La violència contra la dona: maltractament i masclisme
per Lídia Ramos (@lirapacat)
El cas d’una dona maltractada o assassinada a mans de la parella o exparella es converteix normativament en violència de gènere. La Llei 1/2004 de mesures de protecció integral per a les víctimes de la violència de gènere, introduïa un element normatiu pel qual l’agressió d’un home a una dona vinculats per una relació d’afectivitat seria considerada violència de gènere. El fet rellevant és que el nexe entre agressor i víctima sigui de parella o exparella.
La violència dins de l’àmbit de la parella es troba inclosa al Codi Penal, en el seu article 173.2, conjuntament amb l’àmbit familiar i domèstic. Així, podem distingir entre violència afectiva, familiar, domèstica i contra persones especialment vulnerables (per raó de minoria d’edat, per problemes psicològics, incapacitació…). La Llei 1/2004 disposa que perquè la violència sigui considerada en la normativa relativa a la violència de gènere ha de ser una manifestació de discriminació. El problema rau en el fet que es limiti la problemàtica de la violència de gènere a aquests casos de maltractament. És sexista si s’entén com una forma de no-acceptació de la pròpia debilitat com a dona en una parella, ja que els homes i les dones, al segle XXI, “hauríem de ser iguals”.
Si ens dediquem a l’estudi del dret comparat, observarem una proliferació recent de lleis específiques que denota un marcat interès per tractar la matèria de la violència contra la dona. En concret, veurem que s’entén que la qüestió de la violència de gènere mereix una regulació especial. La tradicional circumscripció de la violència contra la dona dins de l’àmbit de la parella en el Dret de Família i, per tant, el seu tractament com una qüestió privada, ha deixat de tenir sentit davant d’una realitat i una societat que ha d’estar preparada per assumir que la violència de gènere és d’interès públic.
Una de les preocupacions dels diferents codis legals és la pròpia definició de la violència de gènere, ja que molt sovint podem trobar definicions legals que no coincideixen amb les acadèmiques dominants. Per exemple, s’acostuma a entrellaçar la de la violència de gènere amb la violència intrafamiliar i domèstica. Aquesta és la línia que segueixen estats com Espanya, països de l’Amèrica Llatina (l’Argentina, Xile, Colòmbia, Veneçuela i Costa Rica) i els Estats Units. La majoria de codis de família no regulen expressament la violència de gènere amb la seva corresponent referència penal, sinó que directament regulen a través del dret penal o de legislacions específiques, com succeeix amb la Llei Orgànica 1/2004 espanyola, que fa una menció del Codi Penal pel que fa a la criminalització de la violència de gènere.
Als Estats Units s’ha lluitat per la reforma legal des de 1974 – recordem les onades feministes –i en 49 Estats s’han revisat les lleis sobre violació per facilitar a les dones que puguin denunciar els delictes i exigir condemnes per als agressors. Faig menció especial de la violació dins de l’àmbit de la parella perquè en aquest cas, al 1982, als Estats Units es va condemnar per primer cop, en onze estats, la violació matrimonial de la mateixa manera que quan ocorre amb una persona estranya. Amb això es va posar de manifest la importància que la discriminació de les dones en les relacions d’afectivitat sigui una qüestió d’ordre públic. A causa de la forma com funciona la dinàmica de la “Common Law”, avui dia, l’excepció és encara Mississippi.
En el pla europeu, trobem la Directiva 2011/99/UE sobre l’ordre de protecció de la víctima, que estableix que puguin adoptar-se mesures cautelars o sancions (ja sigui sobre la base civil o sobre la penal) com la prohibició de l’agressor d’acostar-se a la víctima i de contactar-la, i la prohibició d’entrar en determinades localitats, llocs o zones definides en què resideixi o que freqüenti. Segurament, davant la rigidesa del sistema penal, aquesta regulació europea, que depèn de la transposició dels estats membre, va en la direcció de donar poder a les víctimes i d’evitar la incriminació penal de l’agressor quan la víctima no ho consideri oportú. Alemanya i Bèlgica són estats pioners en l’adopció d’aquesta directiva.
No hi ha una despenalització de la matèria per part dels països esmentats, però sí que hi ha sistemes que fan que les primeres diligències siguin portades pel tribunal encarregat dels assumptes de família. Així, dependrà d’aquest tribunal traslladar la comunicació al tribunal penal, un cop es conegui la presència d’un delicte. Hi ha estats que tracten de preservar les normes relatives als processos de família, com una forma per descongestionar els processos penals. Això sí, és comú trobar que la violència de gènere es penalitzi en tant que es manifesti com un “dany físic o psíquic, amenaça, ofensa o qualsevol forma d’agressió dins de l’àmbit de la parella o la família”. En definitiva, les diferents regulacions sobre violència de gènere poden tractar la qüestió per mitjans preventius, persuasius o coactius, que poden anar de les mesures cautelars, ordres de protecció, penes privatives de llibertat o programes de tractament en la comunitat.
