels vots de les seves circumscripcions, i també comporta que haurien estat derrotats si tots els que s’hi oposaven haguessin votat per un candidat alternatiu. El perpetu problema dels progressistes és que el seu vot es troba dividit entre, almenys, tres partits: el Partit Laborista, els liberal-demòcrates i els verds. Una opció més directa que el vot tàctic és que els partits arribin a una mena d’aliança implícita i pactin no presentar candidats en determinades circumscripcions.
Els LibDems, els verds i el UKIP, així com el DUP i l’UUP d’Irlanda del Nord (territori que ja té experiència en aquestes tàctiques), ja han dit que no es presentaran en almenys una circumscripció. Aquesta estratègia, fora d’Irlanda del Nord, no ha estat habitual. Cal tenir en compte, però, que el Brexit divideix els votants en dos blocs però que aquests blocs no es corresponen amb les línies dels partits. Això té efectes: al bàndol del “Leave” el líder del UKIP, Paul Nuttal, va declarar que posaria “el país per davant del partit” i que no presentaria candidats a circumscripcions amb un diputat pro-Brexit sòlid o en circumscripcions on un candidat pro-Brexit tingués opcions de pispar l’escó a un diputat pro-Remain. A més, un terç dels votants han indicat que podrien considerar de votar tàcticament en aquestes eleccions, i els més inclinats a fer-ho serien els defensors del “Remain”.
Amb tot, el Brexit no és l’única qüestió en joc. El Partit Verd i organitzacions com Compass han reivindicat i posat sobre la taula la noció d’una “aliança progressista”, una xarxa d’activistes i polítics que faciliti la cooperació entre partits a l’esquerra del centre, que ajudi a combatre els conservadors i que acabi per produir un nou sistema electoral més just. Això ha estat rebutjat en el pla nacional, però al pla local hi ha hagut pactes. Els LibDems han facilitat alguns pactes locals, si bé el “Labour” ha frustrat aquests intents i la seva direcció ha refusat qualsevol mena de pacte tàctic i ha expulsat els membres que han intentat d’orquestrar-ne. Tot i això, s’ha aconseguit arribat a pactes progressistes en més de 40 circumscripcions i serà interessant de veure quin efecte tenen el resultat final i si poden esdevenir un precedent per al futur.
Ara per ara Theresa May té una majoria curta i només caldria que perdés uns pocs diputats perquè descarrilés el govern. L’objectiu del Partit Conservador en aquestes eleccions ha estat clar: una golejada a l’estil de Margaret Thatcher. En el moment en què aquest article ha estat escrit, la distància en les enquestes dels conservadors amb els laboristes s’ha escurçat de 20 a només 3 punts, i fins i tot s’ha arribat a predir un Parlament sense majoria absoluta. Tot i que cal prendre les enquestes amb cautela, indiquen que els resultats d’aquestes eleccions són més imprevisibles que no pas es creia al principi. Pel que fa a les aliances, el seu èxit depèn de com de disposats estiguin els votants de donar suport a un candidat que no sigui la seva primera opció. Positivament, però, com que els votants no s’identifiquen tan fortament amb partits polítics concrets com ho feien en el passat, hi ha més possibilitats perquè canviïn d’opció. Els conservadors encara són els favorits per guanyar les eleccions, però si no obtenen una majoria més gran que la que tenen ara el resultat no podrà ser considerat un èxit. Aquestes eleccions mai no han estat necessàries i Theresa May haurà de donar respostes al seu partit sobre per què les expectatives han empitjorat tant, que de ben segur se li girarà en contra si no assoleix una victòria rotunda. Per contra, aquestes eleccions poden haver cimentat la posició de Corbyn en el futur del laborisme i el poden haver ajudat en el seu projecte de transformar el partit.
If you want to read it in English, click here.