Els 5 dies menys dormits de Catalunya
per David Nàcher (@nacherd)
Aquest no pretén ser un article analític ni de valoració objectiva ni científica del procés. Es tracta d’una visió molt fragmentada i subjectiva del que van ser les hores prèvies al referèndum i les conseqüències que va tenir l’1-O. Tampoc em centraré amb la diada refrendària, ja que està molt ben explicada pel Francesc Bertran a I vam Votar: Crònica de l’1 d’octubre.
L’1-O el dia que durarà anys.
Abans d’entrar en el desenvolupament de la crònica deixeu-me compartir que, per molts de nosaltres, l’1 d’octubre del 2017 era el final d’una etapa de gairebé set anys. Cinc dies després, puc assegurar, que estàvem molt equivocats. El referèndum ha obert moltes més portes de les que ha tancat i s’ha convertit en l’inici de la resistència pacífica de molts catalans i catalanes. També ha posicionat el procés català en l’arena internacional i ha transformat les paraules en accions concretes de totes les parts del conflicte.
Tot està per fer i tot és possible
Aquesta història comença quan es decideix, per part de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que l’Espai Jove la Fontana, sigui seu electoral pel Referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Es llavors quan, persones que havien estat vinculades a l’edifici, decideixen organitzar-se per gestionar el cap de setmana i protegir els drets de les persones que actualment hi treballen.
Paral·lelament es forma El Comitè en Defensa del Referèndum (CDR) de Gràcia, amb la participació de centenars de persones disposades a custodiar els col·legis electorals i les urnes durant tot el cap de setmana.
És el divendres a la tarda quan es convoca la primera assemblea a Fontana i hi coincideixen les persones de les dues iniciatives. Tots els contactes anteriors estan fets per aplicacions de missatgeria instantània, excepte Whatsapp.
Com que l’equipament té activitat el dissabte no es veu necessari dormir-hi fins al dia següent i l’assemblea es dedica a pensar activitats i la intendència per a tot el cap de setmana.
Hem de creure amb la gent
En la primera trobada de dissabte es veu la necessitat de cridar a més gent, ja que es recomana tenir més de 50 persones dormint. Es comunica als altres espais electorals de Gràcia si poden enviar-hi voluntaris i es fan trucades a associacions i col·lectius propers a l’Espai.
És després de sopar que comença a haver molt moviment a l’edifici i es decideix fer una segona trobada per gestionar els tempos i calcular quantes persones es quedaran finalment a l’activitat nocturna. És llavors quan s’acorden els horaris de tancada i obertura, les activitats que es faran duran tota la nit i les accions necessàries per poder mantenir l’edifici en condicions.
Els ànims revifen, ja que finalment són més de les necessàries. Es crea un ambient de complicitat entre persones que s’acaben de conèixer i l’objectiu comú es converteix en l’aliat perfecte de la convivència.
Els herois quotidians
La nit passa ràpida entre pel·lícules, presentacions i converses sobre la política actual. Mentre uns calculen que després de la independència pot haver un govern d’esquerres, els altres dormen escoltant els films d’acció que hi ha en el projector.
Durant tota la nit van arribant informacions sobre l’estat de la qüestió. Policia, maniobres antirepressives, piulades de l’ANC i Òmnium… feien que hi hagués cert debat entre les persones, que s’acabaven resolent per consens.
Tot just a les 4:45, en plena nit, arriben les primeres persones a la porta. Venen armats amb cadires, per passar les hores confortablement, i amb paraigües, ja que en Molina ha anunciat pluja. D’algun lloc apareixen termos amb cafè i xocolata i moltes més galetes de les que podíem menjar les persones de dins l’edifici. “És moment de despertar a tothom i anar cap enfora” s’anuncia des de les escales. És llavors quan la gran majoria de persones decideixen plegar les motxilles i defensar la porta des del carrer.
Malgrat la pluja, cada cop hi ha més persones davant La Fontana. A les sis es connecta un megàfon amb la ràdio i es reparteix xocolata, cafè i pastes als assistents. La vista des del balcó és delirant. Gran de Gràcia s’havia convertit en una super-illa a les 6 del matí, ja que unes 100 persones resistien la son i la intensa pluja que queia.
Una mica més tard, deu voluntaris de dins l’edifici es preparen, acaba d’entrar un missatge curt al mòbil explicant la marca i el color del cotxe que estava arribant. Es fa un espai entre la multitud i surten tres homes. El primer, diu el nom d’una de les persones del grup, que aprova amb el cap i respon amb el nom del seu interlocutor. S’obre el maleter i apareixen 4 paquets tapats i de cop s’escolta: “Ja les tenim aquí!”. L’Alegria es desferma per uns segons i es fan les primeres fotos. Les persones s’abracen entre elles com si d’un gran premi es tractés.
És la persona del cotxe qui pren les ordres i l’assemblea es dissol. Tot i així molts dels voluntaris decideixen quedar-se tot el dia.
El Paper guanya sempre a la tisora
L’Espai Jove La Fontana té un 1 d’octubre esplèndid. Malgrat el no funcionament del sistema informàtic i la por a que els cossos policials arribessin, totes les persones que volen votar ho fan amb normalitat en unes meses constituïdes amb les primeres nou persones que hi van entrar.