Entre 2011 i el passat 2015, les xifres d’homes condemnats per violència contra la dona s’han mantingut estables, entre 14.500 i 13.300 per any. Si bé els nombres són alarmants, ens poden portar a formular-nos la hipòtesi que l’actitud envers les denunciants és ara més favorable. Aquestes xifres, però, en cap cas mesuren el nivell de masclisme en la societat. Tanmateix, el suport que reben ara les víctimes a nivell social és quelcom inaudit, si tenim en compte que abans de 1989, la violència vers les dones no tenia la mateixa visibilitat ni legal ni social.
L’aprovació de la llei ha portat aparellada la competència per als casos de violència de gènere – concepte legal – dels Jutjats de Violència sobre la Dona, especialitzats en la matèria, com passa també en l’especialització per part dels fiscals contra la violència. En conseqüència, la reacció social envers casos de violència en l’àmbit de la parella és, probablement, superior gràcies a reformes legislatives que han tractat de visibilitzar aquesta realitat. Segons l’Observatori de la Violència de Gènere, els jutjats especialitzats en matèria de violència de gènere són molt més comprensius a l’hora de donar ordres de protecció, i en concedeixen més (62%-71%). Cal avançar, però, en el mateix sentit de comprendre que el masclisme es transforma i que, mica en mica, la pressió del gènere recau sobre homes i dones de forma diferenciada. Amb això, no hem de confondre que encara que per la llei la violència de gènere es troba concentrada en l’agressor de la parella o exparella, hi ha violències prèvies que mostren que encara existeix una concentració de poder i dominació culturalment masclista.
El sistema penal té per objectiu castigar i per això instrumentalitza les parelles per condemnar. Conceptualment, ells sempre tindran penes més severes que elles. Tractant-se de l’àmbit de la violència de gènere, l’aprovació de la llei va portar a la proliferació de programes sobre violència de gènere dins de l’àmbit penitenciari, com a part del tractament. També va contribuir a l’aparició de mesures penals alternatives o penes comunitàries.
Pensem en un exemple de parella. Ella declara els fets i aconsegueix una ordre d’allunyament contra el seu agressor. Algú s’ha demanat si per una dona això és suficient per empoderar-se i deixar la parella? Bé, el dia del judici s’acosta i la funció finalista de l’ordre d’allunyament desapareix i ella decideix no declarar en contra del seu agressor o parella. Si per alguna cosa es caracteritzen les víctimes de violència de gènere és que, en la seva majoria, la seva denúncia és resultat d’una sèrie d’episodis: l’únic que desitgen és que la violència s’aturi. Les actituds venjatives són més pròpies de l’opinió pública que de les mateixes víctimes. Sovint es diu que les de gènere són les úniques víctimes que busquen restablir el vincle amb l’agressor.
A Espanya, la legislació el que fa és identificar la violència de gènere amb la violència dins de l’àmbit de la parella, ja sigui en la relació conjugal o en un cas sense convivència. El maltractador es converteix en masclista automàticament com si es tractés de l’últim reducte de la violència de gènere. I si la violència contra la dona és una manifestació normativa de masclisme, la sobreprotecció simbòlica per raó de gènere també deriva en l’anul·lació de la dona i la incidència en la seva autonomia. Encara falta enriquir de contingut “l’educació en la igualtat de gènere”, per eliminar la falsa imatge de sobreprotecció de la dona maltractada en el sistema penal.
Per últim, davant del mite de les denúncies falses, cal remarcar que representen només el 0,006% de les denúncies. És un índex tan minúscul que és important ressaltar-lo, perquè el mite de la denúncia falsa s’utilitza socialment contra les dones per retraure-les de denunciar per por que no se les cregui. Afirmar categòricament que si no hi ha indicis és perquè la dona deu mentir, defineix una posició ideològica que ataca la mateixa noció d’imparcialitat. Precisament, el fet de denunciar fets així comporta haver d’enfrontar-se a preguntes de tot tipus per part del fiscal, el jutge i el psicòleg, entre altres professionals. D’aquesta manera, el sentit comú de la immensa majoria de dones les porta a no exposar-se a un procediment que els demani dedicació de temps i coratge si els fets no són certs. Per tot això, és preocupant que hi hagi un percentatge tan elevat de casos que acabin amb una retirada de la denúncia. Han estat necessaris canvis legislatius per identificar manifestacions de la discriminació que pateixen les dones. Correm el risc de veure normalitzada la situació penal de la violència de gènere? L’empoderament de la dona és necessari en qualsevol àmbit de la societat perquè la discriminació és transversal, però quan aquesta discriminació es manifesta a través de la violència en l’àmbit de la parella, cal fer un abordatge integral que no només tingui en compte la duresa de la pena envers l’agressor, sinó que també treballi per identificar les conductes masclistes, així com per tenir en compte les expectatives de les víctimes quan es dirigeixen al sistema penal.
