Home Catalunya I vam votar: crònica de l’1 d’octubre

per Francesc Bertran (@fbertran)

Escric aquestes línies el matí del dia 3 d’octubre, dia d’aturada general convocat per protestar contra la brutal repressió duta a terme per les forces de seguretat de l’estat el passat 1 d’octubre. En una assemblea convocada per l’ajuntament, diferents persones i col·lectius del poble van proposar ahir un seguit d’activitats per realitzar avui, totes de caire reivindicatiu i amb l’objectiu de fer que la gent simplement no es quedés a casa i tingués l’oportunitat d’expressar i mostrar el seu rebuig a la brutalitat policial. No obstant, veient les imatges de la televisió aquests dies, jo he optat per quedar-me a casa i, simplement, assimilar tot el que va passar el passat diumenge. Com si del dol per la mort d’una persona propera es tractés, tinc la necessitat d’assimilar primer abans de poder-me expressar. Entre tots/es vosaltres m’hi ajudareu: aquesta és la crònica de la meva experiència com a Coordinador Electoral Municipal de l’1-O a Puig-reig.

Des d’enlloc i cap al buit

Per als Coordinadors Electorals Municipals (CEM) i els Representants de l’Administració (RA), les setmanes anteriors al referèndum van ser menys mogudes del que esperàvem. El secretisme que envoltava els preparatius de la jornada electoral arribava a límits insospitats, i a les reunions que es mantenien amb representants de la Generalitat es donava la mínima informació possible, si és que unes ordres d’execució poden ser considerades “informació”. Normal, tenint en compte que nosaltres érem simples voluntaris/es i estàvem protegits/des pel govern, ja sigui per evitar que el pes de la llei espanyola caigués sobre nostre com per simplement evitar filtracions. L’ambient era gairebé de paranoia (havíem de deixar els mòbils tancats als cotxes o retinguts a l’entrada de les sales on tenien lloc les reunions), però la serenitat amb la que el govern exposava el que havia d’exposar feia que la confiança en ell no es perdés en cap moment. Amb el pas dels dies i les successives reunions es feien evident les dificultats que estaven tenint per organitzar l’aparell, i més després de les detencions del dia 20 de setembre. No sé quants plans i escenaris havien preparat, però imagino que l’organització final no va ser menys que el pla B o C que tenien preparat. Jo no vaig veure ni cap urna ni cap papereta fins pràcticament el dia abans de la votació, i se suposava que era l’encarregat de que tot estigués a punt! La confiança era la nostra única esperança, i aquesta es trobava en garatges clandestins i en soterranis de cases particulars.

I es va fer el Caos

Caos, si. No té per què tenir connotacions negatives, i pot ser matisat de mil maneres, però en definitiva caos. A la ja de per si difícil tasca d’organitzar el referèndum de manera gairebé clandestina, calia sumar-hi l’organització dels milions de voluntaris que sumaven esforços per protegir els col·legis electorals. Hi havia mil preguntes a l’aire: “des de quan hi hem de ser?” “Cal quedar-nos-hi a dormir?” “Què s’ha de fer quan arribi la guàrdia civil o la policia nacional?” “I els Mossos d’Esquadra?” A més, jo em feia preguntes més de caire organitzatiu, impensables en uns comicis “normals”: quan s’hauria de preparar el col·legi? Quan és millor portar-hi les urnes, paperetes i sobres? En una trobada amb CEM, RA i representants de la Generalitat, se’m va acudir llançar la pregunta “com podem coordinar tot això tal i com està d’alterada la gent?”, davant de mirades de reprovació de membres de l’ANC, que en les meves paraules van veure qüestionada la seva capacitat de gestió i coordinació (ho sento, considerava que la meva feina era aconseguir que tot anés de manera catòlica i fe de déu que el comportament va ser modèlic). I la resposta que vaig obtenir va ser: “sentit comú”. El menys comú dels sentits! Tenia por que la cosa se n’anés de mare, i al final si va ser així va ser per culpa de les forces de repressió de l’estat. Vaig haver d’empassar-me els meus mals presagis ja el mateix divendres, quan els Mossos d’Esquadra van començar les rondes de control als col·legis i la resposta va ser massiva, pacífica i en temps de récord. Aleshores vaig entendre que res podia anar malament.

