És el referèndum, estúpid!
per Albert Sagarra (@albert_sagarra)
Durant la campanya presidencial de Bill Clinton de 1992, George Bush pare tenia un 90% d’acceptació entre l’electorat mitjà americà pels mèrits de la seva política exterior. Davant d’això, James Carville, un dels pares de la comunicació política moderna i estratega del partit demòcrata, va dissenyar un missatge de campanya basat en l’economia domèstica en contraposició al seu rival directe. Per tal de mantenir la disciplina del missatge en el seu equip electoral, va decidir enganxar un cartell a la seu demòcrata amb el lema It’s the economy, stupid!. Aquelles eleccions les acabaria guanyant Clinton gràcies a l’economia com a missatge central de campanya, i Carville passaria a ser considerat un geni de l’estratègia política.
A Catalunya, després de l’agònica negociació entre Junts pel Sí i la CUP, l’executiu del President Puigdemont inicia una legislatura de divuit mesos per iniciar el procés de ruptura amb l’Estat. Però què faran durant aquesta legislatura? Segons el full de ruta de Junts pel Sí els quatre grans eixos d’actuació del nou Govern, i pels quals s’ha estructurat, seran la posada en funcionament de les estructures d’estat, la intensificació de les relacions amb la comunitat internacional, la implementació del pla de xoc social, i la negociació amb l’Estat i els agents internacionals per la creació d’un nou Estat.
Amb tot, el full de ruta contempla una segona fase al final de la legislatura. Tant bon punt s’hagi desenvolupat la negociació amb l’Estat espanyol i s’hagin implementat les estructures d’estat, es procediria a la convocatòria d’eleccions constituents. Aquest escenari preveu una posició de negociació per part del govern espanyol que a priori, si observem les declaracions dels portaveus de dues terceres parts del Congrés, sembla altament improbable. El Llibre Blanc de la Transició Nacional, també contempla un segon escenari de no-negociació en què, davant la bel·ligerància del govern central, es declararia la independència unilateralment (el que ja coneixem com a DUI) i s’aprovaria una llei de transitorietat política per evitar el buit legal, i s’acabaria amb unes eleccions constituents i un referèndum sobre la independència.
Aquest darrer punt, el referèndum, és l’element central per consolidar un procés d’independència democràtic que atorgui la legitimitat necessària perquè el procés sigui irreversible. Si no fos així i Catalunya assolís la independència únicament per una declaració del Parlament, el nou Estat naixeria coix, amb poca legitimitat internacional (altament necessària), i obriria la porta perquè davant d’una eventual majoria unionista al Parlament, ja independent, és produís una annexió a l’Estat espanyol mitjançant una declaració de la mateixa institució.
Després del desgast generat entre les files independentistes durant les negociacions per a la formació del govern, la gran preocupació del nou executiu hauria de ser guanyar aquest referèndum inevitable. Les eleccions plebiscitàries del passat 27S havien de mostrar que l’opció independentista era majoritària per el poble català, però el resultat ja el coneixem tots. Una important victòria al Parlament però insuficient per assolir la majoria absoluta de vots. Una altra lliçó de les passades eleccions és que en un context de fractura nacional, en què el debat independentista és l’eix de la campanya (tal com succeiria en un referèndum), la participació es dispara fins el 80%. Conseqüentment, l’independentisme necessitaria mobilitzar uns 2,3 milions de vots per assegurar-se una victòria còmoda.
Anàlisi electoral de les dues grans sensibilitats polítiques actuals a Catalunya. Font: Albert Sagarra
L’independentisme manté un creixement força constant des de fa quatre anys, però és suficient el que ha aconseguit fins ara? Sent sincers, no. Les dues vegades en què l’independentisme ha assolit més vots (la consulta del 9N i les eleccions del 27S), no ha aconseguit superar els dos milions de d’avals. La batalla, però, no està perduda i és necessari tornar a treballar el relat de la independència com a oportunitat per millorar les condicions de vida dels catalans i catalanes i com a mitjà de transformació social lluny dels obstacle de l’Estat espanyol.
L’escenari que van dibuixar les eleccions del 20D a l’Estat no augura res de bo per a Catalunya. L’Estat no contempla en cap cas la celebració d’un referèndum, però això no significa que no sigui l’element indispensable de qualsevol procés secessionista. El referèndum és farà en el marc de la legalitat espanyol o el de la catalana, però s’haurà de fer, i, quan es celebri, l’independentisme ha d’estar preparat per guanyar. Però, sobretot, ha d’estar preparat per abraçar aquelles forces polítiques que defensen el dret a decidir quan la carta del referèndum pactat s’esvaeixi.
De la mateixa manera que Carville va saber copsar el 1992 que l’economia era l’element de major preocupació de l’electorat nord-americà, els estrategues de les forces independentistes i de les organitzacions civils haurien de determinar l’estratègia per convèncer els 300.000 ciutadans necessaris per superar l’escull del referèndum.
Imatge de portada: Núvol de paraules del discurs d’investidura del President Puigdemont. Font: Elaboració pròpia d’Albert Sagarra.