Los Catalanes hacen cosas
El dilluns passa lent. El cansament és evident a la cara de totes les persones que van defendre el dret a votar més de 48 hores seguides. Tot i així és un dia laborable i els catalans i les catalanes tornen a la seva vida habitual. Les contradiccions es fan amb el sentiment generalitzat i, tot i tenir una alegria immensa, es combina amb una tristesa i una ràbia imperant. Mentre en l’imaginari hi ha el valor d’un poble que ha guanyat un imperi (un cos d’intel·ligència sencer sense poder trobar unes urnes), a la vida real s’observen els més de 800 ferits per una brutalitat policial digne d’altres temps.
Tot i així durant el vespre es convoquen els comitès de vaga per organitzar l’aturada de país de l’endemà. La d’Horta és ràpida, amb bones iniciatives i consens; no sé si per la unanimitat en l’acció o per les ganes de tornar a casa a descansar.
Sols el poble salva el poble
El matí de dimarts comença d’hora. A les 8 del matí, la Plaça Eivissa (Horta), ja està plena de joves dissenyant pancartes amb un grup de percussió animant la feina.
Una hora més tard les més de 30 persones que ja han arribat caminen els 500 metres que separen la plaça del CAP d’Horta, on una xocolatada els està esperant. És allà on despleguen la pancarta on es pot veure “Sols el poble salva el Poble!”. Després de 30 minuts es decideix desfilar cap al centre tallant, per primera vegada a la història, el Túnel de la Rovira.
Un cop a Alfons X recullen el Comitè de Guinardó i es dirigeixen a fer la mateixa acció amb els de Gràcia. A la Plaça Joanic giren cap a la comissaria de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia on més de 2000 persones expressen el seu malestar amb el cos de Policia cridant: “ Aquest edifici serà una biblioteca!”.
Els carrers seran sempre nostres
Entre moltes consignes el camí es fa ràpid. Un cop a Plaça Urquinaona la munió de persones es desfà i mentre uns decideixen anar cap a Via Laietana els altres es dirigeixen cap a Plaça universitat.
És en aquests moment on no hi ha organització. Hi ha moltes convocatòries de manifestació paral·leles. Ningú sap si han de quedar-se tot el dia a universitat o si per la tarda hi ha manifestació a Via Laietana o als Jardinets de Gràcia. Tot i així, hi ha un sentiment de llibertat que contrasta amb la mala coordinació dels agents. Els carrer estan plens de persones de totes les edats i procedències. Torna a sentir-se aquell sentiment de proximitat amb els desconeguts. Allà tothom és igual per una sola causa: Condemnar la violència policial del diumenge.
Un Sol Poble
Hi ha gent, molta gent. Personalment crec que és impossible conèixer exactament quantes persones hi havia, ja que durant tot el dia, la gent va circular lliurement pel centre. Alhora moltes famílies i persones grans animaven des dels balcons. Estelades de tot tipus, banderes republicanes, anarquistes, banderes espanyoles i senyeres acompanyaven pancartes i símbols de tot tipus. La unitat dins la diferència va ser present durant tota la diada.
Som gent de Pau
Per la tarda, i sobretot el vespre, mentre la població tornava cap a casa, tot va ser diferent. Infiltrats de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, van començar a embrutar la gran diada contra la violència. Tot i així, ningú es va deixar intimidar. Quan hi havia algun problema, els concentrat en aquell espai aixecaven les mans i cridaven: “Som gent de Pau!”. Personalment vaig presenciar dues d’aquestes manifestacions. La primera a Rambla Catalunya on un policia secreta va intentar cremar alguna peça de roba i una trentena de persones el van portar cap a un portal on mitja hora després el van venir a buscar els Mossos d’Esquadra.
La segona va ser en els Jardinets de Gràcia on dos persones amb banderes d’Espanya cridaven: Más palos os tendrían que dar hijos de puta!” En aquest cas va haver el mateix procediment, però la policia no va tardar ni 2 minuts en intervenir.
#alertaUltra
Després d’aquest fet ens vam tornar a trobar els mateixos dos nois amb sis persones més pels carrer del voltant del Mercat de Gràcia. Anaven tots amb banderes d’Espanya a l’esquena i cascos a les mans intimidant a les persones que passaven pel seu costat, com buscant que algú reaccionés agressivament contra ells. Això no va passar i tot aquest grup es va integrar a la manifestació espanyolista convocada davant la caserna de la Guàrdia Civil a Travessera de Gràcia. Posteriorment tots ells es van dirigir cap a General Mitre cridant consignes a favor de la unitat d’Espanya, mentre que els partidaris del referèndum repicaven les cassoles una hora abans de la habitual per protestar en contra el discurs del Rei.
Aquestes mateixes persones són les que han convocat la manifestació unionista pel proper diumenge 8 d’octubre al centre de Barcelona sota la plataforma Societat Civil Catalana i amb el suport de Partit Popular i Ciutadans.
Sense les iaies no hi ha revolució
Personalment penso que el procés ha portat moltes coses positives a la societat catalana. La política ha tornat a ser el centre de les converses de cafè, la confiança ha crescut entre les persones, que han vist que si hi ha una relació extensa de confiança es poden burlar els centres d’intel·ligència dels Estats, i s’ha vist que la lluita no només és juvenil. Les famílies, els migrants, les persones amb diversitat funcional i la gent gran té un paper imprescindible pel nostre futur.