Després de la nit més curta, el dia més llarg. Al principi, dues coses em preocupaven per sobre de les altres: la constitució de les meses i el funcionament del cens universal. Per sort, no van faltar voluntaris per estar-se tot el dia a les meses electorals, malgrat la mala nit general que havia passat tothom o bé als mateixos col·legis o bé intentant agafar el son a les respectives cases. No va anar tan bé el funcionament del cens universal. Havia estat informat la tarda abans de la decisió d’utilitzar aquest sistema, i sobre el paper no havia de generar problemes i a més havia de permetre a tota la població poder votar encara que el col·legi electoral de cadascú estigués tancat. Però tot es va tòrcer, i el que havia de semblar fàcil va ser un autèntic mal de cap (un més) amb el que vam estar lluitant pràcticament tot el dia. Primer, perquè el poble no és famós precisament per la seva bona cobertura, i en algunes meses es va haver d’improvisar la manera d’aconseguir internet, o bé a través de les cases particulars dels voltants o bé utilitzant els telèfons mòbils com a fons d’internet per a ordinadors. Si, a les operadores de telefonia mòbil “els hi agrada això”. Segon, perquè l’aplicatiu habilitat no va posar les coses gens fàcils, i no va generar codis de recuperació que es van trobar molt a faltar al llarg del dia. I tercer: perquè anava molt lent i es penjava cada dos per tres. Les cues que es formaven eren molt grans, i mai podré estar prou agraït a els membres de les meses i als RA que estoicament van aguantar a primera línia les ganes de la gent per votar tot esperant que algú els hi donés alguna solució per a poder fer funcionar el sistema. De tantes vegades que vaig trucar al servei tècnic (a un dels 3 o 4 números diferents que em van anar donant, algun d’ells estranger), a la delegació de la Catalunya Central i a la Coordinadora Comarcal, quan em despenjaven el telèfon ja els responia directament “Hola, sóc el pesat de Puig-reig”. Per sort, vam poder trampejar la situació i al final del dia tot es va poder fer com estava previst, i podent comprovar que ningú havia votat dues vegades.

Però si no estàvem preparats per la logística clandestina, menys ho estàvem per la brutalitat amb la que les forces de repressió de l’estat (sí, ho escric així perquè no em surt posar-hi “forces de l’ordre”). Veient les imatges de la brutalitat policial exercida en diferents punts de Catalunya vaig pensar de seguida en totes les persones que estaven protegint els col·legis del poble, famílies senceres, avis, àvies, mares, pares, germans, nens, nenes… La ferida d’una actuació policial d’aquestes característiques al poble estaria oberta durant anys, tal i com ho estarà a pobles no gaire llunyans (Fonollosa, Sant Joan de Vilatorrada…). Assimilades les imatges, dins de cadascú va aparèixer una fera que no ens va abandonar en tot el dia: la por. No tant por a ser estomacats, si no por a haver de viure la resta de les nostres vides amb la imatge del nostre poble sent durament i injustament castigat a mans de persones armades i carregades d’odi. Però tothom era conscient que la por era el preu a pagar si es volia exercir la democràcia, i s’hi va fer front fins que el perill va semblar rematadament real. Després de passar el dia amb especulacions i falsos rumors, tres trucades seguides a l’alcalde van alertar de perill imminent. Quedava poca estona pel tancament dels col·legis, i el ritme de votants ja era molt baix. No oblidaré mai les trucades als RA dient-los-hi: “marxeu, tanqueu, que vénen!” i acte seguit sentir corredisses i el so de la trucada tallant-se. No cal dir que després de nit i dia tancats als col·legis, les persones allà presents tenien elaborats diferents plans d’escapada per si fos necessari; alguns d’interessants i d’altres segurament producte de la falta de son, el cansament, la paranoia i moltes hores jugades a l’ordinador. El cas és que l’evacuació va ser un èxit, i les urnes van quedar salvades o a cases del voltant, o a soterranis desconeguts fins ara o a alguna granja propera, enmig del no-res. N’hi ha per escriure un llibre, certament… Per sort, l’escampada va ser per motius infundats i el recompte oficial es va poder fer amb condicions.

Tot va bé si acaba bé?

No ho sé. El què està clar és que diumenge no va acabar bé. Em consolo a mi mateix pensant que com que això no s’ha acabat, no ha acabat malament. A mesura que anava rebent les dades de l’escrutini m’anava desinflant com un globus quan el deslligues i apretes l’embocadura provocant un soroll agut. Fent l’últim esforç per concentrar-me amb els números, el meu cervell em feia la mala passada de mantenir-se actiu fent-me veure en la memòria les horribles imatges que havia vist a la televisió. “Ens n’hem salvat”, pensava, però immediatament després em sentia culpable per la gent que no se n’havia salvat. Entre dilemes morals, la gent esperant resultats i a mi que no em sortien les sumes. 2 trucades de la coordinadora comarcal reclamant-me les dades (“sou els últims!”) i jo trucant als que estaven presents a l’escrutini (“no ens surten els comptes”). Quan, amb els números a la mà, vaig trucar a coordinació per donar la bona nova, em va fer notar que els hi donava xifres de participació més baixes de les que els hi havia donat a les 18h. Les matemàtiques mai havien estat lo meu, però això era massa. Una última repassada a totes les actes i números aclarits. No sé què serà de nosaltres a partir d’ara, però el que és segur és que ningú ens podrà negar que el dia 1 d’Octubre de 2017, el poble va donar el millor de si mateix.

 

 

AUTOR
Puig-reig (Berguedà), 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat de Barcelona (2012), s’ha especialitzat en gestió cultural, de què ha estudiat un Màster Oficial a la Universitat de Barcelona (2014). És dinamitzador juvenil compartit al Consell Comarcal del Berguedà i col·laborador actiu en entitats sense ànim de lucre de caire cultural, alhora que membre del grup BarraLliure! Està particularment interessat pel món de la cultura en tots els seus vessants, especialment el musical. És cap de la secció de Ciutadania de Finestra d’Oportunitat.

Ús de cookies

Aquesta pàgina web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència com a usuari. Si continueu navegant estareu donant el vostre consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i estareu acceptant la nostra política de cookies, Cliqueu l'enllaç per obtenir més informació. .plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies